11.30.2013

Laeto animo Francesc, la nostra alegria ningú no ens la prendrà Dm, 26/11/2013 - Jordi Llisterri i Boix (catalunya religió.cat)

Ja em perdonaran que comenci recordant una cançó: “Quan pressentim veient la branca nua / que malgrat tot l’ametller florirà. / Quan esperem al cor de la nit crua / la nostra alegria ningú no ens la prendrà, la nostra alegria ningú no ens la prendrà”. Era la clàssica cançó que es cantava en els grups, parròquies i moviments més kumbas fa uns anys. I l’he recordat només començar a llegir laEvangelii Gaudium de Francesc. En el número 5 de l’exhortació apostòlica cita la referència de Joan 22, 16 que dóna peu a la cançó: “I la vostra alegria, ningú no us la prendrà”.
I havent llegit el document pontifici encara ens la prendrà menys. S’acaba “la nit crua”. Perquè anant avançant pel text trobava precisament molts dels elements que aquella església que cantava cançons kumbas van aplicar en el seu moment arran de l’explosió del Vaticà II. Simplificant, -i amb tots els defectes que també tenia- una església com la que demana Francesc de centralitat en l’Evangeli, de compromís amb la justícia, més preocupada per les persones que per les normes, arrelada al seu país, i participativa. Una proposta que, com diu Francesc, no “parla més de la llei que de la gràcia, més de l'Església que de Jesucrist, més del Papa que de la Paraula de Déu”. En això ens van formar molt capellans que ara s’han anat retirant; en aquesta “olor d’Evangeli”.
Aquesta és la primera impressió. Però el document de Francesc és molt més. Ho veus quan se t’acaba la tinta del boli vermell després de tant subratllar: és una veritable exhortació. La veritable reforma que proposa Francesc és un canvi d’actitud. I aquí ja no hi ha només una crítica a un model encarcarat i caduc d’una determinada Església. Hi ha una crida molt més exigent, que afecta a progres i carques. Una conversió que és molt dura i radical.
La veritat és que en el text no hi ha gaires coses que repassant les homilies de Santa Marta o els discursos de la JMJ no haguéssim sentit abans. Però tot recopilat (fins i tot una mica desordenat) en un document del magisteri,provoca un cert vertigen.
Cal llegir pausadament el document i deixar de banda els titulars. Perquè la crítica devastadora que fa al sistema financer, és tant o més radical que l’exigència del que demana als cristians. Les interpel·lacions directes més contundents les fa quan parla del compromís amb els pobres -“Ningú hauria de dir que es manté lluny dels pobres perquè les seves opcions de vida impliquen prestar més atenció a altres assumptes”-; i quan parla del compromís social per la justícia -“Aquesta no és l'opinió d'un Papa ni una opció pastoral entre altres possibles, són indicacions de la Paraula de Déu tan clares, directes i contundents que no necessiten interpretacions que els treguin força interpel·lant”-.
Amb aquest text Francesc deixa clar que la seva reforma no consisteix només en llençar una bomba atòmica contra l’integrisme catòlic com ha fet avui i que tan ens excita. O situar l’església com una força de resistència a les derives del sistema financer que tan aplaudit serà pels altermundistes. Que ja és gruixut. Sinó que demana una conversió radical de tots els qui s’atreveixen a posar-se el cognom de cristians. Com diu Francesc, “un missatge tan clar, tan directe, tan simple i eloqüent, que cap hermenèutica eclesial té dret a relativitzar”. I això, si que és encara més gros.
I arribats aquí només ens queda tornar a començar el text per centrar-nos en l’alegria que ens proposa Francesc i que “ningú no ens la prendrà”. Sense aquesta alegria, tota la resta és impossible.

11.29.2013

Querido rey, de Santi Vallés (LEVANTE-EMV, 28/11/2013

Querido rey


Santi Vallés
Por enésima vez el rey ha vuelto a escenificar su salida del hospital. En esta ocasión, sin muletas, pero sentado en el asiento delantero del coche desde donde saludaba sonriente. Y lo ha hecho con la simpatía y la complicidad acostumbradas, incluso permitiéndose la ironía de responder a los periodistas que se encontraba "muy mal, muy mal". Así de bromista se mostraba al mediodía de ayer, con el mejor humor que le caracteriza cada vez que tiene que comparecer ante el enjambre de cámaras y micrófonos que, como de costumbre, le aguardaba a la puerta de la clínica. Así es nuestro rey, un galán de revista entrado en años al que, a pesar de las múltiples operaciones, no se le ha agriado el carácter. Nada más lejos de la realidad. Cuanto peor, nuestro rey, mejor. Ni que decir tiene que se trata de un hecho sorprendente y admirable se mire por donde se mire. Tomarse la cosas así es saber afrontar la vida tal y como viene. Sin dramatismos y con un buen sentido del humor. Esa es su particular manera de mostrarse ante los españoles.
Tal vez sea por eso por lo que me he decidido a escribirle una carta. Son muchas las cosas que compartimos, muchos los sufrimientos que nos afligen y muchas las razones que nos han llevado a él y a mí a pasar por el quirófano. A pesar de ser aparentemente tan diferentes, a los dos nos une una misma pena y los dos hemos pasado últimamente por el "taller" para solucionarla. Sí, tengo que confesarlo, a eso se le llama empatía. Al fin y al cabo, he aquí el motivo que subyace en esta misiva dirigida al rey de un reino que se desangra dentro y fuera de la sala de operaciones. La metáfora de una hemorragia tan imparable como el recorte continuado de prestaciones sociales y sanitarias que venimos padeciendo. Una suerte de recortes que, por lo que se ve, no afectan al estado de salud de los miembros de la Casa Real que, cuando tienen que operarse, pueden permitirse el lujo de recurrir a la sanidad de unos pocos con el dinero de todos.

