2.26.2014

El Púlpito Laico (26/02/2014)

A tres meses del fin de curso, más de 100.000 alumnos no han visto un euro de sus becas ya concedidas

Ningún alumno percibirá la totalidad de su beca antes de finales de abril, y un 8% de las solicitadas ni siquiera ha sido aún evaluado
 
ucrania-espana

2.25.2014

Vedruna: “Estem allà on estaria Jesús avui” (CATALUNYA RELIGIÓ.CAT)

(Jordi Llisterri – CR/Vic) El 26 de febrer Santa Joaquima Vedruna va fundar a Vic la Congregació de les Carmelites de la Caritat Vedruna. Per això, cada any al voltant d’aquesta data les germanes vedruna de Catalunya tenen una trobada festiva en aquesta ciutat. Aquest dissabte van celebrar els 188 anys de lafundació

Saben que a Europa les germanes s’han fet grans perquè han patit la sequera vocacional. Però ni es lamenten, ni paren de treballar. I somriuen. Veuen com el carisma de Santa Joaquima Vedruna enlloc de desaparèixer perdura i s’ha estès per tot el món. I moltes de les religioses vedruna grans que han ofert la seva vida a països del sud veuen com allà el seu testimoni ha donat fruit.

En aquest vídeo expliquen com viuen aquest moment la superiora general, M. Inés García, i la delegada de Catalunya de la nova província que agrupa totes les vedruna d’Europa, M. Dolors Sitges. “Estem allà on Jesús estaria avui”, diuen quan expliquen com la preocupació inicial de Joaquima Vedruna per l’educació de les noies i l’atenció als malats s’ha adaptat a les demandes dels països més necessitats. Un exemple és la comunitat de Ceuta, on atenen immigrants subsharians. O com a Catalunya continuen fent el seu servei, amb la xarxa d’escoles religioses més nombrosa i atenent a noves necessitats com l’atenció personal als malats i a la gent gran.

2.24.2014

Elegía para una vergüenza cercana, fría y lacerante, Juan Rubio (VIDA NUEVA)

Esta crónica semanal se vuelve hoy un réquiem al que cada lector podría ponerle la música apropiada. Esto es solo la letra ante una tragedia cada vez más frecuente, como hicieron los argentinos Félix Luna y Ariel Ramírez, cuando supieron que Alfonsina Storni se adentró en el amor, buscando la muerte, allá en Mar del Plata. Es un réquiem, una oda, una elegía a quienes mueren tocando con sus dedos las costuras hilvanadas de la vieja Europa, escenario hoy de vergüenza.
Ya vemos lo que pasa en Ceuta, tan cerca, tan cañí, tan española ella. Lo han contado las noticias estos días. Nueve, diez, once… quince… muertos, tragados por el mar, mientras buscan la libertad. Y lo que quede. Son las nuevas figuras como Tea-Bag, la protagonista de la novela de Henning Mankell.
Porque todo se va olvidando en la rápida y espasmódica información líquida, enredada en las redes de Internet, pero sus cadáveres están ahí. “Por la blanda arena que lame el mar / su pequeña huella no vuelve más”. Más vale echar mano de la literatura, para frenar, a veces, las palabras propias.
Es la vergüenza de un país como España, al que aún le queda el sabor del exilio laboral, el de antes, en la década de los años 60 del siglo pasado; pero también el de ahora, joven nervio, camino de un nuevo suelo para soñar.
Es la vergüenza de un país como España,
al que aún le queda el sabor del exilio laboral,
el de antes, en la década de los años 60 del siglo pasado;
pero también el de ahora, joven nervio,
camino de un nuevo suelo para soñar.
Pero, al fin y al cabo, son despojos de una nave a la deriva, como aquel Totenschiff. El barco de la muerte, de Bruno Traven, con gentes en busca de residencia legal, que no pueden acreditar su identidad y son detenidos y deportados; y cuando encuentran trabajo, se convierten en esclavos. Una vieja historia que ya El Bosco pintó en su Nef des fous (La Nave de los locos). Prefiero la literatura, bálsamo y palabras prestadas, porque las propias pueden dejar escapar algo impropio en este réquiem sin música, sin acordes, sin melodía.
¡Porque la música que he oído estos días en boca de gentes de bien, cultas, acostumbradas a decir solo lo políticamente correcto, muy cristianas y “muy de los nuestros”…! Les oí decir: “Que se queden en su país, no nos hacen falta; que se vayan, bastantes estamos ya, que algo habrán hecho, delincuentes…es lo que son”. Y no lo decía uno solo, sino nueve, diez, once… quince, y sé que muchos más, como los cadáveres que buscan en Ceuta.
No es la música evangélica, acogedora y samaritana que dicen profesar con los labios, pero con el corazón bien lejos. Vergogna es una buena palabra para definir esto, la misma usada por el papa Francisco en Lampedusa.
Y la Iglesia institucional esta vez está dando el callo, trabaja y lucha para frenar esta vergüenza, pero en algunas bases… Como un cura con ejercicio pastoral aún, sin que lo hayan retirado, que ha dicho las barbaridades más grandes oídas contra los inmigrantes que cruzan el Estrecho. Oyéndolo en televisión, uno creía estar en el Putsch de la Cervecería (Munich, 1923).
En el nº 2.883 de Vida Nueva.

2.21.2014

PROSTITUCIÓ, Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 18/02/2014)

              Dissabte passat , a Madrid, es van manifestar unes desenes de persones (la prempsa no en diu quantes) per reclamar  “dret total per al treball sexual”. Convocava  l’acte un Col·lectiu, Hetaria, i algunes autoanomenades treballadores del sexe”. Aquestes reclamen comptar amb els mateixos drets i deures que la resta de treballadors i trobar espais dignes i en condicions on exercir aquesta activitat, negociats amb ajuntaments i veïnat implicat.

            No és aquest, el de la prostitució, - anomenat el treball més antic del món-, un tema menor. Tampoc no és un tema fàcil a resoldre. Les solucions que puguen aportar-se poden respondre a criteris polítics, morals o de plantejaments filosòfico-socials. Però no hem d’oblidar que també responen a criteris econòmics, ja que la prostitució constitueix un gran negoci (i no precisament per a les pròpies prostitutes)- I els qui promouen la prostitució són partidaris de la legalització o no depenent dels beneficis que la situació concreta els aporte.

            A mi, la manera de tractar el tema em genera moltes inecerteses. Diuen els partidaris de legalitzar la prostitució que aquest fet aportaria seguretat a les prostitutes, que es controlarien les malalties sexuals i disminuirïa el maltractament, les violacions i el mercat de persones.  De veritat això seria així? Experiències de països on està legalitzada no semblen confirmar aquest supòsit.  En qualsevol cas, la legalització serviria en el cas d’aquelles que exerceixen la prostitució de manera voluntària. Però, quantes en són?  I quantes són les que es veuen obligades per circumstàncies socials? I quantes són víctimes ocultes de mafies? És evident que per a aquest darrer cas calen mesures dràstiques de persecució i desmantellament coordinades internacionalment.  Però alhora , la societat hauria de dotar-se de mitjans que oferiren l’oportunitat d’abandonar la prostitució a totes aquelles dones que ho desitjaren. En aquest sentit a les prostitutes cal protegir-les, no culpabilitzar-les.

            Afegiré que per a mi la prostitució constitueix una activitat que, en gairebé tots els casos, - també quan és voluntària-, suposa sotmetiment al client. I entendre les relacions sexuals no en pla d’igualtat sinó com a dominació.  I hi ha un altre fet que em preocupa i em causa refús. És el fet què en aquest món global ,que és un mercat on tot es compra i es ven, el cos de les dones siga una mercaderia més.




2.20.2014

Lampedusa i Ceuta. ¡Vergonya! Clama el Papa Oriol Domingo | 14/02/2014 (LAVANGUARDIA.COM)

1. ”Vergonya” és el clam del papa Francesc al referir-se el passat juliol al naufragi tràgic d’immigrants a Lampedusa. Aquest crit ressona ara després de la mort de 15 immigrants a Ceuta el passat dia 6 i després de les explicacions, explicacions? del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Diaz. Vergonya!
2. Nombroses entitats, de caràcter laic i confessional, es manifesten contra la política inhumana d’immigració i de seguretat repressiva del Govern espanyol. Una d’aquestes veus és la del franciscà Santiago Agrelo, arquebisbe de Tanger. L’arquebisbe afirma que es “inacceptable” que la vida d’un ser humà tingui menys valor que una suposada seguretat o impermeabilitat de les fronteres d’un Estat o que mercaderies i capitals tinguin més drets que els pobres per entrar en el país.
3. Val la pena recordar una reflexió que l’arquebisbe Agrelo va fer pocs dies abans del Nadal passat sobre la frontera que Espanya aixeca als immigrants. Una reflexió profètica: “Avui dissuadim el Nadal amb murs enlairant-se, carreteres perimetrals, radar d’aproximació amb càmera de visió nocturna, dispersors de productes antidisturbis, llambrades amb filferros tallants, cables amb sensors conectats a una central de seguiment, casetes de vigilancia, càmeres de televisió. Aquesta muralla, que es pretén infranquejable, no s’aixeca contra la corrupció, no contra la violència, no contra la injustícia, no contra l’explotació, no contra la marginació. S’aixeca contra homes, dones i nens que tenen fam de futur i de pa. Aquesta muralla s’aixeca contra l’esperança, contra el Nadal”.
4. Sí, són paraules profètiques. Com aquestes: “Quant més difícil se’ls hi posa als pobres passar les fronteres, més probable serà que aquest Nadal que truca a les nostres portes ACABI OFEGAT EN EL MAR.  A vosaltres, fills molt estimats, no necessito dir-vos que tragueu aquest mur”.
5. La postura profètica de l’arquebisbe de Tànger sintonitza amb Jesús i el seu missatge evangèlic alliberador i solidari, amb la radicalitat de Francesc d’Assís i amb el papa Francesc. El Papa va recordar a Lampedusa als “immigrants morts en el mar, en aquestes barques que, enlloc d’haver estat una vía d’esperança, ha estat una via de mort”.  Francesc també va recordar aquesta pregunta bíblica de Déu: “Caín, on està el teu germà?”. Va afegir: “El somni de ser poderós, de ser gran com Déu, de ser Déu, porta a una cadena d’errors, que és cadena de mort, porta a derramar la sang del germà”.
6. El president Mariano Rajoy i el ministre Jorge Fernández Díaz podrien convidar al papa Francesc a visitar el Lampedusa espanyol, Ceuta.

2.17.2014

JA TORNEM AMB LA LLENGUA?, de Carme MIquel (LEVANTE-EMV, 11/02/2014)

Malament deuen anar-li les coses al PP quan necessita  treure a passejar una altra vegada el tema del secessionisme lingüístic i dels símbols. Perquè no té cap trellat la polèmica que des del Consell han creat artificalment a propòsit del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Si no fóra que amb aquesta qüestió, els nostres governants han fet tant de mal a la nostra cultura, a la normalització de la nostra llengua i a la convivència entre valencians, podriem riure, perquè la situació és novament kafkiana.

Recapitulem:

L'AVL està creada per llei i és contemplada dins de l’Estatut d’Autonomia com a institució competent en temes lingüístics, entre els quals  determinar la normativa oficial del valencià, fixar les normes lingüísticament correctes de la toponimia i l’onomàstica, emetre informes i dictamens linguístcs, contribuir a la normalització...


D’acord amb les seues competències, la AVL ve treballant des de fa 12 anys en un diccionari valencià. El treball ja està acabat però el Consell ha impedit la seua presentació. La justificació que donen? que en la definició de valencià, després de dir que aquesta és la llengua dels valencians, afegeix que es parla també a una part del Roselló francés, a Catalunya, franja d’Aragó, les Illes i l’Alguer amb el nom de català. I oh! Paraula maleïda! Els governants del PP diuen que això és antiestatutari perquè l’Estatut diu que la llengua dels valencians és el valencià. Com si el diccionari diguera una altra cosa..! El diccionari el que fa és, a partir del reconeixement del valencià com a llengua pròpia, determinar la zona geogràfica on també es parla amb algunes diferències i amb una altra denominació. A partir d’ací, Serafin Castellano treu la pols al fantasma del colonialisme català, Fabra diu que el diccionari va contra la identitat de la nostra llengua  (i de pas treu el tema de la senyera a relluïr) i passa el tema al Consell Jurídic Valencià (!!)  i José Císcar s’atreveix a dir que la definició que cal ni és política (clar!) ni lingüística (ui!) sinó jurídica  (Déu meu!)

Per la seua banda la consellera d’Educació diu que el tema cal abordar-lo des de la tranquil·litat i el consens i que “allò nostre és defensar la nostra llengua”. I així la defensen ells: utilitzant-la només puntualment i de manera reduccionista, reduïnt  pressuposts per a l’ensenyament i ús del valencià i tancant la radiotelevisió que parlava,  la nostra llengua (que ja sabem que era dolenta però podiem millorar-la).


Ells sí que són antiestatutaris.

 

2.16.2014

El papa rebrà conjuntament els bisbes catalans el 7 de març (CATALUNYARELIGIÓ.CAT)

(Jordi Llisterri -CR) El papa Francesc rebrà conjuntament tots els bisbes catalans el proper 7 de març a Roma. La trobada es farà dins de la visita “ad limina” que faran a Roma del 3 al 8 de març. Durant aquesta setmana faran les reunions habituals als dicasteris vaticans i la visita a les tombes dels apòstols. Els bisbes catalans han estat preparant la visita en la reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense d’aquest dijous i divendres a Barcelona. Així, els bisbes catalans tindrán per primera vegada una reunió conjunta i privada amb el papa.

Les visites "ad limina" les realitzen periòdicament tots els bisbes del món per assegurar un contacte directe amb el bisbe de Roma i amb la cúria vaticana. Fins ara, la visita també incloïa una breu trobada individual de cada bisbe amb el papa. Però en les que ja ha celebrat el papa Francesc amb altres episcopats, aquesta trobada individual s’ha convertit en una reunió privada més llarga en petits grups de deu o dotze bisbes d’una mateixa àrea geogràfica.

La reunió dels bisbes catalans s’inclou en la visita “ad limina” que realitza tot l’episcopat espanyol. Els bisbes de la resta de províncies eclesiàstiques també seran rebuts en petits grups pel papa. La visita inclourà una audiència de tots els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola on el papa pronunciarà un discurs.

La visita “ad limina” se celebra teòricament cada cinc anys però normalment s’endarrereixen. La darrera que van realitzar els bisbes catalans va ser el febrer del 2005 que va quedar interrompuda per l’hospitalització de Joan Pau II unes setmanes abans de la seva mort. Aquella visita ja va estar presidida pels dos arquebisbes metropolitans catalans actuals, Martínez Sistach i Jaume Pujol, un any després del seu nomenament.

“Ad limina apostolorum” fa referència “als llindars dels apòstols sant Pere i sant Pau” ja que un dels moments més significatius d’aquesta visita periódica és la veneració dels sepulcres de sant Pere i sant Pau que hi ha Roma. Per això, la visita sempre inclou la celebració de l’eucaristia a la basílica de Sant Pere del Vaticà i Sant Pau Extramurs, així com a les altres dues basíliques majors de Roma, Santa Maria la Major i Sant Joan del Laterà.

Per preparar la visita els dicasteris vaticans demanen una informació prèvia a les diòcesis sobre l’estat de les iniciatives pastorals, les preocupacions de l’episcopat, i la realitat social del país. Durant la setmana que dura la visita es mantenen reunions en els diversos dicasteris vaticans.
D’altra banda, en la mateixa reunió dels bisbes catalans, s’ha realitzat la reunió de reflexió que es fa habitualment amb professors de la Facultat de Teologia i de la Facultat de Filosofia de Catalunya. En aquesta ocasió el tema ha estat Matrimoni i Família, emmarcat en el proper sínode de bisbes sobre aquest tema. I han participat els professors Armand Puig, Margarida Bofarull, Joan Planellas, Domènec VallsJaume Aymar, Sílvia Coll-Vinent, Ignasi Roviró i Francesc Torralba.

                             El bisbe de Tortosa, monsenyor Benavent, valencià de la Vall d'Albaida

COMUNICAT DE LA REUNIÓ N. 209

Conferència Episcopal Tarraconense

Els dies 13 i 14 de febrer de 2014 ha tingut lloc la reunió n. 209 de la Conferència Episcopal Tarraconense (CET), a la casa d’exercicis «Sant Ignasi» de Sarrià, a Barcelona. La reunió ha estat presidida per Mons. Jaume Pujol Balcells, arquebisbe de Tarragona i primat, i hi han assistit tots els seus membres.

En començar, el Cardenal Lluís Martínez Sistach ha tingut un record i una pregària pel Cardenal Ricard Maria Carles, arquebisbe emèrit de Barcelona, traspassat el 17 de desembre de 2013 i per Mons. Pere Tena i Garriga, bisbe auxiliar emèrit de Barcelona, que va morir el passat 10 de febrer de 2014.
Mons. Francesc Pardo, com a president del Secretariat Interdiocesà de Pastoral de Joventut (SIJ), acompanyat d’alguns membres del SIJ, la Sra. Marisa Jiménez, Mn. Jordi Callejón i la Sra. Anna Robert, han informat els bisbes dels diferents aspectes organitzatius i de contingut de l’Aplec de l’Esperit, la trobada interdiocesana de joves de les deu diòcesis catalanes i de les illes Balears i Andorra, que tindrà lloc a Banyoles, bisbat de Girona, el proper dissabte 7 de juny, vigília de la festa de la Pentecosta, i que enguany té com a lema És el Senyor.

Mons. Francesc Pardo, acompanyat de Mn. Jordi Font, consiliari nacional de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya, ha informat els bisbes de diverses qüestions relacionades amb l’escoltisme. També ha informat d’alguns projectes del Moviment de Centres d’Esplai Cristians.
Els bisbes han preparat la Visita «ad limina apostolorum», a Roma, que portaran a terme del dia 3 al 8 del proper mes de març. Aquesta visita té un important significat per fer visible la unitat i la comunió dels successors dels Apòstols amb el successor de Sant Pere i de les Esglésies locals amb l'Església de Roma.

Està previst que el Papa Francesc rebi els bisbes de les dues províncies eclesiàstiques que formen la Conferència Episcopal Tarraconense el divendres 7 de març, al matí.

Els bisbes catalans veneraran els sepulcres dels Sants Apòstols Pere i Pau i s’entrevistaran també amb els responsables de diversos dicasteris de la Cúria Romana.

Els bisbes demanen als fidels, ja des d’ara, la pregària per la persona del Sant Pare Francesc i el seu ministeri d’unitat en la comunió, i també per tots els Bisbes de Catalunya que faran la Visita, per tal que sigui un moment de gràcia per a les nostres Esglésies diocesanes, perquè, renovades per l’Esperit Sant, puguin dur a terme la seva missió evangelitzadora.

Així mateix, els bisbes han aprovat la revisió del 1r volum de la Litúrgia de les Hores, que comprèn els temps litúrgics de l’Advent i del Nadal. El text revisat l’han presentat Mons. Joan Enric Vives, president de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia, i Mn. Joan Baburés, delegat de Litúrgia de Girona; en ell hi han treballat també els altres delegats de Litúrgia de les diòcesis catalanes, així com altres experts.

Mons. Vives, secretari de la CET, ha presentat als bisbes el Balanç econòmic de l’any 2013 i el Pressupost de l’any 2014 del Fons Comú Interdiocesà, els quals han estat estudiats i aprovats. Els bisbes han tractat també diverses qüestions relatives a ensenyament, catequesi i apostolat seglar.

El Matrimoni i la Família ha estat el tema de la XXVI reunió de treball de la CET amb els professors de les Facultats de Teologia (FTC) i de Filosofia (FFC) de Catalunya. Hi han assistit, per part de la FTC, el degà Dr. Armand Puig i els professors Margarida Bofarull, Joan Planellas i Domènec Valls, i per part de la FFC, el degà Dr. Jaume Aymar i els professors Sílvia Coll-Vinent, Ignasi Roviró i Francesc Torralba.
La reunió de treball ha començat amb la presentació de dues ponències que han anat a càrrec del Dr. Francesc Torralba i la Dra. Margarida Bofarull.

Un llarg diàleg entre els bisbes i els professors assistents ha seguit a les ponències i ha contribuït a la preparació de les qüestions que el Sant Pare Francesc ha plantejat per al proper Sínode dels Bisbes.
Barcelona, 14 de febrer de 2014, festivitat de Sant Ciril i Sant Metodi, patrons d’Europa.

2.15.2014

El nom de la mestra, Empar Moliner (ARA.CAT)

Els Oliva Martínez tenen reunió amb la mestra de primària. És una dona menuda i decidida, combativa i expeditiva, intel·ligent i pràctica, però amb un rerefons tremendament divertit, com el de les fades despistades dels contes d’ara (per alguna raó te la imagines pujant i baixant muntanyes), que va per feina i que no parla amb diminutius pelleringosos als alumnes. Els Oliva Martínez no podien anar-hi al migdia i la mestra els va proposar de veure’s a la tarda, un cop acabades les classes, fora de l’horari escolar. “Mentrestant, el vostre nano pot berenar amb el meu fill”, va oferir.

Els Oliva Martínez es miren la classe fascinats (tots fan el mateix, la mestra ja ho sap). Els agrada ficar el nas en aquell racó on els seus fills passen tantes hores. Es miren els dibuixos de la paret i, de seguida, endevinen quin és el del “seu”. Si els ho haguessin dit, això, als Oliva Martínez, quan no eren pares i cada nit tancaven els bars amb ulls esbatanats i irresponsables, no s’ho haurien cregut mai. Endevinar, d’entre tots els dibuixos de la classe, el del teu fill? Però la mestra ja els fa seure i ells s’encabeixen com poden a les cadires tan petites. Per un moment, veuen el món com el seu nen. Enraonen de com li va. És un moment minúscul i immens de les seves vides, aquesta reunió.
Els Oliva Martínez pensen que, avui, la mestra ha regalat el seu temps fora d’hores i que la Rigau no ho sabrà mai. I també pensen que hi ha 25 nens (n’hi va haver 24 l’any passat, n’hi haurà 24 l’any que ve) que la tindran present durant tota la vida. El diminutiu afectuós que tantes vegades fan servir a casa quan juguen a escoles. “La Lola m’ha dit...” Un dia, de grans, al llit amb una dona o un home, qui ho sap, parlaran d’ella, amb el nom i els cognoms, que no oblidaran mai. Es deia “Lola”, diran. Perquè mai t’oblides de qui et va ensenyar a llegir.

2.14.2014

El sociòleg Javier Elzo se suma a CatalunyaReligió (CatalunyaReligió.cat)

(CR) El catedràtic de sociologia Javier Elzo també tindrá un blog a CatalunyaReligió. Des d’avui publiquem alguns dels seus articles en un nou blog. Elzo és una referència en el món de la sociologia i una veu autoritzadades del País Basc.

Tot i que sempre ha treballat sobre l’anàlisi del catolicisme a Europa, des de la seva jubilació docent ha prioritzat aquest estudi juntament amb un altre tema que sempre l’ha preocupat personalment: les conseqüències en la societat basca del final de l'activitat armada d'ETA. El seu darrer llibre, “Los cristianos, ¿en la sacristía o tras la pancarta?”, planteja els reptes del catolicisme en l’Europa actual.

Catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, he estat degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la mateixa universitat i primer investigador per Espanya del "European Values Study".
En l’inici del nou blog a CatalunyaReligió recuperem un article del mes passat ben actual sobre l’avortament.


2.12.2014

Dels papistes, dels molt papistes... i del Nunci (El Digital Matí)

Sembla mentida, però allò del raspall que tenen en un calaix a Madrid que va descobrir-nos el darrer dels liberals catalans (recordin que Pla va establir que a Catalunya, de liberals, liberals, només en teníem quatre: en Trias, en Fargas, en Duran i en Farell), aquell raspall que treuen quan arriben les visites tot dient “tu sí que eres un hombre de mundo”, “catalán, pero simpático” i tot allò... i que ha desllorigat tantes i tan fermes conviccions secessionistes, resulta que té efectes fins i tot sobre el cos diplomàtic destacat a la castissa metròpoli espanyola, i ha arribat fins i tot a omnubilar el clar seny, el que hauria de ser catecisme per a un experimentat jerarca de la diplomàcia vaticana.
 
Monsenyor Fratini, Don Renzo, Arquebisbe de Botriana (estudiarem el mapa per esbrinar si és 'in partibus infidelium'), quaranta anys al servei de la més fina i docta de les 'finezze' diplomàtiques que al món sien, home discret, culte, humil i sofert com pocs dels il·lustres fills de Macerata, ciutat destacable per allotjar una de les més antigues universitats del món i ser bressol d’orientalistes i evangelitzadors que de l’Adriàtic portaren la vera Fe fins a la cort xinesa dels Ming (igualin la diplomàcia!).

Aquest home, curtit en el servei diplomàtic a la Santa Seu en destins tan feréstecs com Pakistan, Indonèsia, el Timor Oriental o Nigèria, aquest valent, perquè és la màxima de les valenties el silenci sofrent davant la infàmia de ser involucrat en falsedats a causa dels documents filtrats pel Vatileaks, aquest heroi de la prudència i l’estoicisme, fins i tot ell que fuig dels calditos del seu predecessor, ha caigut en el parany del raspall de Madrid i ha corregut a manifestar que l’Abat de Montserrat l’erra quan diu que el Vaticà reconeixeria una Catalunya independent. I mirin que l’Abat, Dom Josep Maria, a qui Déu i la Moreneta ens conservin, no s’inventa res, enfatitza el condicional, i mirin que el que diu ho fa emparat pel Compendi de la Doctrina Social de l’Església, pel Magisteri Pontifici, pel que ha estat la pràctica ordinària de la Santa Seu que podem resumir, per exemple, en aquesta preciosa sentència “La Seu apostòlica ha saludat favorablement la constitució del nou Estat, en reconèixer-ne entre els primers la independència; i, recordant amb força els drets dels pobles a l'autodeterminació, ha seguit amb una atenció particular els esdeveniments que vosaltres heu viscut, i ha apreciat la manera pacífica i democràtica amb la qual heu assolit la plena sobirania.” Ho manifestava l’aleshores Papa, ara beat i en breu si a Déu plau Sant, Joan Pau II, rebent i saludant la recent república d’Eslovènia, pel no massa llunyà maig del 96.
 
Però per si fos poc, i per si es volgués una font més propera i més actual (ignorant allò tan bell de l’actuar 'sub specie aeternitatis'), mirin quin obstacle més insalvable es pot trobar la desafortunada i poc autoritzada nota del Nunci: “Per a parlar adequadament dels nostres drets necessitem ampliar més la mirada i obrir les orelles al clamor d'altres pobles o d'altres regions del propi país. Necessitem créixer en una solidaritat que «ha de permetre a tots els pobles arribar a ser per ells mateixos artífexs del seu destí»” Autor? Francesc, bisbe de Roma, suara com qui diu a l’exhortació apostòlica 'Envangelii gaudium'.
 
Ja veuen, Papes, papistes, més papistes que el Papa, i Nuncis sense olor de ramat per causa del famós raspall

2.11.2014

Europa ja clava la primera bufetada al govern de fatxes espanyols i nosaltres ho aprofitarem per fotre'ls la segona (d'un correu)

  
 Europa clava una nova bufetada (i grossa) a Espanya

     Europa ha demostrat que té maneres d'evitar el veto espanyol a l'hora d'admetre un estat a la UE! Se'ns obre una via gran, molt gran! (tot i que els grans mitjans de comunicació no n'hagin fet esment. Per què deu ser?)
     Per llegir molt atentament i fer arribar a tots aquells a qui els profetes de la por han fet dubtar…

Espanya no podrà vetar l'adhesió de Kossovo a la UE


    La UE negocia des d'avui 29 novembre un acord d'associació de Kossovo, que per primera vegada no serà ratificat pels estats membres, per evitar que el vetin.

     Joost Korte, director general d'ampliació comunitària ha obert aquest matí a Pristina a les negociacions entre la Unió Europea i Kossove per a un acord d'associació. Malgrat l'oposició de l'estat espanyol, la Comissió Europea ha fixat la primavera de 2014 per a tancar l'acord i presentar-lo al Consell i el Parlament. L'acord seria un primer pas i significaria la creació d'una àrea de lliure intercanvi de béns, serveis i capitals entre Kossovo i la Unió Europea.

     Des de Brussel·les el comissari d'ampliació Stefan Fuele ha dit que  'amb l'inici d'aquesta negociació obrim una pàgina nova en les relacions entre Kossove i la Unió Europea'. Fuele ha dit també que aquest 'és un clar reconeixement dels progressos fets per Kossove pel que fa a reformes clau i també pel que fa a la normalització de les relacions amb Sèrbia'. Kossove ara iniciarà l'adaptació de la seva legislació a les regles europees en matèria de mercat, competència, propietat intel·lectual i industrial, protecció dels consumidors i condicions de treball.


    Negocia directament la Unió Europea, no els seus estats

     Per a evitar problemes amb l'estat espanyol i els altres quatre estats que encara no reconeixen Kossove la negociació és europea, sense participació dels estats membres, i el document final serà signat només per la Unió Europea, com a entitat legal, cosa que pot fer des del Tractat de Lisboa de 2007, però que no havia fet mai. Així els estats que no reconeixen Kossove no estaran obligats a fer-ho de manera indirecta però tampoc podran vetar l'acord i impedir que entri en vigor.

     Aquest és un format únic en les negociacions d'adhesió fetes fins ara per la Unió Europea ja que totes les negociacions d'adhesió havien de ser ratificades pels estats membres abans d'entrar en vigor. Espanya s'ha oposat a aquesta negociació i al canvi de mètode, sense cap resultat.
Les negociacions constaran de tres o quatre rondes negociadores a Pristina i a Brussel·les i després de l'acord Kossovo gaudirà d'una àrea de comerç conjunt i serà considerat un país candidat a la integració completa dins la UE, que en tot cas es produirà després d'unes altres negociacions, encara més complexes. La delegació europea s'ha reunit avui a Pristina amb el primer ministre Hashim Thaci i amb Vlora Citaku, ministra de relacions europees del govern kossovès. Vicent Partal

La Unió Europea respon a Espanya amb fets

     La Comissió Europea ha trobat la manera d'inutilitzar un possible vet espanyol a Kossove. I això és un precedent meravellós per a Catalunya.
     La Unió Europea va respondre ahir per la via dels fets a la fatxenderia espanyola sobre Kossove i molt probablement també sobre Catalunya. Va ser una solemne bufetada que per a nosaltres té una importància enorme. Amb un senzill comunicat, la Comissió en va tenir prou per a desmuntar la campanya de la por que l'estat espanyol fa mesos que practica. Els fets es van imposar a les paraules i Europa va aclarir que Espanya no podria vetar l'accés de Kossove a la Unió Europea, cosa que insinua clarament que no podrà vetar-nos tampoc a nosaltres.
     Quantes vegades hem sentit dir els darrers mesos, com una agra amenaça, que la independència de Catalunya és impossible perquè Espanya vetarà la permanència del Principat en la Unió Europea? Ho han dit Rajoy i Almúnia, Rubalcaba i Duran, Lara i tothom qui s'oposa al canvi de règim. Doncs ves, ara resulta que aquest dret de vet no existeix… o que hi ha una manera d'esquivar-lo. Quin desengany tan gran per a Espanya, quina derrota més monumental.
     Europa sempre troba la manera de superar els obstacles. Fa mesos que ho expliquem. Era molt més difícil d'integrar la República Democràtica Alemanya o la Croàcia sorgida d'una guerra brutal. Era molt més complicat de deixar fora Grenlàndia i que continuàs essent part de Dinamarca o deixar entrar Xipre malgrat que no controlava la meitat de l'illa, havent de resoldre-ho tot plegat sense ferir la susceptibilitat de ningú. En tots els casos Europa va trobar la manera d'integrar, de sumar. I ara l'ha tornada a trobar.
     Ahir la Comissió va explicar que negociava amb Kossove en nom de la UE com a entitat legal internacional. És a dir, sense comptar amb els estats que la integren, ni necessitar-los. Això, d'acord amb el tractat de Lisboa, ja era possible però fins avui no s'havia fet mai. Per què? Perquè no calia. Però en vist de l'amenaça del vet particular d'un estat, de dos o de cinc que pretenien imposar-se per la força a la majoria de consens, s'ha acabat el bròquil. La UE ha recordat que constitucionalment pot negociar tota sola i que la negociació no ha pas de ser ratificada pels estats, perquè té valor en si mateixa.
     La jugada és brillant. Enorme. I la cara de prunes agres amb què s'ha quedat Espanya és d'antologia. Mireu només com callen els seus diaris i els seus polítics i no cal dir res més…
     Espanya fa mesos que ens amenaça i branda les institucions europees per fer por contra la voluntat democràtica dels catalans. I Europa ha callat més que jo no hauria volgut i ha acceptat en silenci les manipulacions evidents del govern espanyol. Però he de reconèixer que avui que finalment ha parlat, a través dels fets que és com es parla quan les coses són realment importants, la seua contundència ha estat hipnòtica. Espanya s'ha quedat perplexa i sola.
     Un dia gran, realment un dia gran.

El President Fabra i l'Àngel Custodi del Regne de València, Lluís de Manuel (La Veu del País Valencià, 11/02/2014)

L'esquizofrènia catalanòfoba dels dirigents del PP valencià no sembla tindre fi.

Una altra mostra més d'això són les declaracions que el president Fabra, caracteritzat des de que va arribar a la Generalitat d’un greu trastorn de personalitat bipolar (recordem el tema de la reivindicació del finançament ací sí, però a Madrid no; la tolerància zero amb la corrupció al principi del seu mandat sí, però ara no; el dret dels valencians a veure TV3 i l’afirmació de l’unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló era sí, però ara no, etc...), va realitzar dissabte passat durant la clausura d'una trobada amb alcaldes i portaveus del PP de la província de València.

Les seues paraules s’enquadraven dins de l'espiral de declaracions realitzades per alguns membres del Consell des de què l'AVL va anunciar fa uns dies la publicació del Diccionari normatiu valencià, en el qual es reconeixia que el valencià i el català és la mateixa llengua, cosa d'altra banda reconegut per la romanística internacional i per les cinc universitats publiques valencianes.

Fabra va tornar a recórrer als gastats i buits tòpics que estem sentint tots aquests dies en boca dels dirigents de la caverna popular, en què afirmava coses com que "nadie nos tiene que decir si somos más valencianos o menos, qué es lo que hablamos o dejamos de hablar (…) Somos valencianos, defendemos nuestras señas de identidad y aquí hablamos valenciano que es lo que dice el Estatut y lo que sienten todos los valencianos de la Comunitat Valenciana" , això sí, tot dit en un perfecte castellà, no siga que algú, en escoltar al president parlant valencià, pensara que és un catalanista.

Però Fabra també va parlar de la senyera.

I ho va fer per posar en dubte que els partits de l'oposició se senten valencians, ja que segons ell els ciutadans mereixien saber "qué piensan y qué bandera llevan, si la senyera o la quatribarrada" (sic) (…)
 
És a dir, que per a tot un president de la Generalitat Valenciana i un exalcalde de la ciutat de Castelló, territori en què la senyera quatribarrada és l'habitual en la majoria dels pobles de les seues comarques, no només la "quatribarrada" s’identifica amb un sentiment antivalencià, sinó que fins i tot li nega la seua condició de Senyera, en contraposar els termes de "Senyera" (se suposa que es refereix a la coronada i amb el blau) i el de "quatribarrada".

Poques vegades l'honorable moniato havia arribat a cotes paregudes de desvergonyiment, d'ignorància i de cinisme.

Perquè ell sap perfectament que les quatre barres sobre camp d'or figuren en els escuts de desenes de poblacions valencianes, entre elles moltes de Castelló.
 

I malgrat tot, el president dubta ara de la seua valenciania per aquest motiu.

Potser Fabra deu pensar ara que amb una bona aplicació d'un esprai blau al lloc adequat, seran novament dignes de tornar a ser considerats bons valencians.

A l’edat mitjana, la societat valenciana estava dividida en tres braços o estaments, representats a les Corts: l’Eclesiàstic, el Nobiliari i el Reial.

Cada un d’ells tenia un patró, com ho manifesta el retaule de la capella del Palau de la Generalitat, que Joan de Sarinyena va pintar el 1602 i que el President no mostra mai, ni apareix mai en cap fotografia, degut a la “quatribarrada” que porta l’Àngel Custodi.

Josep Miquel Bausset, columnista habitual de La Veu, va esmentar en un article seu com en el número 12 de la revista Sicània, de 1959, apareixia un escrit de mossèn Vicent Sorribes, on descrivia la festa del Sant Àngel, el diumenge de l’octava dels Sants Apòstols Pere i Pau.

Segons mossèn Sorribes, aquesta festa se celebrava a València ja abans del segleXV.

Mossèn Sorribes escrivia: “Vull contar-vos com celebràvem  la Festa del Sant Àngel Custodi. Quan arribava el dissabte dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra Ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d’or. En fer-se boqueta-nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València piquelorejaven l’anunci de la Festa”.

I també descrivia així l’ambient festiu que hi havia a la ciutat: “El ramat d’estrellesil·luminava els carrers; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i als balcons de les cases”.

La figura de l’Àngel Custodi té a València un valor emblemàtic, des de què els Jurats proclamaren la seua festa el 1446 com a protector de la ciutat i Regne.

Probablement, gràcies a la iniciativa de Francesc Eiximenis, els Jurats valencians acordaren posar la Ciutat de València sota la protecció de l’Àngel Custodi, considerat des d’aleshores com un dels patrons de la Ciutat i del Regne.

L’Àngel Custodi de l’antic Regne de València, retratat pel pintor Sarinyena en el Palau de la Generalitat, ha passat a ser ara, després de més de quatre segles, un renegat al país del qual és el seu protector, segons Alberto Fabra.

Potser una simple franja de color blau al costat del pal de la quatribarrada que porta l'àngel pot revertir la situació, i així Fabra podrà dormir tranquil en veure que ja no té un renegat catalanista en la capella del Palau de la Generalitat.

2.10.2014

Una polèmica falsa i desgastada (GENT DE TROBADA)


Novament, alguns representants polítics del partit que ens governa des de fa 18 anys es trauen de la mànega la recurrent polèmica, ja antiga i desgastada, de la unitat de la llengua. L'excusa, la publicació del seu Diccionari Normatiu Valencià. I una altra vegada, als bars, tertúlies al voltant d'una picadeta, i altres llocs d'intens trànsit quotidià, les opinions van i vénen -s'entrecreuen, diria jo-; unes de descriptives i d'altres de contingut més verinós, però totes carregades d'un halo de cansament i, fins i tot, de fàstic. La qüestió a què ens referim per milionèsima vegada està passada de rosca.

Hi hagué una època més fresca que ens exaltàvem, que les venes del coll se'ns unflaven, entusiasmats per atrinxerar-nos contra allò o això altre, però al nostre país ja han succeït massa coses i estem farts de cortines de fum i de jugar a intentar mossegar la carlota que penja d'un cordell i que balanceja d'un pal, perquè és una trampa a què ja ens hem acostumat.
A més a més, estes discussions solien acabar en no res, ser una tempesta d'estiu i deixaven una evident amargor de confrontació encesa -com unes brases que cremaven i que tardaven a consumir-se- entre els tertulians.
Els castellanoparlants, però,  no hi tenen este problema. De nord a sud de la península i més enllà de la mar que ens separa d'Amèrica llatina algú posa en dubte la unitat de l'espanyol? Algú es dedica a debatre la seua normativa homogeneïtzadora? Crec que ningú ho fa.
El que hem de celebrar, i fer festa grossa, és la riquesa i la diversitat de la nostra llengua, un tresor del qual ens hem sentir orgullosos i del qual hem de tindre cura, perquè és un patrimoni vastíssim i enormement valuós.
Aquells amb més predisposició a desenterrar antics conflictes per revifar  autoodis haurien de pensar que eixa època ja ha passat i que en la societat de la informació i del coneixement -i en este món nostre tan globalitzat, per a bé o per a mal- d'una deformitat d'emocions contradictòries no es poden traure grans idees constructives, i menys a la lona política.

L'educació com més va, pitjor (GENT DE TROBADA)


L'educació com més va, pitjor. El cap de setmana passat El País va publicar un reportatge sobre les possibilitats de negoci de l'educació al món. Ara entenem els esforços dels governs per privatitzar aquells àmbits educatius que fan guanyar diners, milions d'euros. 
Representa una manera de reorientar el concepte d'educació, i el concepte de formació. I de passada la definició de ciutadania, de treball, de drets socials, d'oci, etc. Tot es remou dins de la mateixa pastera, es redefineix.
El món és una realitat canviant, però també la seua definició, i algú se'n preocupa per manipular la brúixola de la humanitat en este sentit. No ens n'adonem perquè canvien els mobles de lloc, mil·límetres a mil·límetres, per això el redisseny passa desapercebut. Què s'ha fet dels gran pensadors humanistes? Per què no fem servir la força de les seues conviccions?
Esta setmana, a les televisions digitals més dretanes -d'extrema dreta, diríem millor- s'arriba a la quota més alta de manipulació en afirmar que els centres educatius públics, que desenvolupen projectes d'igualtat de gènere, obliguen els xiquets a pixar assentats a la tassa del vàter, per evitar que pixen drets i així no demostren la superioritat del penis. Quina barbaritat! Els cervell grisos neoliberals cada vegada fan més punta al llapis de l'enginy.

2.09.2014

Sr. Rajoy (d'un correu)

 Sr.. Rajoy:
     1.- ¿Está usted enterado de que la CAM "quebró" y desaparecieron en torno a 6.000.000.0000 (seis mil millones) de euros? ¿No hay responsables? Usted, Sr. Rajoy, sabe que sí.

       2.- ¿Está usted enterado  de que el Banco de Valencia "quebró" y se evaporaron en torno a 3.000.000.000 (tres mil millones) de euros?. ¿No hay responsables? Usted, Sr .Rajoy, sabe que sí.

       3.-  ¿Está usted enterado de que el "agujero" de BANCAJA lo tapó el SR. RATO en Caja Madrid? Usted, Sr. Rajoy, sabe que hay responsables.

       4.- ¿Está usted enterado de que hay una trama GÜRTEL que ha "distraído" millones de euros en financiación de eventos, y hasta sacó "partido" de la visita del PAPA a Valencia?. ¿Sabe que hay responsables? Usted, Sr. Rajoy, sabe que sí. Por si lo duda, lo de los trajes son migajas, pero ¡QUÉ POCA ÉTICA!.

       5.- ¿Está usted enterado de que en Valencia hay una empresa que depende del Ayuntamiento y de  la Diputación, llamada EMARSA, que ha "evaporado" más de 17.000.000 millones de euros del dinero público? ¿No hay responsables? Usted, Sr. Rajoy, sabe que sí.

       6.- ¿Está usted enterado de que en Castellón "sólo" le toca la lotería al Sr. Fabra? Su colega es hábil para blanquear dinero. ¿No tiene responsabilidad? Usted, Sr. Rajoy, sabe que  sí.

       7.- ¿Está usted enterado de que en Alicante hay una trama BRUGAL que se "trajina" dineros públicos? Esos dineros salen de las  contratas de basuras y del Plan General de Ordenación Urbana de Alicante. ¿No existen responsables? Usted, Sr. Rajoy, sabe que sí.. Y le damos una pista por si nos responde "depende... depende" Mire usted al "burladero" de las cortes valencianas y los encontrará  parapetados-aforados: Alperi-Castedo-Hernández-Mateo... los otros se nos olvidan, pero consulte usted a los tribunales y las listas de diputados electos de su partido, y... ¡qué coincidencia!, ¿no?

       En fin, Sr. Rajoy, no queremos aburrirle con "menudencias" pero sí exigirle que, como buen Registrador de la Propiedad, se ponga manos a la obra y nos devuelva todo lo que se apropiaron indebidamente, hasta el último céntimo.

       Nos han exigido sacrificios a los dependientes, a  los trabajadores, a los pensionistas, a los alumnos de primaria y secundaria, a los universitarios, a los investigadores, a los funcionarios, a las farmacias, a las librerías, a los proveedores autónomos de las Comunidades Autónomas, etc. etc.; a las ONGs, nos han subido los impuestos, el transporte, los combustibles...

       Sr. Rajoy,  póngase a trabajar y que nos DEVUELVAN hasta el último céntimo de todo lo que nos han ROBADO.
 
      No queremos volver a ver a Trillo "bruñendo" la presunción de inocencia. Que trabaje Gallardón en Justicia.  Estamos alarmados con Urdangarín y se le calculan 5.000.000 de euros.  Los miles de millones que se han "trajinado" sus amigos en las comunidades Autónomas le ayudarán a tapar el agujero del déficit del estado.
 
      ¿O sólo se atreve usted con los trabajadores?
 
            Se nos olvidaba: dígale a  SORAYA que en la próxima rueda de prensa del Consejo de Ministros trate el tema y nos tranquilice.
 Quieren que este correo dé la vuelta al mundo. Yo ya he colaborado. Hazlo tú también. 
 Que circule por la red. Que se enteren en España y toda Europa...

HASTA QUE TODO EL MUNDO SE ENTERE, Y  SE DEVUELVA EL DINERO QUE ES DE TODOS, NO DEJAREMOS PARAR ESTE CORREO.

 

2.07.2014

Les impostures LA REMOR DEL VENT 07/02/14 CARME SÁEZ I LORENTE (EL PUNT-AVUI)-

A través de l'enramada escanyolida i nua del capvespre, traspua la foguerada d'un núvol arborat. Gener s'acaba i l'oratge bandereja sobre les agulles dels pins. Les palmeres, malaltes pel “bequerut roig”, es desfermen desbrocades. El pes roent de la melangia ens fa tous i restem vulnerables sota el record de la llum; qualsevol mot o gest té la potestat de burxar-nos en aquest instant d'estranyament. Som gossos amb una cadena massa esquifida. Els estornells s'aprofiten d'aquest ventijol enyoradís i la fressa del seu vol és una melodia acollidora. Fagocitem les paraules i ens menen al moment en què l'esguard se'ns escampava sobre les teulades i resseguia el verdet que les dibuixava al besllum de l'albada. Badava una claror pregona des de la mar i un teuladí panxarrut s'escapolia esporuguit cap a les teules d'enfront.
Hui ha començat una altra temporada del cicle “Escriptors al terrat”. Des de la terrassa del Centre Octubre ataüllem la lluïssor groguenca que les faroles escarritxen; la gelors s'arrapa a la penombra i empedreeix els taulells que calciguem. Ens nega la saviesa dels dos autors que ha presentat Francesc Mompó i en gaudim: Enric Lluch i Joan-Carles Martí Casanova. Una vegada més ens adonem que com més gran és un artista més humil se'ns mostra. Res a veure amb tota aqueixa bordissalla que sotja el nostre espai per veure com el pot fer malbé. Són els impostors que es vanen de tindre uns valors humans i intel·lectuals dels quals realment hi manquen. Només xerrameca per a assolir una finalitat insolidària, qui parla massa no escolta i tampoc aprèn res. Envejosos, lladres de somnis que prometen allò que saben que no pensen acomplir; mandrosos, dropos que no fan ni un brot, que s'aprofiten del treball d'altres i s'omplin la boca amb frases grandiloqüents; ens venen que posseeixen una sensibilitat, una bondat especial, tot i que els seus actes fan palesa la gran mentida, espargeixen la perversitat pertot arreu inútilment. Com ara aquell, direm noms, per què no? Però com que no volem ferir susceptibilitats l'anomenarem M. G., un autèntic frau d'individu.
Aquestes cavil·lacions i aquest personatge, ens empenyen a pensar en uns altres impostors similars que han segrestat un país sencer, ha mort gent a causa de les seues lleis rapinyaires, se'ns riuen cada dia a la cara. Pensem en la vídua jubilada de huitanta-quatre anys quan ens mostra la carta que han enviat des del Ministeri, ella riu per no plorar en veure el que li han apujat: 0,69 cèntims. I ens quedem muts en pensar fins on gosen arribar amb la seua burla. Ministres rancis, encarcarats i ridículs que no trepitgen mai el carrer ni la vida real; ineptes, incompetents, totxos que ens roben mentre ens peguen un calbot perquè mirem cap a un altre lloc; i ara aprovaran una llei sobre l'avortament que ens durà directament a l'Edat Mitjana; incapaciten jutges per salvar els seus amics imputats per lladregots i fan escarni de la memòria històrica; publiciten falses abaixades del preu de l'electricitat i de la gasolina; la manca de compassió de monstres d'ullals cruents. I hem de parar ací, perquè la sang bull ben endins i acaba per regalimar i abrandar-se. Deixem anar els ulls per retrobar-nos amb imatges tendres que puguen restablir el somni primigeni, aquell que ens ha dut fins ací. Cerquem guspires d'alegria pels voltants, tres dones amb mocadors bigarrats parlen una llengua desconeguda que sona riallera, assegudes en un banc creuen els braços sobre el pit, com qui vol deixar fora els neguits intrusos que no formen part del seu orbe. Nosaltres ens arraulim sota la pell de l'hivern per inventar minúscules històries que degotegen sobre les mans on brollaran com un bàlsam cap a l'arrel del cor.
Almussafes 3 de febrer del 2014

2.06.2014

Florida de l’atmeller, de Carme Miquel (Levante-EMV, 04/02/2014)

                 Els darrers anys del segle passat, cada mes de febrer, en aquesta mateixa columna solia escriure sobre els ametllers florits. I deia que en les dues comarques de la Marina i en altres indrets del nostre País, el camp havia esclatat i en les branques dels ametllers s’havien instal.lat milers de flors blanques i rosades que fein olor a mel. I deia que les abelles brunzien monòtones al voltant dels arbres i que el terra dels camps era cobert de la flor blanca del ravanell o de les “salivaetes del nostre senyor”, també blanques i menudes. És un fet que ja ens anunciava el refranyer: “Pel febrer florix l’ametller”. I tot plegat constituia un espectacle efímer de gran bellesa.

