1.31.2015

11 medidas anunciadas en el primer día del Gobierno Tsipras (El pulpito laico)

Tras la victoria electoral del domingo, Alexis Tsipras fue investido como Primer Ministro el lunes y su gabinete el martes.

Durante la jornada del miércoles se han sucedido ruedas de prensa de los nuevos ministros anunciando las primeras medidas que tienen previsto aprobar:

– Subir el salario mínimo de 586 euros brutos a 751 euros brutos [nivel al que estaba antes de los recortes]

– Restaurar la negociación colectiva con los sindicatos

– Devolver sus puestos a 3.500 funcionarios despedidos ilegalmente

– Recontratar a las limpiadoras del Ministerio de Finanzas. [Con su acampada, este grupo de mujeres se había convertido en un símbolo de los recortes en Grecia]

– Dar la nacionalidad griega a hijos de inmigrantes nacidos en Grecia.

– Abolición del euro por receta

– Abolición de la tasa por cada consulta médica [ahora entre 3 y 5 euros]

– Restaurar acceso universal a la sanidad pública a los 3 millones de griegos que se habían quedado fuera del sistema sanitario y que ahora sólo tenían derecho al acceso a las urgencias.

– Paralizar la privatización del Puerto del Pireo. Estaba previsto que el Gobierno sacase al mercado el 67% de la propiedad del puerto. El principal candidato para comprarlo era el grupo chino COSCO, que ya opera bajo una concesión de 30 años las terminales de carga II y III.

– Paralizar la privatización de PPC, la Compañía Nacional de Energía. [Todavía en un 51% en manos del Estado].

– Revisar todas las privatizaciones “para que no se haga ninguna que vaya en contra del interés general”.Numerosas privatizaciones estaban previstas en Grecia: Puerto de Tesalónica, operador ferroviario Trainose, operador infraestructura ferroviaria ROSCO, etc…

Los 8.742 apóstoles de Compromís. Francesc Arabí - en Levante

El partido cuenta con una estructura de 54 grupos sectoriales que nutre a diario de ideas a la coalición en las instituciones y ha contribuido a su penetración social - «Construimos esta red mucho antes de que Pablo Iglesias inventara los círculos» Era cosa de comarcas, vivía en la marginalidad un centímetro más allá de donde llegaba el valenciano y tenía especial predicamento entre maestros y profesores. Es la radiografía del arraigo social del valencianismo político en un pasado no tan lejano. Un retrato medio tópico, basado en hechos reales. Cada cuatro años, las urnas emitían un nuevo certificado de descalabro. Esa «tradición» se enterró en 2007 y fue desterrada al olvidó en las autonómicas de 2011. Hoy, Compromís „la marca contenedor del nacionalismo del Bloc expandido a Iniciativa, VerdsEquo e independientes„ cuenta con 40.175 inscritos en el censo para participar hasta el sábado en las primarias para elegir las listas autonómicas y municipales. La cifra „el doble que electores tuvo el Bloc, como UPV, en las generales de 1996„ no está tan lejos de los 68.000 que se apuntaron al censo del PSPV para elegir al candidato a presidente de la Generalitat.
Tener ya decididos, por ausencia de rival, los carteles electorales a la Generalitat y a los principales ayuntamientos, ha sido un factor desmovilizador, pero se ha compensado con la avalancha de candidatos a ser diputado y concejal. 421 candidaturas, 81 a las Corts. Como sucedió con los socialistas, la batalla por la inscripción, puerta a puerta, ha sido el primer asalto de las primarias. Pero la movilización orgánica y la presión del aparato no son explicación suficiente. El músculo de agitación social que representan los 300 concejales y 25 alcaldías de Compromís, en especial del Bloc, tampoco. Aunque allí donde se tiene la alcaldía, se nota. En Tavernes de la Valldigna, por ejemplo, donde Jordi Juan es alcalde y candidato a ir en la lista autonómica, el número de inscritos supera el millar. La penetración social del partido de Mònica Oltra y Enric Morera tiene que ver con muchos factores, que van desde las cosechas de generaciones escolarizadas con la Llei d´Ús al tirón de Mònica Oltra. En el cóctel del éxito cuenta y mucho el ejército de 8.742 apóstoles que constituyen los grupos sectoriales que nutren de aportaciones políticas, documentos y hasta estrategia al partido y a los grupos institucionales. El 63% de estos «activistas» no son militantes.
La coordinadora de políticas sectoriales y responsable en buena medida de esta estructura en red se llama Maria Josep Ortega y es portavoz de Compromís en Carlet. «Mucho antes de que Pablo Iglesias inventara sus círculos sectoriales, nosotros ya habíamos puesto en marcha los grups de treball sectorial», reivindica la dirigente de la coalición. Existen 13 grupos constituidos sobre áreas como Educación (1.168 integrantes), Sanidad, Bienestar Social o Regeneración Democrática. Se desglosan en subgrupos hasta alcanzar los 54. Dos de esos espacios de trabajo no responden a áreas temáticas. Son el de Programa Electoral y el de Apoyo Institucional, que canalizan aportaciones en esos dos ámbitos.
«Permanentemente activos»
No se trata de «apuntados que sólo se llaman en elecciones para hacerse la foto y decir que se cuenta con ellos para el programa», explica Ortega, quien subraya que están «permanentemente activos, haciendo aportaciones a la política diaria para que se presenten iniciativas en las Corts, para Joan Baldoví en el Congreso o para grupos de los ayuntamientos». «Trabajamos en red en todo el país, con enlaces en comarcas, eso permite coordinarnos en los argumentarios y dar solidez al discurso e impide caer en contradicciones», explica.
Espai Compromís, que así se llama, viene a ser como un «sistema de vasos comunicantes entre la organización y la sociedad, con flujos de información de ida y vuelta e interacción», comenta Ortega. En aras de ser operativos, apenas se celebran reuniones presenciales. «Trabajamos en red, que es más funcional», señala la coordinadora.
En Compromís están convencidos, pese a las encuestas, de que Podemos no abortará su crecimiento. 
 

