3.30.2014

Seiscientas cincuenta y ocho, Martín Pacheco (LEVANTE-EMV, 29/03/2014)


Supongamos que en los últimos diez años 658 militares hubieran muerto a manos de sus enemigos; o que 658 policías lo hubieran hecho abatidos por delincuentes; o que 658 servidores del Estado hubieran fallecido bajo las bombas del terrorismo; o que 658 profesores se pudrieran en sus tumbas por la violencia de los alumnos o 658 alumnos por el maltrato de los profesores. Supongamos que 658 sacerdotes criaran malvas por el despecho rencoroso de las monjas enfurecidas o por la fidelidad malsana de una turba de feligreses exaltados. Supongamos, y ya para terminar, que en los últimos diez años 658 políticos de toda condición hubieran caído apalizados por anónimos ciudadanos descontentos. Si esas hipótesis se hubieran confirmado el pacto social se hubiera resentido y los miembros más activos de la sociedad política hubieran movilizado todas las fuerzas de la sociedad civil: se trataría de una situación insostenible, por mucho que a los militares les mueva el heroísmo, a los profesores la vocación, a los sacerdotes el martirio o a los políticos el servicio público. Sin embargo, en los últimos 10 años, 658 mujeres han sido asesinadas por sus parejas y no lo han hecho ni por heroísmo, ni por vocación, ni por martirio, ni por sacrificio o altruísmo. No, lo han hecho por el «amor» de sus asesinos. Y, sin embargo, aquí no pasa nada de importancia ni nada fundamental se cuestiona. Silencio: estamos batiendo récords. 
Esta situación es «escandalosa». Así como en el remedio de otras formas de violencia se ha producido algún acuerdo y algún progreso (piensen en el terrorismo político), el terrorismo ejercido por algunos hombres sobre las mujeres en el seno de las sociedades patriarcales (todas lo son) goza de una salud insoportable. Se trata de un terrorismo miserable que se ejerce en el espacio del amor y de la intimidad: sucede en el hogar, en el dormitorio y en la cama; en el cobijo de la casa, al amparo de lo privado donde reinan los afectos y la seguridad. Sí: el cubil donde reposa el guerrero es un infierno. Sí: ser mujer es una «actividad» de alto riesgo. 
En este contexto (17 mujeres asesinadas en el último par de meses) es absolutamente insoportable que algunas torrefactas hablen de feminismo rancio; que algunos ferraros defiendan una vuelta a la «auténtica mujer»; que algunos arzobispos bendigan a las mujeres sumisas; que algunos ministros diluyan la educación en la igualdad en las aguas revueltas de la transversalidad o que algunas y algunos estúpidos hablaran, cuando lo hubo, del Ministerio de la Igual Da.

3.28.2014

Un atemptat contra els drets i el sentit comú, Carles Capdevila (ARA.CAT)

TROBO NORMAL que el CGPJ trobi inacceptable la llei de seguretat Fernández Díaz, i sense que això que diré ara tregui cap mèrit al que han resolt, afegiré que no cal ser jurista per entendre que l’avantprojecte de llei del ministre era un atemptat contra alguns drets elementals i contra el sentit comú. Com que això ho expliquem molt bé a la informació, m’agradaria tornar als orígens, al perquè de tot plegat. Hi ha malestar ciutadà. Creixen les protestes. I des del govern que ha de gestionar aquest malestar es té una idea màgica: impedim que es facin. És un exemple, per estudiar a les facultats, de quedar-te amb el dit en lloc d’observar què assenyala. I es converteix en un projecte que té un nom, abús, i un cognom, poder. Abús de poder. Convertir en sospitosos els ciutadans per espantar-los. Com que el sistema en general s’acosta a alguns col·lapses, convé exigir als governants grandesa analitzant els problemes, i no atacant-ne els primers símptomes. Per desgràcia cada cop hi ha més línies vermelles que els ciutadans hem de vetllar perquè no es travessin, però la dels drets i llibertats individuals, la dels mecanismes per expressar el malestar, és de les més elementals. I és un cercle viciós perillosíssim. Volent posar-hi traves el que es fa és excitar més el conflicte i radicalitzar els que protesten, per poder-se carregar de raons a posteriori i insinuar que tenien raó amb les seva actitud. Caldrà estar-hi molt atents i entendre que una regressió en els drets elementals ens afecta a tots. I caldrà anar fent la llista dels actes amb què el ministre Fernández-Díaz dóna motius per sentir-nos més insegurs, que és un símptoma del fracàs dels que paguem per sentir-nos segurs.

3.26.2014

INADAPTACIÓ AL CATALÀ?, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 25/03/2014)

              Resulta difícil de creure la sentència que una jutge de Tenerife ha dictat respecte la custòdia d’una xiqueta de quatre anys. Si el fet és tal com els mitjans de comunicació han explicat, ens trobem davant d’un cas de manca d’intel·ligència, d’ignorància o de mala fe part de la magistrada en qüestió. El fet ocorregut és el següent: en un procés de separació d’una parella, la custòdia de la filla és atorgada a la mare. Aquesta dona troba treball a Ripollet i es trasllada amb la filla a aquesta població. Suposadament el pare recorre la primera sentència i una jutgessa en dicta una altra: la custòdia de la xiqueta ha de passar al pare perquè “no está acreditado que el catalán no suponga un escollo para su adaptación”. Increïble, no? Un altre argument de la sentència és que el pare està en l’atur i té més temps per atendre la filla.

            Jo pensava que les persones professionals de la judicatura, independentment de la seua ideologia, de la seua bondat o maldat i de la poca o molta dedicació al seu treball, eren persones sabudes i intel·ligents. Això pensava fins llegir la notícia que ens ocupa i les argumentacions de la sentència. En quin cap cap que una persona que no té treball, justament per eixe motiu, és millor pare o mare? Suposa la jutgessa que la situació d’atur serà per in secula seculòrum? I si el pare troba feina, li retirarà la custòdia?

            I després està el tema del català. La jutgessa diu que no s’ha acreditat l’adaptació de la xiqueta a aquesta llengua. Segurament amb el “no acreditat” vol dir que no està confirmat. Doncs lògicament cal deduir que la inadaptació tampoc no està acreditada. I una altra cosa greu és l’absoluta ignorància per part de la jutgessa sobre el procés d’aprenentatge de llengües per part dels xiquets i xiquetes. Qualsevol persona  que mitjanament haja llegit sobre aquest tema, sap que les criatures aprenen perfectament i sense cap dificultat, dues llengües –o més- si estan en contacte amb aquestes i això no és mai motiu d’inadaptació. Però a més, si la jutgessa volia “acreditar” la no adaptació, que haguera demanat informes a professionals fiables que conéixen bé el comportament i el procés d’aprenentatge de llengües dels xiquets de quatre anys i en poden dictaminar. De moment, el centre escolar ha informat que aquesta alumna està adaptada.

            No, la llengua no és un obstacle. Si, suposadament, la xiqueta no acabara d’adaptar-se al seu entorn, segur que és per altres motius diferents al lingüístic i escolar. Si la jutgessa volia concedir la custòdia al pare, que haguera buscat altres arguments, si és que n’hi ha, però no el prejudici que mostra, respecte a Catalunya i el seu sistema lingüístic.



3.25.2014

COTXES, DE CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 18/03/2014)




A París han declarat estat d’emergència per contaminació de l’aire. Els fums dels vehicles a motor en són els causants. Les circumstàncies meteorològiques amb boires baixes i temperatura més càlida de l’habitual han contribuït a agreujar el fet. I la contaminació supera en tres vegades la permesa per la Unió Europea, amb conseqüències negatives per a la salut dels habitants i transeünts. A més de la capital de França, tres quartes parts d’aquell país estan pendents de la meteorologia, per si de cas es produeixen els mateixos efectes contaminants greus.
És aquest un fet preocupant que abans ja havia passat a Nova Iork i a ciutats de Japó i de Xina. La contaminació produïda pel transport és generalitzada, per això caldria prendre mesures, també generalitzades per fer-la desaparéixer, ja que afecta la salut de les persones i el medi ambient. Per això sobta la reacció de l’associació de l’automòvil i d’altres persones i instàncies de París, que en veure un poc limitades –només un poc- les possibilitats d’ús del propi cotxe, s’hi han oposat. A pesar de la gratuïtat del transport públic, decretada per a aquests dies.
Fa uns anys, a Suissa es va crear un partit polític anomenat “dels automobilistes” amb la finalitat de no veure limitades les possibilitats d’ús del cotxe. No sé a hores d’ara què s’ha fet d’aquest partit, però només el fet de la seua creació, ha de fer-nos reflexionar. Perquè el nivell d’inconsciència de part de la població davant de fets com els esmentats, que afecten tothom, indiquen que alguna cosa falla en la cultura i els principis de la gent i en la manera d’enfocar aquestes qüestions per part dels estaments responsables.
L’ús del cotxe que fem, no respòn sempre a criteris de necessitat, ni tansols a criteris de practicitat. Conec moltes persones que treballen a un mateix lloc i procedeixen també d’un mateix lloc i cadascuna utilitza el seu propi vehicle. Si preguntes per què no el comparteixen, solen respondre que per no dependre dels altres, la qual cosa demostra un individualisme exagerat i una mena d’incapacitat per a arribar a acords i per a l’intercanvi.
La cultura del cotxe per a tot, està esdevenint una circumstància que posa barreres a la convivència, que afavoreix el sedentarisme, que provoca despeses econòmiques familiars. Tot això a més de la contaminació, que en alguns llocs és greu.
Per això, cal exigir, un transport públic àgil i adequat, unes ciutats i pobles i carreteres que es puguen recorrer amb bicicleta, una generalització dels vehicles elèctrics i, sobretot, campanyes educatives informatives i conscienciadores que ajuden la població a entendre la gravetat del problema.

3.23.2014

L'arquebisbe Vives diu que el procés sobiranista “és una qüestió política, no moral” (CATALUNYA RELIGIÓ. CAT)

Afegeix que en aquest tema els bisbes de Catalunya “anem junts i units” i “ens sentim a gust i ben interpretats al Vaticà”

(Signes dels Temps) Sobre el procés sobiranista català, l’arquebisbe Joan-Enric Vives confirma que al Vaticà hi ha hagut una “gran recepció” i recollint les declaracions del secretari d’Estat, Pietro Parolin, recorda que “és una qüestió política, no moral”. Vives afegeix que en aquest tema els pastors de Catalunya “anem junts i units”. Ho explica en una entrevista amb l’arquebisbe d’Urgell i secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense que s'ha emès aquest diumenge dins del programa Signes dels Temps de TV3.

Vives també diu: “Quan els temes siguin polítics cal respecte per les persones i les diverses opcions, que totes són molt respectables mentre hi hagi diàleg, solidaritat i respecte als drets humans i als drets dels pobles”.

