5.31.2014

ÉXITO GRAMATICAL, de Juan José Millàs (EL PAÍS)

Podemos es la primera persona del plural del presente de indicativo del verbo poder y también la primera del plural del presente de subjuntivo del verbo podar. La palabra Podemos genera, pues, una red de significados que activa la malla neuronal, como si fuera nueva. Al aislarla, se transforma en una especie de juguete, quizá en la pieza de un mecano a completar en la cabeza de cada uno. El sujeto elíptico dePodemos es nosotros. Nosotros Podemos. ¿Podemos qué? Aquí se debe añadir el complemento que más plazca al usuario. Podemosdetener los desahucios. Podemos parar los pies a los poderes financieros. Podemos aminorar las desigualdades. Podemos dotar a la política de un sentido más noble. Podemos nacionalizar la electricidad, el gas, el agua. Podemos sanear el ambiente. Podemospodar. Podemos, en fin, es una oración gramatical.
El PSOE se fue al carajo cuando dijo No Podemos. No podemos negar a los bancos su derecho a dejarte sin casa, ni a las eléctricas el suyo a quitarte la luz, ni a las gasísticas el de cortarte la calefacción. No podemos, “cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”, desoír las órdenes del Ibex 35. Aquel No Podemos fundacional de Zapatero marcó el rumbo a Rajoy. No Podemos dejar de pagar la deuda, No Podemos perseguir a los defraudadores fiscales, No Podemos meter en la cárcel a nuestros amigos corruptos, No Podemos evitar que los ricos sean cada vez más ricos y los pobres cada vez más pobres…
Estamos gobernados, en efecto, por la lógica del No Podemos (en el doble sentido de poder y podar). Una lógica desde la que una clase corrompida trabaja para sí y para los especuladores que la recogen más tarde en sus Consejos de Administración. El éxito de Podemos es por ahora de carácter sintáctico más que político. Pero la sintaxis no es mal sitio para empezar a hacer política.

5.28.2014

El gesto más suicida, Javier Marías (EL PAÍS)

Usted, y usted, y usted, están hastiados, cabreados y escépticos. Ya no saben qué hacer para manifestar su descontento, transmitir su decepción y expresar su absoluto rechazo a nuestros políticos y partidos. A todos ellos, aunque probablemente a unos más que a otros, tan sólo un poquito más. Desean castigarlos y aspiran a que se retiren, a que den el relevo a otros más jóvenes o nuevos, que quizá no estén tan corrompidos y maleados, o tan faltos de ideas, o no sean tan acomodaticios al sistema que tenemos y que, para empezar, protege y premia desmedidamente a cuantos consiguen un escaño. Un diputado o un senador inútiles que cumplan un par de legislaturas o quizá tan sólo una, se aseguran una pensión vitalicia muy superior a la máxima a la que pueda aspirar cualquier individuo que haya trabajado cuarenta o cincuenta años. Como es comprensible (pero no menos inmoral por ello), los beneficiados, sean de la ideología que sean, no van a privarse de eso por iniciativa propia, y son los únicos que podrían cambiarlo. Tampoco van a renunciar a nombrar jueces para los más altos tribunales, a los que así conminan y manipulan y tienen en deuda, ni al director de TVE, que así será un pelele sumiso, ni dejarán de colocar a amigos en las cajas de ahorros y en algunos bancos, que así les concederán créditos y financiación en cuanto los necesiten, ni se abstendrán de poner a compañeros de pupitre al frente de las empresas públicas, una vez privatizadas, asegurándose así de que éstos harán hueco en sus consejos a los ministros cesantes de sus partidos.
En fin, están ustedes tan furiosos que hoy, día de elecciones europeas, han decidido abstenerse o tal vez votar en blanco. Yo lo entiendo bien, y no sólo: comparto su indignación y su impulso de no pisar el colegio electoral que me corresponde. “Así se enterarán”, piensan ustedes. “Así verán que no confiamos en ninguno, que no los queremos, que no nos sirven. Si la abstención es elevadísima, las elecciones deberían darse por no celebradas, deberían invalidarse. Significará que los repudiamos a todos, que no nos gusta su democracia, la farsa en que la han convertido”. Ay así, cómo lo entiendo. Tampoco yo tengo la menor gana de escoger la papeleta de un partido que me repugna, o que me cae como un tiro, o que me parece imbécil, o directamente criminal, y otorgarle un voto que no se merece. Y sin embargo, cuando llegue la hora, lo último que haré será abstenerme, porque, tal como están y son las cosas, sería la mayor estupidez en la que podría incurrir, además del gesto más suicida. Lamentándolo mucho, toca recordar que la abstención no computa, no cuenta, ni jamás será interpretada en el sentido que muchos de ustedes quieren darle. En estas elecciones concretas, será muy fácil achacarla al desinterés de la gente por quiénes vayan a gobernar en Bruselas, que equivocadamente creemos que nos afecta en poco. A la pereza, al buen tiempo, a que muchos estaban de resaca tras las celebraciones merenguescolchoneras de anoche; a la ignorancia (hace unos días leí que sólo el 17% de los españoles estaba enterado de la fecha de esta votación), a la mera indiferencia, al encogimiento de hombros, al apoliticismo, a la creencia de que “da lo mismo, porque son todos iguales”. Será imposible que incluso una abstención del 70% o más sea vista como un castigo a la clase política y a los partidos que se presentan. No, desengáñense: las abstenciones y los votos en blanco y nulos son aire (como el árbitro en quien rebota el balón en los partidos de fútbol), no son nada, no existen. Sólo cuenta lo expresado, y aunque la formación ganadora obtenga un 10% de todos los votos posibles, se proclamará vencedora, se llevará al Parlamento Europeo los escaños que le toquen y seguirá imponiendo en Bruselas las medidas que se le antojen, junto con sus correligionarios de los demás países.
Ya sé que además hay una creciente desafección hacia la Unión Europea. Y no es que no esté justificada. Hace lustros que está dominada por mediocres, por individuos sin imaginación ni carisma, por burócratas cuando no por cretinos y desalmados. Y a pesar de eso … Demasiadas personas ignoran hoy la historia de nuestro continente. Que durante todoslos siglos vivimos enzarzados en permanentes guerras de unos contra otros, ingleses, franceses, alemanes, austriacos, españoles, rusos, serbios, croatas, polacos, italianos, una escabechina detrás de otra, la última (si no contamos la de los Balcanes) terminada hace setenta años tras la muerte de millones y millones. En la historia del mundo setenta años es un soplo. Son los que llevamos sin matarnos entre nosotros, muchos en cambio en la vida de una sola persona. Nos hemos malacostumbrado rápido. Esta situación insólita, milagrosa teniendo en cuenta los antecedentes abrumadores, ha sido posible gracias a la hoy denostada Unión Europea. Así que no sólo es fundamental conservarla, impulsarla, consolidarla y tratarla con mimo, sino también quiénes tomen las decisiones en ella, quiénes nos gobiernen en buena medida. Todavía ignoro, cuando escribo esto, qué papeleta depositaré en la urna. Pero, al igual que la mayoría de ustedes (sean sinceros), sí sé cuáles no escogería en ningún caso. Ninguna me hará ilusión. Es más, es probable que la elegida me dé casi asco. Pero sé que alguna tomaré con mis enguantados dedos, porque aún mucho más asco me daría dejarles el campo libre a los fanáticos y convencidos, y permitir que sean ellos los que por mí decidan.
elpaissemanal@elpais.es

5.27.2014

El Papa defensa el dret a la sobirania. Oriol Domingo (CATALUNYA RELIGIÓ)

1. El papa Francesc va fer una defensa de la sobirania dels pobles a Tel Aviv, en la seva peregrinació a Terra Santa, el mateix dia 25 de maig en que es celebraven les eleccions europees. Des d’Espanya i des de Catalunya val la pena tenir en compte el discurs papal.