1.08.2015

‘Mon pare deia a tothom que era de dretes…' (LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ)

El dur testimoni d'una filla que va veure agonitzar el seu pare en una sala d'Urgències i que ‘deia a tothom que era de dretes però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure'

“Veure morir un ésser estimat és molt trist, però més trist és veure’l agonitzar en un ‘box’ des de les quatre del matí fins a les cinc de la vesprada, que va ser quan vam tenir dret a un llit digne” o “ja va sent hora que siguem capaços de pegar-los una bona potada en el cul als qui porten tants anys venent fum” són els pensaments plasmats per una valenciana que va haver de patir veure com agonitzava son pare en un centre sanitari 'al limit' del País Valencià.


RedactaVeu / València

“Mon pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal”.

Aquestes són les paraules d’una carta escrita per María Isabel Tàrrega Toribio i publicada en el digital Castellón Confidencial. En la mateixa nota, critica la situació de la sanitat pública en la seua comunitat a partir de la duríssima experiència que va viure amb el seu pare el 29 de desembre passat, en l'Hospital General de Castelló amb un personal sanitari “al límit”.

Aquest és el text íntegre de la carta, redactada en castellà:

“El dia 29 de desembre arribem a urgències de l'hospital general amb el meu pare de 85 anys malalt de gravetat. La sala d'espera estava saturada de malalts, el personal sanitari al límit, es desvivien per atendre l'impossible. És indignant que l'administració es permeta tan poca consideració amb els seus assalariats. No vull pensar què ens ocorreria als petits empresaris si tinguérem als nostres col•laboradors en tals circumstàncies. A inspeccions ens cruixirien. En aquest país els assalariats i els xicotets els que mantenim el país, som els que hem de complir les normes.

“Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles Camps i Barberà passejant en un descapotable”

Veure morir un ésser estimat és molt trist, però més trist és veure’l agonitzar en un ‘box’ des de les quatre del matí fins a les cinc de la vesprada, que va ser quan vam tenir dret a un llit digne. Pel meu cap van passar moltes coses, entre elles el Sr Camps i la Sra Barberá passejant en un descapotable pel circuit de la Fórmula 1. El meu pare era dels qui deia a tothom que era de dretes, però l'últim any de la seua vida sentia vergonya per tot el que li va tocar viure. Va renunciar a escoltar les notícies, no volia saber, era conscient que massa arribista havia inundat les files d'un partit al qual ell tenia com a ideal. Ja va sent hora que pobres o rics pensem en el benestar de les persones, que és el propi dels països pròspers, i siguem capaços de pegar-los una bona potada en el cul als qui porten tants anys venent fum, amb tal de conservar les seues butaques.

Hem de donar l'oportunitat a uns altres, per veure si són capaces de regenerar la política en les nostres institucions. No consentim l'absolutisme de les majories. És imprescindible retallar tot el superflu, començant per uns sous d'escàndol. Sous que, més d'un, no compta amb la capacitat racional, ni intel•lectual per a cobrar-los. És hora d'invertir en llocs de treball: en la sanitat perquè els malalts puguen ser tractats amb dignitat, en serveis socials, que els dependents siguen atesos amb el respecte i la humanitat que es mereixen i en l’educació pensant que els nostres joves es formen un criteri honest i no es deixen manipular per cretins. I a tots els que han tingut tants anys d'oportunitats per a demostrar-nos que els interessen més els edificis faraònics i les fanfarronades de nous rics , que tornen a les seues cases i que ens deixen als valencians viure en pau”.