Sobre la recent visita “ad limina”, l’arquebisbe d’Urgell es mostra molt satisfet i explica que els bisbes catalans “ens sentim a gust i ben interpretats al Vaticà”.

Sobre la renovació a la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el portaveu dels bisbes catalans afirma que Ricardo Blázquez té “un tarannà que ens pot comprendre i ens pot ajudar”.

Respecte el futur de la CEE, Vives apunta que els bisbes catalans “volem influir per fer entendre el que pastoralment i per raons pastorals estem fent a Catalunya, i no per raons polítiques com alguns mitjans o tertulians diuen”.

Podeu veure l'entrevista en el següent enllaç


Dia Internacional de la Veritat, per Jordi Bort (elperiodic.com)

Com cada any, el 24 de març se celebrà el Dia Internacional de la Veritat, per recordar el testimoni del bisbe Òscar Romero. La memòria d’aquells que com el bisbe Romero van fer de la seua vida un compromís per promoure i protegir els Drets Humans, ens mou a lluitar de manera pacífica, contra la pobresa i contra qualsevol forma de violència.
Óscar Arnulfo Romero va nàixer a San Miguel (El Salvador) el 15 d’agost de 1917 i va ser arquebisbe de San Salvador, fins que el 24 de març de 1980 va ser assassinat mentre celebrava l’Eucaristia.
Els Esquadrons de la Mort van assassinar al bisbe de San Salvador, degut a l’actitud valenta de Romero, que denunciava l’opressió i la pobresa del seu poble.
Defensor de la dignitat de la vida, el bisbe Romero deia: “No hi ha res tan important com la vida humana. Sobretot la de les persones pobres i oprimides”.
En les seues homilies, el bisbe Romero parlava amb la llibertat de l’Evangeli, en vore el seu poble oprimit, del qual aprenia constantment: “Entre vostès i jo fem esta homilia” (16 setembre 1979)
Com a integrant de la Teologia de l’Alliberament, sempre va respectar la gent senzilla i va portar al seu poble consol i esperança, denunciant la violència dels paramilitars: “En el nom de Déu i en el nom d’este poble que pateix, els laments dels quals pugen al cel, els demane, els suplique, els ordene en nom de Déu que s’acabe la repressió ” (23 març 1980)
La seua manera de proclamar la veritat el va portar a ser capdavanter d’allò que ara s’anomena la Memòria Històrica. Com Jesús de Natzaret,el bisbe Romero va parlar com aquell que té autoritat, no com els mestres de la Llei. Per això la gent quedava meravellada de les seues paraules. L’autoritat del bisbe Romero li venia de la seua autenticitat, que s’expressava en l’honestedat de vida i en la coherencia entre allò que deia i allò que feia: “Jo denuncie l’absolutització de la riquesa, que és el gran mal d’El Salvador”.
Les seues denúncies eren contra la mort injusta i cruel: “No em cansaré de denunciar l’arbitrarietat dels empresonaments, les desaparicions, les tortures” (24 juny 1979) I encara deia: “La violència, l’assassinat, la tortura és l’imperi de l’infern” (1 juliol 1979)
També denunciava les mentides dels mitjans de comunicació del govern d’El Salvador i els discursos oficials del Règim: “No hi ha veritat en el nostre ambient” (12 abril 1979) i per això va denunciar també aquells que “tenien la seua paraula venuda” (18 febrer 1979)
Romero va proclamar la veritat escandalitzat pel sofriment del seu poble: “Li demane al Senyor que, mentre escolte el dolor de tants crims, em done la paraula oportuna per a consolar, per a denunciar, per a cridar a l’arrepentiment” (23 març 1980)
Fidel al seu poble, i davant la repressió militar, va obrir les portes del seminari per acollir als llauradors que fugien de Chalatennago. L’objectiu del bisbe Romero era que, a El Salvador, triomfara la veritat i la justícia. Al bisbe Romero el van matar perquè, la seua paraula evangèlica, defenent a les víctimes, molestava als militars. Si s’haguera limitat a ajudar als pobres, ja estaria canonitzat. Però no només els va ajudar. Els va defendre amb valentia i per això encara el Vaticà no la canonitzat!
Les Assemblees de Medellín (1968) i de Puebla (1979) van fer que l’Església Llatinoamericana es posara al costat dels pobres i que denunciara la “pobresa massiva produïda per la injustícia”. De Medellín va eixir l’expressió “Església dels pobres” i tot i que el papa Pau VI va recolzar eixa línia, ben prompte els alts càrrecs de la cúria del Vaticà la van desqualificar, dissenyant (com ha dit recentment el teòleg Jon Sobrino) una Església “més devocional, intimista, submisa a la jerarquia”.
Uns dies abans que el mataren mentre celebrava l’Eucaristia a la capella de l’hospital de la Divina Providència de San Salvador, deia: “Des d’ara perdone i estime als qui volen assassinar-me” .
L’actitud i el compromís a favor de la justícia del bisbe Romero, van nàixer de la Teologia de l’Alliberament, un moviment de renovació que, a la llum del Vaticà II, es produí a l’Amèrica Llatina els anys posteriors al Concili. Així, les Esglésies llatinoamericanes van assumir una missió social en països oprimits per les dictadures, la pobresa i el despotisme. El bisbe brasiler Hélder Câmara, o el bisbe equatorià Leonidas Proaño (que va lluitar per una societat més justa i més solidària al Equador) o el mateix bisbe Romero, van ser els qui defensaren una Església compromesa amb els pobres i en lluita contra la pobresa. I amb ells, el sacerdot valencià Antoni Llidó, o Ignacio Ellacuría i els altres màrtirs de la Universitat Centro Americana, són testimonis de la lluita pel Regne.
Amb Joan XXIII i el Concili, l’Església europea va iniciar (després de molts anys) el diàleg amb el món modern. Per la seua part, l’Amèrica Llatina va començar el diàleg amb el “món dels pobres”. Van ser els bisbes llatinoamericans, els qui al final del Vaticà II van fer una opció a favor dels pobres, en la Conferència General de l’Episcopat de Medellín, el 1968. A partir d’aquell moment, varen prendre molta força les Comunitats Eclesials de Base, amb la lectura popular de la Bíblia i el compromís cristià contra les estructures injustes. És veritat que no tots els bisbes eren com Hélder Cámara, Óscar Romero o Pere Casaldàliga i tampoc la Teologia de l’Alliberament s’ensenyava a tots els seminaris. De fet, va ser un moviment significatiu, però minoritària, com ha dit el jesuïta Víctor Codina, professor emèrit de la Universitat Catòlica Bolivariana de Cochabamba.
Fins l’elecció del papa Francesc, ara fa un any, els cristians vivíem en l’anomenat “hivern eclesial”, tot i que els bisbes reunits en Aparecida el 2007 varen fer una opció pels pobres i per la renovació bíblica, litúrgica i pastoral. Com digué Víctor Codina, hi havia “un intent de tornar a una Església anterior al Vaticà II”. Afortunadament, el papa Francesc ha obert un nou temps de primavera!!
Que la memòria del bisbe Romero i de tots els qui van lluitar per una Església compromesa amb la justícia i la veritat, desterre del nostre món la violència i la pobresa.