Querido rey,

Después de muchas idas y venidas, al final me he decidido a escribirle. Y lo hago de esta guisa, con la pleitesía que le rindo y con la responsabilidad que me invade conocer el delicado trance por el que está pasando. Y así, vencida mi reticencia inicial, heme aquí delante de usted. Compungido y apesadumbrado por el mal que de nuevo le ha llevado al taller. Después de tantas operaciones a sus espaldas, he de decirle que lo está llevando con mucha entereza y, ante todo, con un envidiable sentido del humor. La verdad, no esperaba menos de usted, sabiendo como sé que es un rey echao pa´alante. No sabría cómo agradecerle ese carácter tan próximo, afable y campechano del que siempre ha hecho gala.
Tal vez por eso, y por la confianza que me da su naturalidad a la hora de afrontar las situaciones difíciles, me he atrevido a escribirle esta carta. Y lo hago porque, a pesar de que no nos conocemos, nos une el mismo sino. Bueno, más que un sino, yo diría que un mal fario. Usted, por su pasión irrefrenable por la caza y otros deportes de riesgo, y un servidor, porque sí, porque la genética es así de caprichosa y me ha obsequiado con un tobillo maltrecho. De tal suerte que los dos vivimos una pesadilla de la que aún no hemos conseguido despertar.
Sí, majestad, usted y yo vivimos unidos por un mismo destino, por el designio de un estado de salud que, tal como ocurre con los coches defectuosos, siempre da con nuestros huesos en el taller. Sí, majestad, son muchas las piezas de fábrica que tenemos para cambiar. Usted, la rodilla, la columna y ahora la cadera, y un servidor, ora el tobillo ora la cadera y no sé cuántas cosas más. Pero no, no quiero cansarle con mis achaques, quiero animarle para que se recomponga cuanto antes y salga de ese nuevo taller en el que anda metido.
Aunque usted lo disimule, aunque haga de tripas corazón, sé por lo que ha pasado. La larga espera de los preparativos de la operación, el lento despertar de la anestesia y la extensa lista de medicamentos que deberá tomar para combatir el dolor y evitar el recrudecimiento de una infección como la que le ha llevado de nuevo al quirófano. Como diría aquel, son gajes del oficio. Los inconvenientes de reparaciones que como en su caso y en el mío siempre van seguidos de un prolongado periodo de rehabilitación para engrasar las piezas de nuestro estropeado motor y su nueva puesta a punto. Corrientes electromagnéticas, láser, radar, ultrasonidos, magnetón y otros muchos palabros de la jerga médica se convierten a partir de entonces en vocablos de uso común, en remedios mágicos que nos hagan más soportable los rigores de una recuperación dolorosa y casi siempre costosa.
Sí, majestad, se lo digo por experiencia propia. Después de meses y meses de dura rehabilitación, yo aún no he conseguido que mi motor funcione como debiera. Es lo típico, te dicen que la reparación será poca cosa, y al final la cosa se complica. Eso es lo que me ha pasado a mí. Como quien dice entré en el taller para cambiarme una tuerca y han acabado cambiándome el cigüeñal entero. Es lo que tienen los coches, que entras en el taller por una cosa y acaba saliendo otra que te hace subir el precio de la factura. Que si se trata de una pieza y no de un fallo del motor, que si se debe a una mala conducción, que si no está incluido dentro de la garantía. En total, a pagar tantos miles de euros. Y si no, no sales del taller.
Yo no sé por cuánto le saldrá la broma, pero a mí me ha salido por un ojo de la cara. Y es que al precio de las piezas hay que añadir las horas de trabajo. Y, en mi caso, he de reconocerle que no me ha quedado más remedio que recurrir a un establecimiento especializado, a un taller que, dada la reparación que tenían que hacerme, requería de una tecnología y de unos aparatos que no alcanzaba el taller de mi barrio. Y conste que ya me lo advirtió mi mecánico de toda la vida. Vete con cuidado y mira donde te metes, que te va a salir todo por la torta un pan.
Y vaya que tenía razón. Nunca me imaginaba que tan poco iba a costarme tanto. Hasta el punto que no sé qué me duele más: o mi tobillo intervenido o mi maltrecha economía. Y lo malo es que no me va quedar más remedio que hipotecarme de nuevo para poder hacer frente al montante de una factura cuyos números me imagino que deben ser tan desorbitados como los suyos. Aunque, a decir verdad, igual a usted le han hecho un precio especial.

Es este un quebradero de cabeza que me anda torturando. Y eso que en mi caso es la primera vez que me operan en un taller privado. Acostumbrado a acudir a talleres de la Seguridad Social en los que no tenía que pagar nada, me veo ahora a tener que hacer frente a una cantidad enorme para lo que es mi nivel de vida. Hasta el punto de que me pregunto si, como el resto de españoles, no debo estar viviendo por encima de mis posibilidades al tener que recurrir a este tipo de servicios no reservados para los ciudadanos de a pie.
Pero ya le advierto que no lo he hecho por gusto, sino por necesidad. O recurría al tratamiento que me ofrecía un taller autorizado como el de usted o me quedaba sin poder caminar. Como ve, no me quedaba otra elección. El problema es que ahora tengo que responder como cualquier hijo de vecino. Y, como usted puede imaginarse, con mi sueldo no me llega.
Sí, majestad, es por esta razón por la que me encomiendo a vos, para que, habituado a frecuentar estos talleres tan caros, me diga si es usted quien se costea las intervenciones o lo hace con cargo a la Seguridad Social. En este último supuesto, le pediría que me indicase cuáles serían los trámites que debiera seguir o, en su defecto, si usted podría interceder por mi ante el erario público para que me costease la reparación de mi tobillo.
En fin, sé que es ponerle en un aprieto, pero tengo que decirle que no me queda otra. Nadie como usted puede saber por dónde estoy pasando, nadie como usted puede entender el viacrucis de operaciones que he sufrido y nadie como usted puede saber el coste que suponen.
Y se lo digo, porque siempre que le he visto me ha infundido confianza. La confianza de quien cada 24 de diciembre entraba en mi casa a través de la gran pantalla y me aseguraba, en el mensaje de Navidad retransmitido a todo el país, que todos los españoles somos iguales y tenemos los mismos derechos.
Espero que no haya cambiado de opinión y tenga a bien aceptar mi solicitud de amparo, o, de lo contrario, me sentiré muy defraudado, tanto como me sentí hace ahora cuarenta años al descubrir el destino de mis cartas a los Reyes Magos.
Buena estrella y feliz Navidad tenga usted y toda su familia.