1.06.2015

Catàleg de malalties que, segons el Papa Francesc, ens ha d’ajudar a viure el Nadal (d'un correu)

En el seu intent de portar l'església per camins de Veritat-Sinceritat, el Papa Francesc ha fet una llista de les "malalties" que veu a l'església, i que la seva reflexió pensa que ens portarà a viure millor el Nadal.
Aquest Papa, veritablement, si no existís l'hauríem d'inventar!

Catàleg de malalties que, segons el Papa Francesc, ens ha d’ajudar a viure el Nadal

1. La malaltia de sentir-se “immortal”, “immune” o fins i tot “indispensable”. Una visita habitual als cementiris ens pot ajudar a veure els noms de tantes persones, algunes de les quals es pensaven ésser immortals, immunes, i indispensables! 

2. Una altra malaltia: la del “martalisme” (ve de Marta), de l’excessiva ocupació: o sigui d’aquells que s’entreguen totalment al treball, descuidant, inevitablement, “la millor part”: aquella de seure als peus de Jesús (cf. Lc 10, 38-42). 


3. Existeix també la malaltia de l’”enduriment” mental i espiritual: la d’aquells que tenen un cor de pedra i són “rebecs” (Ac 7, 51-60); d’aquells que, al llarg del camí, perden la serenitat interior, la vivacitat i l’audàcia i s’amaguen sota els papers esdevenint “màquines de treball” i no “homes de Déu” (cf. He 3, 12). Ésser cristià, efectivament, significa “tenir els mateixos sentiments que tingué el Crist” (Fil 2,5), sentiments d’humilitat i de donació, de despreniment i de generositat. 


4. La malaltia de l’excessiva planificació i del funcionalisme. Quan l’apòstol ho planifica minuciosament i creu que fent una perfecta planificació les coses efectivament progressaran. És cert que cal preparar les coses bé, però sense caure mai en la temptació de voler recloure i dirigir la llibertat de l’Esperit Sant, que es manté sempre més gran, més generós que tota humana planificació (cf. Jn 3,8). 


5. La malaltia de la mala coordinació. Quan els membres perden la comunió entre ells i el cos esbarria la seva la seva serenitat, esdevé una orquestra que fa soroll .


6. Existeix també la malaltia de l’”Alzheimer espiritual”: o sigui, aquella que oblida la “història de la salvació”, la història personal amb el Senyor, la del “primer amor” (Ap 2,4). Són aquells que han perdut la memòria de la seva trobada amb el Senyor: 


7. La malaltia de la rivalitat i de la vanaglòria. Aquesta malaltia apunta quan l’aparença, i els colors de la vestimenta i les insígnies d’honors esdevenen l’objectiu primari de la vida, oblidant les paraules de Sant Pau: “No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. 


8. La malaltia de l’esquizofrènia existencial. És la malaltia dels que viu una doble vida, fruit de la hipocresia típica del mediocre i del progressiu buit espiritual que els graus i títols acadèmics no poden omplir. 

9. La malaltia de les xerrameques, de les murmuracions i de les xafarderies. És una malaltia greu, que comença d’una manera senzilla, qui sap si només per fer-la petar, però que s’empadrona de la persona convertint-la en “sembradora de jull” (com Satanàs) i sovint “homicida a sang freda” de la fama dels propis col·legues i companys. 


10. La malaltia de divinitzar els responsables: és la malaltia d’aquells que fan l’aleta als Superiors, esperant d’obtenir-ne llur benvolença. Són víctimes de l’ambició i de l’oportunisme, honoren les persones però no a Déu (cf. Mt 23,8-12). 


11. La malaltia de la indiferència envers els altres. Es produeix quan cadascú pensa només amb si mateix i perd la sinceritat i la calidesa de les relacions humanes.


13. La malaltia de l’acumulació: quan l’apòstol busca d’omplir un vuit existencial en el seu cor acumulant béns materials, no per necessitat, sinó només per sentir-se segur. En realitat, res de material podem portar amb nosaltres perquè “el sudari no té butxaques” i tots els nostres tresors terrenals –fins i tot si són regalats- no podran mai omplir aquell vuit; al contrari el faran encara més exigent i profund. 

14. La malaltia dels cercles tancats, on la pertinença al grupet esdevé més forta que al Cos i, alguns cops, a Crist mateix. 

15. I l’última malaltia: la del profit mundà, la del lluïment, quan l’apòstol transforma el seu servei en poder, i el seu poder en mercaderia per obtenir beneficis mundans o més poders. És la malaltia de les persones que cerquen de manera insaciable de multiplicar poders i amb aquest objectiu són capaces de calumniar, de difamar i desacreditar els altres.



Així doncs, som cridats –en aquest temps de Nadal i per tot el temps del nostre servei i de la nostra existència- a mantenir-nos «en la veritat i en l'amor, i creixerem en tot fins que arribem a Crist, que és el cap.