11.28.2006

ACÍ US DEIXE UN FRAGMENT D'UNA ENTREVISTA AL DOCTOR ANTINI MA BADIA I MARGARIT

-Què us va portar a organitzar el segon congrés que vós mateix vau presidir?
-«D'entrada no era partidari que es fes.»

-No n'éreu partidari?
-«No. Quan es va fer el primer congrés hi havia una universitat a Barcelona i també una a València, però no s'interessaven gens pel català. En canvi, el 1986 hi havia universitats a dojo, a tot arreu hi havia ensenyament de català. La normativa de la llengua, l'ortografia, la gramàtica i el diccionari, tot estava resolt i només em van convèncer quan vam acordar que feríem un congrés de sociolingüística catalana, que realment era el que teníem i tenim pendent sempre, que és millorar i tirar endavant.»

-Quines van ser-ne les conclusions?
-«La llàstima és que les administracions autonòmiques no ens van fer cas. Però la conclusió més important del congrés del 86 va ser que es tirés endavant un tractat com el d'Unió de la Llengua Neerlandesa. El tractat s'havia de signar entre la Generalitat de Catalunya, el Govern de les Illes Balears i la Generalitat Valenciana. Això no ha estat possible. Jo em vaig atipar d'anar a València i a Mallorca i parlar amb els consellers i no ens en vam sortir, vaja. I això ens convé com el pa que mengem i ara cada vegada més, oi?; per allò que diuen, que el català ha passat de ser una llengua perseguida, a tres llengües protegides. És una brometa, però de les que fan plorar, oi?»

-Sí, sí. Hagués anat bé que l'Institut Ramon Llull no es desmembràs?
-«Sí, sí.»

-Creis que aquest pacte d'entesa hauria de fer un esforç per reconduir la situació?
-«Tant de bo. Hem de fer alguna cosa perquè si no... No m'he instal·lat mai en el tremendisme pessimista, però hem d'aprofitar aquestes ocasions que fins ara hem desaprofitat.»

-Quin temps de vida li queda al català?
-«Oh!, és molt difícil que una llengua es mori, eh? Quan Simó de Montfort va perdre la batalla de Moret va ser la sentència de mort de l'occità, i l'occità no solament no s'ha perdut, sinó que avui dia s'ensenya a les universitats. Diuen els entesos que cada any es perden centenars de llengües, i és veritat, però hi ha llengües i llengües. No faria mai cap vaticini de mort d'una llengua.»

-Què és el que fa més mal a la llengua. Potser l'allau d'immigrants?
-«Si podem mantenir el sistema d'immersió escolar, la llengua pot tirar endavant. Ara hi ha un partit que la vol suprimir. Estem en un moment de molts interrogants. No hi donàvem importància, i Ciutadans és un partit perillós.»

-És un bon moment per fer un tercer congrés?
-«No, no, no. Un congrés s'ha de preparar amb molt de temps

JIMÉNEZ LOSANTOS


MIREU LA FOTO QUE ESTÀ MOLT BÉ
BONA VESPRADA

10.12.2006

Lèxic sexual: MAZAPENES

Postre (y aperitivo) que no se mastica, se chupa.
Dulce glandote que suele comerse bien duro.
Con eso en la boca, ¡sí que es dificil decir Pamplona!
Imprescindible con polvorones.
Los amasas con la mano para disfrutarlos con la boca.
Si te comes más de dos... te atragantas seguro.

(Aquestes definicions les he trobades a la pàgina 31 d'EP3, divendres 6 d'octubre de 2006.

9.23.2006

L’Espanya cínica


Dimecres passat, mentre navegava per la zarza per tal de triar algun text per a la classe de Valencià de 2n de batxillerat, em vais trobar amb dues columnes d’opinió, la barreja de les quals m’ha donat el títol d’aquest post.
Olga Merino a SET X SET escrivia L’escola cínica. I José Maria Loperena, jurista i escriptor, a EL BITLLET escrivia L’altra Espanya. Abans de llegir-los ja els tenia impresos. Evidentent, podria haver triat altres títols de la combianació d’ambdós: L’altra escola, L’escola d’Espanya, però m’ha agradat més aquest. Trobe que tenim molt motius per pensar i veure que hi ha (TRSTAMENT O NO) una veritable Espanta cínica. El terme “cinisme” remet a la doctrina de l’escola cínica” i “cínic” vol dir que, impúdicament, fa gala de no creure en la rectitud i sinceritat, que és un impúdic.
No vull posar cap exemple sobre aquesta Espanta cínica. Però mireu al vostre voltant i veureu quants exemples trobeu i que n’éstà, de present, aquesta Espanya cínica.
Una cosa més : acabe de llegir (EL PAIS) que un 28% dels portuguesos està disposat a unir-se a Espanta. El desenvolupament econòmic, clau de l’atracció cap al país veí. Portuguesos, mireu el que feu! Sort que la informació acaba dient que el poeta extremeny Àngel Campos, professor a Lisboa i gran amant de la cultura portuguesa, opina que l’enquesta ha de ser falsa. L’haurà feta Pedro J. Ramírez?

9.16.2006

Somni (però podria fer-se realitat)


Digueu-me il.lús però he tingut aquest somni que passe a contar-vos. Com tot el món sap ha començat la Lliga. En primera divisió hi ha 20 equips. Aquests equips distribuïts per “comunitats autònomes” que compartim alguna cosa més que un tros de terra podrien quedar de la manera següent:
Galícia: Deportivo i Celta (2).
Catalunya-País Valencià-Illes Balears: Villareal, Mallorca, Levante, València, Barcelona, Gimnàstic i Espanyol (7).
Andalusia: Sevilla, Betis, Recreativo (3)
Aragó: Zaragoza (1). Com que només n’hi ha un sol i, per allò de la Corona d’Aragó) podríem afegir-lo a Catalunya-País Valencià-Illes Balears.
Madrid: Atlètico Madrid, Getafe i Real Madrid (3).
Euskadi-Navarra: Atlhètic, Osasuna i Real Societat (3)
Cantabria: Racing (1). Per allò de la proximitat geogràfica i per l’equilibri podríem incloure’l a Galícia.

Fins ací les dades:
Tenim el major nombre d’equips en 1a divisió: 7+1: 8
La resta de comunitats autònomes en tenen 3 (algunes per allò de l’equilibri).
Per tant, penseu que això de l’Estatut de Catalunya, les campanyes contra els productes catalans, la intoxicació mediàtica de la COPE (CEE) i d’El Mundo, etc. és perquè no tenem res millor que fer? No, en absolut, tot això saben molt bé per quin/s motiu/s ho fan (però no els diran mai). Aqueixa és la (trista) realitat del meu somni.
Mentrestant als instituts (del País Valencià i al meu sí que ha estat així) enguany podrem gaudir d’un clarió (no com el de tota la vida) sinó un “rotulador tiza líquida-liquid chalk marker). Aquesta és, de moment, l’única novetat que he trobat. Seguiré informant.
Les pissarres són les de tota la vida. No les digitals com tenen a Extremadura (recordem-ho: amb els diners que paguem de més Catalunya, País València i Illes Balears).

Bon dia.

9.15.2006

ESTADA A DÉNIA


Crònica d’una estada a Dénia

La setmana passada em sonà el telèfon móbil a mitjan vesprada. Era el telèfon de Borja Castelló però qui parlava era Borja Ramón. La cosa era senzilla: que tornara a telefonar al seu móbil perquè estaven preparant una estada a Dénia per a aquesta setmana. Faig fer el que em demanaven. Vaig telefonar de seguida i em posaren al cas del que anaven a fer i que volien que estiguera amb ells –almenys alguna estona-. Els vaig dir que, si no tenia cap compromís ja adquirit, d’acord. I arribà dilluns. Diumenge quedàrem per a l’hora d’eixida i tot això. Eixíren cap a les 11 del matí. Quatre (Rafa Nogueroles, Borja Ramon –Ogro-, Iván Fabuel i Borja Castelló –Matrix-) venien amb mi. Al cotxe hi duia motxiles i alguna que altra ampolla d’aigua i refrescos, etc. Amb autobús anaven la resta: Pedro Nogueroles, Pablo Castelló, Iván Reynau, Javi Moragues, Tulio i Nando –d’aquests dos no sé els cognoms-. A la nit arribà un altre Pablo, cosí de Borja Román, de qui tampoc sé el cognom. El viatge resultà com qualsevol viatge: música, acudits, anècdotes, etc. I arribàrem a Dénia. Ens allotjàrem en una “caseta” –deien els seus amos-, un palauet de més de 100 anys, amb pas directe a la mar, que teníem a uns 50 metres. En fi, un gaudi de lloc… per tot… estar tranquil, tenir marxa, descansar, xerrar, llegir, escoltar música, etc.
Un cop instal.lats, tornàrem a Dénia per tal d’arreplegar la resta que venien en autobús. Uns preferirán caminar fins a la casa i altres vingueren amb cotxe fins allí.
Un cop a casa, dinàrem –per cert, molt bé- amb el menjar que havien dut alguns: sobretot Iván Fabuel (recomane el seu bar –a Gandia- perquè sa mare cuina meravellosament-. I, un cop dinats, Iván Fabuel, amb això que a sa casa tenen bar, va voler obsequiar-nos amb cigaló –carajillo- que va preparar sense cafetera: li va eixir boníssim (a veure quan ens el repeteixes). Després prenguérem alguna “copeta”. I, entre Rafa i Borja –Ogro-, ens cantaren i acompanyaren a la guitarra –fins i tot improvisant i molt bé, per cert- una sèrie de temes musicals. Aixa arribàrem fins a les 17:30. Arribà la resta de l’expedició. I aleshores començava el que era bo: havíem de planxar-los el cabell a Borja Castelló –Matrix- i Nando –el tenen molt rull-. Fou una festa. Sobretot el cabell i cap que li deixaren al Matriz. Total que li recomanàrem que se¡l tornara a desplanxar. I ho féu.
I arribà quasi les 19:30 i ens dirigirme al centre de la ciutat. Són, per als que no ho sapieu, alumnes, exalumnes i amics d’alumnes i exalumnes que tenen entre 17 i 18 anys. Per tant, què podien buscar? Xiques. Clar, no en duien. N’hi ha uns quatre que estan compromisos però la resta no. Passejàrem per Dénia. Compràrem a Mercadota. Allí tinguérem un “altercat”: agafaren unes capses de preservatius i les ficaren en bosses de la resta de gent que hi havia pel supermercat. La senyoreta de vigilancia ho viu però no sabia què n’havien fet. Clar, ells estaven supertranquils –perquè la capsa que duien l’havien pagada-. I els de seguretat que ho havien de treure com fóra. Ens deixaren eixir perquè, era evident, no duien res. (Jo ho vais saber un vegada havíem abandonat el supermercat). Tinguérem molts problemes amb la tanca d’eixida (no per això, eh!). I de nou cap a casa a sopar.En un no res feren el sopar. També ens el menjàrem ràpidament.
Un grupet havien quedat amb unes xiques de les Marines. Els hi duguí. I, després de deixar-los-hi, amb la resta del grup estiguérem xerrant, bevent, alguns fumant, cantant, etc fins a les 2 de la matinada. Jo em retirí cap a aqueixa hora. I alguns també. Però la majoria –ja havia tornat el grup que s’havia desplaçat a Dénia (era dilluns 11 de setembre)- tenien més gana de festa. I clar… Aixa començà tot… el que fou la resta de la nit no ho vaig a deixar escrit. Ho podria fer però pense que, si volen, que ho facen ells perquè jo m’havia retirat a les 2 més o menys… i encara que ho vaig escoltar i presenciar tot, trobe que no haig d’escriure res. Ara sí que vull dir una cosa: són d’allò que no n’hi ha. En cap moment em feren sentir estrany. I, si volen, hi tornaré alguna vegada més.
Hi ha joventut que, a pesar de tot, encara val la pena: us ho dic jo que estic en constant contacte amb ells.
Bon dia.

P.S.: Les fotografies que hi afig són d’aquesta estada.

9.09.2006

Jo, no sé vosaltres, sí vull el tripartit

1r Com que no vote a Catalunya, no em referesc al tripartit català (que també el vull) sinó al tripartit valencià: EU, BLOC i Verds. És l’única manera d’engrescar el votant valencià a aquestes altures de la partida (el PSOE té la seua feina i deixant-nos respirar ja fa prou –cosa que no podíem fer amb el govern del senyor del bigoti-). Us recomane la lectura dels tres articles que duu avui el Levante-EMV a les pàgines d’opinió. Per ordre de preferencia meua són: El canvi necessari de Francesc de Paula Burguesa, president de Valencians pel Canvi, El País Valencià necesita un pacte de país i progrés, d’Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià i, finalment, Serà d’esquerra… i verd, o no serà el 2007, de Joan Francesc Peris, co-portaveu d’Els Verds del País Valencià.