11.28.2013

Gil Tamayo: "Una gran quantitat d'espanyols emigren i no voldrien que se'ls tractés amb ganivetes" El portaveu de la Conferència Episcopal torna a criticar les mesures implantades a la tanca de Melilla (EL PERIÓDICO.CAT)

EUROPA PRESS / Madrid
El nou secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal EspanyolaJosé María Gil Tamayo, ha reiterat aquest dimarts les declaracions en què criticava les ganivetes instal·lades a la tanca de la frontera de Melilla amb el Marroc. Ha recordat que "una gran quantitat de joves molt ben preparats han d'emigrar d'Espanya", i ha manifestat que ell "no voldria que se'ls tractés així".
En aquest sentit, en declaracions a COPE, ha indicat que se sent implicat "personalment" en el tracte que reben els immigrants perquè "el seu pare va morir quan era emigrant a Alemanya" en la dècada dels 60, on "després de la guerra les condicions eren molt difícils".

     Don José María Gil Tamayo, secretari general i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola
Per això, el nou portaveu dels bisbes ha exhortat el Govern a no considerar enemics els immigrants sinó a adonar-se que "el verdader enemic són les màfies que trafiquen amb ells". Per això, ha demanat un esforç per regular la immigració "per protegir els seus drets".
Per una altra part, Gil Tamayo ha criticat el "clericalisme laic" que consisteix a dogmatitzar la presència d'un actor social i ha recordat que "la política no ho és tot" en la vida de les persones i que la gent "no es regeix per distincions d'esquerra o dreta".

CONSTITUCIÓ, RESPECTUOSA AMB LA RELIGIÓ

A més, assegura que la relació Església-Estat és fluida i nega que la Constitució sigui laica. "Contempla el fet religiós de manera positiva, com un element de construcció social", afirma. Així, ha recordat el paper social de l'Església tant com a iniciador de la cooperació internacional --amb els missioners-- com en l'atenció als col·lectius més desafavorits o en l'educació. Per això, ha demanat que es vegi la Constitució "des d'una sana laïcitat", i l'Església, com algú amb qui col·laborar en la construcció social, "en lloc de demanar-li que calli i que no il·lumini amb les seves pròpies conviccions".
A més, ha recordat que igual que als apòstols se'ls va dir "aneu i ensenyeu", ara el Papa els ha dit als joves "aneu i armeu-la". Per això, assegura que l'Església té "vocació de carrer" i de "viure la seva fe en l'àmbit públic", però insisteix que no és un partit polític, encara que doni lliçons. En aquest sentit, ha indicat que la predicació de l'Església no consisteix a silenciar el que altres pensen i fer proselitisme, sinó mostrar "amb exquisit respecte als altres" les pròpies conviccions.

11.27.2013

LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ, de Carme Miquel (Levante-EMV, 26/11/2013)

Ara fa trenta anys de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) per les Corts Valencianes. Trenta anys que per primera vegada en la història moderna els valencians estem dotats d’una Llei que fa cooficial la nostra llengua i planteja la seua normalització..



            Trenta anys. És molt de temps i n’és poc. Molt de temps perquè aquesta Llei ja ha afectat una generació de valencians i valencianes que haurien d’haver pogut reconéixer-se en la llengua pròpia usant-la, no només en l’ensenyament sinó en tots els àmbits de la vida. Però és poc de temps perquè la marginació secular de la nostra llengua i la minorització que ha sofert ha provocat desafecció entre sectors de conciutadans que consideren l’ús del valencià innecessari i, fins i tot, en són contraris.  
   
            Han passat trenta anys des que s’aprovà la LUEV i convé recordar mancances perquè hi ha aspectes de la Llei que encara estan per desenvolupar. Perquè els anys passats haurien d’haver provocat que els responsables polítics i aquelles persones amb responsabilitats socials hagueren mostrat la seua estima cap al valencià. I mostrant-ne l’estima, usant-lo, fent-lo visible en definitiva, haurien transmés actituds positives cap a la pròpi llengua. Això ens hauria ajudat a ser un poble més ferm. I han han mancat campanyes potents on s’explique com és d’important per a una col·lectivitat, la pròpia llengua. Campanyes on es transmeta que aquesta és el principal patrimoni cultural que posseïm i signe d’identitat al que no podem renunciar. Si hi renunciem ens fem culturalment i humanament més pobres. Contràriament a això, la normalització en l’ús del valencià ens enriqueix intel·lectualment i culturalment.  El valencià és una llengua tan apta com qualsevol altra per parlar, per estudiar, per investigar, per estimar…Amb un avantatge: és la llengua del nostre poble que en les seues paraules i formes conté tota la saviesa acumulada durant anys i respòn a la nostra manera de ser.

            Després de trenta anys entrem en una nova etapa pel que fa a la normalització lingüística. I en aquesta etapa no hem de donar ni un pas endarrere sinó que hem de fer molts passos endavant, començant per no renunciar als nostres drets lingüístics.

            Els trenta anys de vida de la LUEV han estat commemorat per dues entitats. D’una banda l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha realitzat un simposi on s’han analitzat des de diversos àmbits eles avanços aconseguits i les mancances.  En aquest simposi es constatà una vegada més l’èxit dels programes educatius que fan del valencià la llengua vehicular.


            D’altra banda, Escola Valenciana va tindre molt present la Llei en la seua Nit (Nit d’Escola Valenciana) de dissabte passat. La vitalitat i bon fer d’Escola Valenciana és un exemple de que poden anar millor les coses, de que l’escola i la societat  valencianes poden normalitzar l’ús de la llengua de manera positiva i enriquint-nos a tots.

11.26.2013

REFRANYS DE NOVEMBRE, de Jordi Bort (elperiodic.com)

Novembre, mes de fred, de Tots Sants i Difunts, castanyes i contes vora la llar de foc, amb els sants més populars: Sant Martí i Sant Andreu.

Val la pena recordar estos refranys, per no oblidar-los. Cal arxivar a la memòria, els refranys que formen part de la cultura popular del nostre Poble!!

Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred
Aigua de Sant Martí al migdia, pluja tot el dia
Últims de novembre nuvolós, porta un gener polsós
De Sant Martí a Sant Andreu, vint dies comptareu
De Tots Sants a Sant Andreu, aigua ens done Déu
De Tots Sants a Sant Andreu, vent o pluja, fred o neu
Després de Sant Martí, deixa l’aigua i beu el vi
Ditxós mes de Déu, comença amb Tots Sants i acaba amb Sant Andreu
Els arbres de pinyol, pel novembre s’enterra i pel maig ix al sol
L’olivera plantada per Sant Martí, és la que fa l’oli més fi
Novembre acabat, hivern començat
Novembre humit, any de profit
Novembre i febrer són marit i muller
Per Sant Andreu, cap mosca no voreu
Per Sant Andreu, llarga nit i dia breu
Per Sant Martí, la pinya cau del pi
Per Sant Martí, el fred ve de camí
Per Sant Martí, la neu al pi, per Sant Andreu, la neu al peu i per Nadal, fins el fumeral


Per Sant Martí, ni terra al terrer, ni mel al molí
A primers de novembre, el foc has d’encendre
Per Sant Martí se’n va el teuladí
Pluges de novembre omplin els barrals i curen tots els mals
Si neva per Sant Andreu, fins a Carnestoltes la voreu
Si pel novembre trona, la collita serà bona
Si vols casa sense fi, talla la llenya per Sant Martí
Si vols l’all ben coent, planta’l a l’Advent i si el vols ben fi, planta’l per Sant Martí
Sol pel novembre i abril plujós, estiu calorós
A primers de novembre, el foc has d’encendre
El novembre i els difunts, van sempre junts
Al novembre, vi per vendre
Novembre humit, et faràs ric
Novembre ve, abriga’t bé
Pel març la remolatxa plantaràs i al novembre la colliràs
Pel novembre, les faves sembra; si no ho pots fer, no tindràs faver
Pel novembre, qui no ha sembrat que sembre

11.21.2013

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (C) Homilia del P. Joan M. Mayol, monjo de Montserrat 17 de novembre de 2013 Lc 21, 5-19 (Abadia de Montserrat)

Quan en el credo afirmem que Jesús tornarà gloriós a judicar els vius i els morts i que 
el seu regnat no tindrà fi, posem tota la història humana sota l’horitzó de l’amor 
redemptor del Senyor. I ho fem tal com ho feren ja les primeres comunitats cristianes 
enmig de les dures persecucions i dels sofriments fent seves les paraules de Jesús tal 
com veiem reflectit avui en l’evangeli: “estigueu alerta no us deixeu enganyar, no us 
alarmeu i confieu en mi” 

Estigueu alerta i no us deixeu enganyar pels profetes de calamitats, que en els 
moments de canvis profunds com els que vivim, aferrant-se a tradicions humanes o a 
interessos vergonyosos, diuen “Sóc jo” falsament sense portar, com Jesús, en el 
concret de les dificultats de la vida la pau i la misericòrdia, la llibertat i l’esperança als 
qui més ho necessiten tant en el cos com en l’esperit. 

L’evangelista sant Lluc ens parla d’estar alerta i no deixar-se enganyar i ens dóna unes 
claus per afrontar els moments difícils que pot comportar ser coherents amb l’evangeli 
de Jesús: confiar en l’acció de l’Esperit en la nostra vida, no deixar d’estimar malgrat 
les dificultats, com ell ens ha estimat. Deixant actuar l’Esperit en les nostres obres hem 
de ser capaços de convertir les crisis en creativitats millors, els enfrontaments en 
diàleg, el dolor en consol, les carències en solidaritat, la foscor en esperança, i per 
això no ni ha prou de posar un ciri i resar de genollons, hi ha que posar l’ànima i la vida 
a l’estil de Jesús en tot el que fem com a individus i com a comunitat. Només així 
podrem experimentar allò que demanàvem amb fe a l’inici de la missa: el goig a 
l’ànima i la felicitat plena i perdurable. 

La imatge és del web de l'Abadia

No us alarmeu, confieu en mi. Jesús vol per els seus deixebles aquella confiança que li 
han vist tenir a ell amb el Pare, la serenor d’estar a la presència de Déu compromès 
amb el seu designi concret de vida i d’esperança fent el bé i anunciant el Regne. Quan 
els fariseus una vegada van advertir a Jesús que Herodes el volia matar, Jesús no 
s’alarmà sinó que seguir fent el camí que havia de fer anunciant el Regne, obrant el 
bé, guarint els malalts. Confiar en Jesús com ell confiava amb el Pare és la clau de la 
perseverança davant les dificultats per grosses que siguin, i només així es guanya la 
vida eterna: estimant com Jesús ens ha estimat. És així com posem tota la nostra 
història sota l’horitzó de l’amor redemptor del Senyor que ens obre sempre a 
l’esperança per mitjà de la seva experiència pasqual. 

Jesús és ben conscient de la realitat humana en la qual el bé i el mal fins a la fi estaran 
en tensió. La força del seu misteri pasqual no aporta una solució màgica al problema 
sinó que funda el valor etern de cada gest d’amor autèntic obrint-lo a l’esperança certa 
de la vida perdurable. La vida de Jesús mostra el camí que hi porta, l’únic camí on 
l’home no queda aclaparat per l’extrema solitud de la mort. 

El missatge de Jesús ressuscitat davant el sofriment i la finitud de la vida present és 
ben clar: “viviu estimant amb esperança, sense cansar-vos-en mai, i no lluitareu en 
va”. Viviu estimant amb esperança, tot altre resposta és embolicar més la troca que 
diem popularment, tot és en va quan no és l’amor el qui ho inspira i du a terme. Viviu 
estimant amb esperança perquè l’esperança, com diuen un versos d’Espriu és la 
paraula més clara, una realitat de foc que cal fer-ne vida, perquè aquest foc diu el 
poeta venç per sempre l’hivern. I aquesta esperança afirmem nosaltres té un nom i un 
rostre: Jesús ressuscitat que viu i regna, estimant, pels segles dels segles. Amén.

Impunitat (El Púlpito Laico)


11.20.2013

LA DISCAPACITAT EN LLUITA, Carme Miquel, LEVANTE-EMV, 18/11/2013)

          El progrés d’un país es reconéix bàsicament per la satisfacció de les necessitats primordials de tots els seus ciutadans i ciutadanes i el respecte a tots els seus drets. Les persones amb discapacitat, física o psíquica, són també subjectes amb drets que per ser satisfets necessiten d’atencions especials. Aquestes atencions han de ser aportades per institucions educatives i/o sanitàries i per les que tenen com objectiu proporcionar un benestar social. Però justament, com és ben notori, ha sigut en aquests tres àmbits on s’han aplicat unes retallades grans i, òbviament, aquest fet ha repercutit de manera greu en les Centres d’Educació Especial i també en els d’Atenció Primerenca, els  Centres de Dia i els Centres Ocupacionals. 