2. Francesc comparteix i repeteix la crida que va fer el seu predecessor Benet XVI en el mateix aeroport internacional Ben Gurion. Aquesta crida te tres punts. Primer: “Ha de ser universalment reconegut que l’Estat d’Israel té dret a existir i a gaudir de pau i seguretat dintre d’unes fronteres internacionalment reconegudes”. Segon: “S’ha de reconèixer igualment que el poble palestí té dret a una pàtria sobirana, a viure amb dignitat i a desplaçar-se lliurement”. Tercer: “Que la solució dels dos estats es converteixi en una realitat i no es quedi en un somni”.

3. La crida de Benet XVI i de Francesc es basa en la Doctrina Social de l’Església i és coherent amb la postura del Vaticà en aquest afer. Queda clar que hi ha un dret dels pobles a la sobirania. També queda clar que la millor solució a una situació conflictiva entre dues realitats nacionals diferents pot ser passar d’un estat a dos. Dos estats que es respectin, dialoguin, convisquin en pau, col·laborin mútuament, renunciïn a les armes i a tot tipus de violència (verbal, física, manipulacions, mentides)

4. Francesc ha donat un pas mes. Ha convidat als presidents de l’Estat d’Israel i palestí, Shimon Peres i Mahmoud Abbas, a pregar junts demanant a Déu el do de la pau. “Ofereixo –ha dit el Papa- la possibilitat d’acollir aquesta trobada d’oració a casa meva, al Vaticà”.

5. Política, acolliment i pregària poden anar junts perquè els àmbits de la política i de la fe queden, com succeeix en aquesta ocasió, ben delimitats. ¿Com aplicar aquest afer a la relació entre Catalunya i Espanya i al procés sobiranista català? ¿Quin paper poden jugar els catòlics catalans i espanyols així com els seus bisbes? Conèixer, explicar la Doctrina Social de l’Església i actuar amb coherència. Mantenir les vies pacífica i democràtica. Respectar-se mutuament. Respectar la voluntat expressada en les urnes. I pregar. 

Gràcies pel teu Compromís a Ontinyent i la Vall d'Albaida

COMPROMÍS MULTIPLICA PER CINC A ONTINYENT ELS  RESULTATS EN LES ELECCIONS EUROPEES 
 
Vicent  Xavier Vila, candidat en la llista de Compromis:“els resultats són l’anunci del canvi i el missatge clar de que les ontinyentines i ontinyentins li han donat l’esquena al bipartidisme”
 
Tant Vicent X.Vila com el portaveu comarcal Joan Gilabert donàven les gràcies a totes les persones que han confiat en Compromís:Primavera Europea
 
El Candidat ontinyentí de COMPROMÍS, Vicent Xavier Vila, ha valorat molt positivament els resultats de la coalició en les Eleccions Europees celebrades el passat diumenge que han suposat un increment de 1452 vots a la capital de la Vall, passant de 339 vots al 2009 a 1791 vots a les d’enguany en 2014, obtenint un 12,88% i contribuint així a la consecució, per part de Compromis:Primavera Europea d’un eurodiputat que serà Jordi Sebastià, actual alcalde de Burjassot. 
 
Vila continuava: ”Cal destacar que estes eleccions al Parlament Europeu han significat una sacsejada important en el resultat per a les dues forces majoritàries a Ontinyent, que han patit una davallada més que considerable en relació amb les que van tindre lloc l'any 2009. Mentre que Compromís ha superat fins i tot els resultats de les últimes generals (1239) en les que es va aconseguir un diputat al Congrés per la circumscripció de València, i s’ha posat a nivell percentual dels resultats de les últimes autonòmiques i locals. “
 
El candidat per Compromís Vicent Xavier Vila, seguia” Només cal veure el resultats, el PP amb 3.199 vots i el 23,01%, ?que contrasta amb el 48.74% aconseguit el 2009 (7.115 vots) perdem quasi 4000 vots, mentre el PSOE amb 2.879 vots i el 20.71%, perd la meitat dels suports aconseguits en les eleccions europees anterio?rs, en què van rebre 5.751 vots (39,39%).”
 
Per la seua banda, Joan Gilabert ha destacat especialment el fet que “hem tret un magnífic resultat en unes eleccions com les europees que fins ara sempre se’ns havien donat malament i això és el senyal que el nostre vot està consolidat, que la ciutadania ens considera com una opció de govern. Volem donar per tant les gràcies a totes les ontinyentines i ontinyentins que han confiat en nosaltres i que han apostat per situar a Jordi Sebastià com a eurodiputat, un eurodiputat que a partir d’ara, com ja ens va manifestar ací a la Vall d’Albaida està a disposició de totes la gent de la comarca per portar a l’europarlament els problemes i demandes d’Ontinyent i la seua comarca.”
 
Respecte als resultats globals, tant Vila com Gilabert coincideixen en que ha constatat que “suposen la fi del bipartidisme i l’obertura a noves forces entre les quals es troba COMPROMÍS, el que obliga a entendre la política no com una alternança en la qual cada partit té quatre anys per a fer el que li dóna la gana fins que manen els a

5.25.2014

Europa, projecte i malson, GRUP DE SEGLARS I RECTORS DEL DISSABTE (LEVANTE-EMV, 22/05/2014)