2n Albert Cano és un altre habitual de les pàgines del Levante-EMV. Avui escriu un article Educaciones, article que també us en recomane la lectura. Sols destaque una dada que no conexilla. El 6 d’abril de 2006, el jutjat núm. 7 de València dictà sentència per tal d’anul.lar la sanció imposada a un professor de matemàtiques de secundària perquè “suspenia massa”. Aquest professor va ser sotmés a un expedient sancionador per part de la conselleria que dirigeix el senyor Alejandro Font de Mora, forense de professió. Sense comentaris. El professor duia 20 anys ensenyant matemàtiques.

3r Com que ahir comentava els fets de Xàtiva, avui, com no podia ser d’altra manera (quant que m’agrada aquesta expressió del Moltho), el senyor alcalde diu que “a veure si un xiquet no pot tirar un petard en falles o pegar-li un carxot a un company”- I afig: “a mi el que em preocupa és que aquestes coses causen algun dany als xics, els cree algun trauma.” Pobretes criaturas!-dic jo.

4t Aquest és el País Valencià que tenim. I, com podeu veure als articles abans esmentats, és d’urgent necessitat fer el que estiga a les postres mans per canviar-lo

5é Endavant Rubianes! Aqueixa Espanta del PP que s’atreveix a dir NI UN DURO PER A UN IMPRESENTABLE (Francisco Granados, secretari general del PP de Madrid) no és la nostra i no és majoritària per sort.

Bon dia.

Ací teniu on no comprar... si voleu

Entreu i mireu-ho
http://compras.cope.es/es_ES/

Ací teniu on no comprar... si voleu

Entreu i mireu-ho
http://compras.cope.es/es_ES/

Ací teniu on no comprar... si voleu

Entreu i mireu-ho
http://compras.cope.es/es_ES/

9.08.2006

La realitat supera de vegades la ficció

Avui el titular del Levante-EMV és esgarrifós. Mireu com se les fan alguns fills de regidors, en aquest cas del PP. « Hijos de ediles del gobierno de Xàtiva graban gamberradas y las difunden en Internet. Recogen burlas, cachetes y también petardos ante la casa del alcalde Rus” Fins ací el titular de la portada. Afig que el govern de la ciutat “papal” està en mans del PP (majoria absoluta). Si voleu visionar les imatges les podreu trobar a l’adreça http://effectmatrix.com No tinc paraules i, més encara, si recorde el que ha passat i passa amb l’obra Lorca eran todos de Pepe Rubianes (anit ho comentava breument al bloc).
Per la meua faena estic en contacte contínuament amb joves de 14 a 18 anys (3r, 4t d’ESO, 1r i 2n de Batxillerat) i, encara que és cert que la gran majoria no fan aqueixes coses, sí és cert que va penetrant a poc a poc el rebuig a Catalunya (recordeu la campanya antiproductes catalans de l’any passat), a la immigració (recordeu com presenta aquest tema, sobretot, Canal 9 –és la poca o molta televisió què veuen per informar-se, millor dit, desinformar-se, però elles i ells no ho saben-, etc.
No tinc ni varetes màgiques ni solucions finals per tals “problemes”. Però alguna cosa haurem de fer si no volem una societat cada dia més intolerant i un poquet feixista. No sé. Què en penseu?

Bon dia

6.29.2006

Marta Mata i la selecció...


Avui 29 de juny a les 13 hores s’ha acomiadat la pedagoga Marta Mata, presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Descanse en pau. Si hi faig referència és per diversos motius: va ser, i ho serà per sempre, un referent per als que ens dediquem a açò de l’ensenyament. Nascuda a Barcelona l’any 1926, se l’ha definida com a xiqueta de la guerra, cristiana, renovadora i progresista. Fou la impulsora de la clandestina Escola de Mestres Rosa Sensat. L’any 2003 va dir que la religió principal de l’escola és la de la convivencia, del civismo i a l’escola han d’aprendre a conviure distintes creences i conviccions. Des de la presidencia del Consell Escolar d’Estat va fer valer el seu vot qualitat per aprovar un informe en què es proposava al govern treure la religió del currículum escolar i que aquesta matèria no fóra avaluable. I també des de les seues responsabilitats polítiques –va ser diputada, senadora i regidora- es va oposar perquè hi haguera dues xarxes escolars a Catalunya, cosa que era defensada per CiU –nacionalistes conservadors-. Que la seua memòria servesca pera conseguir una escola pública de millor qualitat.

Però, al costat d’aquest referència al decés de la gran pedagoga, cal dir que un 34’6% de valencians de 18 a 24 anys no ha cursat estudis postobligatoris. I, per si amb aquesta dada no hi haguera prou, L’Estat espanyol és el país amb més baixa qualificació postobligatòria de l’OCDE. En total un 31’7% són els joves que no cursen estudis de cap tipus entre els 18 i els 24 anys. Una comparació sols: França en té un 10’8% i Finlandia un 9’2%. I ja que hem parlat de França, una xicoteta referència al Mundial. Sols dir que, amb una selecció que duu per himne ¡A por ellos, oé!, no podem anar molt lluny. I així es va veure dimarts. I si a això, afegim que el seleccionador té un amic japonés que sap “sexar” pollastres. Doncs ja em direu què fem. Sols veig una cosa positiva: prou de 30.000 persones varen seguir l’encontre amb Cuatro, mentre que l’Espe Aguirre, a la Puerta del Sol, sols en va concentrar 15.000. Ara això sí, els sorolls de simis no van faltar quan apareixia Henry i altres jugadors negres de la selecció francesa. Tristament, és la realitat…

Bona vesprada.

6.26.2006

Resum d'unes proves d'accés a la Universitat

PAAU (selectivitat) a l’IES “Ausiàs March” de Gandia (la Safor)

Un cop fetes públiques les qualificacions obtingudes pel nostre alumnat a les PAAU d’enguany, en faré un valoració.

Els alumnes presentats i qualificats com a APTES a les PAAU en la convocatòria de juny han estat 42. Tenim, per tant, un 100% d’aptes a les proves de selectivitat. Repetim resultats del curs passat. També hem de dir que el curs passat dels nous centres que imparteixen batxillerat a la ciutat de Gandia (4 IES –públics- i 5 Col.legis Concertats d’ESO –privats-), el nostre institut va ser el primer en la nota mitjana de les PAUU de tota la ciutat (concretament, una nota mitjana de 6’01). Els tres primers van ser centres públics (IES “Ausiàs March”, IES “Maria Enríquez” i IES “Tirant lo Blanch”) i el quart fou Las Colinas -privat i concertat en ESO-.
Pel que fa als resultats d’enguany i únicament centrant-nos en el nostre centre podem dir el que segueix:

La nota més alta ha estat un 9’12 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’6). La segona ha estat un 9’06 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’9). I la tercera ha estat un 8’76 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 9’6). Pel que fa a sexes: la primera i tercera són dones i el segon és home. No deu ser tan roí –atenció, gent de poca fe!!!- cursar batxillerat en un centre públic. La nota més baixa en aquestes proves ha estat un 5’76 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 5’9), seguida d’una alumna amb la qualificació de 5’9 (amb una nota mitjana d’expedient d’un 6’4).

Per tant, i no penseu que m’estic posant flors, la resta d’alumnes del nostre centre ha obtingut una qualificació entre 5’9 i 8’76 a les PAAU. No és mal resultat, crec jo. Perquè l’anàlisi s’aproxime més a la realitat diré que 14 alumnes tenen una qualificació entre 6 i 7; 17 entre 7 i 8; i, finalment, 6 tenen entre 8 i 8’76. I, si ho voleu en percentatges:
Entre 5 i 6: 4’7%
Entre 6 i 7: 33’3%
Entre 7 i 8: 40’4%
Entre 8 i 10: 21’4%

Conclusió: dels 42 alumnes presentats pel nostre centre un 61’8% (26 alumnes) han obtingut una qualificació igual o superior a 7; i aquests 42 alumnes presentats i aprovats representen un 52’5% del total d’alumnes matriculats en 2n batxillerat. S’ha tornat a donar que la meitat de l’alumnat de 2n de batxillerat no realitza les proves de selectivitat en la convocatoria de juny. Ara bé, l’èxit dels alumnes que sí la realitzen és –aproximadament- del 100%. I, a pesar que la Conselleria ens “posa” cada vegada més “entrebancs” per a la tasca acadèmica als centres públics –menys diners en inversió i més dificultats per a la confecció de grups- el resultat acadèmic és, com es pot veure i pel que fa al centre on impartesc classe, bo.

Bona vesprada i bon estiu a tot l’alumnat que ha realitzat i superat les proves.

6.16.2006

Dia d'institut

Avui, divendres 16 de juny de 2006, he impartit classes com cada divendres del curs. Ara bé, no ha estat un divendres qualsevol perquè ha estat el barrer divendres lectiu del curs 2005-06. En principi no hauria d’haver estat cap dia a assenyalar. Però no ha estat així.

A la primera hora de classe (curs 3r B de l’ESO) hem realitzat una recuperació d’ortografia (expressió escrita) que sols havien de realitzar tres alumnes dels quinze que tinc en aqueix grup. La resta, tret d’una alumna, queden amb l’assignatura pendent. És a dir tinc un 6’6% d’aprovats. I un 20’0% que poden recuperar abans de l’avaluació final que tenim dimarts pròxim. Per tant, si no fallen els comptes, tendré un 73’4% d’insuficients en un grupet de 15 alumnes. Tot un fracàs. Però la Conselleria seguirà pensant que amb 15 dies lectius més se soluciona el problema. Doctors té l’Església.

A la segona hora (curs 1r B de batxillerat) hem tingut la prova final (sols els hi entrava la Renaixença). Aquesta prova l’havíem d’haver realitzat dimecres, però, entre presses d’última hora, l’hem ajornada fins avui. Primer han intentat (els quatre genets de l’Apocalipsi, Román Sanjuán, Adrián Pérez, Carlos Antonio Puig i Salvador Morant, en nom de la resta del grup) que l’examen els el perdonara: no fer-lo. Així hem estat quasi vint minuts. No ho he permés, clar. Finalment, els he repartit els fulls de la prova i n’han començat la realització. Però ací no ha acabat tot. Les perles que hagen pogut escriure us les traslladaré quan les corregesca. Com a tast, ací en van dues: Carlos Antonio Puig ha arribat a preguntar al voltant de la varietat diatòpica d’un text de Salvador Cot, periodista d’El Temps, si calia escriure també la població d’on era l’autor del text. I Román Sanjuán, en la línia del que ja és habitual, m’ha preguntat que, ja que l’autor parlava del català i dels catalans, si aquestes dades també podien ser aportades com a justificació de la varietat diatòpica del text. I aquests alumnes han de cursar 2n de batxillerat el curs que ve.

Us emplace un dia d’aquests per a les perles que trobaré a les proves. Bona vesprada.

6.09.2006

Bisbe i alcalde

Avui, cap a les 21:00 hores, si Déu vol i no hi ha sorpreses d’última hora, a Quatretonda prendrà possessió de l’Alcaldia En Rafael Benavent, membre del BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, cosa que celebre perquè, després de la seua dilatada vida política –també n’ha tingut i molta de professional-, al poble on va nàixer assolirà la primera autoritat. Aquest fet podria resultar intranscendent per a quasevol, tret dels veïns de Quatretonda en general i dels membres del Bloc de la Vall d’Albaida, però no. I us diré per quin motiu. Rafael Benavent és germà bessó de Monsenyor Enrique Benavent, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de València des de fa més d’un any. Considere que és un motiu d’alegria per als veïns i veïnes d’aquest poble tindre, entre els seus membres, dos germans bessons: un bisbe i un altre alcalde. Per molt anys ! M’unesc des d’aquestes ratlles a l’homenatge que se li retrà aquesta nit per part del Bloc comarcal.

Un altre aspecte que avui us vull comentar és el que segueix : Antonio Gala és un escriptor i columnista del diari El Mundo. Aquest diari fa anys i panys que no és sant de la meua devoció per la tendenciositat amb què presenta moltes notícies relacionades amb el PSOE, el govern espanyol i el seu president. I d’Antonio Gala, tret d’algun llibre que li he llegit, des que abandonà les col.laboracions al diari EL PAIS no en sabia res. Però, arran de la campanya de Llegir en valencià que han encetat LEVANTE-EMV i EL MUNDO, l’he comprat i, diumenge passat, llegia la Tronera d’Antonio Gala. I em va agradar. És cert que el tema i contingut em toca de molt proa. Duia per títol “Vidas deshechas”. I deia: “La violencia de los alumnos contra sus maestros ha llegado a límites absolutamente intolerables. Los informes, como ya suponíamos, no señalan como causas la parsimonia económica del Gobierno, ni la inmigración, ni la clase inferior de los discentes. La razón básica es el tipo de educación, o mejor, de falta de educación, que dan los padres a sus hijos. La tiranía familiar ejercida por los menores en su casa se traslada a la escuela y al instituto en forma de violencia física o verbal. Acompañada, con frecuencia, de comparecencias paternales, no menos vergonzosas, que apoyan el comportamiento de sus vástagos. Si piensan que el amor paterno consiste en eso, habrá que reeducar a los mayores. Esto no puede seguir así. Yo, sin ir más lejos, tengo bastantes amigos enseñantes con su vida deshecha. Basta ya.” Fin ací el que escrivia Antonio Gala. Sols vull afegir que, per no ser ensenyant, retrata molt bé el que és –i va a més- el món de l’ensenyament a l’ESO –sobretot-. Una cosa tan elemental com agafar una cadira o una taula i traslladar-les de lloc l’alumnat la realitza arrossegant-les. I, cada vegada que ho veig, a part de fer-los caure en el compte de la incorrecció, em pregunte si és que, a sa casa, ni el pare ni la mare no els han dit mai que les coses es traslladen de lloc amb cura i, sobretot, sense fer sorolls. Pobres veïns de baix, acabe pensant. Jo visc en una casa de poble… no tinc el problema, però Déu n’hi do…

5.30.2006

He trobat açò per la xarxa

Pot ésser llegit en qualsevol sentit... NUVI-NÚVIA o AMIC-AMIGA...


Diferencia entre NOVIO y AMIGO:
tienes un novio que cuando te llama lo hace generalmente por cumplir un horario, tu amigo te llama sin horario, sólo porque quiere hacerlo.
Tu novio va a visitarte porque es dia de cita, tu amigo te busca cualquier dia porque para el no hay citas.
Tu novio te acaricia y te besa porque se cree con derecho para hacerlo. tu amigo lo hace con mas ternura y sin derecho, solo porque le nace.
Tu novio va contigo por la calle como quien lleva una bandera, pero tu amigo es el unico abanderado de tu corazón.
Piensa que tu novio te quiere por ser tu novio, pero te quiere más tu amigo siendo sólo tu amigo.
Tu novio tendrá otros amores ocultos porque tu no le bastas. Tu amigo podra tener otras amigas, pero ninguna oculta para tí.
Tu novio nunca quisiera dejar de ser tu novio y ser solo tu amigo, tu amigo busca llegar a ser tu mejor amigo sin ser nunca tu novio. Que son amores muy diferentes? Tienes razón El amor de tu novio es por cumplir compromisos, pero el de tu amigo es más sincero porque no hay compromisos que cumplir. Cuando peleas con tu novio todo termina entre los dos, con tu amigo no te peleas porque no hay nada que terminar...

5.24.2006

MIRA QUÈ M'HA PASSAT AVUI

Aquest matí he tingut al centre on impartesc docència la prova final de l’assignatura de Valencià: llengua i literatura dels grups B i C de 2n de batxillerat. Els textos –n’he posat dos per triar-ne un- eren una columna de Maria de la Pau Janer que duia per títol Sexe i idioma, i un article d’opinió d’Enric Sopena –director de www.elplural.com- Fins ací us dic que res d’anormal. Però, una vegada començat l’examen, l’alumne de 2n C –Juan Manuel González Legidos- m’ha fet aquesta pregunta: Podem afirmar que el text d’Enric Sopena és de varietat diatópica ORIENTAL perquè hi apareix el mot “Barça”? Pels que més o menys seguiu aquest bloc aquesta ha estat una pregunta més de les que solen fer-me. Però una pregunta molt innocent i/o atrevida. Perquè, si no ho penseu així, imagineu-vos a quina conclusió podríem haver arribat ja que el text deia: “Aquesta mort lenta, per inanició, s’ubica a l’anomenada Banya d’Àfrica: Somalia, Etiopía, Eritrea, Djibouti i Kenya.” En fi, que el forense ens pague un plus de perillositat “mental”. Cada dia em trobe més malament del “cabet”. Vull pensar que ho fan sense pensar-hi, però no.
I, a l’hora de lliurar la prova, un altre alumne –aquest dels brillants que tinc al grup C-, en compte de fer-me-la arribar a mi, se la guarda –innocentment- a la motxilla. I, més tard, cap a les 12:00 em cercava com un desesperat per donar-me’l. Ha estat una ciscumstància mai viscuda per mi en els més de 20 anys que duc de professió. Però, n’estic convençut, ha estat un oblit de les presses de darrera hora.

Bo, avui tocava política, però els fets hi ha tingut preferencia. Bona vesprada.

5.21.2006

AVUI MONTENEGRO, DEMÀ... NOSALTRES?


Si no vaig errat i les dades que s'han donat a les 23:16 de diumenge 21 de maig de l'any 2006 es confirmen, la república de MONTENEGRO ha aprovat per un 56% la seua independència de Sèrbia. La participació ha estat altíssima -un 86%- per al que s'hi esperava. Si tot açò es confirma al llarg de la nit, MONTENEGRO -quin nom més bonic!- esdevindrà el primer estat nascut aquest segle XXI, que tot just acaba de començar. Ja sé què en diran la majoria de periòdics -si les dades es confirmen-, però què voleu que us diga jo; n'estic content. Avui Montenegro, demà potser, malgrat el PPOE, per què no nosaltres?
Bona nit.
Àngel

5.07.2006

Reflexió en veu alta

Aquest matí xerrant amb un col.lega -professor d'anglés a l'IES de Benigànim (la Vall d'Albaida) m'ha comentat una coseta que no puc deixar d'explicar ací i avui.
Em deia aquest amic i col.lega: Avui dia les xiques i xics -quan encara tenen edat d'aprendre amb la família- no aprenen allò que els és bàsic per poder-se incorporar a l'escola infantil, primària i secundària: ESCOLTAR i PARLAR. Com que no han aprés açò tan bàsic, quan vénen a l'escola primària o a l'ensenyament secundari no poden aprendre allò que els cal en aqueix moment: LLEGIR I ESCRIURE.

No sé què en pensareu vosaltres. Però jo ho tinc molt clar i, si no, passeu alguna hora en un centre educatiu i veure com les "gasten".

4.26.2006

Crònica d’un viatge (anunciada)…

No és per fer-me l’interessant, però si no la faig Toni de l’Hostal no em parlarà més… i clar la Mare de Déu de Loreto i/o L’Oreto és molt miraculosa… i no voldria prendre mal. Amb tots els respectes… que hi ha gent molt sensible.

Dijous 6 d’abril.

Eixírem cap a les 11:00 del matí (no podíem eixir abans perquè, si no se sol.licita, al meu centre les eixides extraescolars han de ser d’un sol dia lectiu). Va anar de bòlit tot el dia. Teníem dinar al costat del monestir de Poblet –en un restaurant que ens va atendre molt bé- cap a les 14:30. Arribàrem cap a les 15:30. Dinàrem. Tot molt bo. I, de seguida, cap a la visita concertada al monestir. Ací tinguérem un xicotet “entrebanc” perquè la visita havia de ser a les 15:30 i hi vam arribar cap a les 17:45. Vam avisar-hi, però el guia no n’estava molt convençut. La visita es desenvolupà en dos grups. I retérem homenatge al nostre rei Jaume I.
Un cop finalitzada la visita, viatge cap a Santa Susanna. Arribàrem després de les 21:00 i el primer que férem fou sopar. Després repartírem les habitacions, cosa que ja havia estat acordada des de Gandia. I a descansar… que l’endemà ens despertàven a les 7:45.

Divendres 7 d’abril.

Desdejunàrem a l’hotel. Agafàrem la coxinereta del menjar i cap a Barcelona. Arribàrem cap a les 10:30 i iniciàrem la visita a la Barcelona GÒTICA i RENAIXENTISTA: Catedral, església de Santa Maria del Mar, plaça de Sant Jaume, palau de la Generalitat, etc. Passàrem per les rambles i l’autobús ens recollí per portar-nos a les instal.lacions de TVC. Allí assistírem de públic al programa que condueix l’Albert Om EL CLUB. L’experiència va ser interessant. La primera part del programa com que tractaven El cor de la ciutat ens vam perdre un poc els que no el seguim.
Quan acabà –eren les 18:30- uns anaren cap a Sabadell (ciutat que recorde amb molt d’afecte perquè allí he fet de profesor uns cursos a l’ies “Ferran Casablancas”- a per presenciar el partit de básquet entre el Sabadell i el Gandia. Gràcies a les gestions del matromini Alandete Durà l’entrada fou de franc.
Els altres –uns 18- tornàrem a Barcelona i férem visita i passeig pel centre de la ciutat fins a les 23:00 en què ens recolliren per tal de tornar a l’hotel. Allí teníem un sopar fred.
Després de sopar cada u s’ho muntà com millor sabé o pogué. I no penseu malament… que no hi ha per tant.
Se m’ha oblidat que aquest dia feia anys. No ho vais dir a ningú –sols a una persona- perquè l’embolic hauria pogut ser monumental.

Dissabte 8 d’abril.

Desdejuni i tornada a la capital de Catalunya. Aquest dia va ser dedicat a la Barcelona MODERNISTA. Ja sabeu l’Eixample i tots els edificis més significatius d’aquest període. Anàrem al parc Güell. I dinar cada u s’ho féu com millor sabé. N’hi ha un grup que arribàrem al Camp Nou. I Borja Castelló Castellanos es féu una foto amb el millor futbolista del món. No us dic qui és. Endevineu-ho.
Aqueixa vesprada va ser lliure perquè pogueren fer i comprar el que volgueren l’alumnat –i el professorat també-. Cap a les 21:00 a l’hotel per tal de sopar i preparar-se perquè era l’última nit i s’havia d’aprofitar bé. Què dic? Molt bé. Veritat, Antonio M.S.?

Diumenge 9 d’abril.

Desdejuni i visita a la muntanya olímpica. Visitàrem el palau Sant Jordi, plaça d’Espanya, fonts de Montjuïc i el port. Ací poguérem veure el Maremàgnum, els cines IMAX, etc. Després de dinar, cansats, molt cansats, eixírem cap a Gandia. Hi arribàrem cap a les 21 :00. Així acabà el viatge. Sols em queda dir una coseta : pensava que no faria cap altre viatge amb alumnes durant la resta de la meua vida d’ensenyant, però he canviat de paréixer. Si Déu vol i hi ha alumnes que hi prenen part, farem més eixides.

Res més…

4.24.2006

DE BON ROTLLO

-Escolteu! Ja sabeu el que li va dir l'hipopòtam al rinoceront quan va veure que no sabia ballar el tango?
-No, què li va dir?
-Què trobes si provem amb un valset?

-Escolteu, professor, ¿sabeu què és una cosa que s'està sobre un peu, belluga les orelles i diu: wuff wuff miau miau.
-Ni idea!
-Doncs, sóc jo: wuff wuff miau miau

En tinc més. Ja aniré passant-vos-les...

4.21.2006

UNA CADENA TROBADA A INTERNET


No cal que la seguiu. Sols llegiu-la i pense-hi.