         Des de fa tres anys, la situació d’aquests i en concret la de les Escoles d’Educació Especial, majoritàriament gestionades per les respectives associacions de pares i mares, és insostenible. I els seus treballadors han eixit al carrer per exigir al Consell de la Generalitat Valenciana i en concret a les Conselleries d’Educació i a la de Benestar Social ( que ha reduït el seu pressupost en un 10%) el pagament dels més de 3.000.000 d’euros que els deuen, corresponents a l’any 2012 i 2013. Els professionals d’aquests centres porten fins a sis mesos sense cobrar. Mentre les  beques de menjador no arriben i les empreses de transport tampoc no han cobrat.
         Dissabte passat, els treballadors d’Educació Especial van eixir al carrer, com venen fent des de fa dos anys sota el lema “Respecte i dignitat per la discapacitat” . La plaça de la Verge va acollir les seues reivindicacions, expressades de manera lúdica i amb el suport de personatges populars. En el seu manifest feien notar que els centres respectius han estat funcionant gràcies al seu treball i a pesar dels problemes econòmics que suporten, en alguns casos molt greus. Però ha arribat el moment, diuen els professionals, de posicionar-se com treballadors que veuen greument agredits els seus drets i la seua dignitat. I per això, adverteixen que si no se soluciona ja el problema, es veuran abocats a prendre mesures més dràstique, entre les quals la vaga.
         Sobta i preocupa saber que els centres concertats que esmentem es veuen entrebancats en el seu funcionament normal a causa dels impagaments de les subvencions que els calen, mentre que la nova Llei d’Educació pretèn ampliar els concerts a centres d’èlit que no necessiten d’ajuts econòmics. I damunt incompleixen el principi d’igualtat segregant els alumnes per sexes.

         El sector de la discapacitat ha eixit al carrer. I la ciutadania no podem fer altra cosa que estar al seu costat.

11.19.2013

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY – (Cicle C) – 17 de novembre de 2013 Evangeli: Lc 21,5-19 Altres lectures d’aquest diumenge: Ml 3,19-20a; 2Te 3,7-12; Salm 98 (97) Temps de crisi (Església Plural)

En els evangelis es recullen alguns textos de caràcter apocalíptic en què no és fàcil diferenciar el missatge que pot ser atribuït a Jesús i les preocupacions de les primeres comunitats cristianes, embolicades en situacions tràgiques mentre esperen amb angoixa i enmig de persecucions el final dels temps . Segons el relat de Lluc, els temps difícils no han de ser temps de lamentacions i desànim. No és tampoc l’hora de la resignació o la fugida. La idea de Jesús és una altra. Precisament en temps de crisi “serà una ocasió de donar testimoni”. És llavors quan se’ns ofereix la millor ocasió de donar testimoni de la nostra adhesió a Jesús i al seu projecte. Portem ja cinc anys patint una crisi que està colpejant durament moltes persones. El que ha passat en aquest temps ens permet conèixer ja amb realisme el dany social i el sofriment que està generant. ¿No ha arribat el moment de plantejar-nos com estem reaccionant? Potser, el primer és revisar la nostra actitud de fons: ¿Ens hem posicionat de manera responsable, despertant en nosaltres un sentit bàsic de solidaritat, o estem vivint d’esquena a tot el que pot torbar la nostra tranquil•litat? Què fem des dels nostres grups i comunitats cristianes? Ens hem marcat una línia d’actuació generosa, o vivim celebrant la nostra fe al marge del que està succeint? La crisi està obrint una fractura social injusta entre els que podem viure sense por al futur i aquells que estan quedant exclosos de la societat i privats d’una sortida digna. No sentim la crida a introduir algunes “retallades” en la nostra vida per poder viure els pròxims anys de manera més sòbria i solidària? A poc a poc, anem coneixent més de prop als que es van quedant més indefensos i sense recursos (famílies sense cap ingrés, aturats de llarga durada, immigrants malalts…) Ens preocupem d’obrir els ulls per veure si podem comprometre’ns a alleujar la situació d’algunes persones? Podem pensar en alguna iniciativa realista des de les comunitats cristianes? No hem d’oblidar que la crisi no només crea empobriment material. Genera, a més a més, inseguretat, por, impotència i experiència de fracàs. Trenca projectes, enfonsa famílies, destrueix l’esperança. ¿No hem de recuperar la importància de l’ajuda entre familiars, el suport entre veïns, l’acollida i l’acompanyament des de la comunitat cristiana…? Poques coses poden ser més nobles en aquests moments que l’aprendre a cuidar-nos mútuament. José Antonio Pagola 


11.18.2013

'La Razón' es queda sola felicitant els dos anys de Rajoy, Àlex Gutiérrez (ARA.CAT)

Mariano Rajoy és poc amic de la premsa no esportiva, així que haurem d'activar els mecanismes de la imaginació per visualitzar-lo repassant els diaris de diumenge, amb el delit -i el neguit- de qui obre regals d'aniversari en l'equador de la legislatura. Primer agafa el paquet d' El País . Oh: un pijama de pelfa de l'àvia, dels que piquen. Diu el titular: "Dirigents del PP critiquen la inacció de Rajoy davant les batalles internes". Li passen el regal d'El Mundo. "El PP perd un terç dels vots però segueix per davant del PSOE". Caram, un altre pijama aspre. Demana que li portin el paquet de l'Abc . "Senyor, no se n'han enrecordat -li diu un assessor- i han omplert tota la primera amb Vargas Llosa". "Potser ha dit alguna cosa nova o rellevant?". "Res, el mateix de sempre: «Insensatesa a Catalunya» al títol i «Bogeria independentista» al subtítol". Rajoy empassa saliva: "I La Gaceta ?" "Portada monotema sobre l'avortament". L'assessor, però, té un as a la màniga. Agafa el paquet de La Razón i li atansa. Oh, l'Scalextric! És a dir, portada amb foto règia i la típica ronda d'experts que avaluen la gestió presidencial, si bé en aquest cas en comptes de preguntar a politòlegs han preguntat... als seus ministres! Efectivament, li posen bona nota, tu diràs. En justa reciprocitat, Rajoy deixa caure en el subtítol que "revalida l'equip". I qui signa l'article principal d'opinió? La secretària general del PP, Dolores de Cospedal. Ah: que diu també que tot fantàstic, per cert.

