Tot el que diuen les Escriptures és per a instruir-nos a nosaltres, perquè la força i el consol que
elles ens donen ens ajudin a mantenir la nostra esperança, deia el fragment de la carta de sant
Pau que hem llegit.
La paraula esperança, germans i germanes estimats, ens ve de seguida al pensament i als llavis
quan parlem de l’advent. Enguany, en el segon diumenge d’aquest temps litúrgic, s’escau la
solemnitat de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu; és a dir, la celebració de l’inici de la
seva existència personal tota plena de la gràcia de Déu. Cerquem, doncs, d’aplicar les paraules de
sant Pau als altres fragment de l’Escriptura propis de la solemnitat d’avui perquè foren escrits per
instruir-nos, per tal que trobem consol i ens facin ferms a mantenir l’esperança.
La primera lectura ens presentava d’una manera imatjada un drama que abasta tota la història
humana i que travessa, també, el nostre interior. En l’escena del pecat d’Adam i Eva, hi ha
descrita la lluita entre l’ésser humà i les forces del mal i de la mort. En aquesta lluita, el text del
Gènesi ens presenta l’home, que no es fia de Déu, que té por que Déu li limiti la llibertat i li prengui
quelcom de la seva existència. L’home no vol que la relació amb Déu li creï una dependència (cf.
Benet XVI, Homilia 8.12.2005). Vol viure en plenitud la seva vida, vol fer-se déu per governar el
món segons els seus criteris, vol ser la pròpia llum dels seus passos; i fins es pensa que amb les
seves forces trobarà la joventut perpètua i vencerà la mort. Fent això, però, l’ésser humà no troba
la vida, ni la plenitud de la seva existència. Es troba un una situació de màxima nuesa,
experimenta la seva feblesa, el dolor i la mort, i la incapacitat de sortir d’aquesta situació. Tots
tenim la temptació de pensar que pactar una mica amb el mal té coses bones, de pensar que fa bé
reservar-nos un espai de llibertat al marge de Déu (cf. ibídem). Però no és així, basta mirar dins
nostre i al nostre entorn, basta mirar la història humana per veure què passa quan es prescindeix
del pla de Déu des del moment que només des d’ell podem veure en profunditat el sentit i la
mesura de les coses.
Tot i que, en la narració del llibre del Gènesi, trobem Adam i Eva com a prototipus de la humanitat
enfonsada en el mal i en la mort i incapaç de sortir-se’n, al final del relat és anunciada la futura
victòria del bé. Enmig de la situació dramàtica, Déu ofereix a l’ésser humà una sortida perquè trobi
la felicitat i superi tota mena de mal i de dolor, perquè superi la mort. Li fa un anunci esperançador:
la descendència de la dona un dia sortirà vencedora i esclafarà el cap del mal i de la mort, i oferirà
l’alliberament integral a l’ésser humà. Serà, tal com acabem d’escoltar a l’evangeli, el llinatge de
Maria. La sort d’Adam i Eva, la sort de la humanitat, és capgirada per Maria. La malfiança davant
Déu i la desobediència a la seva Paraula és capgirada per l’obediènncia lliure i confiada de Maria.
Ella, obeint la voluntat de Déu i accedint a acollir l’Encarnació del Fill de Déu, esdevé l’autèntica
mare de tots els qui viuen per la gràcia de Jesucrist.
Veient com a resultes de l’obediència de Maria, el Crist restaura la humanitat malmesa pel pecat i
per la pretensió d’autosuficiència de voler ser com Déu, avui celebrem l’inici de la vida de Maria, la
dona que donarà a llum la descendència salvadora, i ens alegrem amb els qui durant els segles
precedents a la seva existència esperaven la vinguda del Messies Salvador.
I si els orígens del llinatge humà estan marcats per la desobediència dels primers pares, pel fet de
voler prescindir de Déu com a llum per a la humanitat, els orígens del nou llinatge, els de la
humanitat restaurada, estan marcats per l’obediència i la santedat de Maria. Una santedat inicial
sense màcula que és do de Déu en previsió de l’obra salvadora de Jesucrist i que, a mida que
Maria vagi creixent, serà, també, fruit de la seva col·laboració lliure i generosa.
Acollint la paraula de Jesucrist, el descendent de Maria, comprenem que, malgrat les experiències
tristes, no estem sotmesos al fatalisme del mal, que l’ésser humà no ha estat creat per a viure en
la desesperança. Jesucrist obrirà un futur, no pas de desgràcia, sinó de pau i de bé, tal com Déu
volia ja en crear l’ésser humà. Tot això entra en el que és anunciat a Maria referent al seu Fill, en
l’evangeli que acabem d’escoltar: el Senyor Déu li donarà el tron de David i serà rei per sempre.
Aquestes coses, tal com deia sant Pau, han estat escrites per instruir-nos. Perquè sapiguem que
la vida humana no és una successió d’esdeveniments sense sentit –ni tan sols quan
experimentem el mal, el dolor o la mort-, sinó que en el fruit beneït del ventre de Maria, tot troba
un sentit nou, fins al punt que ningú no pot dir que no hi ha salvació per a ell. Déu estima i confia
en cada persona, vol alliberar-la integralment.
Això, és sant Pau, encara, a dir-ho, ens consola davant les dificultats i davant la certesa que hem
de morir. Ens consola i ens fa constants en la vivència de la fe, malgrat les foscors i les
temptacions que ens poden abocar a no trobar sentit a l’existència o a viure-la estoicament. El
missatge de la Sagrada Escriptura ens invita a l’esperança i ens hi fa créixer, perquè ens diu que
Déu ofereix la vida i la salvació a tothom, que la humanitat tan trasbalsada per crisis i violències
pot trobar l’alliberament i la plenitud. La foscor que encara embolcalla molta part de l’existència
humana, al seu moment serà esvaïda per la descendència de Maria. Perquè la voluntat de Déu
sempre és de vida, d’amor i de salvació.
L’itinerari de la Mare de Déu, des de la seva concepció, que avui celebrem, fins a la seva
assumpció en la glòria del Crist, ens ofereix un model de vida. En el clima d’advent, ens adonem
que ella ens acompanya amb la seva pregària i que ens ofereix un mestratge de com viure-ho tot
amb esperança, de com trobar força i consol en les Escriptures Santes. Així com ella va esperar
“plena d’amor” (cf. Prefaci II d’advent) el naixement del seu Fill, nosaltres, fonamentats ja en la
resurrecció de Jesucrist, podem viure amb esperança perseverant l’espera de l’acompliment total
de la victòria sobre el mal i la mort, l’espera del retorn definitiu del Senyor. L’eucaristia nodreix
aquesta esperança i ens fa preguntar ja l’encontre amb el Crist.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada