6.30.2014

6.29.2014

Què pensa sor Lucía Caram?

Un únic Ramadà per a moltes tendències de l’Islam (CATALUNYA RELIGIÓ)

(David Casals – CR) Aquest dissabte al vespre es va iniciar el Ramadà, i diumenge ha estat el primer dia de dejuni pels musulmans. Comença així el període de l’any més sagrat per als aproximadament 300.000 musulmans catalans. Segons explica en declaracions a CatalunyaReligió l’imam barceloní Hamza Sani, aquest mes va més enllà que limitar-se a no menjar i no beure entre la sortida (El Fajr) i la posta de sol (El Maghrib).
El Ramadà s’ha de fer “amb intenció”, exposa Sani, que recalca que aquest és el missatge que ell s’esforça en donar a conèixer en les seves predicacions a l’oratori on treballa, situat al districte de Sant Andreu de Barcelona, al barri de la Trinitat Vella.
La seva comunitat agrupa majoritàriament a inmigrants procedents de l’Àfrica Subsahariana: Nigèria, Níger, Togo i Ghana, entre altres països.
L’Islam a Catalunya és divers, i l’origen geogràfic no és l’únic tret diferencials entre les més de 200 comunitats que estan implantades al territori, segons lesúltimes dades de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat.
Així, a més de la procedència (on hi hauria tres grans blocs: nord d’Àfrica, Pakistan i l’Àfrica subsahariana) hi ha altres factors a tenir en compte, com la seva doctrina o escola que segueixen, o la federació a la que estan adscrites les comunitats.
Malgrat les diferències entre comunitats, la pràctica del Ramadà és compartit per totes les comunitats musulmanes. De fet, el seu compliment és tan essencial per aquesta tradició que és un dels seus cinc pilars.
Sani recorda que no tothom ha de seguir el Ramadà. Hi ha persones que per les seves condicions físiques i personals estan exemptes de seguir el dejuni d’aigua, com els que viatgen i els que fan una feina física molt dura poden celebrar-lo en un altre període de l’any. I no l’han de fer els menors de 14 anys, malalts, persones grans i dones embarassades, que estan alletant o que tenen la menstruació. Precisament, donar a conèixer aquestes excepcions és una de les feines que té Sani aquests dies.
D’altra banda, Sani explica que el creient no s’ha de focalitzar només en el ritual, sinó que el Ramadà ha d’anar acompanyada d’una reflexió profunda. “S’ha de fer després de fer el primer àpat, a l’alba, i abans que es pongui el sol”, i aquest moment íntim ha d’acompanyar el creient musulmà al llarg d’aquests dies.
Un dels costums estesos entre les comunitats és trencar el dejuni de forma col·lectiva al vespre, just quan el sol es pon. Com diu Sani, hi ha més concurrència al cap de setmana que en els dies feiners, perquè els fidels tenen una major disponibilitat horària. Es tracta d’un moment que té molt ‘color’ i que és especialment viscut pels creients.
Qüestió de calendaris
Un altre factor a tenir en compte és que el calendari musulmà és lunar, i no solar, com el que està estès a Occident. Entre els dos calendaris hi ha uns dies de decalatge, i per això, el Ramadà mai cau en la mateixa data, i és com si cada any avancés uns 13 dies.
El que marca l’inici del mes musulmà és la lluna: un mes comença en la primera observació de la lluna en quart creixent després de la lluna nova, i la visió de la lluna des de la Terra està condicionada per la latitud. Per això, el Ramadà no necessàriament ha de començar en un mateix dia en els diferents punts del planeta. I precisament, aquest fet és una mostra més que ens pot ajudar a entendre la diversitat de l’Islam tan en els països on és la tradició majoritària com a indrets com Catalunya, on és una minoria religiosa.

6.28.2014

Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet

Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet (enviat per Vicent Cremades Arlandis)

VÍDEO:
Vicent Estrems, un sacerdot revolucionari al Xile de Pinochet

El vídeo, de 10 minuts, és un resum d’una entrevista realitzada a Chañaral l’abril de 2009. En ella, Estrems relata la seua experiència política i religiosa des d’una òptica de l’Evangeli compromesa i alliberadora.

"Et recomano aquest article de La Veu del País Valencià", Vicent Cremades Arlandis 
Divendres, 27 de juny a les 09:15h 
Compromís d’Alboraia l’homenatjarà aquest dijous dins dels Tercers Premis al Mèrit Cultural i Cívic

Sergi Tarín / València
Vicent Estems va faltar el 10 de juny. Fou soterrat on nasqué: a Alboraia. Tenia 73 anys. El comunicat emès per AVAN, l’agència de notícies de l’Arquebisbat de València, és un recull grisenc de dates i parròquies. Una esquela burocràtica, quasi desdenyosa. De fet, Estrems era un home incòmode per a la jerarquia. Un comunista, un roig, un extremista. “Ho portava en el cognom, en l’etimologia”, asseguraven alguns companys de púlpit. Uns amb simpatia i uns altres amb mala bava.

Estrems fou capellà a Benimarfull i Bonrepòs i Mirambell. Cuidà dels pares fins que moriren i acte seguit desenvolupà la vocació de missioner. El 1987 aterrà a un Xile que feia el tram final de la dictadura. L’Església del país, amb institucions com la Vicaria de la Solidaritat, s’havia convertit en ferramenta de denúncia de la tortura i les desaparicions forçoses. Pur terrorisme d’estat. Estrems arribà amerat de Concili Vaticà II i Teologia de l’Alliberament. I ho féu a Chañaral, un port obrer al desert d’Atacama. Un paisatge inhòspit, paupèrrim, de miners sotmesos a les grans multinacionals del coure i a la vigilància violenta de la dictadura. La seua proximitat amb els més desfavorits li valgué tot tipus d’amenaces i coaccions.

Xile arrelà en l’ànim d’Estrems. Mai no l’abandonaria. Alguna cosa semblant passà amb altres predecessors valencians. Joan Almela, a Pueblo Hundido, prop de Chañaral, fou expulsat del país per organitzar una de les primeres vagues mineres de la dictadura. I Antoni Llidó, canvià la sotana pel fusell el setembre de 1973 amb el colp d’Estat de Pinochet. Afiliat al MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria) fou detingut el 1974 i desaparegut després de patir tortures salvatges.

6.25.2014

PROSTITUCIÓ, DROGUES I PIB, de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 24/06/2014)

Segons informes recents, l’estat espanyol pot augmentar el seu PIB, entre un 2,7% i un 4’,5 % (entre 27.000 y 45.000 milions d’euros) amb el fet de comptabilitzar-hi els diners que mouen la prostitució, el narcotràfic i el contraban. Diuen els entesos que la clau està en considerar aquestes activitats com a riquesa,  per la qual cosa l’INE utilitzarà una nova metodologia per calcular el PIB. La justificació, expliquen, és que la UE  vol  assegurar-se que tots els països mesuren el PIB de la mateixa manera i poder comparar (a l’hora de concedir subvencions) els uns amb els altres, tot tenint en compte que ja hi ha nacions que inclouen  les activitats esmentades.

Així és que per augmentar el PIB, segons la UE,  cal que prostitució, narcotràfic i contraban, activitats il·lícites a Espanya, siguen incloses en els comptes de l’estat. Afegeixen però que les activitats il·lícites que s’hi comptabilizaran són aquelles en las que ambdues parts es consideren, al menys nominalment, participants voluntaris.

Però, com  cal pensar que la gent que viu d’aquests negocis no té per norma fer-los públics ni fer declaració de la  renda, l’oficina europea d’estadística, Eurostat, ha publicat unes directius extenses que permeten mesurar econòmicament les activitats il·legales. Per exemple, cal assumir que drogues il·legals i prostitució són bens de consum domèstic (com el pa i la carn, vaja), no comercials i que la prostitució s’ha de calcular pel costat del subministrament (quant guanyen les prostitutes?) mentre que el consum de drogues il·legals es calcula pel costat de la demanda (quantitat que hom compra als distribuïdors). I des d’aquest punt de vista cal considerar que hi ha despeses deduïbles com per exemple l’electricitat que es necessita per obtindre el cannabis i altres drogues o els serveis de lloguer i compra de vestits o condons que requereix la prostitució.

Val a dir que en alguns llocs, com Holanda, la prostitució i el consum d’algunes drogues són legals, i, tot i que puguem discutir aquest fet, el control sobre el PIB és més fàcil. Però no és aquest el cas de la major part de països i les directrius esmentades, tal com les coneixem, constitueixen un batibull on es mesclen, sense control, activitats il·lícites amb plantejaments econòmics legals.


Però si els països no es plantegen conjuntament la lluita contra l’abús i les agressions que solen comportar les activitats esmentades, si no es lluita conjuntament, contra les màfies i el comerç humà, si prioritzen els diners sobre els drames de la gent, si no s’aporta una cultura que valore la vida sana i les relacions humanes honestes, aleshores tot em sembla d’una gran immoralitat. 

La escuela pública, en caída libre, Enrique Gabaldón (Levante-EMV)


El adelantamiento del principio de curso al 3 de septiembre es una medida que no aporta nada a la calidad de la enseñanza y hace el calendario más irracional si cabe. Una medida que se suma a otras como la del plurilingüismo, que podría suponer un avance y una mejora del sistema educativo pero que deviene en fracaso por la falta de recursos para su desarrollo. Los profesores no son máquinas que se puedan programar de un curso para otro.
El ataque continuo a la escuela pública que se fragua en diversos frentes, como el cierre de líneas educativas, el aumento de la ratio por aula en detrimento de la atención educativa, las pruebas diagnósticas que únicamente servirán de escaparate a la escuela privada, la falsa premisa de la libertad de elección de centro. Todo ello está produciendo un goteo continuo hacia los centros privados propiciado por la mala imagen que se está gestando de la escuela pública.

6.23.2014

A Catalunya, ni Cañizares, ni cap bisbe de tradició "toledana" (ESGLÉSIA PLURAL)



    El perquè d'aquesta campanya

    Segurament el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach al capdavant de la diòcesi de Barcelona no és imminent. És molt probable que el Vaticà l'ajorni fins després del 9N, o sigui fins que es comenci a perfilar quin serà el desenllaç del procés polític que estem vivint a Catalunya. No per això hem d'estar confiats i passius. Influents sectors esclesiàstics i polítics espanyols ja estan fent la seva feina, movent els fils per poder influenciar sobre qui ha de ser nomenat nou arquebisbe de Barcelona. La poderosa maquinària dels qui volen assimilar l'Església catalana a la de matriu castellana, o millor dit a la tradició "toledana", no ha parat de funcionar mai al llarg dels darrers segles, i es manifesta amb més força quan cal renovar alguna seu episcopal catalana. Si ells ja es mouen, nosaltres ens quedarem de braços creuats? ¿Permetrem que ens imposin una tradició eclesial que res té a veure amb el tarannà majoritari dels catòlics i les catòliques de Catalunya i la tradició d'una Església oberta i dialogant amb la resta de la societat? Si ens unim per fer sentir les nostres raons, tenim força, perquè tenim raó. Ho varem demostrar als anys 60, en plena dictadura. Ho varem demostrar fa 10 anys quan el relleu del cardenal Ricard M. Carles. I ara ho podem tornar a demostrar. Com sempre fem, de manera serena i amable, però amb fermesa. Aquest cop, degut que a Roma es respira un aire nou i que el papa Francesc impulsa una línia de clara renovació, especialment pel que fa a les formes i al desig d'escoltar els fidels, creiem que les nostres demandes poden ser rebudes amb una sensibilitat especial. Si-us-plau, segueix llegint i al final signa aquesta carta i fes-ne tanta difusió com puguis.

    A qui enviem aquesta carta

    La carta serà enviada a: Cardenal Pietro Parolin Secretari d’Estat del Vaticà Cardenal Marc Ouellet Congregació pels bisbes Cardenal Antonio Cañizares Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Renzo Fratini Nunci del Vaticà a Espanya

    Com funcionarà el procés d'enviament

    Fins el 15 de juliol aquesta plataforma estarà operativa per recollir signatures. Un cop acabat el termini recopilarem totes les signatures digitals rebudes i les enviarem en una graella, juntament amb la carta, per correu postal certificat, als seus destinataris. Les vostres dades queden registrades en la plataforma telemàtica amb indicació de la data i l'hora en que s'ha signat. Posteriorment es farà un procés de filtratge per eliminar possibles duplicitats i es copiaran a la graella que acompanyarà la carta. Durant tot el procés les vostres dades seran tractades amb la màxima privacitat.

    Text de la carta

    Benvolguts senyors, Assabentats per una informació apareguda fa uns dies en un important diari de Barcelona, sobre la possibilitat que aquesta Santa Seu pot estar estudiant el nomenament com arquebisbe de Barcelona, en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach, del també cardenal Antonio Cañizares, els sota-signants, membres de la comunitat catòlica de les diòcesis amb seu a Catalunya, volem expressar: 1.- Que som conscients que en tot procés de relleu de seu episcopal hi ha persones, grups i sectors, tant de l’àmbit eclesiàstic, com també del polític i d’altres, que guiats segurament per la bona fe i ànim constructiu, se senten amb la responsabilitat de fer propostes sobre la persona o el perfil més adient per cobrir un lloc de tanta importància i responsabilitat. Aquest mateix sentiment, la gran estimació que sentim envers l’Església i un intens sentit de corresponsabilitat amb la seva tasca evangelitzadora i pastoral, és el que ens mou a adreçar-los aquestes consideracions. 2.- Que a les nostres esglésies diocesanes hi conviuen diverses sensibilitats eclesials, totes elles legítimes, necessàries i enriquidores, tot i que de manera majoritària la tradició eclesial, que al llarg dels segles i fins els nostres dies, s’ha anat manifestant com la que representa millor el tarannà dels fidels catòlics de Catalunya, és aquella que s’expressa amb el diàleg obert i franc amb la societat a la que pertany, amb l’estima i l’arrelament a la cultura que l’ha modelat, amb la identificació amb la llengua amb la que ha rebut la vida i ha descobert la fe. Una tradició que prefereix l’acompanyament a la imposició, que se sent còmoda amb la senzillesa de les formes i no pas amb l’ostentació i l’exageració, que respecta i dialoga amb la societat secular i a la vegada defensa l’autonomia de l’Església envers d’aquesta i treballa perquè se li reconegui i valori la vocació de servei al conjunt de la societat. 3.- Que secularment l’Estat espanyol ha mantingut una clara voluntat d’assimilar la cultura catalana a la majoritària a Espanya de matriu castellana, i amb aquesta intenció no ha reparat a utilitzar també l’Església i de manera especial els nomenaments episcopals. 4.- Que aquesta política assimiladora va comportar, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX, en el període anomenat de la Renaixença Catalana -que també va significar una renaixença religiosa que va donar a l’Església figures glorioses com el bisbe Torras i Bages i el bisbe Morgades, entre d’altres- que l’Estat, per combatre l’impuls cultural català, utilitzés, entre altres instruments, el nomenament de bisbes aliens a la cultura catalana. Una actuació que, fins a dia d’avui, intenta en cada relleu episcopal. 5.- L’Església i la societat catalanes viuen un nou despertar religiós. L’elecció del papa Francesc ha generat interès i admiració que es tradueix en una creixent revitalització, encara incipient, de les nostres comunitats. El missatge, els gestos, l’anunci de l’Evangeli que fa el Papa arriba al cor de moltes persones, que tornen a mirar l’Església amb esperança. En aquests moments, el fet que es pugui materialitzar el nomenament d’una persona que no estigués en plena sintonia amb la línia pastoral del Papa, que no sintonitzés amb la nostra tradició eclesial, que no formés part de la nostra cultura, que no s’expressés en la llengua del país i que no fos capaç de poder acollir tots els anhels que en aquest moment són tan vius en la societat catalana, podria comportar, una vegada més, que el recel, el desencís i la desconfiança, quan no el rebuig, s’instal•lessin de nou en el cor de molts fidels i així, es posés fi, abans d’haver-se pogut consolidar, a aquesta primavera eclesial que sembla voler brotar. Per totes aquestes reflexions, els sota-signants, manifestem, amb tot respecte, però també amb tota claredat i fermesa, que ni el cardenal Antonio Cañizares, ni cap altre prelat o prevere d’un perfil similar, no poden ser els candidats cridats a ocupar la seu de Barcelona, ni cap altra de Catalunya, ja que la tradició eclesial, pastoral i cultural que representen són incompatibles amb el sentir d’una majoria de la comunitat catòlica que haurien de servir, més quan, monsenyor Cañizares s’ha significat, manta vegades, defensant posicions ideològiques bel•ligerants amb els sentiments patriòtics de la immensa majoria del poble català i amb alguns valors socials compartits força transversalment al nostre país. Pregarem Déu perquè il•lumini les persones que tinguin encomanat de presentar el candidat definitiu perquè trobin la persona que millor pugui acompanyar-nos en el camí de la fe i de l’anunci de l’Evangeli. Barcelona, 19 de maig de 2014

    Captionless Image

6.22.2014

No juris més, Felip VI; digues sí, si és sí (ORIOL DOMINGO, Catalunya Religió.cat)

1. Un ciutadà radicalment cristià no hagués jurat com ho ha fet el rei Felip VI. No cal cap jurament. N’hi ha prou en dir sí quan és sí.

2. “Jo us dic: no juris mai. Ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè tu no en pots fer tornar blanc o negre un sol cabell. Digueu sí, quan es sí; no, quan és no. El que es diu de més ve del Maligne”. Són paraules de Jesús, segons consta en l’Evangeli de Mateu (5, 34-37).

3. Aquestes paraules evangèliques son comentades per teòlegs i biblistes al llarg dels segles. Un teòleg jesuític, José Mª Castillo, ho ha fet en uns llibrets didàctics sobre les misses de l’any litúrgic (“La religión de Jesús. Comentario al Evangelio diario"). Ho feu anys abans del procés sobiranista català actual, de la doble pregunta anunciada per la consulta del 9 de novembre, de l’abdicació de Joan Carles I i del jurament de Felipe VI.

4. “Jesús –escriu Castillo- prohibeix de forma ben clara el jurament. Ho prohibeix, abans que res, perquè jurar és utilitzar el nom de Déu i la seva autoritat, la qual cosa, si tenim en compte la fal·libilitat humana, pot degenerar en una falta de respecte al valor suprem que admeten els creients. Sobretot quan el jurament s’utilitza per legitimar coses i causes injustificables, com és el cas dels càrrecs públics que juren en nom de Déu ocupar llocs de comandament que normalment comporten violències, injustícies i atrocitats innombrables”.

5. El que aquí està en joc és l’autoritat, la ciutadania, el sentit del Déu de Jesús, i les seves implicacions i mútues relacions. El criteri definitiu per un cristià és el conjunt dels valors de l’Evangeli i la seva consciència personal actuant sempre de manera pacífica i respectuosa amb els altres, inclosos els discrepants. El criteri definitiu d’un ciutadà cristià no és cap rei, cap poder, cap constitució, cap codi canònic. El Catecisme de l’Església Catòlica estableix: “Quan el jurament és exigit per autoritats civils il·legítimes, pot ser refusat. Ha de ser-ho, quan és imposat amb fins contraris a la dignitat de les persones o a la comunió de l’Església” (2155).

6.13.2014

Contemplar l'Evangeli d'avui Dia litúrgic: Divendres X de durant l'any (EVANGELI.NET)

Text de l'Evangeli (Mt 5,27-32): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que es va dir: ‘No cometis adulteri’. Doncs jo us dic: Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor. Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern. I si la mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que vagi a parar a l'infern tot el teu cos. 

També es va dir: ‘Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document de divorci’. Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d'una relació il·legítima, l'empeny a l'adulteri, i el qui es casa amb una repudiada comet adulteri».
Comentari: P. Josep LIÑÁN i Pla SchP (Sabadell, Barcelona)
Tothom qui mira una dona amb mal desig ja ha comès adulteri
Avui, Jesús continua aprofundint en l'exigència del Sermó de la Muntanya. Ell no aboleix la Llei, sinó que la porta a plenitud; per això, l'observança de la Llei és quelcom més gran que el simple compliment d'unes condicions mínimes per a tenir els papers en regla. Déu ens dóna la Llei de l'amor per arribar al cim, però nosaltres ens encarreguem prou de convertir-la en la llei del mínim esforç. ¡És que Déu ens demana tant...! Sí, però també ens ha donat el màxim, ja que s'ha donat Ell mateix.

Avui, Jesucrist apunta ben alt en manifestar la seva autoritat sobre els manaments sisè i novè, aquells que fan referència a la sexualitat i a la puresa del pensament. La sexualitat és un llenguatge humà per a significar l'amor i l'aliança, per això no la podem banalitzar, ni tampoc podem convertir l'altra persona en un objecte de plaer, ¡ni tan sols amb el pensament!, d'aquí aquesta afirmació tan severa de Jesús: «Tothom qui mira la dona de l'altre amb desig de posseir-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor» (Mt 5,28). Cal, doncs, tallar el mal d'arrel i evitar els pensaments i les ocasions que ens portarien a fer allò que Déu no vol; això és el que volen indicar aquestes paraules que ens poden semblar tan radicals i exagerades, però que els oients de Jesús entenien en la seva expressivitat: arrenca, talla, llença...

Finalment, la dignitat del matrimoni ha de ser sempre protegida, ja que forma part del projecte de Déu envers l'home i la dona perquè, en l'amor i en la mútua donació, esdevinguin una sola carn; i alhora és signe i participació de l'Aliança del Crist amb l'Església. El cristià no pot viure la relació home-dona ni la vida conjugal segons l'esperit del món: «No heu de creure que per haver escollit l'estat matrimonial us és permès de continuar una vida mundana i abandonar-vos a l'ociositat i a la peresa; ben al contrari, això mateix us obliga a treballar més esforçadament, i a vetllar amb més cura per la vostra salvació» (Sant Basili).

6.11.2014

En la mort de Maria Martinell, una dona pionera a l’Església, de Jordi Llisterri (CATALUNYA RELIGIÓ)

(Jordi Llisterri –CR) “He estat i sóc una dona de fe i d’Església”, deia Maria Martinell en les memòries que va publicar el 2005 en apropar-se als 80 anys. Va morir com a dona de fe i d’Església el passat 24 de maig i aquest divendresse celebrarà una eucaristia en la seva memòria a la Parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona, ben a prop de la que va ser casa seva.

Si als anys seixanta els laics van haver de lluitar per fer-se el seu lloc a l’Església, aquesta presència encara era més difícil per una dona. Això, encara fa més rellevant la seva trajectòria, en la que va protagonitzar bona part de les iniciatives significatives de l’Església catalana de la segona meitat del segle XX.

Durant els anys 60 va ser un dels puntals de l’Editorial Estela, una iniciativa que va portar a Catalunya els aires conciliars que venien de França. Llibres com les Pregàries de Michele Quoist o Reeixir van a arribar vendre 300.000 exemplars en català.

En aquells anys va establir una estreta relació amb qui seria el cardenal Narcís Jubany. L’arquebisbe de Barcelona va confiar en ella per posar una de les primeres dones al capdavant d’un institució diocesana, l’Institut d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB). Amb la tolerància del cardenal Jubany, per allà van passar-hi personatges claus de la transició o de l’Església més avançada com Alfonso Carlos ComínJosé Maria Díez Alegria, o José García Nieto. Hi va fer classes des dels anys 60 i va ser-ne directora des del 1978 fins la seva jubilació el 1988. També hi va fundar el 1973 la revista Perspectiva social.

La seva influència i hores de treball també va quedar reflectides en la revistaQüestions de Vida Cristiana. Durant anys també va ser la mà dreta del seu gran amic i director de la revista, el monjo de Montserrat Evangelista Vilanova.

Sota l’impuls del Vaticà II, tota aquesta tasca va estar marcada per la preocupació per les qüestions socials i pel paper de la dona en la societat i en l’Església. Va ser una de les impulsores del Fòrum Vida i Evangeli, que durant anys va ser la trobada anual de reflexió més nombrosa i combativa dels cristians de base. D’allà també va néixer el Col·lectiu de Dones en l’Església. Martinell va ser la primera presidenta i hi va donar un to de reflexió i diàleg més enllà de qüestió de l’ordenació de les dones.

Nascuda a Barcelona el 1927 i veïna de l’Eixample, va tenir una formació autodictacte a l’ombra del seu pare, l’arquitecte Cèsar Martinelldeixeble de Gaudí i de Domènech i Montaner.

El 2006 va publicar les memòries Sense renúncies escrites amb Antoni Sella. Les primeres pàgines van comptar amb la presentació, d’entre altres amics, del president Jordi Pujol i Pasqual Maragall i de l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i la Medalla Francesc Macià al mèrit al treball. Un reconeixement rellevant a la seva aportació al pensament social i al protagonisme del laïcat dins l’Església. 

6.10.2014

CAMES, de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 10/06/2014)




El fet va passar fa més d´un any però s´ha fet públic ara: un home de nacionalitat eslava, és a dir immigrant, ha estat detingut per tres delictes d´estafa. I quines són les estafes? Pagar amb diners falsos? Enganyar? Vendre el que no és seu? No, els delictes d´estafa d´aquest home són els d´haver-se amputat voluntariament una cama per cobrar tres indemnitzacions: dos corresponents a dos pòlisses de dos assegurances que havia contractat uns mesos abans (uns 350.000 euros) i el tercer haver cobrat la indemnització per accident laboral. La notícia no ha ocupat molt més de quinze línies en els diaris i nungú no sembla haver-se preguntat quina és la història d´aquest home capaç d´autolesionar-se greument per cobrar uns diners. Sabem que havia sigut acomiadat de l´empresa on treballava i que es va seccionar la cama quan va anar a recollir-hi els seus efectes personals. Però, que hi havia darrere? Quina és la desesperació que devia arrossegar? Quin grau de necessitat, dolor, insatisfacció, temor, indefensió? portaria amb ell per autolesionar-se com ho va fer? Ben poques vegades ens interessem pels drames humans extrems que acompanyen la gent. Sembla que ens hem vacunat contra els sentiments d´empatia, de comprensió i de solidaritat i ens estem fent insensibles. Però seguim parlant de cames: els jugadors de la selecció espanyola de futbol rebran 720.000 euros si guanyen el Mundial, que en serien 360.000 per cada cama jugadora, més o menys el que pretenia cobrar l´home que se la va amputar. I tots tan contents? És cert que una cosa no té a veure amb l´altra, que als jugadors els pagarà la FIFA i no els nostres diners (crec). Però em sembla indecent. Perquè en un país en crisi, amb un alt índex de pobresa i desigualtat, els diners, siguen de qui siguen, s´han de saber gestionar amb sensibilitat.

Per completar dades, direm que si la roja no guanya però arriba a les semifinals cada jugador rebrà 180.000 euros, (els rics alemanys, en aquest cas en cobrarien 100.000) els quarts de final es cotitzaran a 120.000 i quedar-se en vuitens suposaria per als de la Roja guanyar 60.000 euros. És evident que això és al marge dels imponents sous que ja cobren. I açò és una mostra d´un sistema de valors en el que la banalitat val més que les persones. S´ha fet del futbol „a més d´un esport i un espectacle (i d´un negoci)„, un emblema identitari, una manera de recollir adhesions i distraure de les qüestions importants. I tots tan contents!

6.09.2014

Horno de cal Un paredón sin bandos y en ruinas Vecinos de la Creu Coberta llegaron a tapiar las ventanas de sus casas para que los niños no contemplaran los ajusticiamientos en el horno de cal (LEVANTE-EMV, 09/06/2014)

Escenario de fusilamientos durante la Guerra Civil y los años posteriores, las pocas piedras que sustentan el horno de cal de la ciudad de Valencia, en la Creu Coberta, está manchado con la sangre de las víctimas de los dos bandos de la contienda. La construcción del Bulevar Sur, las obras del AVE y la dejadez de las administraciones han puesto en peligro la resistencia de este enclave de gran valor histórico
Botellas de alcohol vacías, el rastro de los grafiteros clandestinos y el murmullo del paso de los trenes. Son, desde hace años, la única compañía del viejo horno de cal, en el barrio de la Creu Coberta, muy cerca de la calle San Vicente Mártir. En este lugar se mantiene en pie el esqueleto del único horno de cal de la ciudad de Valencia, antaño parte imprescindible de la primera industria de la que se tiene constancia en la Creu Coberta.
Este enclave, orillado por el Bulevar Sur y acechado por el olvido de las administraciones, fue el escenario de uno de los capítulos más sangrientos de la Guerra Civil en la capital del Túria. El horno de cal sirvió como paredón para los dos bandos que intervinieron en la amarga contienda. Sus piedras, las que todavía se resisten a ceder a la ley de la gravedad, se mancharon con la sangre de unos y de otros, durante y después de la guerra.
Con la construcción del Bulevar Sur, la asociación de vecinos del barrio solicitó que los restos del horno de cal se mantuvieran intactos, casi como un emblema de la resistencia de la memoria para que nadie olvidase lo que allí sucedió.
El horno de cal, como recalca Matías Alonso, portavoz del grupo para la Recuperación de la Memoria Histórica, es de los pocos espacios en la ciudad en el que ambos bandos atentaron contra la vida de sus vecinos. Primero, las piedras que resultaron de la demolición de la Creu Coberta por parte de unos milicianos al inicio del conflicto, depositadas junto al horno, acogieron el ajusticiamiento de ciudadanos acusados de colaborar con los militares insurgentes. La práctica se alargó durante los primeros meses de la guerra, pero las tornas cambiaron al finalizar con la victoria franquista. Los defensores de la II República pasaron a ser las víctimas de los paseíllos que concluían en este horno de cal, casi siempre a horas intempestivas.
Algunos de los mayores de la Creu Coberta recuerdan que hubo quien optó por tapiar las ventanas de sus casas, para que los niños, al despertarse en mitad de la noche por culpa de los gritos y los disparos, no pudieran contemplar con sus ojos los asesinatos a quemarropa.
Recogidos los testimonios de los habitantes de la Creu Coberta que vivieron aquello, Matías Alonso envió escritos al ayuntamiento, la Generalitat, el Gobierno y a diferentes instancias europeas para proteger el horno, ahora rodeado por el tendido ferroviario de la línea de alta velocidad.
Serio riesgo de derrumbe
A día de hoy, el estado del horno de cal es de total deterioro. En las últimas semanas ha desaparecido una viga de hierro que sostenía parte de la base, quizá para ser fundida o vendida como chatarra. Con ello, la estabilidad del horno es mínima y podría derrumbarse, según indica Alonso, en cualquier momento.
En este sentido, desde el PSPV se apunta que en el proyecto de urbanización presentado por la Sociedad Valencia Parc Central «se incluye una partida de 7.500 euros para proceder a la limpieza, excavación de los elementos enterrados y puesta en valor de esta edificación, para que quede integrada en la zona ajardinada de la parcela 42 del citado Plan de Reforma Interior».
No obstante, no se ha realizado nada todavía.
Según Salvador Broseta, portavoz adjunto de los socialistas en el ayuntamiento, el Servicio de Programación de la Delegación de Urbanismo, en su informe previo, «aconseja que se defina completamente la actuación propuesta sobre este elemento al objeto de actuar con la mayor brevedad posible para evitar el deterioro de este elemento protegido, sin esperar a la urbanización global del ámbito». En esta línea, remarca que la Sociedad Valencia Parc Central «ha realizado obras anticipadas como la demolición de edificaciones industriales de la calle San Vicente para la llegada del AVE», por lo que podría integrar «definitivamente el horno de cal evitando más expolios, con una zona ajardinada», concluye Broseta.


6.08.2014

Canviar la societat literalment, Jordi Roca (ARA)

Llegia al 3/24 que el Departament d’Ensenyament està auditant les 100 pitjors escoles del país pel que fa a resultats. Han arribat a la conclusió que falten recursos humans que sense eufemismes significa mestres, que falten mestres.
Qualsevol empresari que busca resultats per a la seva empresa sempre preferirà comprar màquines que contractar persones i és per això que a les grans superfícies cada vegada abunden més les màquines de cobrar on es practica el DIY. Amb aquesta pràctica l’empresari s’estalvia contractar una persona i inverteix en una màquina que no fa vacances, no està mai malalta i a sobre no protesta. Però l’escola pública no és una empresa pròpiament dita: no fabriquem res que no sigui més o menys fungible i en tot cas no ho venem; els nostres objectius no són l’expansió de mercats; els serveis que oferim són públics i la nostra competència, com a molt, és una escola concertada però això no ens ha de preocupar.
Es parla molt de l’informe PISA i dels seus resultats negatius però es parla poc de la funció social de l’escola. Tot és dolent: no sabem sumar, restar, multiplicar, dividir, llegir, escriure i segons els inadaptats demagogs de sempre no sabem ni parlar castellà però us heu parat a pensar què passaria sense l’escola pública?

Un amic que viu en un poble -que no esmentaré- que tenia força mala fama m’ho comentava un dia: “En aquest poble quan jo era petit hi havia pinyes pel carrer cada dos per tres, drogues apuntapala  i molta penya xunga; quan li deia a la gent que era d’aquí em miraven amb llàstima; hi havia molta divisió, ni ens barrejàvem, els pares em van fer estudiar al poble del costat a una concertada perquè patien per les meves amistats i també jugava a futbol a un club veí. Avui, trenta anys més tard els meus fills van a l’escola pública amb els fills d’aquells que em feien canviar de vorera. L’escola (única al poble) funciona de meravella, té una AMPA compromesa i ha fet de nexe per a millorar el poble; ni polítics ni mandangues, ha estat l’escola. Ha crescut l’associacionisme, els clubs esportius, les festes populars com el carnaval i pel carrer es respira tranquil·litat; sembla mentida. Hi ha un sentiment de pertinença al poble i la gent se’n sent orgullosa, com ha de ser. Els mestres van estar picant pedra durant molts anys per aconseguir aquest èxit i no ho feien precisament buscant un informe PISA favorable, ho feien per vocació i per a millorar la societat, literalment.”
I com aquest fet real que explico hi ha centenars de casos arreu del país, escoles que canvien la societat, l’entorn proper, barris sencers. I per ajudar a canviar dinàmiques, entorns i ambients calen més mestres perquè la tasca a fer no és gens fàcil. Que està molt bé l’informe PISA? Perfecte, això sí, hi ha altres coses no quantificables que són més importants i si no també podem preguntar als alumnes d’aquests països líders si són més feliços o no que els nostres.
I com hem de solucionar tot això si Catalunya destina més diners a pagar el deute que a la partida de Salut com deia aquest mateix diari? Resposta: comença amb Re i acaba amb Pública.

6.07.2014

JESÚS CIVERA, La familia (LEVANTE-EMV, 07/06/2014)

Una sociedad que abdica de su pasado es una sociedad enfermiza. Durante siete años las instituciones valencianas han tenido a su alcance cientos de miles de documentos sobre los pontificados de Calixto III y Alejandro VI, los papas Borja. Ni caso. Como si lloviera en Singapur. No han dedicado un mínimo esfuerzo presupuestario a la materia, ni han colocado a un becario para archivar y adecentar el inmenso papeleo. Es todavía peor: su desidia significa el menosprecio por la investigación de un tiempo y unas biografías de raíces valencianas cuya trascendencia universal no es objeto de impugnación. Se reconoce en Hollywood, en las universidades internacionales, en la literatura de medio mundo, entre los tratadistas políticos y hasta en el acervo popular. Las instituciones valencianas, sin embargo, se ven obligadas, de vez en cuando, a constatar su provincianismo, que es uno de los rasgos probados de la estupidez. La cosa comenzó con Camps. Desembarcó por aquí Marichalar para firmar la subvención correspondiente junto al jefe del archivo del Vaticano y la Generalitat no mandó ni a un bedel protocolario. Después se ha gastado millones en el mundo del espectáculo, con las carreras de coches, con el tenis del Ágora, regando con césped artificial los campos de fútbol municipales o desempolvando las alfombras rojas al paso deUrdangarin. Todo, menos dirigir la mirada hacia el propio pasado a fin de curiosear y comprender las tribulaciones de la familia valenciana más internacional. Una sociedad fastidiada, frágil, achacosa. Preocupada por la pompa, por la ostentación que se divisa en la figura del desclasado estamental. Nada que ver con una sociedad orgullosa, cultivadora de la memoria. ¿Es posible que nadie dedicara un euro a investigar los documentos porque la institución que los custodiaba destilaba reflejos políticos adversos a los núcleos de poder? ¿Nadie advierte que el color político de las instituciones muda y que han de existir espacios inmunes a las discrepancias ideológicas? Al parecer, no. El alcalde Torró, de Gandia elimina, por ejemplo, una escultura de Miró levantada durante la época socialista. ¿Es queBarberá retiró la Pantera Rosa? A la sociedad enclenque –porque dio un gatillazo con la modernidad y así nos va–, debemos añadir la declaración de la consellera Catalá de ayer: hay que trabajar para que el archivo no se marche. Ahora que ya se ha ido. No sé. A veces es como si nos gobernaran extraterrestres.

6.06.2014

El papa Francesc acomiada cinc membres de l'ens de control de les finances del Vaticà (CATALUNYA RELIGIÓ:CAT I ARA.CAT)

El papa Francesc ha acomiadat cinc membres de l'ens de control de les finances vaticanes, tots italians, segons informa Reuters. Aquest seria un nou pas que fa el Papa en el seu intent per trencar amb la vella guàrdia associada a un passat obscur sota el seu predecessor, d'acord amb Reuters.
El Vaticà ha informat que el Papa ha nomenat quatre experts de Suïssa, Singapur, els Estats Units i Itàlia per reemplaçar els membres acomiadats de la junta de l'Autoritat d'Informació Financera (AIF). La nova junta inclou per primera vegada una dona.

Els cinc acomiadats són italians que havien d'ocupar els càrrecs fins a finals del 2016 i estaven associats amb la vella guàrdia. Alguns reformadors dins del Vaticà han estat empenyent el Papa per designar professionals amb una trajectòria internacional per treballar amb Rene Bruelhart, un advocat suís que dirigeix l'AIF i que ha esta pressionant pels canvis.

6.05.2014

In saecula saeculorum Felip VI, el poble i Déu, Oriol Domingo (CATALUNYARELIGIO.CAT)

1. El futur rei dels espanyols, Felip VI, va estar al monestir de Poblet en una recent visita a Catalunya. Poblet té un significat religiós i polític. Es panteó dels reis de la Corona d’Aragó. El monestir, des del 1150, està arrelat a la història i a la realitat de Catalunya.

2. L’encara Príncep hauria de llegir “Arrels cristianes de Catalunya” (1985). Aquest document de l’episcopat català analitza la relació entre la nació catalana i la comunitat eclesial a la llum de la Doctrina Social de l’Església catòlica.

3. L’encara Príncep sap que a Poblet hi ha l’arxiu de Josep Tarradellas, president de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat no prové del franquisme, ni de cap jurament dels immutables “Principios del Movimiento Nacional”, ni de la no menys immobilista Constitució del 1978. Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre del 1977, com 125 president de la Generalitat. El primer president fou Berenguer de Cruïlles (1359-1362).

4. L’encara Príncep i futur Rei té el deure en consciència d’estar al servei del poble. ¿A quina part del poble o societat civil servirà? ¿Pensa escoltar als ciutadans que de manera democràtica, lliure i pacífica expressen al carrer i a les urnes la seva voluntat de votar per decidir el futur del seu poble? ¿Manté el que el Príncep va dir un dia del 1990: “Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui?”.

5. L’encara Princep ha de saber que en aquesta Catalunya  mil·lenària d’arrels cristianes, i també agnòstiques, hi ha cristians del segle XXI que es fan seva laDoctrina Social de l’Església catòlica mantenint-se fidels a la seva consciència i al Déu de Jesús.

6. ¿Què passa en cas de conflicte entre el Príncep i la consciència, entre el Rei i Déu? Felip de Borbó pot ser informat que Agustí Cortés, bisbe de sant Feliu, diòcesi que acull l’històric Baix Llobregat i el monestir de Montserrat, dedica dos capítols al conflicte sobre la consciència en política en el seu llibre “Creure: la força del testimoniatge”. Explica els casos de l’arquebisbe Tomàs Becket i del conseller Tomàs More. El primer fou assassinat per ordre del rei Enric II. El segon va ser executat per ordre del rei Enric VIII. El bisbe Cortés comenta: “La qüestió fonamental és la mateixa: la lluita en consciència contra el poder absolut que pretén sotmetre l’Església i posar-la al servei dels propis interessos amb procediments tan anti-evangèlics com la mentida, la violència i l’assassinat”.

7. L’encara Princep i futur Rei, els polítics i el poble, siguin sobiranistes catalans o sobiranistes espanyols, poden reflexionar i dialogar des de la pròpia consciència i respectant la consciència dels altres. Els catòlics, a més, poden pregar des dels fons de la consciència i de la fe a Tomás More. Sant Tomás More és el patró dels polítics catòlics.

6.04.2014

Plaça del Mercat, Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 03/06/2014)

El centre històric de València, constitueix un patrimoni artístic, cultural, i social de gran bellesa, que ofereix un interés ciutadà, comercial i turístic molt importnt.  Formant part d’aquest centre urbà, comptem de manera molt destacada amb la Plaça del Mercat on estan ubicades, com bé és sabut, tres edificacionss extraordinàries: l’església dels Sants Joans, el Mercat Central i la Llotja. Aquesta va ser declarada Patrimoni de la Humanitat l’any 1996 gràcies a la singularitat i bellesa de la seua arquitectura, representativa del gòtic civil i als valors artístics i històrics que ens aporta.

            Però la Llotja mira de front a l’església dels Sants Joans i aquesta gairebé li dóna la mà al Mercat Central. Tres companys que, com a conjunt, també mereixerien ser declarats  patrimoni de la humanitat i, sobretot, patrimoni protegit i cuidat dels valencians. Situar-se al bell mig de tots tres i contemplar-los des de l’exterior i després visitar el seu interior, possibilita viure més de sis-cents anys de la història de València, gaudir de la bellesa de diferents estils arquitectònics i conéixer diverses facetes de l’art. Tot un luxe per a qualsevol ciutat que reconega la seua identitat amb autoestima.

            No sembla, però, que els governants responsables de cuidar i ordenar els usos de l’espai ciutadà, ho tinguen tan clar. La Plaça del Mercat i la xarxa de carrers que hi conflueixen, mostren ben a les clares que no existeix un respecte i una valoració d’aquest espai. Ho demostra la brutícia i la caòtica ocupació de voreres i places que impedeixen el pas normal dels vianants. També el trànsit, dens, sorollós i contaminant, els aparcaments de vehicles dins i fora dels llocs assignats, els lletjos contenidors i tota una acumulació d’objectes que distorsionen  la funcionalitat de la plaça, amaguen la seua bellesa i li fan perdre valor...

            I per a més desastre, el dels porxets dels Sants Joans, uns xicotets espais a l’exterior d’aquesta església. que en altres temps van ser tendetes on es venien productes artesans, ferramentes per al camp i d’altres materials, i ara són espais degradats al màxim, plens de runes, de brutícia i de males olors. I damunt dels porxets, la gran terrasa mirador annexa a l’església, on cada any grups de xiquets representen els “Miracles de Sant Vicent”, cada dia està més deteriorada i poc segura.


            Hem de concloure, per tant, que cal un pla d’ordenació i recuperació de la Plaça del Mercat i del seu entorn. Calen alternatives a la situació actual que posen en valor tot el conjunt. I anar amb compte perquè l’honor de la Llotja, de ser Patrimoni de la Humanitat, pot ser revocat si es descuiden els aspectes que han de donar-li rellevància. 


El asturiano, lengua prohibida. [DIFÚNDELO]

6.03.2014

L'Ajuntament de Gandia inicia els treballs per desmuntar l'escultura '25 d'abril' de l'artista Antoni Miró (SALVADOR ALMENAR)

L'alcalde, Arturo Torró, va anunciar el juliol passat la seva intenció de retirar l'escultura que commemora la batalla d'Almansa perquè "no identifica la ciutat"
SALVADOR ALMENAR València | Actualitzada el 03/06/2014 14:28
         
Treballs de desmuntatge de l'obra '25 d'abril' instal·lada a Gandia. / ARA

L'equip de govern de l'Ajuntament de Gandia, a la comarca de la Safor, al País Valencià, ha donat l'ordre avui d'iniciar els treballs de retirada de l'escultura '25 d'abril', de l'artista Antoni Miró, que ocupa una de les rotondes d'entrada a la localitat. D'aquesta manera, l'alcalde del PP, Arturo Torró, compleix amb la seva amenaça anunciada el juliol passat de canviar d'ubicació l'obra instal·lada l'any 2007 per commemorar el tricentenari de la batalla d'Almansa i la pèrdua de l'autogovern dels valencians.
Sense avís previ i sense l'autorització de l'artista alcoià, els operaris de l'Ajuntament han iniciat avui els desmuntatge de l'escultura. Segons va assegurar Arturo Torró fa 11 mesos quan va anunciar aquesta mesura, la raó per la qual havia decidit canviar d'ubicació l'escultura era que "no identifica la ciutat i bloca la vista quan s'entra a Gandia". Inclús va arribar a dir que "els madrilenys que vénen [a Gandia] no l'entenen i molts veïns, tampoc".
Malgrat les peticions de partits polítics, entitats i artistes, l'Ajuntament de Gandia ha continuat endavant amb els seus plans per canviar d'ubicació una estàtua que, segons una sorprenent nota que va fer pública el mateix consistori, "de forma subtil però precisa amaga símbols catalanistes. En concret, les quatre barres que conformen la bandera quadribarrada de Catalunya, que estan camuflades i solament s'aprecien en perspectiva".
El regidor de Cultura, Vicent Gregori, va denunciar també la "complicitat" de l'anterior govern de Gandia amb "aquest tipus d'actuacions". El cap del departament de Cultura va explicar en una nota de premsa que en la seva opinió "és una vergonya que s'amague d'aquesta forma simbologia catalana en una ciutat com Gandia, on la ciutadania s'identifica majoritàriament amb la reial senyera de tots els valencians".
El també tinent d'alcalde no va dubtar en carregar contra l'artista Antoni Miró, a qui va acusar de "catalanista", per "enlletgir d'aquesta forma la ciutat de Gandia, causant vergonya", i contra el PSOE i el Bloc per "encobrir una escultura presidida per les quatre barres mentre reneguen de les senyes valencianes".
L'escultura '25 d'abril' serà ubicada, si res no canvia, a una plaça de la zona de l'actual parc anomenat 'País Valencià'. Un nom que podria canviar també en un futur perquè el mateix alcalde va anunciar que pretén promoure el canvi de nom del parc del País Valencià pel de 'parc 25 d'abril'.
L'espai que fins avui acollia l'escultura '25 d'abril' serà ocupat per un disseny de Jaume Espí que estarà format únicament per unes lletres blanques que reproduiran els noms 'Gandia' i 'Norte'.
Per la seva banda, Acció Cultural del País Valencià ha demanat a l'alcalde de Gandia i al seu equip de govern que reflexioni sobre l'"error que està cometent" amb la retirada de l'escultura d'Antoni Miró, i a la direcció del PP i al president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, "que facin reflexionar l'alcalde de Gandia perquè es repose l'escultura, o compartiran amb ell el descrèdit per complicitat en una acció vergonyant i malbaratadora de recursos".


6.02.2014

CARLES CAPDEVILA (ARA), GENT NORMAL I PROBLEMES REALS

"GENT NORMAL I PROBLEMES REALS"

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir qué es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amena- ces que jo consideri reals.

I sempre, però sempre, plantaré cara."


Carles Capdevila
Director de l'Ara

6.01.2014

Carlos Taibo sobre "Podemos". No es oro todo lo que reluce (Publicat el 20 de gener de 2014), Carlos Taibo


carlos-taibo-cgt-murciaCarlos Taibo

1. Recibo estos días muchos mensajes, y muchas llamadas de amigos, que recaban mi opinión sobre ‘Podemos’. Prefiero expresarla aquí, en público, desde el respeto por la propuesta correspondiente. Y es que en ‘Podemos’ no faltan las personas que, con una larga trayectoria de lucha, merecen ese respeto, que aquí se expresa --o quiere hacerlo-- tan lejos de la alabanza aduladora como de la crítica descortés.

2. Empezaré diciendo lo que muchos saben y lo que para otros es, sin más, irrelevante: no siento ningún interés por elecciones, parlamentos e instituciones. Y me veo obligado a certificar que ‘Podemos’, por muy iconoclastas que sean sus propósitos y muy amplios que sean sus objetivos, se vincula expresamente con todo ello. Lo hace, por añadidura, a través de la intuición, desafortunadísima, de que son los líderes los que dan sentido a los proyectos. Su momento de formalización obliga a recordar, en fin, que a algunos nos parecen poco estimulantes las iniciativas que surgen en la proximidad de unas elecciones. En ese escenario ratifico mi compromiso franco con la organización desde abajo, desde la autogestión, desde la democracia y la acción directas, desde el apoyo mutuo y desde la desmercantilización. Somos muchos --conviene subrayarlo-- los que no estamos en la pelea electoral. Y bastantes los que no dejamos de sorprendernos ante las ilusiones que personas respetables depositan, digan lo que digan, en aquélla.