El somni europeu, que s´identificà des dels seus orígens com a espai de drets humans, treball i pau entre nacions enfrontades històricament, ha estat copat per buròcrates i elits de poder. En conseqüència, s´ha convertit en un malson que fa créixer l´euroescepticisme, la impotència generalitzada davant mecanismes econòmics que colpegen la gent més dèbil i la barbàrie de grups racistes i xenòfobs.
Constatem amb indignació que s´ha prioritzat el mercat per damunt de les persones i les cultures; que els interessos dels grups financers i de pressió han prevalgut sobre els pobles; que ha interessat més la construcció del mercat comú que la d´un espai social, obert i solidari; que els països més rics s´han imposat als més pobres; que ha nascut una burocràcia europea distant i aliena a les preocupacions de la ciutadania. Tot això és un llast que exigeix cada vegada més retallades socials, precarietat i sacrificis, tot deixant persones immigrants mortes en el mar; joves que es desplacen a altres països de la Unió cercant treball i són rebutjades; aturades que, per milions, queden expulsades dels dinamismes comunitaris; altres que viuen en precari sense poder eixir endavant; minories ètniques. Tota aquesta gent innominada, anònima i sense rostre, reclama tenir part en la construcció europea.
La construcció de la Unió no podrà superar aquest llast sense una major democràcia, participació ciutadana i justícia social. Per això és urgent una crida a la participació en les pròximes eleccions europees, per tal de convertir la Unió en un projecte de llibertat, emancipació i justícia social que supose un canvi autèntic de sistema. No podem deixar via lliure a grups organitzats d´ultradreta o a moviments que impedisquen la construcció de l´Europa social.
El projecte europeu només és sostenible quan es centra en la justícia social. Reduït a la consecució d´una zona de lliure comerç, tan sols interessarà als mercaders. La prova d´idoneïtat europea radica en el compromís inequívoc per la igualtat, mitjançant polítiques fiscals redistributives que perseguisquen major equitat entre els països i polítiques socials que garantisquen les prestacions socials bàsiques.
Fidel al seu anhel de llibertat, Europa ha de ser espai d´asil que oferisca protecció internacional a la vida dels éssers humans perseguits, per tal que puguen viure dignament. Si s´interessa només per construir el seu propi benestar, el projecte europeu romandrà abocat al fracàs. 
La Unió Europea anirà realitzant la seua aspiració a la fraternitat si, per damunt de les seues institucions polítiques i econòmiques, hi ha una societat civil basada en una cultura del trobament, la participació, la solidaritat i la tutela dels drets humans. Allò que va forjant aquesta amistat cívica és fonamentalment els intercanvis de joves i de centres d´investigació, les xarxes d´assistència sanitària i el voluntariat internacional, que cultiva el sentit de pertinença. 
Per tot això, donem suport a les candidatures de les forces socials i polítiques el programa electoral de les quals reflectisca un compromís per la construcció d´una Europa social i dels pobles, amb les opcions següents: 
„Recuperar la sobirania social i política front als mercats, i el protagonisme de la societat civil per damunt dels poders econòmics.
„Apostar per l´establiment de polítiques fiscals redistributives que perseguisquen la corrupció, suprimisquen els paradisos fiscals i les diferències entre països rics i pobres, promoguen l´ocupació juvenil i garantisquen unes prestacions socials dignes. 
„Cercar una integració que respecte la pluralitat de nacionalitats, cultures i llengües existent als països membres, així com el dret a l´autodeterminació.
„Treballar perquè el Parlament Europeu promoga una ciutadania inclusiva des de la tolerància, el reconeixement de les diferències i la defensa de la llibertat i els drets humans.
„Afavorir la construcció d´una Europa laica, com a espai de diàleg, cooperació i convivència respectuosa entre les diferents religions i creences. 
„Propugnar una nova Constitució Europea elaborada amb la participació activa de les bases, mitjançant els moviments ciutadans que promouen accions cíviques innovadores i xarxes transnacionals.
„Propiciar una Europa multicultural amb una política de fronteres justa, que supere les tendències xenòfobes i respecte la prioritat de les persones i de les seues necessitats. 
„Promoure una major col·laboració amb els pobles empobrits, a través de relacions comercials i sistemes financers equitatius i de la cooperació al desenvolupament.
„Consolidar els programes de beques per afavorir els intercanvis culturals i la creació de xarxes entre la població jove.
„Garantir un desenvolupament sostenible i respectuós amb la naturalesa i amb la salut de les persones, tot promovent una cultura de la pau, el desarmament i la desnuclearització.
Com a creients en Jesús de Natzaret, el qual ens interpel·la a la construcció d´una societat al servei de la vida plena de les persones, recolzem el projecte d´una Europa oberta, lliure i solidària, que promoga la convivència en pau i justícia per a tots el pobles i desperte l´esperança en una altra Europa possible.

[Firmen també Ximo García Roca, Mar Seguí, Vicent Ruix, Margaret Mayans, Honori Pasqual, Mila Leibar, Germán López, Josep-Antoni Comes, Amparo Estellés i 25 signatures més]

5.21.2014

No només els agressors físics són culpables, Robert Martínez (LEVANTE-EMV, 20/05/2014)

Un representat públic deuria de vetllar per la seguretat dels ciutadans. Per això, el dit representant, ha de tenir una responsabilitat a l´hora de prendre les seues decisions. Aquest, ha de conèixer el seu poble, ha de conèixer als seus ciutadans i les diferents sensibilitats de les distintes persones que habiten el seu territori. 
Quan un representant del Govern autoritza una manifestació d´una organització violenta, de caràcter feixista, el mateix dia que hi ha convocada una trobada d´escoles en valencià, demostra no conèixer als seus ciutadans, demostra no conèixer el seu poble. O això vull pensar, ja que, del contrari, demostraria que ho va autoritzar a consciència del perill que suposava la confrontació d´un grup feixista amb una trobada on els xiquets i xiquetes gaudeixen d´un fet tan simple, i al mateix temps tan important, com la defensa de la seua llengua. 
La irresponsabilitat és màxima. Aquestos menors d´edat agredits són víctimes d´uns agressors, i no sols dels cafres que anaren a demostrar el seu anti-valencianisme protestant en contra de les Trobades. També són víctimes d´uns agressors indirectes, el Govern del PP, que no té la suficient capacitat per a poder aturar aquestos actes a temps. 
El nostre País demana un canvi profund. No podem aguantar més un Govern inepte que ens ataca dia rere dia. Aquestos si que deurien d´estar investigats per la justícia, però prefereixen perseguir piulades a les xarxes socials... Consideren delictes a Twitter, però no als seus despatxos. Canviem aquesta situació.

Sec. de Política Lingüística de Joventuts Socialistes

5.20.2014

Les noves tecologies, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 20/05/2014)

L´ús de les noves tecnologies presenta llums i ombres. I bo serà que els usuaris, n´identifiquem unes altres. Pel que fa a les llums, segurament ningú no posarà en dubte les enormes possibilitats que ofereixen al món de la ciència, de la investigació i del coneixement. Al món de la informació, de la comunicació i de l´oci. Les noves tecnologies poden possibilitar millores extrordinàries en la vida de les persones si s´usen amb aquesta finalitat. Però també poden causar mal si s´usen de manera perversa o incorrecta. I aquestes serien les seues ombres.
De l´esmentat anteriorment es dedueix que cal aprendre a usar-les bé. I aquest aspecte falla, degut a dos fets: En primer lloc, si exceptuem les aplicacions que exigeixen coneixements especialitzats, les noves tecnologies constitueixen elements que s´han simplificat, s´han generalitzat i arriben a tota la gent. Tothom pot ser-ne usuari. En segon lloc, ocorre que, a nivell general, la generació jove domina molt més els mitjans tecnològics que no la generació de majors. I aquests dos fets estan condicionant- l´ús d´internet i de les xarxes socials. En aquest aspecte, l´acessibilitat i extensió d´aquests mitjans a tota la població i el seu abast enorme, fa que siga molt difícil l´existència d´unes normes per a la seua aplicació i per al seu consum. Perquè caldrien unes normes reguladores que no suposaren límits a la llibertat d´expressió però que sí que promogueren un ús assenyat de tots els aspectes d´internet i de les anomenades xarxes socials. I la mancança d´aquestes normes deixa la bondat o maldat de l´ús tecològic, al sentit comú i a la formació de l´usuari. 
Però l´usuari no sempre té formació ni sentit comú, per això la xarxa està plena d´insults, d´amenaces, d´expressions masclistes i feixistes, de propostes perverses i, sobretot, plena de grolleria i desficacis. Davant d´això només és possible la formació de les persones, sobretot dels joves. És a dir, cal una educació en i per a l´ús de les noves tecnologies. I aquí és on tenim l´altra dificultat: una bona part dels qui n´haurien de ser educadors „pares i professorat„, coneixen menys el món de les noves tecnologies que els qui haurien de ser educats. Aquesta és una dificultat que podria solucionar-se amb un cert temps, posant mitjans per a la formació dels qui encara no la tenen. 
Però sempre, davant del tema que ara ens ocupa i davant de tots els aspectes de la vida, serà imprescindible educar en el sentit crític, en la llibertat i la responsabilitat, en la capacitat de discernir, en el respecte i en la creativitat. Si es generalitzaren aquests valors, l´ús de les noves tecnologies adquiririen plenament la funció d´estar al servei dels usuaris.