3.22.2014

'L'ADA I TU': carta a Carme Forcadell, Albert OM (ARA.CAT)

Benvolguda Carme, estan fent amb tu i l’ANC el mateix que fa un any van intentar amb Ada Colau i la PAH. Dir-vos colpistes, en el teu cas, i nazis, en el seu; disparar contra tots els moviments populars que s’escapen del control de l’establishment i els fan tremolar les cadires.
Es presenten com a abanderats de la democràcia i proclamen que vosaltres no teniu legitimitat per intervenir en el debat públic perquè no us ha votat ningú. I als empresaris que conspiren, i fan sopars, i es reuneixen a casa amb presidents de govern, qui els ha votat a ells? Als periodistes, ens ha votat algú? És com si les elits tinguessin dret a formar lobis, però no les classes populars. El missatge que ens transmeten és que la gent amb diners sí que pot influir sobre els governants per defensar els seus interessos particulars, però el poble no té dret a organitzar-se per defensar un projecte col·lectiu que reclami un habitatge digne o un estat que no atempti contra la nostra dignitat.
Veiem com la cosa més normal del món que un grup de selectes empresaris convidin el president del govern a sopar a casa seva i tots plegats es facin una foto al jardí. ¿Però t’imagines què passaria si Artur Mas sopés, posem per cas, a casa de Mònica Terribas, i es deixés retratar al costat de les assistents al sopar, posem Carme Forcadell, Ada Colau, Teresa Forcades, Muriel Casals, sor Lucía Caram, Pilar Rahola, Empar Moliner, Montserrat Carulla i Maruja Torres? Parlaríem d’un segrest, i d’un president titella i ostatge dels moviments socials.

Primer t’ignoren, fan com si no existissis. I quan veuen que sí que existeixes, llavors volen eliminar-te. Juguen a confondre, a crispar, a enterbolir l’ambient. Creen el clima ideal per il·legalitzar-te i encara que al final et perdonin la vida i no ho facin, ja t’han expulsat del terreny de joc. I tot amb l’argument que sou uns extremistes i que el que proposeu està fora de la llei. Com si la llei fos un bé suprem que hagués caigut del cel i no un conjunt de normes que podem decidir i canviar nosaltres mateixos enraonant.
Qualsevol iniciativa que els polítics no poden controlar és vista com una nosa. S’adonen que els avanceu per la dreta i per l’esquerra, per dalt i per baix, i es posen nerviosos. Fins i tot, Carme, els partits que ara més us necessiten, un dia -quan ja no els convingueu- us abandonaran.
P.D .
Els socis de l’ANC són els mateixos que formen part de l’associació de veïns, de l’AMPA de l’escola o de la comissió de festes. Un diumenge preparen la Fira de la Ratafia i l’altre la cadena humana. Si tot plegat no fos tan seriós faria riure que a la bona gent que fan coses pels altres els diguessin colpistes.

3.21.2014

CALENDARI DE L'ORATORI DE SANT FELIP NERI, VALÊNCIA

Els amics de l'Oratori em fan saber, i jo us ho comunique, el següent canvi en el calendari de celebracions litúrgiques i de reunions de l'Oratori:

la reunió de l'Oratori Gran prevista inicialment per al dia 1 d'abril se celebrarà el dimarts 25 de març a l'hora i lloc habituals:

19.00 h.       VESPRES
19,30 h.       ORATORI GRAN

Església de la Congregació (Parròquia de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri), sala 7, Plaça de Sant Vicent Ferrer (València).


Així mateix aprofitem l'avinentesa per fer-vos arribar adjunts els tres documents següents, que pensem que seran del vostre interés:


- Article "El vi i la sang", del P. August Monzon, sobre la figura de sant Vicent a França i Suïssa.



- Article "No abandonem els coptes!", del P. Anton Maria Vilarrubias,  CMF.


Centre Pare Tosca. Amics de l’Oratori
Plaça de Sant Felip Neri, 11 baix46021 València

3.18.2014

Justícia i Pau Jornada de debat: "La reforma del codi penal i la seva incidència en la seguretat i els drets humans" (JiP) CATALUNYA RELIGIÓ.CAT

La resposta dels diferents governs espanyols a les demandes socials de major seguretat ha estat l’enduriment progressiu del codi penal i del règim penitenciari. Aquesta opció s’ha justificat amb la pretensió de resoldre per la via repressiva bona part dels conflictes que es generen en una societat complexa com la nostra.

Ara bé, aquesta evolució d'enduriment legal no es correspon amb un creixement de les taxes de delinqüència, que se situa en la franja baixa d’Europa, però sí que ha tingut com a conseqüència, entre altres coses, que la proporció de població reclusa a Catalunya i a Espanya en relació a la total es situés, per contra, en la franja alta. Aquest continu creixement de la població reclusa, que ha arribat a xifres històriques, ha obligat a un esforç de construcció de més presons per frenar la massificació.

Alhora, l’enduriment penal ha comportat la imposició de condemnes de presó extraordinàriament llargues, amb efectes devastadors sobre moltes persones, incompatibles amb la reinserció social.

La reforma del codi penal que en aquest moment ha presentat el govern espanyol té unes característiques més greus i preocupants que algunes reformes anteriors pel que fa a la protecció dels drets humans i l’exigència de reinserció social dels reclusos. Ens referim, entre altres, a la introducció de figures com la “pena de presó permanent revisable” o la “custòdia de seguretat”. Si hi afegim el fet que hagi estat el tribunal d'Estrasburg qui hagi anul·lat l'aplicació de la “doctrina Parot” per no ajustar-se a dret malgrat l'aval que en el seu dia va tenir del Tribunal Suprem, tot això fa que sigui necessari obrir un debat públic sobre aquestes qüestions des de la perspectiva dels drets humans.
L'any  1995 es va aprovar un Codi Penal amb unes conseqüències que van resultar nefastes i que encara patim. Cal que fem sentir la nostra veu, ara que encara hi som a temps.

18.30 h Presentació de la Jornada
  • Xavier Badia, membre de la Comissió de Drets Humans de Justícia i Pau
18.45 h La reforma en curs del codi penal, a debat
  • Ujala Joshi Jubert, professora de Dret Penal de la Universitat de Barcelona
  • Marc Garcia, professor de Dret Penal d'ESADE
19.45 h Debat obert
 
Dia: dimarts, 25 de març de 2014
Hora: 18.30 h
Lloc: Auditori del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, c/ Roger de Llúria 13. Barcelona

3.16.2014

José Arregi Publicat RELIGIÓ DIGITAL - See more at: http://www.esglesiaplural.org/un-any-despres-de-la-renuncia-de-benet-xvi/#sthash.N2mt55Ji.dpuf

Les respostes de José Arregi al qüestionari proposat per Religión Digital 

1.- Què va sentir i va pensar quan, fa un any, Benet XVI va fer pública la seva renúncia? Va ser una (relativa) sorpresa, i més que res em va provocar incertesa. Incertesa sobre els motius veritables de la renúncia i sobre les conseqüències eclesials que puguin derivar-se’n. Com tantes altres grans institucions, i més que cap altra, el Vaticà és un sistema opac (i, pel poc que estem veient, més tèrbol del que podíem imaginar). Aquesta opacitat em molesta, perquè ens condemna a fer càbales i conjectures, o fiar-nos massa de pretesos especialistes en els entrellat vaticans. Males pràctiques institucionals per a una Església que Jesús va voler llum i sal. No s’ha de posar la llum sota l’almud. A mesura que passaven els dies, al neguit i a la incertesa es varen afegir un cert tedi de l’entusiasme i del panegíric generalitzat de Benet XVI i del seu gest de renúncia, i fins i tot del seu pontificat sencer. Els mitjans depenen massa dels titulars i nosaltres dels titulars, en detriment de la reflexió. En mi brollaven sobretot preguntes: Ha estat un gest d’humilitat, o més aviat d’impotència? De valentia o més aviat de rendició? De coratge o més aviat de fugida? Així doncs, la meva reacció davant la renúncia i tot el que va seguir-ne no va ser molt positiva. Predominava en mi l’escepticisme, i va seguir predominant fins mesos més tard. Reconec que, un any després, valoro més el gest de Benet XVI i,  sobretot, el que després ha seguit. 

2.- Com qualificaria aquesta decisió del Papa Ratzinger? Avui diria que va ser fonamentalment una decisió honrada d’un home net i sense forces per fer front als poders fàctics, els “llops” del Vaticà, en expressió de L’Osservatore Romano (amb perdó dels llops, que són incapaços de fer tant mal com nosaltres). Dit això, crec que va ser també una opció ambigua, molt ambigua. No poso en dubte la seva humilitat, rectitud i bona voluntat, ni nego que fos una decisió valenta, però crec que va tenir de debilitat el mateix que d’humilitat, i va tenir de desistiment el mateix que de valentia. Es preguntarà: què més podia fer ell si no tenia la força i la valentia necessàries per dur a terme el seu programa de depuració de la corrupció vaticana (pederàstia i finances)? Renunciar perquè altres realitzessin el que ell no podia fer, no va ser el millor que va poder fer? Així és segurament, però això posa de manifest la radical ambigüitat i fins i tot contradicció d’aquest sistema de papat absolutista. I Benet XVI se’n va anar sense plantejar ni abordar aquest problema en la seva arrel. Se’n va anar deixant intacte el sistema que el va portar al seu carreró sense sortida. A més, la seva decisió de renunciar va deixar en evidència l’obstinació -perversa o santa- amb què Joan Pau II, absolutament incapacitat en els seus últims anys per a qualsevol tipus de govern, es va aferrar a la seva càtedra o al seu tron, a la seva missió o a la seva ambició. No interessa en aquest lloc discutir si va ser despotisme o martiri. El que està clar és que la decisió de Benet XVI va constituir una desautorització frontal de la de Joan Pau II. Finalment, i com he suggerit més amunt, vull assenyalar que la renúncia de Benet XVI descobreix la contradicció inherent al sistema actual del papat, provinent del segle XI (Dictatus Papae de Gregori VII: any 1087) i reforçat al segle XIX (en el Vaticà I, amb Pius IX, l’any 1870: dogmes de la infal·libilitat i primat absolut del papa sobre totes les Esglésies). Sempre ha estat així, però amb el papa Ratzinger va quedar més a la vista: un papa amb poder absolut no té poder, i ha de renunciar perquè no pot. Si un president de Govern dimiteix, ho fa perquè no té més poder que el conferit pel seu partit, el parlament i, en definitiva, el poble, quan no vol o no pot aplicar el seu programa de govern, és lògic que torni el poder a qui l’hi va donar. Però Benet XVI que, segons la convicció teològica de Joseph Ratzinger, posseïa el poder absolut conferit per Déu, a qui l’hi va tornar al renunciar? A uns cardenals escollits per ell perquè triïn un altre papa en nom de Déu. Però és molt possible que amb el següent papa ens veiem abocats al mateix carreró sense sortida, inherent al papat. Aquest sistema és no només anacrònic, i no només va directament contra l’evangeli de Jesús, sinó que a més fa aigües per tots els costats. És insostenible.

 3.- Què va suposar, segons la seva opinió, per a l’Església i per al món? Està per veure fins on ens portarà, però cal reconèixer que la renúncia de Benet XVI va permetre obrir un nou camí. Un camí insospitat i prometedor. Vaig saludar amb entusiasme l’elecció del papa Francesc, síntesi aconseguida de Francesc d’Assís i d’Ignasi de Loiola, i al mateix temps em vaig mostrar caut i fins i tot obertament escèptic. Avui reconec amb molt de gust que vaig ser massa negatiu: el to i l’enfocament del seu missatge són radicalment diferents al que havíem vist en els dos últims papes. No importa l’ortodòxia, ens diu, sinó la misericòrdia. No serveix la salvaguarda de la doctrina, sinó la revolució de la tendresa. L’Església no és duana, sinó lloc de socors per a tots els ferits. No hi ha res a afegir. I de sobte, la immensa majoria, cristians o no, ha tornat a mirar el bisbe de Roma amb simpatia i esperança. Tothom el vol, dins i fora de l’Església, excepte la ultradreta de dins i de fora. Davant d’aquest panorama tan imprevist, molts diuen: tot el mèrit d’aquesta evolució és de Benet XVI i de la seva renúncia. Jo torno als meus dubtes. Es resumeixen bàsicament en dos. El meu principal dubte és fins a quin punt pot ser irreversible el nou, esperançador, camí obert pel papa Francesc. Això requeriria: 
1) Que la teologia d’aquest papa sigui realment nova, d’acord amb el paradigma cultural d’avui; l’enfocament de les seves paraules, la primacia absoluta de la misericòrdia, em sembla fantàstic, pel que fa a les seves idees teològiques, no ho veig tan clar, però tampoc importaria molt, sempre que es mantingui la prioritat absoluta de la misericòrdia sobre el dogma. 
2) Que el següent papa, o els següents, no vagin a desfer el que aquest faci, com Joan Pau II i Benet XVI desfer el camí nou obert pel Vaticà II. I torna aquí a plantejar-se el quid de la qüestió: el poder absolut del papa. Si el papa Francesc no ho limita radicalment i si no estableix unes bases d’organització democràtica per a tota l’Església catòlica (per exemple: separació de poders, nomenament dels bisbes per les comunitats locals, regulació democràtica del Dret Canònic…), tot podrà tornar a ser com era. I seria una pena. En realitat, crec que significaria la caiguda definitiva de l’Església institucional. La reforma de la Cúria, de les finances, i les mesures contra la pederàstia són necessàries, però no suficients. Aquest és el dubte i la qüestió principal. L’altre dubte es refereix al mèrit de Benet XVI en l’elecció i en la reforma posada en marxa pel papa Francesc. Va voler realment Benet XVI que la seva renúncia donés pas a l’Església catòlica a això que està succeint i que tant ens alegra? ¿No va ser ell, més que cap altre, qui, primer com Prefecte de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe i després com a papa, qui va prendre i va fer prendre les mesures per desfer els passos fets o el camí obert pel Vaticà II; el que va condemnar gairebé tot el que hi ha al món d’avui excepte el capital financer; qui va aprofundir l’avenc entre l’Església i la cultura, va condemnar teòlegs i va imposar bisbes reaccionaris? I tot això a causa del poder absolut del papa, i malgrat ser ell una persona plena de finor i humilitat. El papat és el problema més gran, més enllà de la persona. En qualsevol cas, m’atreviria a dir que el millor del pontificat de Benet XVI va ser la seva renúncia, ja que va fer possible que en l’Església es pugui respirar de nou. Tant de bo Francesc porti aquesta reforma fins a la fi, i deixi de ser,  l’Església, una institució medieval basada en el poder absolut sacralitzat, abandoni la pretensió de posseir la veritat i el bé absoluts, i sigui com aquell bon samarità que no va demanar comptes al ferit ni li va voler ensenyar res, sinó que va alleujar les seves ferides vessant oli i vi ! José Arregi Publicat RELIGIÓ DIGITAL - See more at: http://www.esglesiaplural.org/un-any-despres-de-la-renuncia-de-benet-xvi/#sthash.N2mt55Ji.dpuf

3.15.2014

DE CATALUNYA RELIGIÓ. CAT (CE)

Vives i Taltavull, els bisbes catalans escollits per a la Permanent de la Conferència Episcopal

(Jordi Llisterri-CR) Les eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola tenen una segona part que no és menys significativa que la primera on s’escull el president. Dimecres i dijous els bisbes han estat elegint els presidents de les 14 comissions episcopals. En les votacions, l’arquebisbe d'Urgell, Joan-Enric Vives, i el bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull, són els dos catalans escollits. L’elecció dels presidents de les comissions episcopals són un bon termòmetre per captar en quins perfils de bisbes dipositen la confiança els membres de l’episcopat.
Taltavull repeteix com a president de la Comissió de Pastoral. Va ser escollit fa tres anys; una elecció lògica tenint en compte que abans de ser bisbe Taltavull havia estat el secretari d’aquesta comissió. Però també va ser significativa tenint en compte que normalment els escollits són arquebisbes o bisbes amb més trajectòria episcopal. I va ser escollit l'any següent de ser nomenat bisbe auxiliar. Ara li han renovat la confiança.
D’altra banda, la novetat d’aquesta assemblea es l’elecció de Vives com a president de la Comissió de Seminaris i Universitats. Ja havia estat president entre el 2005 i el 2008, durant el primer mandat de Blázquez. Però el 2008, com Blázquez, no va ser reelegit per un segon mandat i durant dos triennis el president d’aquesta comissió ha estat el bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz. Ara Vives torna a presidir la comissió de Seminaris.
En els canvis de presidència de les comissions, el cardenal Lluís Martínez Sistach no ha renovat com a president de la Comissió de Litúrgia; i el bisbe de Lleida Joan Piris ha acabat el segon mandat com a president de la Comissió de Mitjans de Comunicació. En els dos casos coincideix que Sistach ha complert la seva edat de jubilació canònica i que Piris hi arribarà aquest setembre.
Tot i que no forma part de la Permanent, el bisbe de Sant Feliu de Llobregat,Agustí Cortès, ha estat reelegit per un segon mandat president de subcomissió d'Universitats. També el bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha estat escollit membre del Consell de Economia, on fins ara hi havia l'arquebisbe Vives.
La Comissió Permanent
Les comissions episcopals s’encarreguen de diversos àmbits temàtics, però el que també és important és que els 14 presidents formen part de la Comissió Permanent de la CEE. Aquest organisme es reuneix tres vegades l’any i és màxim òrgan de decisió entre assemblees, que només es reuneix dues vegades l’any. Per exemple, la Comissió Permanent és la que s’acostuma a pronunciarse sobre fets d’actualitat, mentre que l’Assemblea aprova documents de caire més doctrinal.
La permanent està formada pels set membres del Comité Executiu que es varenovar dimecres amb Ricardo Blázquez com president i Carlos OsoroJuan José AsejoJuan del Río i Julián Barrio, junt amb el secretari general, José María Gil Tamayo, i, per raó del seu càrrec, l’arquebisbe de Madrid; per ara, el cardenal Antonio Maria Rouco. A aquests se sumen els 14 presidents de les comissions.
Finalment, la Comissió Permament es completa amb els arquebisbes de les provincies eclesiàstiques que no hi tenen cap representant. En el cas de Catalunya, les dues províncies eclesiàstiques ja estan representades amb Vives per la Tarraconense i Taltavull per la província de Barcelona. Així, els dos arquebisbes metropolitans catalans, el de Tarragona i Barcelona, no formaran part de la Comissió Permanent. En aquest cas, però, Martínez Sistach si que estarà a la Permanent com a cardenal, segons marquen els estututs.
En el trienni que ara s’acaba hi havia quatre catalans a la Comissió Permament –Sistach, Saiz, Piris i Taltavull- i ara passaran a ser tres –Vives, Taltavull i Sistach-. En aquest organisme format per almenys 21 bisbes, les decisions es prenen per majoria de dos terços. Finalment, com en l'anterior mandat, no hi ha cap bisbe de Catalunya en el Comitè Executiu. 

3.14.2014

Calendari de l'Oratori Sant Felip Neri, València


ORATORI
DE SANT FELIP NERI

VALÈNCIA


CALENDARI








Ex umbris et imaginibus in veritatem

Sepultura del beat Joan-Enric Newman
i d’altres Pares de l’Oratori. Rednal House, Birmingham





març - abril 2014




















































ORATORI DE SANT FELIP NERI - VALÈNCIA
Calendari de celebracions litúrgiques i de reunions

març 2013 - abril 2014



LLOCS DE REUNIÓ

Asil Residència de les Germanetes dels Ancians Desemparats,
C/ Mare Teresa Jornet, 1.

Congregació Església de la Congregació (Parròquia de Sant Tomàs Apòstol i Sant Felip Neri), sala 7,
Plaça de Sant Vicent Ferrer.

oratori Oratori de la Mare de Déu de la Llum i Sant Felip Neri,
Plaça de Sant Felip Neri, 11.

CEIV Centre Ecumènic Interconfessional de València,
Convent de Predicadors, C/ Ciril Amorós, 54




LLIBRES PER A LES REUNIONS MENSUALS EN LA CONGREGACIÓ
(ORATORI GRAN)

M Giovanni Marciano, de la Congregació de l’Oratori de Nàpols, Memorias históricas de la Congregación del Oratorio, Madrid, 1854.

LB Lectura bíblica

LH Litúrgia de les Hores (Laudes - Hores d’entre dia - Vespres - Completes),
Pere Farnés ed., Barcelona, 1984.

OS Oració del Senyor (Parenostre)

VS Vides dels Sants




EXERCICIS DE CARITAT DE L’ORATORI PARVO

Els dimecres i dissabtes, durant tot l’any, els Germans de l’Oratori Parvo acudixen a l’Asil de València, a partir de les 9 del matí, per a atendre els ancians. Les Germanes visiten els Asils de València, Burjassot, Massarrojos i Sagunt. Tots els qui vullguen poden col.laborar-hi.


MARÇ



2 diu. Diumenge 8 de durant l’any

oratori, 12.00 h. EUCARISTIA
lectors: David, Marco Antonio



4 dmt. Primer dimarts de mes
Congregació

19.00 h. VESPRES
himne: O lux beata Trinitas
salmòdia (dmt. setmana 4): 136, 137, Ap 4-5 (LH p. 1040)
la resta, LH p. 1042

19.30 h. ORATORI GRAN
M: pp. 27-28
LB: Lc 16, 19-31
OS: El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia de hui
VS: santa Rita de Càssia
lletanies dels sants
ant. Mare de Déu: Ave, Regina caelorum


5 dmc. Dimecres de Cendra

oratori, 19.00 h. – VESPRES I EUCARISTIA
lectors: Ferran, Emilia Ochoa



9 diu. Diumenge 1 de Quaresma

oratori, 12.00 h. - EUCARISTIA
lectors: Joan-Felip, Mapi



16 diu. Diumenge 2 de Quaresma

Capella del Calvari de Betxí, 12.30 h. –EUCARISTIA



19 dmc. Solemnitat de San Josep

oratori, 12.00 h. – EUCARISTIA
lectors: Carmen Sarmiento, Salvador



23 diu. Diumenge 3 de Quaresma

oratori, 12.00 h. – EUCARISTIA
lectors: Àngels, Paco



25 dmt. Darrer dimarts de mes:
Solemnitat de l’Anunciació del Senyor

CEIV, 19.00 h. PREGÀRIA ECUMÈNICA



26 dmc. Veneració de la relíquia del N.P. sant Felip



28 div. Darrer divendres de mes

Reunió de l’Oratori Parvo
oratori, 12.00 h. – VESPRES I EUCARISTIA



30 diu. Diumenge 4 de Quaresma (Laetare)

oratori, 12.00 h. – EUCARISTIA
lectors: Àngels, Paco




ABRIL



1 dmt. Primer dimarts de mes

Congregació

19.00 h. VESPRES
himne: Audi, benigne Conditor
salmòdia (dmt. setmana 4): 136, 137, Ap 4-5
(LH p. 1040)
la resta, LH p. 268
19,30 h. ORATORI GRAN
M: pp. 28-29
LB: Mt 18, 15-35
OS: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors
VS: sant Isidor
lletanies dels sants
ant. Mare de Déu: Ave, Regina caelorum



6 diu. Diumenge 5 de Quaresma

oratori, 12.00 h. EUCARISTIA
lectors: Antoni, Emilia Bea



12 dis. Retir de l’Oratori
Carmelites de Puçol, 11.00 h.



13 diu. Diumenge de Rams en la Passió del Senyor

oratori, 12.00 h. EUCARISTIA
lectors: Lluís, Agustí (lectors de l'Evangeli per determinar)



Santíssim Tríduum Pasqual



17 dij. Introducció al Tríduum Pasqual:
DIJOUS SANT DE L'ENTREGA DEL SENYOR

oratori, 22.30 h. LECTURA DEL TESTAMENT DEL SENYOR I DESPULLAMENT DE L'ALTAR


18 div. Primer dia del Tríduum Pasqual:
DIVENDRES SANT DE LA MORT DEL SENYOR


oratori, 11.00 h. ADORACIÓ DE LA CREU

17.00 h. LECTURA DE LA PASSIÓ DEL SENYOR
I SÚPLIQUES PEL PERDÓ


19 dis. Segon dia del Tríduum Pasqual:
DISSABTE SANT DE LA SEPULTURA DEL SENYOR

oratori, 12.00 h. OFICI DE TENEBRES

20 diu. Tercer dia del Tríduum Pasqual:
DIUMENGE DE PASQUA
DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

oratori, 21.00 h. del dissabte GRAN VETLA PASQUAL




*



25 div. Darrer divendres de mes:
Divendres de la Huitada de Pasqua

Reunió de l'Oratori Parvo
oratori, 18.30 h. VESPRES I EUCARISTIA



27 diu. Diumenge 2 de Pasqua:
Huitava de Pasqua

oratori, 12,00 h. EUCARISTIA
lectors: Àngels, Paco



28 dill. Solemnitat de sant Vicent Ferrer

oratori, 12,00 h. EUCARISTIA
lectors: Ferran, Emilia Ochoa




29 dmt. Darrer dimarts de mes:
Festa de santa Caterina de Sena

CEIV, 19.00 h. PREGÀRIA ECUMÈNICA







































Laus Deo