“ Los amantes del planeta, tratando de conseguir el beso perfecto>>>> prometieron dar consejos para perfeccionarlo, pero debes dar a>>>> cambio un beso de prueba.>>>>>> Parte 1>>>>>> Las reglas del amor>>>>>>>> El beso:>>>>>> si te besa en la mano: te adora>>>> si te besa en la mejilla : solo quiere tu amistad>>>> si te besa en el cuello : te desea>>>> si te besa en la boca : te ama>>>> si te besa en la oreja : esta solo jugando>>>> si te besa en cualquier otra parte : duda en llevar la relación mas>>>> adelante>>>>>> si te mira fijo a los ojos : quiere besarte>>>> si juega con tu cabello : no puedo vivir sin ti>>>>> si pone sus manos alrededor de tu cintura: te quiere demasiado como>>>>> para dejarte ir.>>>>>>> Parte 2>>>>>>>>> Los tres pasos>>>>> 1 Chicas: si algún chico se sarpa con ustedes, péguenle una>>>>> cachetada.>>>>> 2 Chicos: si alguna chica les pega una cachetada, bésenla>>>>> 3 Chicas y chicos : cierren sus ojos cuando estén besando, es>>>>> grosero mirar>>>>>>> Parte 3>> >>>>>Los mandamientos>>>para besar, no aprietes muy duro>>>>cuando quieras un beso, no lo pidas, solo tómalo>>>>besa en cada oportunidad q tengas>>>>Recuerden:>>>>>>A peach is a peach>>>>A plum is a plum,>>>>A kiss isn't a kiss>>>>Without some tongue.>>>>So open up your mouth>>>>close your eyes,>>>>and give your tongue>>>>some exercise!!!>>>>>>>>>>(traducción)>>>>Un durazno es un durazno>>>>Una ciruela es una ciruela.>>>>Un beso no es un beso>>>>Sin un poco de lengua>>>>Así que abre tu boca>>>>Y dale a tu lengua>>>>Un poco de ejercitación!!!!>>>>(suena mejor en inglés no???)>>>>>>Aquí os doy algunas razones>>>>Por qué a los chicos les gustan las chicas?>>>>>>>>1. Ellas siempre huelen bien, aunque solo sea el shampoo>>>>>>2. La forma en que su cabeza siempre encuentra el lugar en>>>>nuestro hombro>>>>>>3. Lo lindas que se ven cuando duermen>>>>>>4. La facilidad en q se enroscan en nuestros brazos>> >>>>5. La forma en que cuando te besan, todo en el mundo parece>>estar bien>>>>>>6.Lo simpáticas que se ven cuando comen>>>>>>7.La forma en que demoran horas en aprontarse para salir, pero>>>>que al final. Vale la pena toda la espera.>>>>>>8.Porque ellas siempre están tibiecitas, aunque afuera hayan 30>>>>grados bajo cero.>>>>>>9. Porque siempre se ven bien, sin importar lo que usen>>>>>>10. La forma en que siempre buscan cumplidos, aunque ambos saben q>>>>tu piensas que ella es la más hermosa en todo el planeta.>>>>>>11. Lo simpáticas que se ven cuando discuten>>>>>>12. La forma en que su mano siempre encuentra la tuya>>>>>>13. La forma en que sonríen>>>>>>14. La forma en que te sientes cuando ves su número en el>>>>identificador de llamadas luego de una pelea>>>>>>15. La forma en que dicen :” no peleemos más” aunque tú bien sabes>>>>que una hora después.... parecen no recordar haberlo dicho.>>>>>>16. La forma en que te besan cuando haces algo lindo por ellas>>>>>>17. La forma en que te besan cuando les dices “ te amo”>> >>>>18. En realidad... sólo la forma en que te besan....>>>>>>19. La forma en que caen en tus brazos cuando lloran.>>>>>>20. Luego la forma en que se disculpan por haber llorado por algo>>>>estúpido>>>>>>21. La forma en que te pegan y esperan q te duela>>>>>>22. La forma en que se disculpan cuando realmente duele( aunque>>>>nosotros no lo admitamos)>>>>>>23. La forma en que te dicen “ te extraño”>>>>>>24. La forma en que la extrañas>>>>>>25. La forma en que sus lágrimas te hacen querer cambiar el mundo>>>>>>para que deje de llorar... sin importar si la amas, si la odias, si>>>>deseas que se muera o sabiendo que te morirías sin ella... eso no marca>>>>la diferencia. Porque una vez en tu vida, sin importar lo que sean>>>>para el mundo, se convierten en todo para tí. Cuando las miras en>>>>los ojos, y ves en lo profundo de su alma y dices un millón de cosas>>>>sin sentido, ahí es cuando sabes que tu vida esta inevitablemente>>>>dependiendo de los latidos de su corazón. Las amamos por un millón>>>>de razones, ningún papel hará justicia, porque no es algo de la mente,>>>>sino del corazón. Un sentimiento que solo sentimos cuando estamos con>>>> >>>>>>ellas.>>>>

4.19.2006

en vacances... el PP no para...


Per mostra un botó, com solem dir els bons valencians: el Tribunal Constitucional, amb data del 21 d’abril de 1997, establí que, en l’àmbit acadèmic, és perfectament legal l’ús del terme llengua catalana per a referir-se al valencià.
El Tribunal Suprem, amb data del 15 de març de 2006, anul.là la decisió del Consell de la Generalitat Valenciana de 1995 de suprimir l’homologació de certificats de coneixements del valencià amb Catalunya i Balears. Aquest ha estat la darrera setència en el temps que ha confirmat allò que és obvi: la unitat lingüística entre Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Andorra, etc.
I el Tribunal Superior de Justicia de la CV ha emés fins al dia d’avui 8 sentències 8 que vénen a confirmar la unitat de la llengua catalana-valenciana-balear. Aquestes sentències han estat dictades a instàncies de la UJI de Castelló, la UA, ACPV, la UV i la UA, l’STEPV-IV, un grup d’aspirants a opositors, una opositora i, de nou, l’STEPV-IV.
Per tant, Senyores i Senyors del PP que tenen el govern valencià, deixen d’una volta d’emprenyar amb els seus recursos i les seues bestieses al voltant de la llengua. Parlen-la! És el que, de veritat, ens cal a totes les i tots els valencianes i valencians.
Una coseta més: Al mes d’octubre la revista SAÓ homenatjarà Isabel-Clara Simó. Fent-me ressò del que ha estat decidit per l’esmentada revista, vull citar unes “parauletes” que dedica al PP Isabel-Clara Simó. “El PP no es mereix cap consideració, els escau els menyspreu més absolut. Són antidemocràtics des dels seus orígens i ho confirmen amb la seua trajectòria : són la majoria neofranquistes, no creuen en la voluntat democràtica del personal” Fins ací Isabel-Clara Simó. No cal dir que subscric tot el que afirma l’escriptora alcoiana.
Bona vesprada.

4.15.2006

Dissabte Sant

Avui vull fer-me ressò d’unes quantes notícies que han eixit publicades a la premsa diària fa uns dies i/o mesos.

1r Enguany se celebra que Vila-real fou passada a foc, fa 300 anys, per l’exèrcit borbònic. El crema tingué lloc el dia 12 de gener de 1706. Amb un balanç de 253 morts. I sabeu per quin motiu? Perquè en prengueren nota les ciutats que donaren suport a l’arxiduc Carles d’Àustria. Hem de mantindre viva la memoria d’aquests fets. No sols Xàtiva fou “socarrada”.

2n El cens és molt sofrit –igual que el paper-. Arran de les eleccions locals de 2003 un poblet de la meua comarca, Terrateig, augmentà en un 59% pel cens electoral. Sí, heu llegit bé, 59%. Com que parlem d’un poble amb pocs habitants l’augment del 59% va significar 137 votants –persones- que es van censar entre l’1 de gener i el 25 de maig de 2003. El PP guanyà les eleccions al PSOE per 94 vots. Vosaltres mateixos. Avui té uns 262 electors espanyols, que vénen a ser uns 114 menys que el dia de les “votaes”. Però això no sols passa a Terrateig (la Vall d’Albaida). Al meu poble, Benicolet, és de sobra conegut que hi ha persones que no viuen habitualment al poble i sí que hi voten. Homes i dones que, per pagar menys de l’impost de vehicles o pel que siga, se censen i, evidentment, hi voten. Almenys, pot ser una distorsió del resultat electoral. Espere que l’INE en prenga nota.

3r Sexe en català-valencià-balear. Ha tingut lloc a Manresa –la ciutat on sant Ignasi de Loiola féu un sojorn molt profitós pel que havia d’ésser la Companyia de Jesús- el I SALÓ DEL SEXE EN CATALÀ. La normalització d’una llengua abraça tots els àmbits interiors i exteriors de la comunitat que la parla. I això vol dir també el camp pornogràfic o eròtic del sexe. Pensem que Catalunya és una de les capitals del porno europeu. Una de les iniciatives preses ha sigut l’elaboració d’un diccionari popular i espontani amb la col.laboració dels visitadors de la xarxa. I, pel que en vulga saber més, ací té uns quanta títols que el i/o la poden “ajudar”: Diccionari eròtic i sexual (Ed. 62), on podeu trobar referències als autors i títols següents: Valerià Pujol, Els conys saborosos; Josep Bras, El vaixell de les vagines voraginoses, Ofelia Dracs, Déu pometes té el pomer, Antoni Bulbena, Floret de rondalles eròtiques, etc.

4t Que algú els ajude! fou el títol d’un article que Joan Sapena escrigué al LEVANTE-EMV fa un temps. Arran de la campanya promoguda pel PP de declarar persona non grata a totes i tots les i els que diguem la veritat al voltant de la nostra llengua: el valencià també és català i el català també és valencià. He pres aquest títol per un motiu diferent, però, al meu entendre, adient pel que els està passant als militants i simpatitzants del PP. Un regidor ha protagionitzat el primer matrimoni gai al PP. I això que recordareu que Fraga ha dit que el “defecte d’un cromosoma” pot ser l’origen de l’homosexualitat. Hi hagué 350 convidats a l’àpat: entre els més coneguts hi hagué Alberto Núñez Feijóo, José Luis Baltar i Ana Belén Vázquez. En fi, sense paraules. QUE ALGÚ ELS AJUDE!!!!

4.14.2006

Després d'un quants dies

Després d'uns quants dies sense passar per ací i dir alguna coseta, avui, vesprada de Divendres Sant -no puc oblidar que he tingut una formació catòlica, apostòlica i romana-, deixe un xicotet comentari.
Les vacances proven: les comencàrem ahir i continuaran fins al 24 d'abril (inclòs). M'he pres dos dies de descans intens: com es menja això?, perquè, des que "torní" de Barcelona que no he estat "persona". Vam caminar molt i vam recórrer a peu molts dels llocs que visitàvem. Pel que fa a la resta de dies de vacances, no sé encara què faré. Bo, sí, diumenge tinc una "paelleta" a Benimarfull -pàtria de l'insigne franciscà- i a partir de dilluns faré alguna eixida -aprofitant que la resta de mortals deuen estar ja a les seues respectives residències de treball-.
I per acabar una frase que he trobat navegant per la xarxa: Si quan menge ous em fa mal el fetge... aleshores, quan menge fetge em fan mal els ous? Contesteu-me... és un veritable problema de filosofia i no aqueixes coses de Plató i Aristòtil.
Bona vesprada.

3.28.2006

PRIMAVERA

La primavera -ja se sap- la sang altera, i com l'altera. Les classes ja comencen a fer-se pesades (hem finalitzat una avaluació) i també fa calor aquests dies. Bé, sort que en uns dies tindrem les vacances de Setmana Santa i Pasqua ací. Es nota que estic en açò de l'ensenyament, oi?
Per finalitzar aquest comentari direm que els dies 6, 7, 8 i 9 anem a Barcelona de viatge cultural i turístic amb els grups de 1r de batxillerat de l'IES "Ausiàs March" de Gandia (la Safor). Us tindrem informats...
Àngel

3.22.2006

PAU, per fi...

No escriuré molt hui. Sols vull dir que, d'una vegada, ETA ha començat a dir el que calia feia molt de temps. En primer lloc, un record a les víctimes de qualsevol tipus de terrorisme. En segon lloc, espere que el procés de pau iniciat a Euskal Herria finalitze bé amb la col.laboració dels partits polítics (sí, el PP també ha de ser-hi). I en tercer lloc, desitge allò millor al poble germà basc perquè, de veritat, s'ho ha guanyat a pols.
PER LA PAU I LA VIDA...

3.15.2006

FALLES I VACANCES


Falles i vacances: dos termes que s'hi avenen molt bé. Si hi haguera falles i no vacances MALAMENT, però us imagineu vacances sense falles. Això és el que vaig a fer: vacances sense falles. Ho sent per Na Rita Barberà i l'Honorable (Molt Ho...) Francisco Enrique Camps de golf. Ja ho tinc decidit de fa temps: 5 dies de descans a càrrec de les falles.
A partir del 21 de març i fins al 30 d'abril és el termini per a la matrícula per a la JUNTA QUALIFICADORA DE CONEIXEMENTS DE VALENCIÀ. Ànim i som-hi.
Àngel

3.13.2006

COM ESTÀ EL PATI A LA COPE?

Acabe de veure aquest text per la xarxa. Com està la "paradeta" que fins i tot l'ABC els diu el que podeu llegir a continuació.

El seudoperiodismo de la COPE
Sin embargo, episodios tan graves como la suplantación del presidente del Gobierno en una supuesta e irresponsable conversación telefónica con el jefe del Estado de Bolivia o la infiltración de encuestadores pagados para desacreditar de modo inadmisible, y seguramente ilegal, el Estudio General de Medios, demuestran que algunos de los profesionales al servicio de la COPE no se sienten vinculados al ideario de ese medio, cuyos propósitos editoriales quedan también desmentidos a diario mediante la práctica de un seudoperiodismo en el que impera el exabrupto, el insulto, la descalificación personal y el mayor de los sectarismos.
Desde la COPE no sólo se ha puesto en solfa la proyección exterior de España y se ha tratado de reventar el sistema de medición de audiencias de radios y diarios -que, siendo sin duda mejorable, debe intentarse desde la lealtad y los procedimientos más profesionales y transparentes-, sino que, además, se produce un constate ataque -desmedido e injurioso- a las instituciones del Estado, incluida la Monarquía, sin que de esta lluvia de improperios se libre el líder de la oposición. Tales ataques se perpetran, a mayor abundamiento, en unos términos abusivos y ad hominen, sin el más mínimo reparo para la intimidad, el honor y la imagen pública de los que resultan habitualmente vilipendiados de manera constante en no pocos programas de esta red de emisoras.
Editorial de ABC. Al igual que El Correo en su editorial de ayer, el diario envía un mensaje a los obispos: tienen un problema con la COPE.

(extret de BLOGS INFORMATIVOS TELECINCO)

3.12.2006

AHIR DIA DE SILENCI

Falten 192 persones. Fa dos anys aquestes persones eren vives com tu i jo. Però agafaren un tren i no arribaren a la seua destinació. En el seu nom -sobretot- demane un esforç a qui corresponga -a cada u de nosaltres- perquè fem possible un món en pau. Sols això avui. Clar que, si cada un de nosaltres afig el seu granet de pau, ho aconseguirem. De veritat, ens trobaríem un món millor i més habitable. Res més.

3.10.2006

HUI NO SÉ QUÈ DIR

Mireu no vaig a parlar de política ni de l'oposició ni del govern. Sols vaig a dir en clau que tot/a aquell/a que ho veja i tinga la santa paciència de contestar com que ho ha vist (aquesta entrada del bloc) no se'n penedirà. Sé que heu tingut una setmana dura (d'exàmens, de llibretes, d'estudis, etc.), però cinc minuts per al bloc no és res.
Au, a passar-ho bé. Ja s'acosten les falles...

3.06.2006

MENTIDERS


MENTIDERS, sols tenen una paraula que els defineix bé, aquesta és MENTIDERS, HIPÒCRITES... no, no parle de ningú de vosaltres, parle d'aqueixos Saplebes, Aznar i Rajoy. Com que viatge al centre i sols mirar al futur. Quina presa de pèl! Jo me'ls havia cregut.

3.05.2006

DIA DE REFLEXIÓ


Sempre diuen que miren cap al futur i no saben que el passat són elles i ells. Que en són de m....!!! Ací teniu un article que he vist a la xarxa: il.lustra molt bé què va ser l'11-M

BORJA MARÍA ZALLANA DE LOS ACEBOS
04/03/2006
El 11-M y el método americano
Con la publicación interesada de informes, hasta ahora clasificados, sobre lo que ocurrió en los meses previos al atentado del 11-M, el Gobierno intenta ensombrecer la intachable y meritoria labor de quien ha sido nuestro mejor ministro del interior desde los tiempos del Cid Campeador, Ángel Acebes. En esos informes, el Centro Nacional de Inteligencia advertía del alto riesgo de que grupos islamistas radicales cometieran brutales atentados, e incluso llegaban a identificar al que a la postre sería considerado como el máximo responsable del comando que atentó el fatídico 11de marzo. El razonamiento que utilizan el Gobierno y las fuerzas que le hacen coro, es que si Acebes tenía estos informes y no hizo nada para evitarlo sólo se puede achacar a que es un inepto, porque la otra explicación posible es, hasta para sus retorcidas mentes, del todo impensable. Esta teoría sobre la presunta ineptitud de Acebes la sustentan en hechos como los mencionados informes; en que no supiera relacionar hasta muchos días después el atentado del 11 M con estos grupos islamistas, pese a los avisos insistentes del CNI, o al hecho de que no se reuniera con los responsables del servicio de Inteligencia hasta dos días después de las elecciones y cinco del atentado. Un ministro normalito, de lo que se suele decir del “montón”, sin duda hubiera actuado como el Gobierno ahora le achaca que no hiciera. Hubiera ordenado un seguimiento estricto de los presuntos grupos radicales islámicos, reforzado la seguridad en lugares susceptibles de sufrir atentados como la red de ferrocarriles y metro y, sin duda, hubiera abierto desde el principio la posibilidad de que el atentado fuera obra de alguien más que ETA. Pero aquí estriba el error, Acebes no fue un ministro al uso, sino que sus razonamientos y conocimientos fueron mucho más allá de lo que unas simples mentes socialistas pueden llegar a imaginar. No olvidemos el hecho de que por aquellos tiempos la relación entre el Gobierno español y el estadounidense era algo más que estrecha. Bush había prometido colaborar con Aznar en la lucha antiterrorista hasta sus últimas consecuencias, y nadie pondrá en duda que el servicio de inteligencia de los Estados Unidos (CIA, NSA, etc.) es, con mucho, el mejor preparado y el que mejor conoce a estos grupos radicales islámicos. Por lo tanto, Acebes, y con él el gobierno Aznar, se limitó, con toda probabilidad, a seguir el camino que nos marcaban nuestros amigos americanos. ¿Y cómo habían actuado estos servicios de inteligencia en los atentados del 11-S? Pues exactamente igual que lo hizo el gobierno Aznar en el 11M. Recordemos. Antes del 11-S los Estados Unidos habían sufrido diversos atentados en distintos lugares del mundo, incluso en las mismas Torres Gemelas, realizados por grupos de radicales islamistas. Después de estos atentados un grupo de personas numeroso, más de 15, proveniente de países islamistas, entra en Estados Unidos y algunos de sus miembros se apuntan a diversas escuelas de vuelo, donde dejan claro a sus instructores que no quieren aprender a despegar ni aterrizar aviones, sino simplemente a hacer maniobras en el aire con estos aparatos. Lejos de intentar pasar desapercibidos, protagonizan diversos incidentes, y el FBI advierte en varias ocasiones de la posible peligrosidad de estos elementos. Poco menos que les faltó poner un anuncio en el New York Times indicando la fecha y lugar del atentado. Ante estas evidencias, un servicio de inteligencia vulgar y un ministro del Interior común hubieran ordenado el seguimiento, sino expulsión del país, de estos individuos, sin poder llegar a demostrar nunca de forma absolutamente segura si eran o no terroristas. En cambio, con el método americano no queda lugar para la duda y el Gobierno puede actuar, eso sí a posteriori, con toda la fuerza de quien se sabe en poder de la verdad. Todos conocemos la bondad de este método. Gracias a él los Estados Unidos pudieron invadir Afganistán e Irak, derrotaron y derrocaron a los malos, y en la actualidad administran un petróleo y un gas con el que estos países no sabrían que hacer sin la ayuda occidental. Son muchas las semblanzas con el caso español. Aquí también habíamos tenido varios avisos, el más reciente el atentado contra la Casa de España en Casablanca y, como en el caso americano, el Gobierno había recibido informes de su servicio de inteligencia, haciendo aparente caso omiso de ellos. Pero hay un punto que nos diferencia claramente de los norteamericanos y que ha sido el causante de la caída del Gobierno del PP y de que ahora algunos aseguren que Acebes es un inútil: el ingrato pueblo español. Mientras en los Estados Unidos el país se unió a su gobierno de forma incondicional en la lucha contra el enemigo musulmán, aquí se revelaron contra él y lejos de pedir la invasión de Marruecos se clamó por la retirada de las tropas de Irak. Ese es quizá el único error de nuestros amigos americanos y de su método, que sólo parece funcionar dentro de sus fronteras. ¿Pero se puede culpar por ello a Acebes o Aznar?

I, pel que fa a una de les tantes mentides dites per Ànsar a aqueixa festa que han celebrat aquest cap de setmana, aneu a http://www.interviu.es/ i sabreu on i com va tindre lloc la negocació d'Aznar amb ETA i GRAPO. Res més, que siga lleu el començament de setmana. Àngel

DIA DE REFLEXIÓ


Sempre diuen que miren cap al futur i no saben que el passat són elles i ells. Que en són de m....!!! Ací teniu un article que he vist a la xarxa: il.lustra molt bé què va ser l'11-M

BORJA MARÍA ZALLANA DE LOS ACEBOS
04/03/2006
El 11-M y el método americano
Con la publicación interesada de informes, hasta ahora clasificados, sobre lo que ocurrió en los meses previos al atentado del 11-M, el Gobierno intenta ensombrecer la intachable y meritoria labor de quien ha sido nuestro mejor ministro del interior desde los tiempos del Cid Campeador, Ángel Acebes. En esos informes, el Centro Nacional de Inteligencia advertía del alto riesgo de que grupos islamistas radicales cometieran brutales atentados, e incluso llegaban a identificar al que a la postre sería considerado como el máximo responsable del comando que atentó el fatídico 11de marzo. El razonamiento que utilizan el Gobierno y las fuerzas que le hacen coro, es que si Acebes tenía estos informes y no hizo nada para evitarlo sólo se puede achacar a que es un inepto, porque la otra explicación posible es, hasta para sus retorcidas mentes, del todo impensable. Esta teoría sobre la presunta ineptitud de Acebes la sustentan en hechos como los mencionados informes; en que no supiera relacionar hasta muchos días después el atentado del 11 M con estos grupos islamistas, pese a los avisos insistentes del CNI, o al hecho de que no se reuniera con los responsables del servicio de Inteligencia hasta dos días después de las elecciones y cinco del atentado. Un ministro normalito, de lo que se suele decir del “montón”, sin duda hubiera actuado como el Gobierno ahora le achaca que no hiciera. Hubiera ordenado un seguimiento estricto de los presuntos grupos radicales islámicos, reforzado la seguridad en lugares susceptibles de sufrir atentados como la red de ferrocarriles y metro y, sin duda, hubiera abierto desde el principio la posibilidad de que el atentado fuera obra de alguien más que ETA. Pero aquí estriba el error, Acebes no fue un ministro al uso, sino que sus razonamientos y conocimientos fueron mucho más allá de lo que unas simples mentes socialistas pueden llegar a imaginar. No olvidemos el hecho de que por aquellos tiempos la relación entre el Gobierno español y el estadounidense era algo más que estrecha. Bush había prometido colaborar con Aznar en la lucha antiterrorista hasta sus últimas consecuencias, y nadie pondrá en duda que el servicio de inteligencia de los Estados Unidos (CIA, NSA, etc.) es, con mucho, el mejor preparado y el que mejor conoce a estos grupos radicales islámicos. Por lo tanto, Acebes, y con él el gobierno Aznar, se limitó, con toda probabilidad, a seguir el camino que nos marcaban nuestros amigos americanos. ¿Y cómo habían actuado estos servicios de inteligencia en los atentados del 11-S? Pues exactamente igual que lo hizo el gobierno Aznar en el 11M. Recordemos. Antes del 11-S los Estados Unidos habían sufrido diversos atentados en distintos lugares del mundo, incluso en las mismas Torres Gemelas, realizados por grupos de radicales islamistas. Después de estos atentados un grupo de personas numeroso, más de 15, proveniente de países islamistas, entra en Estados Unidos y algunos de sus miembros se apuntan a diversas escuelas de vuelo, donde dejan claro a sus instructores que no quieren aprender a despegar ni aterrizar aviones, sino simplemente a hacer maniobras en el aire con estos aparatos. Lejos de intentar pasar desapercibidos, protagonizan diversos incidentes, y el FBI advierte en varias ocasiones de la posible peligrosidad de estos elementos. Poco menos que les faltó poner un anuncio en el New York Times indicando la fecha y lugar del atentado. Ante estas evidencias, un servicio de inteligencia vulgar y un ministro del Interior común hubieran ordenado el seguimiento, sino expulsión del país, de estos individuos, sin poder llegar a demostrar nunca de forma absolutamente segura si eran o no terroristas. En cambio, con el método americano no queda lugar para la duda y el Gobierno puede actuar, eso sí a posteriori, con toda la fuerza de quien se sabe en poder de la verdad. Todos conocemos la bondad de este método. Gracias a él los Estados Unidos pudieron invadir Afganistán e Irak, derrotaron y derrocaron a los malos, y en la actualidad administran un petróleo y un gas con el que estos países no sabrían que hacer sin la ayuda occidental. Son muchas las semblanzas con el caso español. Aquí también habíamos tenido varios avisos, el más reciente el atentado contra la Casa de España en Casablanca y, como en el caso americano, el Gobierno había recibido informes de su servicio de inteligencia, haciendo aparente caso omiso de ellos. Pero hay un punto que nos diferencia claramente de los norteamericanos y que ha sido el causante de la caída del Gobierno del PP y de que ahora algunos aseguren que Acebes es un inútil: el ingrato pueblo español. Mientras en los Estados Unidos el país se unió a su gobierno de forma incondicional en la lucha contra el enemigo musulmán, aquí se revelaron contra él y lejos de pedir la invasión de Marruecos se clamó por la retirada de las tropas de Irak. Ese es quizá el único error de nuestros amigos americanos y de su método, que sólo parece funcionar dentro de sus fronteras. ¿Pero se puede culpar por ello a Acebes o Aznar?