carmiqueldiego@gmail.com>

5.19.2014

Carta de Endesa a usuario canario y respuesta de este SENCILLAMENTE... 。。。GENIAL!!! (d'un correu)

I. Primera carta de amor de la Compañía:
 
Estimado señor:
Endesa Distribución va a proceder próximamente a la sustitución de su contador de electricidad por uno nuevo que dispone de capacidad de Telegestión, en cumplimiento de la normativa vigente (RD 1110/2007 de 24 de agosto y Orden TC/3860/2007 de 28 de diciembre). El nuevo sistema de Telegestión permitirentre otras funciones la lectura a distancia de su consumo.
 
A lo largo del próximo trimestre, un operario autorizado por Endesa sustituirel contador que usted tiene actualmente instalado. Si su contador se encuentra en el cuarto de contadores o es accesible desde el exterior de su vivienda, no sernecesario que usted estpresente. En caso contrario, el operario se pondren contacto con usted para poder realizar el cambio de contador.
 
El coste de la sustitución correra cargo de Endesa y usted sólo tendrá que abonar una cantidad en concepto de Derechos de Enganche, que según se establece en la legislación actual asciende a 9,04 euros. Por otra parte, el coste mensual de alquiler del contador a aplicar serde 0,81 euros.
 
Si necesita cualquier aclaración sobre esta sustitución o desea realizar alguna consulta, puede contactar con nosotros dirigiéndose al Teléfono de Atención de Endesa Distribución Eléctrica 902 509 600. Estaremos encantados de atenderle.
 
Agradeciendo de antemano su colaboración, reciba un cordial saludo
 
II. Respuesta del usuario. Segunda carta de amor
 
Estimados señores de Endesa Distribución:
 
He recibido su amable carta de fecha indeterminada (porque no la ponen) en la que me comunican una serie de hechos consumados basados, naturalmente, en que ustedes como monopolio hacen siempre lo que les sale de los electrones y a nosotros, como miembros de la honorable manada de borregos forzosamente consumidores, nos queda la única opción gozosa de pagar.
 
Les dirijo esta carta porque en el texto que me han enviado, como a otros muchos miles de consumidores, supongo, existen algunas cuestiones que me han sumido en un estado de estupor, catatonia y asombro. O dicho de otra forma, que me han fundido ustedes los plomos.
 
Porque vamos a ver. Me dicen ustedes amablemente que van a proceder a cambiarme MI contador de electricidad. Una cuestión bastante curiosa porque resulta que en el desglose de la factura que les pago a ustedes todos los meses les abono una cantidad en concepto de alquiler de contador. Y digo yo, cómo es posible que les haya pagado un alquiler por algo que  era mío? ¿Habrán incurrido ustedes, mi querido monopolio, en un involuntario y pequeño error por el que me han estado cobrando indebidamente una modesta pero significativa cantidad a lo largo de los últimos años?
 
Sigo adelante con la carta y observo que me cuentan ustedes que el nuevo contador permite la lectura a distancia (es decir, más gente al paro, me temo, maldita tecnología) lo cual, como fácilmente comprenderán, a los usuarios nos la refanfinfla. Dicho de otra manera, que me da igual que lean ustedes el contador a medio metro o desde las quintas chimbambas, a condición de que las lecturas sean las reales.
 
Añaden que el coste de la sustitución -en cumplimiento de la normativa legal- correrá a cargo de Endesa. Y digo yo que faltaría más que nos cobraran a nosotros por algo que ni hemos pedido ni maldita la falta que nos hace. O sea, que les agradezco la información aunque me resulte irrelevante. Lo que me llena de asombro es que me indiquen que solotendré que abonar una cantidad en concepto de derechos de enganche que según la legislación actual asciende a 9,04 euros. Vamos a ver, querido monopolio, cómo nos van a cobrar a los usuarios un reenganche de un desenganche que ni hemos pedidoni hemos contratado? Porque digo yo que porque a ustedes les salga del flujo de electrones cambiar los contadores, como les podría dar por cambiar esas divertidas torretas eléctricas de colorines con las que generosamente nos han adornado las autopistas para mejorar nuestra imagen turística, a mí que me cuentan? Eso del derecho de enganche, que debe ser un asunto más complejo que el derecho romano, es un devengo que se produce cuando un usuario se da de alta en la red por primera vez o lo vuelve a hacer después de que le hayan cortado la luz por impago. Pero cómo le pueden cobrar enganche a un consumidor que no se ha desenganchado, que está al corriente de sus pagos y que tiene un contrato vigente con ustedes para el suministro en unas condiciones pactadas?
 
Es que si tenemos en cuenta que tienen ustedes, un suponer, 600.000 usuarios en Canariasa casi diez euros por barba, se van a embolsar así como quien no quiere la cosa unos seis millones de eurosque hay meses que no los gana unocréanme, aunque sea expresidente de Gobierno y además de llevarse 80.000 del ala al año limpios de polvo (aunque no me consta que de paja) cobren por hacer de lobby para algunas de las grandes empresas españolas.

Lo que ya me descalabra completamente es que añadan -supongo que intentando convertir la carta en un relato kafkiano- que el coste mensual del alquiler del contador a aplicar (un lapsus sintético porque en todo caso querrán decir ustedes ¿el costo mensual a aplicar del alquiler del contador...?) será de 0,81 euros. A veeeeerrr. Si el contador es mío ¿me van a pagar ustedes 0,81 euros mensuales? O será que realmente el contador es de quien es -es decir, de ustedes- y amablemente me comunican que me van a cobrar esa nímia cantidad mensual?. Y si es de ustedes, ¿por qué principian hablando de mi contador?
 
Queridos amigos del monopolio. No se líen. El contador es de ustedes. Lo era antes y lo es ahora. Por eso me cobraban antes el alquiler y me lo van a cobrar ahora. Y lo cambian ustedes por imperativo legal, con lo que esa pretensión de cobrarles diez euros a los usuarios me parece sencillamente que es sacar las patas del tiesto y echarle un poco de morro al asunto. Sobre todo porque lo que realmente se callan en su amable carta -en las cartas, como en la vida, es más importante lo que se calla que lo que se cuenta- es que el nuevo contador tecnológicamente avanzado que nos están cascando por decisión unilateral les va a permitir a sus señorías detectar a aquellos usuarios -viviendas, oficinas, bares, restaurantes y otros- que están consumiendo ligeramente por encima de la potencia contratada. O dicho de otra manera, que aquellos consumidores que tienen con ustedes un contrato de potencia de 5 kw y resulta que de media están consumiendo un poco por encima -que como bien saben son un porrón- van a tener que pagarles esa energía extra con un sustancioso recargo y, de propina, estarán obligados a realizar un nuevo contrato de mayor potencia. Es decir, que con esos nuevos contadores van a detectar ustedes los pequeños sobreconsumos que ahora se les escapan, van a cobrarlos con banderillas y van a hacer el negocio redondo aumentando el rango de potencia de los contratos. Ustedes lo saben. Yo lo sé Los usuarios no lo sabían.
 