11.17.2013

ERÓTICA DEL PODER, poema de Paco Tejedo (EL PÚLPITO LAICO)


El monarca da un banquete a sus ministros,

a sus prestamista financieros
y a sus consejeros - elegidos a dedo - 
para que sientan en sus carnes
el orgasmo del poder
que se dedica a joder a sus súbditos
sumidos en la crisis y el desencanto.
En el frio de esa noche
ha mandado encender el fuego
que calienta sus huesos:
siete velos de muselina
ocultan apenas el tórrido paisaje
del venturoso cuerpo de la joven
que sugiere un contoneo impúdico.
Una flauta insinuante
encanta la cintura de la bailarina.
Un golpe desvergonzado de timbal
y cae en tierra el primer velo.
Se incendian los ojos de los comensales.
No sabemos si es la flauta
o son sus labios carnosos
los que silban murmullos lascivos
en los oidos sedientos de sexo.
Se desviste de dos alas más de seda
que ingrávidas acaban en el suelo.
¡Como se relamen de lujuria en sus asientos
los nobles funcionarios del reino,
ajenos a la penuria y al desempleo!.
Abre la boca voluptuosa
de besos profundos.
Planea por el éter otra golondrina
de gasa trasparente,
mientras los convidados contienen la respiración
y se acrecienta su lascivia de altos burócratas.
Dos alacranes en los pechos
con dos pezones envenenados.
Ay, como se balancean !
Timbal y flauta; flauta y timbal.
Y lanza dos lienzos de raso al cielo
que miman el techo y caen poco a poco
- que lluvia tan estremecida -
sobre la cabeza en celo de los cortesanos.
Ombligo a la derecha, timbal;
ombligo a la izquierda, flauta.
Y al fin estremece sus caderas
de boa constrictora
y se desviste del ultimo velo
que acaba haciendo un nudo voluptuoso
en la garganta de los invitados del rey.
Y cuando los instintos de los comensales
babean y retozan en el cuerpo sudoroso
y todo sexo de la joven bailarina,
mientras su cerebro espera eyacular
cuando Salomé pida la cabeza de Juan el Bautista
en una bandeja de plata,
entonces, la bailarina medio desnuda
exige que le sirvan en el mismo plato que están comiendo,
la cabeza de dos ministros hijos de puta,
tres banqueros prestamistas canallas
y cuatro consejeros cabrones,
a los que se les atraganta la cena
y ven como su fantasía escabrosa
finaliza en un acojonado coitus interruptus.

11.15.2013

VERITATS DE RTVV, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 14/11/2013)


         Estem vivint moments convulsos. I no podien ser d’altra manera: el tancament d’un mitjà de comunicació sempre és una pèrdua. Si aquest mitjà és l’únic que parla la nostra llengua i l’únic que té possibilitats d’arribar a tots els valencians, difondre la nostra cultura i tradicions i ajudar a vertebrar el país, la pèrdua és encara més gran. Per això, amples sectors de la societat valenciana, tal com s’està veient, han alçat la veu per dir que Canal 9 i Radio 9 no es tanquen.
         Però aquest crit massiu per la continuïtat de la radio i la televisió autonòmiques, no amaga les nombroses taques negres que aquesta ha tingut al llarg dels vint-i-cinc anys de programació. Taques negres que van propiciar la deserció de molts valencians i valencianes, com usuaris d’aquest mitjà.
         No oblidem, no volem oblidar, que Canal 9 va ser una televisió capdavantera en banalitzar la realitat, en realitzar uns programes –després seguits en altres televisions- que no eren més que un grup d’impresentables xafardejant insultant i cridant. Canal 9 també va ser capdavantera en l’emissió d’uns reality shows que feien del dolor, espectacle i del morbo un incentiu.
         I, per supost, no oblidem els vergonyosos informatius que no feien altre paper que el de gabinets de premsa del PP, dedicant un temps desmesurat a exaltar les realitzacions del govern valencià mentre que les actuacions dels altres grups, només les oferien amb un temps mínim i sempre de manera pejorativa. Sí, ho hem dit moltes vegades: els estudiants de periodisme haurien de tenir com a “Manual exacte de la manipulació informativa” els informatius de Canal 9 i de Radio 9. I relacionat amb aquesta manipulació direm alguna cosa més: si la plantilla de RTVV estava redimensionada, era perquè molts dels professionals van ser relegats de les seues tasques, i fins i tot apartats de qualsevol tasca, per la qual cosa es contractava i es contractava gent nova. Així és que no és culpa de ningún dels treballadors que la gestió en personal haja sigut nefasta com tampoc no ho és la dolentíssima i corrupta gestió econòmica.
                                                                                             Las provincias.es

         Amb tot, direm també que hi hagué alguns aspectes positius: Punt 2, la programació infantil i diversos programes van mostrar que la dignitat i la qualitat també hi era possible.

         Ara, que ens trobem en un moment de catarsi pel tema del tancament de la nostra radiotelevisió, és el moment adequat de recordar i refusar la mala gestió i la dolenta programació. Exigir la nostra televisió, no és reivindicar la seua trajectoria passada, és pensar en la futura RTVV pública, en valencià i de qualitat, tal com reclamen els seus treballadors i treballadores acomiadats.

11.14.2013

Luis Ángel de las Heras, nuevo presidente de CONFER Elegido hoy por la Asamblea General de los religiosos españoles, sustituye a Elías Royón (VIDA NUEVA.ES)

M. Á. MORENO | El claretiano Luis Ángel de las Heras es el nuevo presidente de la CONFER, después de haber sido elegido en la tarde de hoy, 13 de noviembre, por los 302 superiores y superioras mayores que participan en la XX Asamblea General que se está celebrando estos días en Madrid. Por su parte, María Rosario Ríos, provincial de la Compañía de María, ha sido nombrada vicepresidenta de los religiosos y religiosas españoles.
De las Heras estará al frente de los religiosos y religiosas españoles, después de ser elegido por delante del otro candidato, Jesús Miguel Zamora, Hermano de La Salle; mientras que De los Ríos logró más votos que Blanca García, Provincial de las Hermanas del Ángel de la Guarda.

Un nuevo presidente con experiencia en formación y pedagogía

Luis Ángel de las Heras Berzal (Segovia, 1963) es provincial claretiano de la Provincia de Santiago, que agrupa las antiguas provincias aragonesa, castellana y leonesa; un cargo que ocupa desde el 31 diciembre de 2012, cuando fue elegido en el II Capítulo Provincial de Santiago.
Nacido en Segovia, estudió Filosofía y Teología en el Estudio Teológico Claretiano, afiliado a la Universidad Pontificia Comillas de Madrid, donde se licenció en Pedagogía. Ha sido profesor, en materias de pedagogía y formación, en el Estudio Teológico Claretiano, en la Escuela Regina Apostolorum y en el Instituto Teológico de Vida Religiosa de Madrid.
Coordinó pastoral juvenil, fue párroco, y durante 17 años fue formador de estudiantes postulantes, novicios… También ejerció como delegado del superior provincial para cuestiones de formación.
Elegido prefecto de Espiritualidad y Formación en el Capítulo Provincial de 2007, el siguiente le elevó a ser superior provincial claretiano.

11.13.2013

L’abat Escarré més enllà de la moderació, Oriol Domingo (La Vanguàrdia)

1. Fa 50 anys de les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, a “Le Monde” (14 novembre 1963), contra la dictadura del general Francisco Franco. Segons l’abat, el règim nacionalcatòlic franquista transgredia l’Evangeli i la doctrina de l’Església.
2. Les declaracions d’Escarré tenen transcendència històrica. L’abat va anar més enllà de la moderació de les suposades elits del país i de la major part de la jerarquia eclesiàstica. L’abat va sintonitzar amb els sentiments, conviccions, inquietuds, somnis i projectes de les classes mitjanes i populars de Catalunya en els àmbits eclesial i cívic. L’experiència demostra que la va encertar.
3. Escarré va allunyar-se progressivament del franquisme de la primera postguerra i va anar comprometent-se amb els plantejaments del Vaticà II (1962/1965) i de la Pacem in Terris (abril 1963) impulsats pel papa Joan XXIII. Concili i encíclica propugnen la renovació eclesial, l’ecumenisme, la llibertat religiosa i de consciència, el diàleg de l’Església amb el món i la cultura contemporànies, la defensa i el respecte dels drets de les persones i dels pobles. Tot això xocava amb el règim espanyol.
4. Franco va obligar a que Escarré marxés de Catalunya (1965). Se’n va anar a Viboldone, Llombardia. Va tornar a Barcelona el 1968 malalt de mort. Va morir el 21 d’octubre d’aquell any. Anar més enllà de la moderació te un preu, però l’abat és recordat avui amb activitats diverses. Un dels actes commemoratius es celebrarà al Palau de la Generalitat el proper 20 de novembre. Dia 20 de novembre, el de la mort de Franco!
5. Aquest post manlleva idees d’un article que no fa cap referència a Escarré ni a l’Església, “La revolució del 1688” de Xavier Antich. Una idea és aquesta: “Mai no és pot menysprear la inquietud de les classes mitjanes i populars, ni pensar que el motor dels grans canvis històrics és només fruit de la iniciativa de les classes dirigents”. Tampoc és pot menysprear les inquietuds del poble de Déu, ni pensar que el motor dels canvis a l’Església depenen només de la jerarquia. L’actuació del Papa actual mostra que Francesc ho veu així. I és legítim pensar que Escarrè hagués sintonitzat amb l’estil de Francesc, i que Francesc hagués beneit la postura d’Escarré.

11.11.2013

La autonomía que se va, Xavier Ribera (Levante-EMV, 10/11/2013)


El enemigo a batir son y han sido las autonomías. Nos encontramos en la coyuntura idónea para desmantelar el Estado de las nacionalidades y las autonomías. Si están quebradas y han de recurrir a la Administración central para ejercer las competencias y pagar sus deudas, el siguiente paso es ponerse en manos de quien asume sus responsabilidades. Sorprendentemente, los mismos partidos que nos llevaron al desastre son los que reciben el beneficio político.
El president de la Generalitat, Alberto Fabra, se encarga hacer los trajes raquíticos. Al menos con este atavío compareció para corroborar la decisión de clausurar Radio Televisión Valenciana. ¿Es un síntoma o un hábito? La máxima autoridad valenciana cuando actúa públicamente no puede tener la mirada triste, ni ha de intervenir con una vestimenta escuchimizada, por mucho que esmirriados sean los presupuestos de nuestra Comunitat, que se ve empujada a clausurar su radio y su televisión públicas. El cierre de RTVV ha tenido amplia repercusión mediática. 
Hace poco más de un año desapareció la práctica totalidad del poder financiero valenciano que residía básicamente en Bancaixa, CAM y Banco de Valencia. Fueron a parar a manos de Bankia, Banco Sabadell y la Caixa, respectivamente. Un buen reparto de poder y negocio entre los dos polos de decisión política en el territorio español: Madrid y Barcelona. Pocos días antes había dimitido el presidente de Feria Valencia, Alberto Catalá, porque su institución, también salpicada por la corrupción, o se reconvierte y reduce su plantilla o desaparecerá como RTVV. Un nuevo eslabón de la cadena autonómica a dinamitar. 
Hemos oído al president Fabra y al secretario general del PPCV, Serafín Castellano, culpabilizando del desastre institucional de RTVV a los tribunales, por invalidar un Expediente de Regulación de Empleo, que era ilegal e irregular ¿No sería más lógico que se responsabilizara a los servicios jurídicos de la Generalitat por hacer las cosas mal o de asesoramiento negligente, con daños y perjuicios, por el descrédito de la Generalitat?
Existe un plan preconcebido para reducir los niveles de autogobierno de las autonomías. Enterrado el poder financiero, cayó el Instituto Valenciano de Comercio Exterior (IVEX) para integrarse en el marco organizativo de hermano estatal ICEX. El Impiva ya no sabemos qué es. El momento estratégico es éste, cuando la recesión económica y el fantasma del desempleo atemorizan a una parte considerable de la población, especialmente a los mayores de 45 años, a los menores de 30 y a las mujeres. En el ciclo bajo de la coyuntura económica es cuando se disfraza cualquier decisión política con las dificultades de viabilidad y liquidez. Esta es la misma razón que avala el cierre de RTVV y la eliminación de sus más de 1700 puestos de trabajo.
Una vez acontece el ascenso del Partido Popular al poder autonómico valenciano en 1995, solo había que dilapidar los intereses públicos para arruinar las arcas de la Generalitat y de muchos ayuntamientos. El problema no está en las autonomías, sino en la nefasta gestión de las autonomías y en el latrocinio generalizado. Cuando se ha despilfarrado, el siguiente paso es el recurso al endeudamiento que condiciona el cumplimiento presupuestario y la capacidad de desarrollar la acción política. El Consell ha tenido la desfachatez de cuantificar y repartir la deuda de RTVV, que asciende a más de 1300 millones de euros, entre la población de la Comunitat Valenciana y hacerles elegir entre televisión o sanidad, la bolsa o la vida. Las culpas se focalizan en los sindicatos, en los jueces y en los partidos políticos de la oposición. Los políticos únicamente intervinieron para colocar a sus sicarios y para aprovecharse. Nadie se sonroja.
La contradicción que supone el afán de gobernar las autonomías, por parte de una de las fuerzas políticas más centralistas del arco parlamentario español, ha llevado al PP a instalarse en los resortes del poder de los distintos gobiernos autonómicos, con una convicción ideológica que no es la suya. El resultado de situar a las zorras centralistas en el gallinero autonómico es que nos han dejado sin aves y ahora pretenden que la culpa es nuestra. A continuación vendrá el rosario de bravatas contra los 17 parlamentos, 17 gobiernos y otras muchas consejerías. La reducción de escaños en les Corts vendrá después para desbancar una estrategia territorial que no comparten. Tras la caída de RTVV se les ocurrirán otras estratagemas que acabarán de liquidar las expectativas autonómicas de los valencianos. Será el fin de una época, tras aplicar una estrategia de tierra quemada y arrasada para los que vengan después, que vendrán.

11.10.2013

En la política, n’hi hauria prou amb els Deu Manaments (CATALUNYA RELIGIÓ.CAT)

11.09.2013

50 anys de les declaracions de l'Abat Escarré (ARA.CAT, Aureli Argemí)

A propòsit del cinquantè aniversari de les declaracions de l'abat Escarré al diari francès Le Monde(14 de novembre del 1963), ja han aparegut, en diversos mitjans de comunicació, comentaris sobre un fet que ha marcat la història de la resistència. Certs comentaris indueixen a creure que ben poc mèrit tingué l'Abat en el que va fer, com si ell fos un simple transmissor del que "uns seus consellers" volien que digués. Sigui com sigui, és indiscutible que l'únic que va prendre el risc de parlar, sense embuts, de cara enfora va ser ell i que només ell assumí la responsabilitat de les seves paraules. Ben sol, baixà a l'arena, tot seguint una actitud tan ferma i decidida que, a la llarga, es convertiria en un argument més del govern franquista per a castigar-lo amb l'exili. Un exili que era la resposta contundent d'un règim que, en aquestes declaracions, se sentí atacat al cor mateix dels principis de la "pau i de l'ordre cristians" que invocava per a justificar-se.

Efectivament, les declaracions recordaven que després de vint-i-cinc anys d'haver-se acabat la Guerra Civil, el règim es comportava com si, en el fons, la guerra encara perdurés. En la seva propaganda exaltava la idea que eren vint-i-cinc anys victoriosos, d'uns vencedors contra uns vençuts, molts dels quals encara eren empresonats. L'abat, en canvi, preconitzava la pau, la pau de la reconciliació, la pau de les llibertats recuperades i, en definitiva, la pau que era la causa i l'efecte de la democràcia, enfront d'un ordre dictatorial establert. Hi insistia en nom, fins i tot, dels postulats del missatge cristià, menyspreat i perseguit, com denunciava l'abat, pels addictes al Movimiento, encapçalat pel general Franco, per més que pretenguessin encarnar-los en el nacionalcatolicisme, beneït per un episcopat espanyol que encara sostenia, en la seva gran majoria, que la Guerra Civil fou una croada dels cristians contra els seus enemics.
Per reblar el clau, l'abat Escarré deia, en les declaracions, que la seva interpretació dels principis del missatge cristià s'inspirava en la doctrina que, pocs mesos abans, el papa Joan XXIII els havia fet més entenedors per a l'home modern. Es referia a l'encíclica Pau a la Terra ( Pacem in terris ). Un document que proposava rellegir l'Evangeli a la llum dels signes dels temps actuals. Entre aquests signes, el de l'emergència de les reivindicacions de les "minories", comprenent en aquest terme el que ara en diem les nacions sense estat. D'aquí que l'abat se sentís empès a defensar, explícitament, el signe del temps que eren les reclamacions dels catalans, del seu poble minoritzat, de recuperar la seva llengua, la seva cultura, els seus drets, perseguits pel govern franquista.
Segurament per un error de càlcul, Fraga Iribarne, ministre d'Informació del govern franquista, féu traduir i publicar les declaracions en la majoria de diaris espanyols, acompanyades dels corresponents comentaris en contra. Així va ser com la gent s'assabentà de la seva existència i es creà un corrent de simpatia i adhesió. Les paraules de l'abat ressonaren arreu com un clam a la llibertat, com la veu de denúncia profètica que tants i tants esperaven des de feia temps. Els comentaris en contra eren, almenys a Catalunya, llegits amb una riota generalitzada de menyspreu.
Tal com afirmava el mateix abat més endavant, al diari Le Figaro (24-09-1965), amb el seu comportament, que anava molt més enllà del que deia en les declaracions, volia contribuir a fer possible que un dia tota l'Església catalana i espanyola participés "en l'edificació del pont que reuneixi les diferents tendències escampades pel país i que reconciliï l'esquerra i la dreta clàssiques o, més exactament, els germans enemics d'ahir, vencedors i vençuts". És, en tot cas, la gran labor que l'abat Escarré féu els últims anys de la seva vida a l'exili.
La proposta de l'abat Escarré s'ha tornat a fer ben actual en la polèmica que ha desencadenat la recent beatificació, a Tarragona, de religiosos assassinats durant la Guerra Civil. Molts cristians i no cristians esperaven que almenys l'episcopat català hagués aprofitat l'avinentesa per a pronunciar-se, conjuntament, a favor de la reconciliació i recordar que també hi va haver cristians que moriren assassinats per un règim que els condemnava amb la pena màxima, en nom d'una pretesa justícia imbuïda dels principis del cristianisme. Una distorsió ja denunciada, precisament, per l'abat Escarré, entre altres. L'episcopat català ha preferit, col·lectivament, centrar ara la seva atenció en els religiosos beatificats...
La memòria històrica de les declaracions de l'abat Escarré es farà viva en diferents actes. Despuntarà una exposició, al Col·legi de Periodistes de Barcelona (que s'inaugurarà el dia 14 a les 19.00 h) i la sèrie de conferències que té programada la Comissió Escarré-APEC.