I, pel que fa a una de les tantes mentides dites per Ànsar a aqueixa festa que han celebrat aquest cap de setmana, aneu a http://www.interviu.es/ i sabreu on i com va tindre lloc la negocació d'Aznar amb ETA i GRAPO. Res més, que siga lleu el començament de setmana. Àngel

3.04.2006

Dissabte i bon dia

El PP s'ha centrat! Lloat sia Déu! Ja s'ha acabat parlar del passat, de la guerra civil, del terrorisme, de la guerra d'Iraq, tot això és passat. Ho ha dit Rajoy, don Mariano, com li diu un xic anomenat c.a.e. Però, ahir, els senyors Ànsar i Manuel Fraga Iribarne -con esa figura de botella de butano, recorde que cantava la Trinca- ho van deixar clar: els colpistes del 23-F tenien bona voluntat, Espanya és un ens sense existència només s'aprove aquest Estatut, etc. I és que un partit com el PP només pot existir ací a la nostra terra. Si no ho teniu clar, mireu per Europa...
Bon dia i bon profit.

3.03.2006

Divendres i cap de setmana

Quina setmaneta, xiquetes i xiquets! Heu estat impossibles. Proves de lectura, exàmens, exercicis, redaccions, etc. I, per acabar-ho d'arrodonir, els negatius dobles a alumnes de 1r B. Algú ja està millorant i, si segueix així, li alçaré el negatiu.
Ahir vam anar a veure la versió cinematogràfica del llibre llegit a classe. En fi, els companys vostres que vingueren i jo hem arribat a la conclusió que és millor el llibre. La versió cinematogràfica és una més: afig algun que altre personatge i Melissa P. no arriba a comportar-se com al llibre. És com si et beus uns coca-cola sense gas. Bo, si llegiu i no afegiu un comentari, deixaré d'escriure ací. Vull que el bloc siga interactiu. Gràcies.

3.01.2006

ETA I AZNAR

Ací teniu un article, llarg, és cert, sobre el que feia i deia Aznar quan governava. Llig-lo atentament Carlos. L'he tret de www.elplural.com

Aznar hizo lo que ahora condena
El PP ofrecía a ETA “paz por presos” y la reinserción subvencionada sin exigir la entrega de las armas
Las pruebas son inequívocas y están en las hemerotecas. La recopilación de textos de la época es incontestable. Aznar apostó con fuerza por el diálogo con ETA.
Ofreció a la banda terrorista “paz por presos”. Anunció la excarcelación de los reclusos y hasta estudió su reinserción sufragada por el Gobierno. Ante el llamado impuesto revolucionario y algunos episodios de violencia, Aznar miraba hacia otro lado. El PSOE no boicoteó el proceso. Todo lo contrario.
Aznar, en el acto de exaltación a su persona, organizado por la FAES, no desaprovechó para lanzarse a la yugular de Zapatero. “Si se dice que se quiere acabar con el terrorismo, no basta con decirlo. Ni se puede dar a entender, con los silencios y con los hechos, que se trabaja para firmar una especie de tratado de paz con los terroristas. Esa actitud, además de ser tremendamente dañina para los intereses nacionales, genera una desconfianza que alcanza a la totalidad de la sociedad”, afirmó. ZP, de rodillas Rajoy secundó tal crítica. Nada nuevo. Zapatero es presentado por la derecha como un tonto útil en manos de ETA. Hasta se arrodilla claudicante ante los matones. La reacción del PP a la propuesta de Zapatero de promover un diálogo con ETA –si se dan las circunstancias aprobadas en el Congreso- está siendo de una brutalidad sin precedentes. De nada sirve la eficacia policial ni el funcionamiento de la justicia. Ni tampoco el hecho insólito, en los más de cuarenta años de ETA, de que hayan transcurrido ya casi tres sin un muerto. En Villa Carmen Sin embargo, lo que rebasa los límites de la decencia es que Aznar protagonizara, como presidente del Gobierno, todo cuanto reprocha ahora a su sucesor. Según Interviú, en el chalé Villa Carmen, ubicado en Ibeas de Juarros, a 15 kilómetros de Burgos, alquilado ad hoc por la policía, tres de sus hombres de confianza mantuvieron un encuentro con los jefes de Batasuna. Era el 11 de diciembre de 1998. Ofició de hombre bueno el obispo de Zamora, y actualmente de San Sebastián, Uriarte. Zarzalejos, secretario general de Presidencia, habló en nombre de Aznar. Ofreció a los batasunos “paz por presos”. ¿Y Alcaraz? ¡Paz por presos! ¿Qué sucedería si Zapatero hiciera pública su voluntad de ofrecer a ETA paz por presos? Entonces no ocurrió nada. El PSOE -en la oposición- respaldó al Gobierno. ¿A qué se dedicaba Alcaraz hace ocho años? ETA había matado a su hermano Ángel y a sus sobrinas Esther y Miriam en el atentado contra la Casa Cuartel de la Guardia Civil de Zaragoza, el 11 de diciembre de 1987, once años antes, día por día, de la cumbre burgalesa. Martí Fluxà El 28 de noviembre de 1998 el secretario de Estado de Seguridad, Martí Fluxá, declaraba nada menos que lo siguiente: “Sólo con la vía policial jamás conseguiremos la pacificación del País Vasco”. Fue en esa entrevista cuando Fluxá pronosticó que el problema del terrorismo acabaría “sin vencedores ni vencidos”. Sinceridad de ETA Todo aquello parecía idílico. Fernando Garea en El Mundo (4.11.1998) se hacía eco del previsible desarrollo de los acontecimientos: “Aznar ha ido recibiendo información en las últimas semanas sobre la sinceridad de la tregua, incluyendo los mensajes trasladados por Otegi y por Goirizelaia de EH, al futuro lehendakari, Ibarretxe”. Añadía que, según las fuentes del Gobierno, había por parte de ETA “voluntad inequívoca de acabar con la violencia –no entrega de las armas- y el reconocimiento de la voluntad popular a través de las urnas”. 500 presos Pues bien, aun sin entregar las armas, la versión de Moncloa era que podría entrarse en la segunda fase del proceso: “Diálogo directo, centrado, casi exclusivamente, en el futuro de los más de 500 presos de ETA”. ¿Cumplimiento íntegro de las penas, como exigen ahora el PP y sus medios afines? No, ¡quia! Puntualizaba: “Interior tiene informes detallados con el número de reclusos de la organización terrorista que podrían pasar ya al tercer grado penitenciario o, incluso, a la libertad condicional”. Equívocos, nimiedades Aznar, el pacificador, se hallaba a punto de firmar el tratado de paz con ETA. El optimismo de Zapatero es de pitiminí en comparación con el de su antecesor. Había violencia y se mantenía el llamado impuesto revolucionario. Pero el portavoz del Gobierno, Piqué, manifestó: “Lo importante ahora es acreditar la voluntad real por parte de ETA de abandonar las armas y de eliminar algunos equívocos que aún se siguen produciendo, en relación, por ejemplo, a la inquietud de empresarios vascos en cuanto al impuesto revolucionario o episodios de violencia que aún no han sido condenados”. Equívocos, nimiedades. Reinserción El 3 de octubre de 1998 El País anunciaba que Aznar había ofrecido a ETA públicamente iniciar el “proceso de paz con diálogo y reinserción (…) Quiero decirles que seguiré adoptando las iniciativas que considere más adecuadas para la consecución definitiva de la paz”. No iban a salir únicamente los presos a la calle, sino que los etarras serían también reinsertados. Los frutos de Lizarra Hubo actos violentos en Pamplona y Vitoria. No obstante “el Ejecutivo –decían las crónicas inspiradas en Moncloa- está convencido de que la dirección de ETA es ajena a estos actos de violencia”. El puzzle de la felicidad funcionaba. ETA había expresado su satisfacción porque el nuevo Gobierno vasco estaba compuesto por el PNV y EA con apoyo de Batasuna. Lizarra daba sus frutos. Aznar contemplaba el panorama esperanzado. Compromiso con Pujol El 24 de septiembre, Aznar había recibido a Pujol, su gran aliado, aunque CiU hubiera instigado por esas fecha la Declaración de Vitoria junto al PNV y el BNG, con el objetivo de configurar un Estado confederal. El País del día siguiente explicaba que “el presidente del Gobierno se comprometió ayer ante (…) su principal socio parlamentario a explorar todas las posibilidades de diálogo para lograr que la tregua de ETA se transforme en un proceso de paz”. Generosidad Fue Mayor Oreja -quien le ha visto y quien le ve-, el 21 de septiembre, el que en una entrevista a El Correo se refirió a la reinserción de los 536 presos de ETA. Y es que, como había proclamado Aznar en ABC el 4 de mayo “frente al terrorismo de ETA merecería la pena hacer el esfuerzo de la generosidad si con ello conseguimos la paz”. Aznar meses más tarde decía que no exigiría a ETA “entregar las armas”. El MLNV Aznar estaba en todos los detalles. A ETA la llamaba, con exquisitez, Movimiento de Liberacion Nacional Vasco (MLNV). Su Gobierno empezó a estudiar la forma de “sufragar el coste económico de la reinserción”. Ordenó al CESID que tendiera puentes hacia ETA. Reiteró que estaba dispuesto “al perdón y a la generosidad”. Carecen de vergüenza El PP pudo hace lo que impide por todos medios que haga Zapatero. Acusa al presidente de las más graves imputaciones. Manipula a las víctimas empleando la demagogia más zafia. Sus terminales mediáticas calientan el ambiente dibujando un porvenir catastrófico en el caso que “ETA no sea derrotada”. Carecen de vergüenza. Se niegan a que Zapatero consiga lo que no pudo conseguir Aznar. Hacen de la mezquindad su guión de campaña. Esperan que, gracias a ETA, caiga Zapatero. Prefieren el poder a la búsqueda de la paz. Hicieron una cosa y predican -entre gritos e insultos- la contraria. E.S.


P.D.: Mireu qui no ho vol veure és perquè no vol. No cal més raonaments. Àngel

2.28.2006

Dignitat i submissió

Les i els valencians, molt més que els catalans, no tenim massa clar el significat d’aquests dos mots. Per què? Molt senzill. Seguiu llegint.
La major part dels valencians, quan algun desconegut ens fa una pregunta al carrer, solem respondre en castellà. Per què ho fem? Perquè som bilingües i solem ser “respectuosos” amb les persones de parla castellana. No em digueu que no. Sempre que ho he preguntat se m’ha reconegut que aqueixa és la realitat. El que fem és, ni més ni menys, que ser “SUBMISOS”. És a dir practiquem el que s’anomena “SUBMISSIÓ LINGÜÍSTICA”. Açò passa al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya. Per què no prenem consciència de la realitat lingüística que ens envolta i hi actuem? Deixem ja de ser submisos i recuperem la “DIGNITAT” lingüística. Seria una bona manera de celebrar els 300 anys de la batalla d’Almansa (25 d’abril de 2007). Tenim més d’un any per prendre’n consciència. Sols hem d’imaginar què passaria si fórem a Anglaterra, Holanda, etc. En quina llengua ens parlarien els anglesos o holandesos? Doncs, elles i ells sí tenen dignitat lingüística.

I, per acabar aquesta reflexió, sols vull reproduir un fragment de l’escrit de Miquel de Palol de diumenge a l’AVUI: “Quin reaccionari tem valors alliberadors! Al contrari, se’n serveix contra els altres quan són conceptes ja desgastats per la vida. Com reconéixer un feixista? Molt fácil: és el que no para de parlar de llibertat.”

2.27.2006

DIA NEGRE I TRIST, MOLT TRIST


Hui, quan he arribat a casa, cap a les 15:00 ha sonat el telèfon. I és un d'aqueixos dies en què millor no tenir telèfon. Era Rafael Francés per dir-me que Pura Benavent (de Quatretonda) acabava de morir. Sé que no la coneixeu. Era una gran dona. Una lliutadora pel seu país, la seua llengua i la seua cultura. Havíem coincidit en molts actes i reunions. En fi, descanse en pau. I com a homenatge sentit un versos-cançó de Lluís Llach.

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Pura ens ha deixat. El combat seguix. Per tu...

2.26.2006

AHIR HI HAGUÉ MANI


Com tot el món deu saber ahir hi hagué "mani" a Madrid. Vaja per davant que les víctimes de terrorisme tenen la meua solidaritat. Però és que no pot ser, senyors del PP. Quin gustet han agafat a les "manis"!!! Com no van poder fer-ne quan eren jovenets, ara volen recuperar el temps perdut. Però, facen cas: compten bé els manifestants. Si no ho fan, un dia pot resultar que hi haja més manifestants (a les seues "manis") que habitants tenim a l'estat Espanyol. Miren, com els aprecie de veritat, els vaig a facilitar una pàgina que els compta de meravella. És http://manifestometro.blogspot.com Passen i veuran el piset.

I, per últim, ací he adjuntat una fotografia del futbolista del Barça ETO'O en solidaritat amb ell i amb totes i tots els que han patit algun atac de tipus racista. Res més...

2.25.2006

DISSABTE, FRED I TRANQUIL

Hui no us atabalaré amb històries de iaio. Sols us remet a unes pàgines que he trobat i que, em sembla, us poden interessar. Ja m'ho direu.
La primera és un bloc i el seu títol és www.juegosdeingenio.org , ja podeu imaginar de què va. Almenys, entretingut ho és una estona.
L'altre no sé ben bé per a què serveix. Bo, millor dit, serveix per a moltes coses. La seua adreça és: www.chaocacao.es . Pots escriure en la llengua del país i/o en castellà. Si hi entreu, ja em direu què us han semblat.
I com deien els homes de cultura clàssica, sí aqueixos que escrivien en grec i llatí: Nulle die sine linia (més o menys, cite de memòria, igual hi ha alguna falta d'ortografia, Beatriz o Javier), ací teniu un poema...del gran poeta Vicent Andrés Estellés del llibre Les pedres de l'àmfora, 1974.

EPITAFIS
I
t'havies mort de gust moltíssimes vegades
després sempre tornaves a morir-te de gust
ara insensata t'has mort en caure per l'escala
II
mesquí pessigaves les engrunes de pa
pegaves puntellades a les innocents colomes
ara intentes en va defensar-te dels cucs que se't foten
III
molt estimada i fràgil criatura
que celaves tantíssim el teu dolcíssim trau
ara et faltarien mans per a tapar-te tant de forat
XX
intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una distreta companyia
però t'és més difícil que canviar de postura
Fins ací, Vicent Andrés Estellés, poeta valencià nascut a Burjassot (L'Horta).
Bona vesprada i que gaudiu de les festes de CARNESTOLTES...
Àngel

2.23.2006

25 anys del 23-F i quina sort de poder-ho celebrar en democràcia

Aquell dia tan llunyà ja jo era un jovenet de 23 anys i acabava de cursar la carrera de Filologia (especialitat HISPÀNIQUES). Esperava, en tenia moltes ganes, començar a treballar en allò que m'agradava, i encara m'agrada a pesar de tot, fer classe de llengua i literatura. Però aqueixa vesprada uns militar colpistes (com els de l'article del periodista de l'AVUI Iu Forn) entraren al Congrés de Diputats i pogueren acabar amb el que era una inicipient democràcia després de quasi 40 anys de dictadura feixista (sí, amb aqueix senyor anomenat franco -ho pose en minúscula amb tota laq intenció-). Dictadura que, com tot el món sap, i no està de més recordar-ho, fou conseqüència d'una guerra entre germans arran del que aleshores s'anomenà Alzamiento Nacional. Colp d'Estat fet contra la República legítima i elegida pels vots dels espanyols. Perquè no torne a passar mai, i els que sou joves penseu que com la democràcia res, ací teniu dos articles del diari Avui en què podeu veure què haguera pogut ser una dictadura de nou. No sigueu il.lusos i feu.me cas: Ells són aquí entre nosaltres, ho diu Lluís Llach.

25 anys del cop d'Estat
Isabel-Clara Simó

Avui fa vint-i-cinc anys que Tejero i d'altres guàrdies civils van entrar al Congrés de Diputats espanyol i hi van disparar, en una trama per aconseguir el poder i retornar la dictadura feixista a l'Estat espanyol. Segons llegeixo en els amplis reportatges de Carmen del Riego a La Vanguardia, tots ells avui estan en llibertat i viuen tranquil·lament i sense angoixes. I, encara, hi ha qui els entrevista i ells contesten molt convençuts que quina llàstima que fallés aquell cop d'Estat.
Em diuen que la diferència entre aquests terroristes i d'altres és que sobre ells no pesen delictes de sang. D'acord, però si arriben a triomfar és segur que hi hauria hagut una sagnant depuració, com han fet totes les dictadures militars sense excepció des que el món és món. Els seus plans eren els d'uns terroristes. Aquests, però, i això t'ho diuen gent amb qui prendries un cafè sense recança, eren i són uns "patriotes". El patriotisme basc o qualsevol d'altre és "horrible"; el patriotisme espanyol és "simpàtic". Se'm posa pell de gallina quan ho sento.
Hi ha hagut algunes trames polítiques en el que portem de democràcia, com ara la de Mario Conde, o la que revela Amedo, una trama entre Baltasar Garzón, Pedro J. Ramírez, José María Aznar i Francisco Álvarez-Cascos per fer fora Felipe Gónzález. Però cap ha estat un cop militar. Tejero i companyia són un grapat de fatxes, fanàtics i franquistes, terroristes que buscaven intencionadament el terror. Quan els veig somrients només em pregunto si estan neutralitzats, definitivament neutralitzats. O encara hi ha qui els dóna aire. Dubte terrible.

Reflexions polítiques en un 23-f
Els genets de l'espanyolisme

Els quatre genets de l'espanyolisme fa massa temps que cavalquen desbocats sense que ningú hi posi remei. El primer genet és la catalanofòbia, que adjudica als catalans el paper pervers de controlar els diners, professar l'heretgia d'una llengua no castellana i ser de dubtosa lleialtat nacional espanyola. Per això, davant el procés de reforma estatutària promoguda de forma legal i pacífica per un 90 per cent del Parlament de Catalunya sorgeixen respostes virulentes que no es corresponen amb les dinàmiques d'una democràcia avançada.
S'engega un boicot a tots els productes catalans, sense que hi hagi hagut una resposta prou contundent des de les instàncies pertinents -cal remarcar que la Unió Europea amenaça d'emprendre accions legals contra el boicot a productes danesos-. Som extremament curosos en anunciar legalment als mitjans públics una manifestació convocada per centenars d'entitats catalanes, i observem impotents com una campanya publicitària del PP contra Catalunya plena d'insults i mentides pot emetre's arreu. Algú té dubtes que es necessita una profunda regeneració democràtica en aquest Estat?
El segon genet de l'espanyolisme són els poders fàctics que ens mantenen sota un règim de democràcia vigilada. 25 anys després del 23-F alguns militars, acollint-se a l'article 8 de la Constitució, vergonya de tota l'Europa democràtica, com han posat en evidència els principals editorials dels diaris liberals, opinen i amenacen sobre un projecte de llei. Han parlat tots els poders fàctics judicials, dels organismes d'Estat, de la jerarquia religiosa i dels agents socials en contra de la iniciativa de Catalunya.
Un fet certament insòlit en qualsevol democràcia homologable. Cal combatre aquestes pressions amb fermesa democràtica: no podem permetre que, des del sucursalisme, es promogui l'autocensura per por a no despertar la fera. Una autocensura que significa el triomf de la política de l'amenaça i un preocupant empobriment democràtic.
Un empobriment democràtic que acaba suposant una important limitació per a Catalunya i donant una coartada a Zapatero. Un procés que es podria haver corregit si hi hagués hagut gestos més decidits per part de l'Estat: un parell d'arrestos i un cessament no són suficients. I, altra vegada, tornem a viure la paradoxa de l'Espanya actual: el PP ja porta més d'un milió de firmes per a un referèndum il·legal que quan es promou des de les entitats del 0,7% és perseguit per la policia.
El tercer genet de l'espanyolisme és l'espoli fiscal. La població catalana viu durant dos anys amb la sensació de ser rebutjada pels mitjans majoritaris a Madrid i províncies. L'acusació unànime és la d'insolidaris. I a l'hora de donar una solució definitiva a la veritable injustícia en el tractament fiscal, que, per ara, no presenta cap garantia de correcció, qui posa el llistó del nou suposat model de finançament són les administracions més beneficiades amb la continuïtat.
El quart genet de l'espanyolisme és la intolerància i la manca de respecte envers la diversitat nacional. La nació catalana ha acabat al pròleg mentre l'Estatut andalús proclama Andalusia com a nacionalitat històrica i el de València proclama l'existència d'un subjecte polític, el poble valencià, un idioma (escindit) i un Regne. Serà sorprenent constatar com s'acabarà el procés de pacificació d'Euskadi, que molt probablement suposarà el seu reconeixement polític: l'únic que els faltava.
Catalunya, en la primera transició, per mitjà dels seus representants majoritaris, va acceptar renunciar al poder de decidir -la caixa dels impostos-, cosa que van obtenir Euskadi i Navarra, i en el que hauria d'haver estat la segona transició, a Euskadi li reconeixeran el dret a decidir i Catalunya es quedarà, gràcies als mateixos que van pactar la primera transició, sense poder (caixa) i sense el dret a decidir (la nació).
centenars de milers de ciutadans van sortir al carrer pel "dret democràtic a decidir", cansats que els sucursalismes econòmics i polítics de Catalunya continuïn posant el país sota les potes dels cavalls desbocats dels genets del totalitarisme espanyol. Perquè estan farts de catalanofòbia, farts de viure sota l'ombra franquista, com a colònia fiscal i sense dret a decidir. El 18-F marcarà, per sort, l'horitzó de les noves generacions: el dret a una democràcia integral.
Josep Huguet
Conseller de Comerç, Turisme i Consum

2.20.2006

POESIA I REALITAT

Avui no us marejaré amb cap reflexió “política” o d’un altre tipus. Us transcriuré algun poema de Miquel Martí i Pol, un gran poeta i millor home. Les poesies són del llibre Estimada Marta.

II

Set primaveras sense flors ni ocells.
Així també pot escriure’s la història.
No desertar el silenci deu ser l’única
Manera d’assumir-lo i enriquir-lo.

I ara no hi ha desordre ni sorpresas,
Els mots fluyesen lentament i clara
I el bosc és dens i acollidor com sempre.

Alçant els punys pots percudir la lluna.

DEBADES PLOU EN ALGUN LLOC REMOT.
Tot és suau, i aquests instants que passo
Configurant records que no he viscut
Són uns instants d’intimitat extrema
Densament plens de tot allò que vull ;
Moments de vida il.limitada i clara.
Dabades plou. També debades xisclen
Els falciots ran de finestra, i s’omple
Molt lentament el càntir de la tarda.

2.19.2006

GESTIÓ I DEMOCRÀCIA


Arran de la mala (al meu entendre) gestió del govern del PP al País Valencià vull deixar per escrit algunes reflexions.

Les valencianes i els valencians estem hipotecats. Sí, no pensen que em referesc a les hipoteques de la casa, la segona residència, el cotxe de cada un de nosaltres. No, ni molt menys. Cada u sap on es penja el cresol a sa casa. Em referesc a la hipoteca que tindrà el govern que isca de les urnes el mes de maig de 2007. Com qui diu, d’ací quatre dies. Dels 16.164 milions d’euros que deu l’actual govern, en deixarà uns 13.599 per al govern del 2007. Alguns d’aquests diners vencen després de l’any 2020. Un futur negre, molt negre. Sols pensem un moment en CIEGSA, La Ciutat de les Arts i les Ciències, IVEX o l’Agència Valenciana de Turisme.
I davant d’aquesta realitat què fa el President Camps de golf , atrapat en el dèficit que li ha deixat el seu amic Zaplana? No res, o millor dit, sí, empitjorar-ho tot. I deixar-nos a moltes valencianes i molts valencians sense veu a les Corts Valencianes. La barrera del 5% que evitarà, segons González Pons, que els catalanistes estiguen presents en el nostre parlament. Quina barra! Com es pot dir una cosa així i seguir fent vida normal. En un país normal això no passa. Sr. González Pons, sóc un ciutadà que, per la seua barrera del 5%, no té veu al Parlament Valencià. M’agradaria deixar ja de ser valencià dels que vostés (PP) i els altres (PSOE) ens han deixat ja fa anys sense veu a les Corts Valencianes. Espere també que no em deixen sense vot perquè al pas que anem tot pot passar. O no?