                Pocs anys després, vaig deixar d’escriure sobre els ametllers florits, no només per no repetir-me sinó perquè aquests arbres, ja progressivament abandondonats des de feia un temps, estaven emmalaltint un rere l’altre. A les fulles els apareixien uns bultets rogencs s’enrotllaven i s’assecaven. Els arbres es convertien en una mena d’esquelets llenyosos.  I acabaven morint.

                Jo també tenia un ametller que cada any  em regalava la màgia de la seua florida. Però encara que va resistir un poc més qua altres dels voltants, també acabà emmalaltint i semblava que les seues branques llenyoses, retallades sobre l’horitzó, imploraven al cel. Durant uns anys encara treia alguna flor solitària, cada vegada menys, en alguna rama, mentre les altres s’assecaven progressivament.  Vaig deixar de tenir-lo present. De vegades li esporgava les rames que destorbaven el pas o la vista i no sé per què, no el vaig arrencar. Jo el creia mort. Però enguany s’ha produït la gran sorpresa –jo no sé si dir-li miracle-: l’ametller ha florit!. Totes les seues rames estan plenes de pomellets de flors blanques. No sé que passa amb altres ametllers. Jo  vaig observant-ne i em sembla que tenen més rames amb flors que no en tenien l’any passat, però no n’he vist cap plé com el meu. I estic contenta, tant, que l’he fotografiat i he compartit la foto amb qui he pogut.

                Avuí fa un ventet suau i els pètals ja comencen a desprendre’s a poc a poc i van caient com si foren fragils i lleugeres volves de neu. I la terra marronosa que envolta la soca de l’ametller, va cobrint-se d’una catifa blanca, mentre a les rames van apareixent poquet a poquet les fulles.

                No sé que passarà l’any que ve. De moment he recuperat el meu ametller, que m’està proporcionant la màgia del seu resorgir i de la seua bellesa.


2.05.2014

El nunci Fratini fa entrar la Santa Seu en el debat sobiranista (Catalunya Religió. CAT)

(Jordi Llisterri –CR) “El papa està envoltat d’alguns prelats importants espanyols que li donen una informació completament falsejada. Aquests senyors són culpables i no tenen ni un sentit de pastoral (...) Hi ha alguns representants de l’episcopat espanyol que ocupen llocs a Roma que són tan centralistes o pitjor que els polítics, i tenen una incomprensió total per Catalunya”. No és un declaració actual. Ho va dir el qui havia estat l’abat de Montserrat Cassià Maria Just en una entrevista l’any 2000. Ho va dir com a emèrit, però després de la nota que emetre aquest dimarts al vespre la nunciatura apostòlica a Espanya alguns eclesiàstics catalans tornen a repetir el mateix argument quan se’ls demana una valoració de la nota.

Renzo Fratini ha posat la Santa Seu enmig del debat sobiranista, un tema en el que la diplomàcia vaticana s'havia mantingut al marge. Ho va fer en un breu i poc habitual comunicat difós a través de la Conferència Episcopal Espanyola i que reprodueix literalment el web de l’Abadia de Montserrat.

El nunci afirma que les opinions de Josep Maria Soler del passat 23 de gener sobre que "un eventual estat català seria reconegut per el Vaticà” són “opinions de la seva exclusiva responsabilitat personal i no reflecteixen en absolut la posició de la Santa Seu”. És a dir, una obvietat: que allò que diu l’abat de Montserrat és una opinió que no és la de la Santa Seu. Posició de la Santa Seu, si és que n'hi ha, que la nota no explica. I com diu el vaticanistaAndrea Tornielli tampoc prefigura la posició final. 

Des de sectors eclesiàstics catalans, en la línia del que va expressar sense embuts l’abat Cassià, no es mostren sorpresos amb aquesta nota per la incomprensió que altres vegades ja ha mostrat Fratini vers la realitat catalana des que va arribar a Madrid el 2009. “A nunciatura llegeixen l’ABC i la Razón”, i posen com a exemples diversos comentaris sobre la realitat lingüística catalana que ha fet en privat.

                                                                  RENZO FRATINI

De fet, no és la primera vegada que un nunci entra a valorar la realitat política catalana repetint l’argumentari dels sectors més bel·ligerants amb el catalanisme. La que va fer més soroll va ser el 1995 a la clausura del Concili Provincial Tarraconense. A la catedral de Tarragona el nunci Mario Tagliaferriva incloure en el seu discurs una referència de Joan Pau II contra “el ressorgiment de particularisme i també de nacionalismes exhacerbats”. Un text que en la cita original es referia als Balcans i que el nunci va aplicar a Catalunya. Després d’aquestes declaracions hi va haver una campanya de cartes adreçades a la Secretaria d’Estat del Vaticà criticant aquesta comparació, que també va rebatre públicament el president Jordi Pujol.

També el seu successor a la nunciatura, Lajos Kada, el 1998 es va referir a la possibilitat –avalada per la Santa Seu– de constituir una Regió Eclesiàstica que agrupés als bisbats catalans com “d’una cosa merament política, sense contingut”. I, un any després, en ser substituït, va repetir públicament el discurs majoritari que circulava pels passadissos de la Conferència Episcopal Espanyola: “Em fa molta por la disgregació d’Espanya”. També en una entrevista va afirmar que a Catalunya hi havia un problema per les queixes del castellano-parlants que no podien assistir als oficis amb la seva llengua, fent-se ressò d’una campanya de la premsa de Madrid.

En aquest context diplomàtic, també s’hi suma la reiterada negativa de la Santa Seu per incloure el català en les felicitacions Urbi et Orbi per consideracions polítiques. Un tema ara aparcat des que el papa Francesc ha eliminat aquest costum.

Les declaracions emeses des de la nunciatura de Madrid també s’emmarquen en els pronunciaments de la Conferència Episcopal Espanyola a favor de la unitat d’Espanya. Un tema sobre el que, en canvi, els bisbes catalans –i l’abat de Montserrat– no s’han inclinat mai públicament per una opció política concreta. Només en alguns casos s’ha limitat a defensar la legitimitat d’una consulta, sense decantar-se per una resposta o una altra.

Amb la nota d’aquest dimarts, el nunci ha implicat la Santa Seu en un debat en el que fins ara l’Església només es movia en el terreny de les opinions personals dels representants de la jerarquia. Una implicació internacional que és precisament la que persegueixen els moviments sobiranistes.

PD: Afig el meu comentari arran del text de Jordi Llisterri: "Fins que no marxem d'una vegada no van a callar. Ja ho sabem. Quina vergonya, senyors bisbes de la CEE (evidentment, deixe fora alguns que sé, i em consta, que no posaran pals a les rodes). Però no diré noms per tal que no caiguen en desgràcia. És molt trist veure una CEE amb membres així. Molt trist.