3. No tengo claro qué es ‘Podemos’: si una propuesta de método para solventar los problemas vinculados con unas elecciones o el cimiento de un cambio mucho más ambicioso. Intuyo, por lógica, que se trata de una combinación de ambas cosas, sin que, dicho sea de paso, la condición democrático-asamblearia de la segunda me parezca comprobable. En el estadio actual, de cualquier modo, no existe la posibilidad de juzgar un programa preciso, toda vez que el manifiesto difundido no tiene la condición de tal. Por ello no me queda otra que avisar, aventureramente, sobre lo que intuyo que está llamado a nacer de aquí y de imaginables derivas posteriores. Lo digo de otra forma: me sorprendería mucho que ‘Podemos’ se haya sacudido los vicios de análisis que arrastran por igual la izquierda que vive en las instituciones y la que dice querer romper con el régimen.

4. Algunos de los promotores de ‘Podemos’ nunca han empleado la palabra autogestión. Sus adhesiones de siempre beben de la idea, pregonada por la socialdemocracia y el sindicalismo de pacto, de que el Estado es una institución que nos protege (o al menos de que tal debe ser su condición). Así las cosas, el grueso de las propuestas que les conozco no rompe el molde keynesiano y hace uso inocultado de las herramientas de siempre --entre ellas la jerarquía y la separación-- de la socialdemocracia recién mentada. No deja de producirme desasosiego comprobar cómo muchas personas que declaran rechazar de forma radical lo que significa la socialdemocracia engullen ésta a toda prisa cuando aparece ataviada con colores festivos aparentemente rupturistas y subversivos.

5. A mi entender, y en relación con todo esto, nada es más absurdo que la pretensión de regresar a 2007 para reconstruir en plenitud nuestros maltrechos Estados del bienestar. Y nada es más urgente que asumir una crítica consecuente de lo que éstos suponen. No se trata, en otras palabras, de salir de la crisis o del régimen: frente a las gestiones cortoplacistas de la primera, se trata de salir, y con urgencia, del capitalismo. Tampoco veo, por cierto, qué aporta, si le damos a la palabra emancipación un sentido serio, la defensa de la república --española, cabe suponer--, uno de los grandes mitos de la izquierda tradicional que prefiere ignorar que la propuesta correspondiente está en el guión del propio régimen y ya ha dado sus frutos, todos podridos, en Portugal, en Francia o en Italia. No acierto a apreciar, por lo demás, qué efecto de suma de voluntades acarrea la propuesta republicana.

6. Bien está que dispensemos la atención debida a la deuda y a los recortes. Pero, cuando hablo de la necesidad de otorgar a la autogestión un relieve decisivo me importa subrayar que no estoy pensando en viejas trifulcas del pasado. Lo estoy haciendo, antes bien, en la corrosión terminal del capitalismo, en la inmediatez del colapso y en las urgencias consiguientes. He escuchado estos días en labios de portavoces de ‘Podemos’ declaraciones, muy desafortunadas, de inocultado carácter productivista y desarrollista. No he oído hablar, en cambio --acaso he tenido mala suerte--, de centros sociales autogestionados, espacios de autonomía o cooperativas integrales. Si, como suele suceder, el proyecto que nace le da la espalda a discusiones ineludibles sobre la tecnología y la civilización industrial, sobre la desurbanización y la descomplejización de nuestras sociedades, o sobre el decrecimiento, motivos sobrados habrá para poner en cuestión su voluntad de ruptura con respecto a la miseria imperante. Aguardemos, y esperemos que vínculos con las instituciones y pactos con los iguales no hagan de ‘Podemos’ lo mismo que han acabado por hacer con tantos proyectos aparentemente rompedores.

7. Me ha parecido entender que ‘Podemos’ ha recibido un apoyo muy apreciable en la Red. Lo interpreto conforme a dos claves. Si la una es el designio, que asiste a tantos, de desnudar muchas de las carencias de la izquierda que participa en las instituciones, la otra tiene un evidente carácter de revuelta generacional. No puedo dejar de repetir que esos dos propósitos, respetabilísimos, cobran cuerpo en relación con una materia precisa, las próximas elecciones al parlamento de la UE, que a mi entender difumina su rigor. Otro tanto ocurre, desde mi punto de vista, con la condición aberrantemente personalista de la apuesta inicial. Algunas declaraciones que he escuchado o leído me han producido sonrojo. Tanto más cuanto que con frecuencia los portavoces de ‘Podemos’ se reclaman de un movimiento, el 15-M, que rechazó orgullosamente liderazgos y personalismos. Digo lo mismo del empleo, franco, de medios de comunicación que obligan a desplegar todas las cautelas. Y muestro al cabo mi perplejidad ante el hecho de que hasta donde llega mi conocimiento todo esto no provoque, dentro de ‘Podemos’, mayores controversias, como si fuese una discusión menor. Por momentos me ha parecido que acaso el nombre más adecuado para la nueva plataforma sería, más bien, ‘Posamos’.

8. Me parece llamativo que las diatribas más frecuentes, y más airadas, lanzadas contra ‘Podemos’ hayan nacido, en suma, del supuesto dinamitado que la iniciativa habría provocado en lo que se refiere a la “unidad de la izquierda”. Ni entro ni salgo en ello. Y no lo hago por cuanto me parece que todo el mundo juega las mismas cartas, de tal suerte que, puestos a cuestionar, habría que volcar la mirada en todas partes. Esto al margen, me da que la unidad que tienen en mente algunos de los detractores de la nueva plataforma, como algunos de los defensores de ésta, remite a la búsqueda de un mínimo común denominador que recuerda poderosamente a la miseria que hoy arrastramos. Me sorprenden, aun así, las críticas vertidas desde ‘Podemos’ a IU, y no porque disienta de ellas --tal vez mencionan demasiadas veces los pactos que la burocracia de la coalición de izquierdas mantiene con el PSOE y olvidan con frecuencia su relación, lamentable, con las cúpulas de CCOO y UGT, que vivirían, según el manifiesto fundacional de los que dicen poder, en el “desconcierto” (delicioso eufemismo éste)--, sino por una razón más prosaica: muchos de quienes enuncian tales críticas han trabajado años en IU. Parece que han sido un poco lentos a la hora de calibrar las dobleces de esta última.

9. Hace cien años Ricardo Mella escribió un sonado artículo en el que, en sustancia, venía a decir lo que sigue: votad lo que estiméis conveniente la jornada de las elecciones, o absteneos, pero no olvidéis nunca que lo principal es lo que hacéis, con vuestra lucha, los 364 días restantes del año. Leí ayer un comentario de alguien que afirmaba que muchos de quienes critican a ‘Podemos’ se caracterizan en esencia por no hacer nada. Es muy probable que sea así. Pero prestemos atención también a otra posibilidad: la de que muchos de quienes respaldan a ‘Podemos’ se cuenten entre esos aventajados usuarios de Facebook que le dan, valientes, al ‘me gusta’ y acuden presurosos a votar el día de las elecciones sin que sepamos nada más de ellos los 364 restantes días del año. Ése no es, claro, un problema de ‘Podemos’: lo es de todos.

10. Acabo. No nos queda otra posibilidad que aguardar noticias. No sin antes augurar, claro, que no es oro todo lo que reluce y que parece fácil intuir cuáles son las sorpresas que se avecinan. Mientras espero, anoto aquí el lema que hizo suyo, en Francia, una vieja revista libertaria: ni pastores ni rebaños.