2.18.2006

Estatuts i Saplanes

No podem permetre que els polítics facen i diguen segons ocupen el govern o l’oposició. I d’açò, malauradament, en sabem prou al País Valencià.

Eduardo Zaplana, des de Cartagena passant per Benidorm ha recalat a Madrid, i que no torne més al País Valencià. Com deveu recordar va rebre essent President de la Generalitat en Manuel Marulanda Vélez, cap de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Podeu veure la foto a internet http://idd00s2i.eresmas.net/Diccionario-FARC.HTM . Com s’atreveix ara a dir el que diu del govern espanyol i del nostre president. Molt valenta, Doña Teresa Fernández de la Vega, diga-li el que cal.

Una més del tal Saplana: Pot de Plom, companyia de teatre d’Alcoi, representa a Alacant l’obra L’estrany viatge. Al cartell anunciador hi ha una caricatura molt semblant a Zaplana. És “El Malo”, un personatge més de l’obra. Doncs bé, Teatres de la Generalitat Valenciana l’ha censurat. I el director, autor i actor de l’obra, Xavi Castillo, ha afirmat: “Ara va a ser que Zaplana és com Mahoma”. Molt bo. Felicite en Xavi Castillo per la seua trajectòria i l’encoratge a no callar mai. Xavi Castillo ja sap com les “gasta” el PP. Sols cal recordar que no pogué representar l’espectacle “El Chou” a la Fira i Festes de Xàtiva per obra i gràcia del seu alcalde. A Bocairent se li denegà l’autorització administrativa. Cal dir a quin partit pertanyen els dos alcaldes d’aquests pobles? No, no cal.

I una més per acabar avui. A Gandia tingué lloc una taula redona sobre l’Estatut de Catalunya i el País Valencià. Intervingueren Núria Bosc, catedràtica d’Hisenda de la UB, i Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB. Núria Bosc afirmà que la renegociació del sistema financer de les comunitats autònomes permetrà que totes les comunitats tinguen “uns nivells similars de serveis públics amb el mateix esforç fiscal”. Ara, per exemple, hi ha autonomies que amb una aportació del 60% per habitant respecte a la mitjana estatal reben un 123% de recursos, i altres, com Catalunya, contribueixen amb un 123-124% i sols disposen del 96% per habitant sobre la mitjana estatal. I si ens referim al País Valencià, aportem per damunt de la mitjana i reben un 90% de recursos per habitant. Realment som iguals els espanyols? Per què, abans de fer córrrer coloms, no preguntem o ens informen bé? D’això anava l’article setmanal de Toni Mestre al Levante-EMV fa uns dies.
Bo, de moment, res més.

2.17.2006

Llengua i mòbils o mòbils i llengua

Avui, com acabe d’avisar, emetré algun comentari solt sobre la realitat que ens envolta a tots nosaltres.

Quina llengua parla el President de la Generalitat? En la initimitat no ho sé però en públic queda molt clar: castellà. Per què ho fa? Perquè és un estranger resident al nostre País Valencià (per cert, denominació que es troba al preàmbul de l’Estatut i que faré servir sempre, vulga o no vulga el PP –palaus i pisets-.

El Sr. Ansar seguéis viatjant i escampant allà on va les seues “rares” teories sobre l’estat Espanyol. Li van fer una entrevista a Portugal i, com no podia ser d’altra manera, tornà a repetir la cançoneta: Espany té risc de desintegració amb l’Estatut de Catalunya. I, per si no fóra prou barbaritataquesta afirmació, afig “En la millor de les hipótesis pasarem a tenir menys Espanya, en la pitjor correm els risc de desintegració del país, per primera vegada en molt de temps”. Sense paraules. Sembla la cançó de l’enfadós. Sr. Ansar deixe de molestar ja. Ens vam alliberar de vosté i no ens deixa tranquils.

Per acabar vos deixe ací un fragment xicotet d’un article de Santi Nolla publicat al diari AVUI el diumenge, 8 de gener d’enguany, en què escrivia sobre els mòbils i els missatges: “Però també hi ha avantatges, per exemple: et comuniques amb molta més gent i, com deia un missatge que em van enviar: “M’agraden aquestes festes perquè les agendes ens recorden que tenim amics a qui no veiem regularment”. A més, és un dels dies que es reboten més missatges. Aquest Cap d’Any n’hi ha hagut un que ha omplert el meu móvil: “Déu em va fer escollir entre estar boníssim o tenir poca memòria, per això et desitge una bona revetlla de Sant Joan”.

2.11.2006

Després d'uns dies desconnectat

Primer que res haig de dir que no he desaparegut. He hagut de resoldre un xicotet problema familiar (intervenció quirúrgica d'un familiar molt arrimat) i, consegüentment, no he estat pel blog o bloc (com preferiu).
Aquest fet de la intervenció quirúrgica m'ha fet viure (millor, veure) el dolor humà: malalts que són intervinguts, malats que tenen problemes de salut i, per si fóra poc, se'ls complica més encara la situació ambulatòria en què es troben, etc. Tot açò sé que a la joventut (em pense jo però admet poder estar equivocat) els diu molt poc. Quan es tenen 16, 17, 18 o 20 anys, si no es té o s'ha viscut una situació de malaltia greu pròxima, no es pensa en el dolor humà, en els hospitals, en els quiròfans, etc.
Bo, sols volia fer-me ressò del fet que el dolor més prompte o més tard ens ha d'arribar a totes i tots. En el moment en què el trobem pròxim o inclús el sentim en la pròpia pell deu ser quan serem conscients de la feblesa de l'ésser humà i aleshores madurarem un poquet. Fins demà, Àngel

2.07.2006

Dimarts: quasi a la meitat

Vull dir-vos avui que, si no hi ha cap entrebanc, no aniré a classe fins divendres per tal que el grup 1r B puga realitzar l'examen previst.
Els últims fets esdevinguts als països de religió musulmana ens haurien de preocupar perquè comencem cremant banderes i ambaixades buides (per sort, clar!) i podem acabar cremant persones. Mentre el raonament no siga el centre de la nostra conducta com a éssers vius malament anem. Caldrà recordar que Bin Laden fou molt amic dels governants dels EEUU? Caldrà recordar que, quan ja no els va interessar, l'abandonaren? Caldrà recordar per què tingueren lloc els fets de l'11-S? Per aconseguir un món en pau, cal molta pau, molta reflexió, molt respecte, etc. I d'això, no n'anem sobrats. Què voleu que us diga? Temps al temps. Àngel

2.06.2006

Hui sols penge una reflexió trobada a la xarxa

Consultant www.elplural.com he llegit aquesta notícia. Vos la pose perquè així podreu veure que hi ha una Església diferent a la del cardenal Rouco Varela, a l'Opus Dei, a la de Legionarios de Cristo Rey (Sra. Ana Botella), etc

"La jerarquía eclesiástica catalana no ha permanecido estática ante la actitud de algunos de los programas de la COPE. El último en pronunciarse sobre el tema ha sido el arzobispo de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que aseguró sentirse "ofendido" por la emisora. Pese a estas declaraciones, el arzobispado de la Ciudad Condal, carece de acciones en la COPE y tiene su propia emisora: Ràdio Estel. "Una nueva forma de hacer radio que la acredita como una emisora tranquila y de calidad que favorece la reflexión,la tolerancia y la solidaridad", añaden en su web.
"La COPE no ayuda a nuestro ministerio, no ayuda al papel de los cristianos en la sociedad". Con estas palabras, Lluís Martínez Sistach, arzobispo de Barcelona mostraba en una entrevista a TV3 su opinión sobre la postura de la emisora de la Conferencia Episcopal. Se trata de la última muestra de la incomodidad con la línea de la COPE vertida desde un responsable eclesial catalán. Sistach reiteró que la jerarquía eclesiástica catalana está trabajando "para que todos los programas de la emisora se adecúen a su ideario", basado en "el respeto a las personas, a las instituciones,a las instituciones, a las autonomías". No obstante, Sistach no pudo ocultar la dificultad de llevar a cabo este asunto dado que la COPE es "un órgano colegial", que "no es lo mismo que un órgano unipersonal que puede tomar decisiones enseguida".Asignación tributariaPese a que la COPE es propiedad de la Conferencia Episcopal, ninguna de las diéz diócesis catalanas es accionista de la cadena. Precisamente, hace unos días, el arzobispado de Cataluña emitió un comunicado en el que prescisaba a sus fieles que "las aportaciones al Arzobispado sirven íntegramente para pagar las necesidades de la pastoral diocesana (parroquias, movimientos, solidaridad con los más pobres, edificación de nuevos templos, etc.) El dinero que se recibe por medio de la asignación tributaria (IRPF) en ningún caso no va a parar a la COPE. La Archidiócesis de Barcelona no tiene acciones en la Cope. Nuestra diócesis es propietaria de Ràdio Estel"."Humanismo cristiano"Ràdio Estel fue creada en 1994 por la Fundación Mensaje humano y cristiano del arzobispado de Barcelona. Según citan en su página web, desde "sus inicios, se ha mantenido fiel a sus objetivos: el servicio a los hombres y mujeres de hoy desde el humanismo cristiano".Desde la propia emisora -que combina música, información y programas, dando prioridad a la información eclesial- aseguran que es una "emisora tranquila y de calidad que favorece la reflexión, la tolerancia y la solidaridad".Radio Estel puede seguirse en frecuencias de Andorra, Barcelona, Garraf, Girona, La Cerdanya, La Seu d´Urgell, Lleida, Tarragona, Tortosa y Vic.Más críticasEn la misma línea que Sistach, un portavoz de la Conferencia Episcopal Tarraconense citado por El País aseguró hay "determinados programas se consideran inaceptables". Unas declaraciones que se suman a las hechas recientemente por Joan Carrera, obispo auxiliar de Barcelona. Tras mostar su disconformidad con la línea de la emisora, Carrera insistió en que no se pueden "tolerar" las "barbaridades" que se dicen en determinados programas."
Atentament, Àngel

2.05.2006

Diumenge, 5 de febrer de 2006

A tota la Cristiandat se celebra el 3 de febrer sant Blai. A Potries hi ha festa grossa. Sant Blai va ser un bisbe que ha passat com a protector de la gola de les persones. Volia recordar-lo perquè, als que ens dediquem a aquesta feina d'ensenyar, molts dies acabem amb les goles fetes pols. I el mateix dia l'Església també celebra la festivitat de Sant Òscar. Aprofite per felicitar a tots els Òscar coneguts.
Bo, ja veig que això de divendres de passió no ho heu entés (bo, millor dit, Carlos te n'has anat per les rames... com sols fer). Sí que parlava de la feixugor de la nostra feina, però el títol feia referència a l'ús que en fa l'Església d'aqueixa expressió. Ara resulta que vaig a saber més que vosaltres que us partiu el pit per defensar la religió a l'escola i tantes coses més.
El cap de setmana tranquil.let.
I una altra qüestió que us propose... quin dia i a on ha eixit alguna cosa relacionada amb la neu i jo mateix? Qui m'ho sàpia dir... és que sap llatí (expressió que també es diu i que no sabreu entendre, o sí).
Fins demà, Àngel

2.03.2006

Divendres de passió

Amb poques paraules és suficient. Les persones que no heu tingut formació religiosa (o l'heu tinguda des de fa uns anys cap ací) açò de divendres de passió us deu sonar a no sé què. Bo, no ho explicaré, i si algú m'ho sap dir li posaré un positiu.
Després d'una setmana prou pesadeta, hem arribat a divendres per descansar i gaudir d'un cap de setmana ben merescut. Ja sé que el que la societat pensa dels ensenyants és que tenim massa vacances, cobrem massa i no fem res. Sols dir-vos que aquells que així ho pensen encara arriben a temps a cursar una carrera de cinc cursos (ara diuen que seran reduïdes a tres i un darrer curs de projecte), estudiar unes oposicions (que no essent un sistema massa bo, almenys, és el menys contaminat de tots -igual que s'afirma de la democràcia-) i aprovar-les. Una vegada aprovades, passar-te uns cursos per diversos centres d'ensenyament lluny de casa i, a poc a poquet, acostar-te al teu poble, ciutat o cap i casal. I si després d'això encara tens ganes de seguir ensenyant és que el que et passa no té remei o remeiarà la jubilació. Bona vesprada. Fins demà, Àngel