Resulta descorazonador que mientras hacen ustedes todo esto, la gente que se supone que representa los intereses de los ciudadanos sigan discutiendo del sexo de los galgos y los podencos. Si esto fuera un libre mercado, allá penas porque estarían ejerciendo con toda legitimidad sus derechos como empresa y los usuarios estarían en condiciones de elegir. Como resulta que tienen ustedes el monopolio real de la distribución no estamos hablando de un mercado libre y las reglas del juego deben ser distintas. Desde luego no deberían pasar porque ustedes hagan lo que les salga del forro de los cajones de los electrones y a los usuarios, forzosos, no les quede otra que tragar.
 
Les agradezco su amable y distorsionada información en torno a sus planes para apretarnos un poco más los bolsillos, les recomiendo encarecidamente que su grupo de producción compre energías renovables de los nuevos parques eólicos del Cabildo de Tenerife (y de paso quesos, vino, yogures, piensos, vacas... o jugarse incluso unas perritas en los casinos de la casa) y les aseguro que como se les ocurra cobrarme diez euros por un reenganche que no he pedido, pienso acudir a la Organización de Consumidores y Usuarios para que no me hagan ni puñetero caso, perder el tiempo, frustrarme y pensar una vez más que estamos indefensos ante los monopolios, los mercados intervenidos y los ineptos que se suponen que tienen que defendernos.
 
Reciban un cordial saludo.
 
III. Y una objeción desesperada
 
PD. El número de información al que me indican en la carta que debo llamar (el 902 509 600 de Atención al Cliente de Endesa Distribución Eléctrica) es un call center -como dicen los modernos- que está en Madrid (me gustaría que creen puestos de trabajo donde yo pago, no sé si me entienden). Te atiende primero un sistema robotizado y luego una amable persona que solo acierta a repetir el manual de la compañía que viene a ser: Le entendemos, pero le vamos a cobrar. Esto es lo que hay Ah. Y el número es de tarificación especial, de pago, con lo cual además de esperar, preguntar y no tener respuesta, también terminamos pagandoPor cierto, por mucho que me he leído las disposiciones legales que citan en su carta -y otras- sobre el cambio en los equipos de medidas básicos, por ninguna parte he visto otra interpretación que la de que son ustedes los que deben instalarlos y pagar el coste de la instalación.
 
QUE EMPIECE A CIRCULAR AHORA,
 
Este puede ser el comienzo, así lo he recibido y así os lo mando.

VAMOS A PASAR DEL CABREO A LOS HECHOS.
 
!!!! OS ROGAMOS QUE LO HAGÁIS PASAR AL MAYOR NUMERO DE CORREOS ELECTRÓNICOS!!!!!.....
 

5.18.2014

La preocupante “patente de corso” en las homilías Hay predicadores que en la homilía riñen a los que están y acusan a los ausentes (VIDA NUEVA)

JUAN RUBIO, director de Vida Nueva | Sucede con lamentable frecuencia. Sería de necios culpar a la “prensa impía y blasfema” de las esperpénticas opiniones de clérigos, de alto o bajo rango, sobre los temas más diversos. Los vídeos refrendan titulares con afirmaciones contundentes, con especial saña en lo que se refiere a mujeres, inmigrantes u homosexuales.
Poco hablan de otros colectivos en donde abundan depredadores condecorados y bendecidos por dádivas que ocultan ultrajes. Siempre, pero más en una sociedad plural, el Evangelio es más propuesta que norma a imponer. Parecen volverse locos cuando ven grabadoras o cámaras. Afectados por el síndrome de los templos vacíos, aprovechan masivas celebraciones socio-religiosas para gritar desaforados contra todo lo que se mueve y que no es de su gusto. Bien es verdad que no es lo mismo una entrevista que una homilía, aunque dudo que deba haber “patente de corso” en todos los escenarios.
Cada vez urge más el Directorio sobre la Homilía que se pidió en el Sínodo de 2008. En la Verbum Domini se pide expresamente evitar “homilías genéricas que oculten la sencillez de la Palabra de Dios, así como inútiles divagaciones, que corren el riesgo de atraer la atención más sobre el predicador que sobre el corazón del mensaje evangélico”.
S. Juan de Ávila, por Pierre Subleyras (1746).
S. Juan de Ávila, por Pierre Subleyras (1746).
Lo decía san Juan de Ávila, cuando, colmado de alabanzas por un sermón, respondió : “Eso mismo me decía el demonio antes de subir al púlpito”. Cuando las opiniones personales asoman en el púlpito se corre el riesgo de herir más que de curar, volviéndose armas letales que acosan y derriban, más que bálsamos que curan y alivian. Habrá que cuidarse, pues.
Y en las homilías, se escucha de todo. Las hay regañonas y blandas; ideologizadas e intimistas. Hay quienes las preparan hincando codos para soltar clases magistrales y quienes solo lo hacen de rodillas soltando efluvios afectivos que no interesan. Hay otros que las convierten en apéndices de opinión personal sobre noticias de prensa y quienes creen estar aún en las orillas del lago de Galilea.
Hay predicadores, y abundan, que las aprovechan para reñir a los que están, lanzando acusaciones a los ausentes. Hay, al fin, homilías que mueven más los traseros de las bancadas que los corazones de los fieles, soltando el pájaro de la jaula y, desafiando al reloj, no saben cómo hacerlo regresar.
La homilía no es ni foro de opinión, ni aula teológica, ni catequesis sistemática, ni escaparate de sentimientos. Es parte de la celebración litúrgica, pero quizás lo difuso sea el concepto de lo celebrativo. La prisa devora a muchos pastores, evitando la adecuada preparación doctrinal, orante y realista de la homilía.
Cada día el papa Francisco nos regala el texto de su comentario evangélico. Puede ser un buen recurso para quienes, devorados por la urgencia y el celo pastoral, no reparan en lo que predican y sueltan la liebre para incendiar.

En el nº 2.894 de Vida Nueva

5.17.2014

Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia


Ací teniu un article interessat sobre el Dia Internacional contra l'Homofòbia i la Transfòbia (és avui dissabte)

5.15.2014

PACTES, de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 13/05/2014)

Ningú no ignora que les eleccions al parlament europeu que tindran lloc el dia 25, són com un banc de proves de cara a les autonòmiques i locals. Per això, els propis partits que es presenten, estan fent els seus actes i propaganda en clau estatal i autonòmica, més que no en clau d’Unió Europea. Tal vegada pensen que així arribaran més a un electorat, una bona part del qual es mostra tan desinteressat respecte les polítiques comunes en el nostre continent, que no hi té més objectiu que l’abstenció I si en les passades eleccions, a nivell de País Valencià s’hi van abstindre vora un 48% d’electors, per a les d’enguany alguns mitjans pronostiquen una abstenció encara major.
         El ben cert és que existeixen dues percepcions negatives: d’una banda hi ha els qui pensen que la política a nivell europeu no ens afecta, i d’altra els qui pensen que guanye qui guanye tot seguirà igual, que és el mateix que dir que es continuarà actuant al dictat del món de les finances i al dictat d’Alemanya. I es pensa, per tant, que els partits que plantegen canvis importants en la política social, econòmica i mediambiental, no tenen res a fer.
         Però, contrariament a aquest plantejament, l’entrada en els organismes de la Unió Europea dels partits que proposen transformacions efectives per al benefici de les persones i del medi ambient, és absolutament necessària per moltes raons, una de les quals és la de fer vore a la ciutadania que existeixen altres alternatives més enllà de les que aporten els centres financers i la “troika”.
         Per altra banda cal afavorir, ineludiblement, la globalització de la lluita contra les polítiques neoliberals esmentades que, en el moment present, no aporten altra cosa que precarietat laboral, pèrdua de drets socials i potenciació dels grans negocis. Perquè  tot això, tota la maquinària que està portant a cap la política neoliberal, sí que està globalitzada i actua sense fisures.  Però la seua eficiència serà menor si tenen enfront una actuació comuna dels partits que s’identifiquen amb el progrés social, la justícia, la solidarita, les llibertats  democràtiques i el medi ambient. Per això cal que aquests partits donen suport a la globalització de les lluites sindicals i socials i a l’acció continuada a favor dels drets humans. I també per això, cal que aquests partits es facen visibles i arriben a pactes en les seues propostes i actuacions a nivell europeu. Ja sabem que arribar a pactes suposa actuar amb intel·ligència, generositat i trellat. No és molt demanar.

         També per a les autonòmiques caldran pactes, però d’això en parlarem un altre dia.

Contemplar l'Evangeli d'avui (evangeli.net)

Dia litúrgic: Dijous IV de Pasqua
Text de l'Evangeli (Jn 13,16-20): Després de rentar els peus als seus deixebles, Jesús els digué: «Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica! No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer. Us ho dic ara, per endavant, perquè, quan passi, cregueu que jo sóc. Us ho ben asseguro: qui acull els qui jo enviaré, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat».
Comentari: Mn. David COMPTE i Verdaguer (Manlleu, Barcelona, Espanya)
Després de rentar els peus als seus deixebles...
Avui, com aquells films que comencen tot recordant un fet passat, la litúrgia fa memòria d'un gest que pertany al Dijous Sant: Jesús renta els peus als seus deixebles (cf. Jn 13,12). Així, aquest gest —llegit des de la perspectiva de la Pasqua— recobra una vigència perenne. Fixem-nos, tan sols, en tres idees.

En primer lloc, la centralitat de la persona. En la nostra societat sembla que fer sigui el termòmetre de la vàlua d'una persona. Dins d'aquesta dinàmica és fàcil que les persones siguin tractades com a instruments; fàcilment ens utilitzem els uns als altres. Avui, l'Evangeli ens urgeix a transformar aquesta dinàmica en una dinàmica de servei: l'altre mai és un pur instrument. Es tractaria de viure una espiritualitat de comunió, on l'altre —amb expressió de Joan Pau II— esdevé “algú que em pertany” i un “do per a mi”, a qui cal “donar espai”. Feliçment ho ha copsat la nostra llengua amb l'expressió: “estar pels altres”. Estem pels altres? Els escoltem quan ens parlen?

En la societat de la imatge i de la comunicació, això no és un missatge a transmetre, sinó una tasca a complir, a viure cada dia: «Feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!» (Jn 13,17). Potser per això, el Mestre no es limita a una explicació: imprimeix el gest de servei en la memòria d'aquells deixebles, passant immediatament a la memòria de l'Església; una memòria cridada constantment a esdevenir altra vegada gest: en la vida de tantes famílies, de tantes persones.

Finalment, un toc d'alerta: «El qui compartia el meu pa, m'ha traït el primer» (Jn 13,18). En l'Eucaristia, Jesús ressuscitat es fa servidor nostre, ens renta els peus. Però no n'hi ha prou amb la presència física. Cal aprendre en l'Eucaristia i treure'n forces per a fer realitat que «havent rebut el do de l'amor, morim al pecat i visquem per a Déu» (Sant Fulgenci de Ruspe).

5.14.2014

El sufriento de los Niños (ROSA MONTERO, EL PAÍS)

Como llevo muchos años en el mundo del periodismo, ya me he acostumbrado al constante vaivén de la información. Las noticias van y vienen como olas; de repente un tema se pone de moda y todo el mundo no hace más que hablar de ello, como si fuera una cuestión álgida de importancia suprema que no va a desaparecer de nuestro foco de interés hasta que el asunto se termine o se solucione. Nada más falso: en realidad enseguida nos olvidamos de todo; otro tema acuciante y de inextinguible interés pasa a ocupar nuestra atención, para extinguirse a su vez a las pocas semanas.
Hace algunos años, por ejemplo, el fenómeno del mobbing emergió a la luz como un monstruo abisal… Incluso nos tuvimos que aprender la palabreja, que antes ignorábamos. Mobbing: acoso laboral. Un maltrato que puede ser ejercido por los compañeros o los jefes y que llega a destrozar a las personas. Fue algo muy comentado durante cierto tiempo, y la visibilidad informativa permitió que muchas personas pudieran entender lo que les estaba sucediendo. Sin embargo, ese dragón escamoso ha vuelto a sumergirse. Los periodistas apenas hablamos ya de ello, y me temo que no es porque el abuso haya disminuido, sino porque la sociedad ha dejado de prestarle atención.
Un caso aún más sangrante y verdaderamente intolerable es el del acoso infantil. Esos matones (y matonas, porque también las niñas ejercen la violencia) que transmutan la vida de otros niños en un infierno, hasta el punto de que muchos, demasiados, se suicidan. Hará quizá diez años el tema del acoso escolar pareció convertirse en una prioridad social, que es exactamente lo que debe ser. Pero ahora se habla mucho menos de ello, y si no fuera por el empeño de los colectivos gais, que están haciendo una labor magnífica de investigación y de denuncia del acoso homofóbico, creo que todavía sería un tema mucho más ignorado. Pero, claro, el acoso infantil no se produce sólo por temas de elección sexual; basta que seas un niño o un adolescente un poco diferente, un poco sensible, un poco más débil, para que algunos energúmenos te torturen, con el agravante de las grabaciones de móviles y el hostigamiento a través de las redes.
El pasado abril se cumplió un año de la muerte de Carla, una niña de 14 años que se arrojó a las rocas desde un acantilado de Gijón por la persecución insoportable a la que había sido sometida por sus compañeras de clase. La llamaban bizca (tenía estrabismo), bollera; le metieron la cabeza en un retrete; la pegaban. Pedro Simón sacó en El Mundo hace unas semanas un extracto de las conversaciones de la niña con su hermana en Facebook: “Mañana salgo y no sé si salir porque me van a buscar”, decía Carla; “pues intenta ir por donde sepas que no paren y con muchos amigos”, respondía la hermana. Y Carla contestaba: “Nadie me va a defender, no hay huevos”. Saco a colación este caso terrible porque creo que en él se dan las dos condiciones esenciales para que la pesadilla siga existiendo. La primera es el miedo o la indiferencia de los otros compañeros. Creo sinceramente que los bárbaros capaces de atormentar así son minoría; pero se aprovechan de la falta de reacción de la mayoría. Hay que hablar del tema constante y públicamente, hay que hacer campañas concienciadoras, anuncios de televisión, cómics, vídeos en YouTube; que el abusón sea visto como un repugnante miserable; que se eduque a los niños en el aborrecimiento a ese maltrato y en la defensa del maltratado; que los perseguidores queden públicamente expuestos como lo que son, unos seres despreciables, cobardes y ridículos.
Pero la segunda condición es aún más esencial, y es la actitud de los centros, de los profesores y de los jueces. En el tema de Carla, no ha sucedido nada; no ha habido ni responsabilidades ni consecuencias. La Fiscalía de Menores de Oviedo archivó el caso al cumplirse el año del suicidio de la niña; la familia de Carla y la Asociación Contra el Acoso Escolar luchan para que se reabra. Tengo la terrible sensación de que muchos colegios prefieren tapar estos asuntos y mirar para otro lado, cuando, por el contrario, deberían tener programas y protocolos especiales para prevenir semejante martirio. Y, si los profesores y los centros educativos fallan, tiene que entrar en funcionamiento el sistema legal. Se puede y se debe castigar ejemplarmente: por ejemplo, en 2011 el colegio Amor de Dios de Alcorcón fue condenado a pagar 40.000 euros por el acoso continuado de un crío desde los 7 hasta los 10 años. Es fácil ignorar el sufrimiento de los niños porque en realidad protestan muy poco; no esperemos para combatirlo a que se tiren desde el acantilado.
www.facebook.com/escritorarosamontero, www.rosa-montero.com, @BrunaHusky

5.13.2014

MESTRA, CONTA'NS COSES, de MARIA ROSA DIRANZO

El proper divendres 23 de maig, tindrà lloc la presentació del llibre “Mestra, conta’ns coses!”. Serà a l’institut de Catadau a les 19,30. 

"A tots ens agrada que ens conten històries, no importa el suport en el qual ens arriben, i l’univers escolar n’és una font inesgotable. En la meua pràctica docent he aprofi tat sovint eixa afi ció per a premiar els meus alumnes contant-los històries, després d’un bon treball o un bon comportament. He comprovat que els agraden especialment les anècdotes de la pròpia mestra quan era alumna o les seues experiències amb altres xiquets i xiquetes. Fins que un dia, una alumna em va dir: «Mestra, podries escriure un llibre amb totes les coses que ens contes», i això he fet. Ací trobareu pors i alegries, èxits i fracassos, i sobretot, la meua profunda estima per tots els qui m’han ensenyat, i per tots i totes els meus alumnes." (Maria Rosa Diranzo)

MARIA ROSA DIRANZO va nàixer a Alfarb (Ribera Alta) el 1957. A principis dels anys 60, amb la seua família, emigrà al sud-oest de França on els seus pares treballaven en una fàbrica de seients. En tornar, va estudiar el batxillerat d’aquella època i després, magisteri a València. Abans d’exercir de mestra, va treballar unes temporades a la cooperativa agrícola de Catadau. Com a docent, ha treballat a Ademús, Torrent, València, Aiora, Carcaixent, Sumacàrcer, Ontinyent, Crevillent, Llombai, Alfarb, i finalment, a l’IES Ramón Esteve de Catadau, on imparteix valencià i francés al primer cicle de la ESO. Ha escrit dues novel·les juvenils: El secret de l’olivera i La pantalla mágica; un altre relat de memòries sobre la seua infantesa a França: La vella locomotora; una novel·la per a adults: El marge i el camí i aquesta: Mestra, conta’ns coses! (extret de la contraportada del llibre)

5.12.2014

Salvem la mar, de Carme MIquel (LEVANTE-EMV, 06/05/2014)

Els humans, -diguem-ne alguns humans- perillosos depredadors de recursos naturals, no tenim prou en ocupar i contaminar la terra, que volem ocupar l’espai exterior i augmentar l’ocupació del mar.

         Sobre el mal ús que es fa de l’espai exterior, amb la producció de residus espacials (”xatarra”),  sobre els projectes de turisme espacial i sobre els intents d’establir-hi bases permanents, he escrit alguna vegada en aquesta mateixa pàgina. I continuaré fent-ho, perquè considere important reflexionar-hi. Però ara mateix vull referir-me a la mar, eixa massa líquida que ocupa el 75% de la superficie terrestre i que actualment suporta una pressió humana que, en gran mesura, sobrepassa la capacitat de regeneració de les aigües. Perqué la mar  està usant-se com abocador controlat i com abocador incontrolat. S’hi està actuant com si la mar poguera reciclar tot allò que se li llança. Però no és així. La veu d’alarma i els estudis raonats sobre el tema, ja fa temps que són coneguts i per això ningú no deu ignorar que gran part de les aigües marines estan contaminades, per residus orgànics i detritus humans, per fertilitzants i pesticides, per petroli i altres hidrocarburs, per components químics com el mercuri, el coure , el plom…etc. I per residus nuclears…. I per plàstics.

         De plàstics n’hi ha tants que, empentats per les corrents marines, estan formant autèntiques illes com l’anomenada Trash Vortex en el Pacífic, que és més gran que l’estat de Texas.  A més,  molts animals confonen els plàstics amb aliments. Per això o moren o els contenen en els seus estòmacs i la lenta descomposició d’aquests materials en partícules tòxiques, acaben impregnantn la cadena alimentària. Com exemple, hi ha un estudi que s’ha fet durant cinc anys sobre els fulmars, aus marines de la regió del Mar del Nord, que mostra que el 95 % d’questes, conté plàstics en el seu estòmac.

         I després, per si no en fóra prou, hi ha el projecte de creació de plataformes d’oci en alta mar, (Leisure Island) la viabilitat de les quals està assajant-se a 2’7 kilòmetres de la costa sud de Gran Canaria. Seria, (serà?) un immens parc temàtic sobre les aigües, un complexe que sota falsos arguments que el presenten com mediambientalment sostenible pot rebre fins 50.000 persones amb to el que això comporta. Però d’aquesta plataforma en parlarem un altre dia.


 

5.11.2014

CRIDA URGENT N. 171 - 2014 MÈXIC Víctimes de tortura que continuen detingudes (d'ACAT sobre Mèxic)

CRIDA  URGENT  N.  171  -  2014
MÈXIC

Víctimes de tortura que continuen detingudes

Honorio Corcuera Noyola i Margarito González Domínguez van ser detinguts respectivament els dies 2 i 9 de desembre del 2011 a Chacahua (estat d’Oaxaca), per agents de la policia judicial. Van haver de patir moltes formes de tortura per a fer-los confessar la responsabilitat de la desaparició d’un estudiant, Jesús Israel Moreno, al juliol del 2011. Durant la seva detenció, els dos homes van estar lligats de mans i peus i van patir cops repetits, asfíxies per bosses de plàstic o per aigua i amenaces de mutilació o d’execució.

