Finalment no ho faran, no construiran Eurovegas, el macrocomplexe de casinos
i altres garitos que tant desitjaven els capitosts de la Comunitat de Madrid.
Ho ha anunciat amb molta solemnitat la vicepresidenta del govern espanyol, com
si la decisió haguera sigut un acte de responsabilitat dels governs respectius.
Com si ells no ho hagueren acceptat “ante la nuevas exigencias del grupo Adelson”.
Però no és cert. Les exigències inacceptables estaven presents des del primer
dia. I no en són poques: canvis en la
legislació laboral per poder contractar treballadors en condicions econòmiques
encara més per davall del que permet la reforma laboral, així com quedar exempst
del pagament de les quotes de la Seguretat Social. Canvis en la llei d’estrangeria per poder contractar
gent sense papers (i per tant, pagar-li menys). Canvis en la llei de sanitat
per allò de poder fumar. Exempció de tot tipus d’impostos durant, al menys, dos
anys i avantatges respecte la fiscalitat immobiliaria i del sol, qüestions
aquestes que farien d’Eurovegas un nou paradís fiscal. I més: construcció de les infraestructures que soliciten,
reducció o eliminació d’impostos als guanyadors de jocs així com permetre
l’entrada als ludópates en procés de deshabituació i també als menors. Tot això
unit a l’exigència de cessió –que no venda- de sol públic sense els costos que
se’n pogueren derivar, com els de les expropiacions. I que l’estat espanyol
avale el grup d’Adelson en la consecució dels prèstecs que aquest demane.
Aquestes i altres
exigències estaven sobre la taula el primer dia i el govern estava disposat a
acceptar-les. Encara em veig la inefable Anna Botella dient: “ Si les molesta
que fumen, que no vayan. A nadie se le obliga a ir”. I a esperanza Aguirre i el
seu successor justificant-se amb els moltíssims llocs de treball que suposadament
s’hi crearien, quan tothom sabia que els llocs de treball preferits d’Adelson
són els dels asiàtics que treballen molt i exigeixen poc.
Tota una presa de pèl per
part dels promotors d’Eurovegas i tota una baixada de pantalons (no sé com
dir-ho de manera més educada) per part dels governs implicats. La darrera burla
del grup d’Adelson ha consistit en exigir al govern la reversió de tota la inversió que facen i també que l’estat espanyol assumisca les
pèrdues que puguen produir-se si, amb el temps, es dona un canvi legislatiu que
els afecte. Pot haver-hi demanda més
vergonyant? Així és que no és cap heroicitat no acceptar-la. Simplement és
econòmicament i tècnicament inviable.
Sembla ser que ara el
macrocomplexe d’oci anirà al Japó o a Corea. I no me n’alegre. No m’alegra que
els negocis mafiosos vagen instal·lant-se pel món, que usen l’enorme poder
econòmic que tenen per doblegar governs i per pervertir les societats. I aquest
desgrat em fa desitjar una altre sistema econòmic –productiu, net, just…- i com no! desitjar un altre tipus de
governants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada