6.29.2006

Marta Mata i la selecció...


Avui 29 de juny a les 13 hores s’ha acomiadat la pedagoga Marta Mata, presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Descanse en pau. Si hi faig referència és per diversos motius: va ser, i ho serà per sempre, un referent per als que ens dediquem a açò de l’ensenyament. Nascuda a Barcelona l’any 1926, se l’ha definida com a xiqueta de la guerra, cristiana, renovadora i progresista. Fou la impulsora de la clandestina Escola de Mestres Rosa Sensat. L’any 2003 va dir que la religió principal de l’escola és la de la convivencia, del civismo i a l’escola han d’aprendre a conviure distintes creences i conviccions. Des de la presidencia del Consell Escolar d’Estat va fer valer el seu vot qualitat per aprovar un informe en què es proposava al govern treure la religió del currículum escolar i que aquesta matèria no fóra avaluable. I també des de les seues responsabilitats polítiques –va ser diputada, senadora i regidora- es va oposar perquè hi haguera dues xarxes escolars a Catalunya, cosa que era defensada per CiU –nacionalistes conservadors-. Que la seua memòria servesca pera conseguir una escola pública de millor qualitat.

Però, al costat d’aquest referència al decés de la gran pedagoga, cal dir que un 34’6% de valencians de 18 a 24 anys no ha cursat estudis postobligatoris. I, per si amb aquesta dada no hi haguera prou, L’Estat espanyol és el país amb més baixa qualificació postobligatòria de l’OCDE. En total un 31’7% són els joves que no cursen estudis de cap tipus entre els 18 i els 24 anys. Una comparació sols: França en té un 10’8% i Finlandia un 9’2%. I ja que hem parlat de França, una xicoteta referència al Mundial. Sols dir que, amb una selecció que duu per himne ¡A por ellos, oé!, no podem anar molt lluny. I així es va veure dimarts. I si a això, afegim que el seleccionador té un amic japonés que sap “sexar” pollastres. Doncs ja em direu què fem. Sols veig una cosa positiva: prou de 30.000 persones varen seguir l’encontre amb Cuatro, mentre que l’Espe Aguirre, a la Puerta del Sol, sols en va concentrar 15.000. Ara això sí, els sorolls de simis no van faltar quan apareixia Henry i altres jugadors negres de la selecció francesa. Tristament, és la realitat…

Bona vesprada.

6.26.2006

Resum d'unes proves d'accés a la Universitat

PAAU (selectivitat) a l’IES “Ausiàs March” de Gandia (la Safor)

Un cop fetes públiques les qualificacions obtingudes pel nostre alumnat a les PAAU d’enguany, en faré un valoració.

Els alumnes presentats i qualificats com a APTES a les PAAU en la convocatòria de juny han estat 42. Tenim, per tant, un 100% d’aptes a les proves de selectivitat. Repetim resultats del curs passat. També hem de dir que el curs passat dels nous centres que imparteixen batxillerat a la ciutat de Gandia (4 IES –públics- i 5 Col.legis Concertats d’ESO –privats-), el nostre institut va ser el primer en la nota mitjana de les PAUU de tota la ciutat (concretament, una nota mitjana de 6’01). Els tres primers van ser centres públics (IES “Ausiàs March”, IES “Maria Enríquez” i IES “Tirant lo Blanch”) i el quart fou Las Colinas -privat i concertat en ESO-.
Pel que fa als resultats d’enguany i únicament centrant-nos en el nostre centre podem dir el que segueix:

La nota més alta ha estat un 9’12 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’6). La segona ha estat un 9’06 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’9). I la tercera ha estat un 8’76 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’6). Pel que fa a sexes: la primera i tercera són dones i el segon és home. No deu ser tan roí –atenció, gent de poca fe!!!- cursar batxillerat en un centre públic. La nota més baixa en aquestes proves ha estat un 5’76 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 5’9), seguida d’una alumna amb la qualificació de 5’9 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 6’4).

Per tant, i no penseu que m’estic posant flors, la resta d’alumnes del nostre centre ha obtingut una qualificació entre 5’9 i 8’76 a les PAAU. No és mal resultat, crec jo. Perquè l’anàlisi s’aproxime més a la realitat diré que 14 alumnes tenen una qualificació entre 6 i 7; 17 entre 7 i 8; i, finalment, 6 tenen entre 8 i 8’76. I, si ho voleu en percentatges:
Entre 5 i 6: 4’7%
Entre 6 i 7: 33’3%
Entre 7 i 8: 40’4%
Entre 8 i 10: 21’4%

Conclusió: dels 42 alumnes presentats pel nostre centre un 61’8% (26 alumnes) han obtingut una qualificació igual o superior a 7; i aquests 42 alumnes presentats i aprovats representen un 52’5% del total d’alumnes matriculats en 2n batxillerat. S’ha tornat a donar que la meitat de l’alumnat de 2n de batxillerat no realitza les proves de selectivitat en la convocatoria de juny. Ara bé, l’èxit dels alumnes que sí la realitzen és –aproximadament- del 100%. I, a pesar que la Conselleria ens “posa” cada vegada més “entrebancs” per a la tasca acadèmica als centres públics –menys diners en inversió i més dificultats per a la confecció de grups- el resultat acadèmic és, com es pot veure i pel que fa al centre on impartesc classe, bo.

Bona vesprada i bon estiu a tot l’alumnat que ha realitzat i superat les proves.

6.16.2006

Dia d'institut

Avui, divendres 16 de juny de 2006, he impartit classes com cada divendres del curs. Ara bé, no ha estat un divendres qualsevol perquè ha estat el barrer divendres lectiu del curs 2005-06. En principi no hauria d’haver estat cap dia a assenyalar. Però no ha estat així.

A la primera hora de classe (curs 3r B de l’ESO) hem realitzat una recuperació d’ortografia (expressió escrita) que sols havien de realitzar tres alumnes dels quinze que tinc en aqueix grup. La resta, tret d’una alumna, queden amb l’assignatura pendent. És a dir tinc un 6’6% d’aprovats. I un 20’0% que poden recuperar abans de l’avaluació final que tenim dimarts pròxim. Per tant, si no fallen els comptes, tendré un 73’4% d’insuficients en un grupet de 15 alumnes. Tot un fracàs. Però la Conselleria seguirà pensant que amb 15 dies lectius més se soluciona el problema. Doctors té l’Església.

A la segona hora (curs 1r B de batxillerat) hem tingut la prova final (sols els hi entrava la Renaixença). Aquesta prova l’havíem d’haver realitzat dimecres, però, entre presses d’última hora, l’hem ajornada fins avui. Primer han intentat (els quatre genets de l’Apocalipsi, Román Sanjuán, Adrián Pérez, Carlos Antonio Puig i Salvador Morant, en nom de la resta del grup) que l’examen els el perdonara: no fer-lo. Així hem estat quasi vint minuts. No ho he permés, clar. Finalment, els he repartit els fulls de la prova i n’han començat la realització. Però ací no ha acabat tot. Les perles que hagen pogut escriure us les traslladaré quan les corregesca. Com a tast, ací en van dues: Carlos Antonio Puig ha arribat a preguntar al voltant de la varietat diatòpica d’un text de Salvador Cot, periodista d’El Temps, si calia escriure també la població d’on era l’autor del text. I Román Sanjuán, en la línia del que ja és habitual, m’ha preguntat que, ja que l’autor parlava del català i dels catalans, si aquestes dades també podien ser aportades com a justificació de la varietat diatòpica del text. I aquests alumnes han de cursar 2n de batxillerat el curs que ve.

Us emplace un dia d’aquests per a les perles que trobaré a les proves. Bona vesprada.

6.09.2006

Bisbe i alcalde

Avui, cap a les 21:00 hores, si Déu vol i no hi ha sorpreses d’última hora, a Quatretonda prendrà possessió de l’Alcaldia En Rafael Benavent, membre del BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, cosa que celebre perquè, després de la seua dilatada vida política –també n’ha tingut i molta de professional-, al poble on va nàixer assolirà la primera autoritat. Aquest fet podria resultar intranscendent per a quasevol, tret dels veïns de Quatretonda en general i dels membres del Bloc de la Vall d’Albaida, però no. I us diré per quin motiu. Rafael Benavent és germà bessó de Monsenyor Enrique Benavent, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de València des de fa més d’un any. Considere que és un motiu d’alegria per als veïns i veïnes d’aquest poble tindre, entre els seus membres, dos germans bessons: un bisbe i un altre alcalde. Per molt anys ! M’unesc des d’aquestes ratlles a l’homenatge que se li retrà aquesta nit per part del Bloc comarcal.

Un altre aspecte que avui us vull comentar és el que segueix : Antonio Gala és un escriptor i columnista del diari El Mundo. Aquest diari fa anys i panys que no és sant de la meua devoció per la tendenciositat amb què presenta moltes notícies relacionades amb el PSOE, el govern espanyol i el seu president. I d’Antonio Gala, tret d’algun llibre que li he llegit, des que abandonà les col.laboracions al diari EL PAIS no en sabia res. Però, arran de la campanya de Llegir en valencià que han encetat LEVANTE-EMV i EL MUNDO, l’he comprat i, diumenge passat, llegia la Tronera d’Antonio Gala. I em va agradar. És cert que el tema i contingut em toca de molt proa. Duia per títol “Vidas deshechas”. I deia: “La violencia de los alumnos contra sus maestros ha llegado a límites absolutamente intolerables. Los informes, como ya suponíamos, no señalan como causas la parsimonia económica del Gobierno, ni la inmigración, ni la clase inferior de los discentes. La razón básica es el tipo de educación, o mejor, de falta de educación, que dan los padres a sus hijos. La tiranía familiar ejercida por los menores en su casa se traslada a la escuela y al instituto en forma de violencia física o verbal. Acompañada, con frecuencia, de comparecencias paternales, no menos vergonzosas, que apoyan el comportamiento de sus vástagos. Si piensan que el amor paterno consiste en eso, habrá que reeducar a los mayores. Esto no puede seguir así. Yo, sin ir más lejos, tengo bastantes amigos enseñantes con su vida deshecha. Basta ya.” Fin ací el que escrivia Antonio Gala. Sols vull afegir que, per no ser ensenyant, retrata molt bé el que és –i va a més- el món de l’ensenyament a l’ESO –sobretot-. Una cosa tan elemental com agafar una cadira o una taula i traslladar-les de lloc l’alumnat la realitza arrossegant-les. I, cada vegada que ho veig, a part de fer-los caure en el compte de la incorrecció, em pregunte si és que, a sa casa, ni el pare ni la mare no els han dit mai que les coses es traslladen de lloc amb cura i, sobretot, sense fer sorolls. Pobres veïns de baix, acabe pensant. Jo visc en una casa de poble… no tinc el problema, però Déu n’hi do…