Van  quedar detinguts en règim d’arraigo (una detenció prèvia a la investigació i inculpació), sense estar-ne informats, sense accés a advocats i amb les visites prohibides. Un policia de les forces especials, que es va presentar com a cosí del desaparegut, els va interrogar també a cops. Els va amenaçar amb transferir-los al centre penal d’alta seguretat de l’estat de Tamaulipas, on serien acusats de pertànyer al cartel dels Zetas, violats i torturats de nou. Tots dos van haver de signar documents sense veure’ls.

El 3 de gener del 2012, Honorio Corcuera Noyola i Margarito González Domínguez van ser reconeguts per un metge que, segons ells, no va voler informar de les seqüeles de les tortures al·legades. Actualment estan en detenció preventiva, inculpats formalment d’homicidi. Aquests últims mesos, han sofert trasllats repetits entre les diferents presons d’Oaxaca.

Després d’una acció de l’ACAT-França al febrer del 2013, el defensor del poble d’Oaxaca va demanar finalment a Código DH, ONG amb la qual l’ACAT col·labora, precisions sobre aquestes al·legacions. Però des de llavors no hi ha hagut cap més notícia, i la investigació judicial sobre aquestes tortures sembla aturada.

El context: Les derives de la «guerra contra el crim»

Al desembre del 2006, el president Felipe Calderón va declarar la guerra contra el crim organitzat. D’una manera general, les forces de l’ordre i de la justícia van procedir a detencions i condemnes massives, tot recorrent a l’extorsió de confessions i a proves il·lícites. El balanç d’aquesta guerra ha estat estimat en al menys 60.000 morts i 26.000 víctimes de desaparicions forçades, entre 160 i 250.000 desplaçats interns i milers de persones torturades en el curs de la seva detenció.

El president Enrique Peña Nieto, al front del país des de desembre del 2012, no ha canviat els nombres. La Comissió Nacional de Drets Humans (CNDH) ha enregistrat unes 10.000 denúncies per vulneració dels drets humans durant l’any 2013.

L’arraigo, un permís per a torturar

A l’any 2008, la Constitució va introduir l’arraigo, una forma de detenció provisional abans de la inculpació, per a les persones sospitoses de delinqüència organitzada, la durada màxima de la qual és de 40 dies, renovable una vegada. En teoria, es tracta d’optimitzar les condicions de la investigació. En la pràctica, això es tradueix en un accés molt restrictiu -gairebé nul en els primers temps- a una defensa legal, a les visites i a l’atenció mèdica, i també en tortures dirigides a obtenir confessions i a fabriquer proves.

En ocasió de l’Examen Periòdic Universal de Mèxic, el 23 d’octubre del 2013, diferents països (França entre ells) formant part del Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides, van recomanar l’abolició de l’arraigo. El 20 de març del 2014, l’estat mexicà va desestimar aquesta recomanació.

Des de fa anys, l’ACAT-França crida a l’abrogació de l’arraigo. Ha ajudat Honorio Corcuera Noyola i Margarito González Domínguez amb la campanya «Stop arraigo» (stoparraigo.com) i la xarxa d’alerta ¡Tortura, no! (http://www.acatfrance.fr/suivre-thematique-pays).

.Proposta de cartes

Us proposem escriure al defensor del poble de l’estat d’Oaxaca (segell de 0,90 euros, sense fax disponible) i a l’ambaixada de Mèxic a Madrid (fax: 914 202 292). Aquestes cartes es poden enviar tal com les preparem o reescrites segons el vostre parer.

                                                                                            
 . . . de maig del 2014

Lic. Arturo de Jesús Peimbert Calvo
Ombudsman de l’Estat de Oaxaca
Defensoría de Derechos Humanos del Pueblo de Oaxaca
calle de los Derechos Humanos n° 210
Colonia América
Oaxaca de Juárez C.P. 68050, Oaxaca
MÈXIC


Sr. Defensor del Poble:

Coneixent els fets a través de l’ACAT-Catalunya/Espanya, afiliada a la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (FIACAT), em preocupa molt la tortura i la prolongada detenció d’Honorio Corcuera Noyola i Margarito González Domínguez.

Tots dos manifesten haver estat torturats durant les seves detencions i interrogatoris al desembre del 2011, en el marc de la investigació judicial sobre la desaparició de l’estudiant Jesús Israel Moreno al juliol del mateix any.

Han estat llargament detinguts sota arraigo sense haver-ne estat informats, sense accés a advocats i amb les visites prohibides durant els primers temps. En aquest període, han tornat a ser interrogats, torturats i amenaçats de nou per a signar les confessions que es volia que fessin.

Des de gener del 2012, estan oficialment acusats d’homicidi i empresonats en espera del seu judici. Tots dos proclamen la seva innocència i denuncien les violències que han patit i les arbitrarietats dels agents de policia que els van detenir.

Sabem que vàreu començar a investigar el cas en els primers mesos del 2013. Però no sembla que la denúncia hagi avançat des de llavors. Voldria recordar la necessitat d’investigar i de sancionar els responsables dels atemptats contra els drets humans en els casos de tortura, especialment els perpetrats abans i durant l’arraigo.

Per això us demano que vulgueu:

         fer que la investigació sobre les tortures arribi fins al seu final;

         fer que els responsables presumptes siguin presentats a la justícia;

         vetllar per la sanció disciplinària i per la condemna penal dels autors de les tortures.

Rebeu, Sr. Defensor del Poble, les meves salutacions més respectuoses.



Signatura:



Nom:



Adreça:





. . . de maig del 2014


Sr. Ambaixador de Mèxic
Carrera de San Jerónimo, 46
28014  Madrid



Sr. Ambaixador:

Coneixent els fets a través de l’ACAT-Catalunya/Espanya, afiliada a la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura (FIACAT), em preocupa molt la tortura i la prolongada detenció d’Honorio Corcuera Noyola i Margarito González Domínguez, a l’estat d’Oaxaca.

Tots dos manifesten haver estat torturats durant les seves detencions i interrogatoris al desembre del 2011, en el marc de la investigació judicial sobre la desaparició de l’estudiant Jesús Israel Moreno al juliol del mateix any.

Han estat llargament detinguts sota arraigo sense haver-ne estat informats, sense accés a advocats i amb les visites prohibides durant els primers temps. En aquest període, han tornat a ser interrogats, torturats i amenaçats de nou per a signar les confessions que es volia que fessin.

Des de gener del 2012, estan oficialment acusats d’homicidi i empresonats en espera del seu judici. Tots dos proclamen la seva innocència i denuncien les violències que han patit i les arbitrarietats dels agents de policia que els van detenir.

Sabem que el Defensor del Poble d’Oaxaca va començar a investigar el cas en els primers mesos del 2013. Però no sembla que la denúncia hagi avançat des de llavors. Voldria recordar la necessitat d’investigar i de sancionar els responsables dels atemptats contra els drets humans en els casos de tortura, especialment els perpetrats abans i durant l’arraigo.

Per això us demano les vostres gestions davant els governs federal i de l’estat d’Oaxaca per a:

         fer que la investigació sobre les tortures arribi fins al seu final;

         fer que els responsables presumptes siguin presentats a la justícia;

         vetllar per la sanció disciplinària i per la condemna penal dels autors de les tortures.


Rebeu, Sr. Ambaixador, les meves salutacions més respectuoses.



Signatura:


Nom:


Adreça: