10.24.2014

RADIO EN RUS, de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 21/10/2014

Fa uns dies, per casualitat vaig connectar amb una emissora de ràdio que emetia en rus. No és que jo entenga eixa llengua però com de tant en tant deia, “rus ràdio” vaig suposar que aquell era l’idioma que jo estava escoltant. En aquell moment a més de parlar, també emetia cançons i aquestes sí que tenien un aire rus, podíem dir que reconeixible. Vaig pensar que allò seria alguna desconnexió d’alguna emissora local situada en zones turístiques, tal com fan algunes, que en diferents franges horàries tenen programes en anglés, en alemany i en altres llengues. Però la realitat és que es tracta d’una ràdio tota en rus que, en F M, emet notícies d’aquell llunyà país, a més de notícies de l’estat espanyol. I també explica el temps d’un i altre lloc i en fa previsions. A més dels espais d’esports i d’entreteniment, i informatius de tot tipus.
         Ja era palés, que en determinades zones turístiques, els anglesos, els alemanys, i en menor mesura els holandesos, poden viure totalment usant només les respectives llengues. D’una banda hi ha diaris en els principals idimes estrangers, però, sobretot, hi ha l’accés als canals internacionals de TV en qulsevol idioma. D’altra banda hi ha els comerços exclusius per a col·lectius de diferents nacionalitats. I, a més, en molts dels establiments valencians hi ha personal que també els atèn en les dos o tres llengües més usuals entre els turistes i  residents de les difernets zones. Els rusos, des de fa uns dos anys, a més de tot això tenen emissora de ràdio pròpia.
         Però nosaltres no. Els valencians ho tenim difícil per poder viure usant el valencià. No tenim ni una ràdio pròpia ni una TV pròpia i, per tant, ni accedint als canals internacionals podem sentir la variant valenciana de la nostra llengua. I tampoc no tenim diaris en la nostra llengua al País Valencià, i, segons on, tenim dificultat per a què en comerços i en llocs oficials ens atenguen en valencià.
         Algú podria dir “al menys hi ha l’escola en valencià i no en aqueixes llengües”. El fet és que en les comunitats de residents estrangers no sol haver població infantil i allà on n’hi ha sí que van apareixent col·legis. A la Marina Alta n’hi ha dos o tres en anglés. Entretant, en l’ensenyament en la nostra llengüa s’han produït reculades.
         Així és que amb limitacions en l’ensenyament, amb problemes en l’ús social i sense mitjans de comunicació propis, els valencians som ciutadans de segona en la nostra casa. El tancament de RTVV va ser la confirmació del menyspreu cap a la nostra llengua. El govern del PP va dir que ho feia per necessitat econòmica. Si aquest argument és qüestionable, més qüestionable encara és que no deixara com a mínim la ràdio, que és barata. I així, al menys, podríem dir que som com els rusos que viuen al nostre País.
             


10.22.2014

Los listos que no sabían nada La supuesta ignorancia de los grandes economistas de la tarjeta black Ignacio Escolar (El pulpito laico)

Rodrigo Rato, exvicepresidente económico del Gobierno y exdirector del FMI, no sabía que tenía que declarar ante Hacienda el dinero de las tarjetas ‘black’. Pensaba que Caja Madrid ya pagaba por él. Lo dio por hecho. "No recibí ninguna información que me hiciese pensar que no estaba pagando impuestos (...), era algo que existía desde hace más de 15 años y no me planteé nada", aseguró Rodrigo Rato ante el juez Andreu.
Miguel Blesa, inspector fiscal en excedencia, tampoco sabía que esas "retribuciones que se pagaban con una tarjeta para gastar" también se tenían que declarar. No sabía nada. Tampoco se lo podía imaginar. "Nadie me dio una explicación", declaró Blesa ante el juez.
El presidente de los empresarios de Madrid, Arturo Fernández, también imaginaba que de los pagos al fisco de su tarjeta se ocupaba Caja Madrid. "Yo pensaba que era legal, que no tenía ningún problema. Cuando a mí se me entrega una tarjeta de este tipo ¿cómo voy a saber yo que no es legal?". ¡Quién lo iba a sospechar!
Lo mismo que el presidente del Colegio de Economistas de Madrid, Juan Emilio Iranzo. "Pensaba que Caja Madrid me lo había declarado y retenido en la liquidación de la renta". Él no lo comprobó.
Igual que Estanislao Rodríguez-Ponga, exsecretario de Estado de Hacienda. Fue él quien hizo la reforma fiscal de Aznar y, al igual que Miguel Blesa, antes trabajó como inspector fiscal. A pesar de su experiencia y su preparación, tampoco sabía que había que declarar los 255.400 euros que se fundió de su black.
Tampoco lo sabía Pablo Abejas, exdirector de Economía de la Comunidad de Madrid. Ni Virgilio Zapatero, exministro. Ni José Manuel Fernández Norniella, exsecretario de Estado de Comercio. Ni Gerardo Díaz Ferrán, expresidente de la Patronal. Ni tantos y tantos más.
“Un jubilado que cobra pensión no es un ignorante financiero”, declaró Miguel Blesa hace unos meses ante la Audiencia Nacional para justificar su gestión con las preferentes.
Al parecer, un pensionista está obligado a saber qué es un derivado tan complejo como las preferentes. Pero unos listísimos economistas que han sido ministros, inspectores de Hacienda, secretarios de Estado y hasta directores del FMI no sabían que los sobresueldos se tienen que declarar.

10.21.2014

´Entre Dios y la pelota´ 19.10.2014 d'ALBERTO SOLDADO (LEVANTE-EMV, 19/10/2014)


Tiburcio Arraztoa es natural de Irurita, un pequeño y hermoso enclave del Valle del Baztán, corazón del viejo reino de Navarra y la más euskalduna de las tierras de los viejos vascones. Tiburcio es un enamorado de los juegos de pelota a largo y por lo tanto de la pelota vasca y de la pilota valenciana. Ha dedicado su vida a la docencia y a la promoción del Laxoa, modalidad considerada, junto al Bote Luzea, como la más antigua de la pelota vasca. En ella todavía se usa la «banqueta» y el «quinze i ratlla». Contra olvidos e indiferencias ha conseguido salvarla y colocarla como una de las señas patrimoniales de la cultura vasco-navarra. Es un predicador apostólico de sus virtudes, discípulo de Peña y Goñi, aquel escritor y compositor donostiarra de finales del XIX que escribió la primera historia de la pelota vasca y que alzaba su voz lamentando la progresiva desaparición de los juegos de pelota en las calles y plazas vascas en sustitución de los frontones industriales. 
«Entre Dios y la pelota» es la nueva y admirable aportación de Arraztoa a la historia del juego de pelota que se presentó el viernes en Pamplona. Lleva años dedicado a investigar todo lo relacionado con el clero y el juego que señoreaba los pueblos vascos€ y valencianos. Sí, ha tenido que ser un navarro del Baztán, paisano de conquistadores de Indias, virreyes y gobernadores, asesores de reyes, periodistas, y escritores, que toda esa pléyade de hombres ha dado el hermoso enclave pirenaico, quien se metiese en la historia de nuestro deporte más representativo para rescatar archivos, descubrir historias y recordar personajes como los obispos Olaechea y Vilaplana, o el «retor de Petrés»; o la presencia de la pilota de vaqueta de la mano de Álvaro en el mismísimo Vaticano. O la historia del Pare Cremades de Bellreguard€
Y todo ello en un enciclopédico repertorio de anécdotas referidas a grandes desafíos de pasados siglos, con participación directa de hombres entregados a Dios y al juego de pelota. El día que asesinaron a los jesuitas de El Salvador encontraron en la mesa del P. Ellacuria una pelota de cuero y una pala. Arraztoa recoge con entusiasmo en su obra el hermoso proyecto de D. Bosco Pelotari que extiende el juego de pelota por medio mundo. Todos ellos, detalles de la profunda y generosa estima de Tiburcio Arraztoa a la pilota valenciana que es otra manera de amar a la pelota vasca.

10.14.2014

Tarancon. Cardenal de l'Església, del P. Josep Miquel Bausset (La Veu del País Valencià)


Hui es presenta a València el llibre “Vicente Enrique Tarancon. Cardenal de l’Església”.


Tarancon va ser un bisbe sensible al sofriment i a les necessitats de la gent, un bisbe que no marcava distàncies sinó que s’acostava sobretot als qui més patien. I és que Tarancon al llarg del seu ministeri pastoral, primer com a capellà i consiliari d’Acció Catòlica i després com a bisbe de Solsona, Oviedo, Toledo i Madrid, va ser per damunt de tot un home afable i pròxim als qui patien. A més de ser també un bisbe que aplicà a l’Estat espanyol la renovació que va nàixer amb el Concili Vaticà II. És això el que hui es donarà a conèixer en la presentació del llibre “Vicente EnriqueTarancon. Cardenal de l’Església”, una obra coordinada per Emili Marín i editada per Saó.



Ha estat Emili Marín, capellà i periodista, i durant molts anys director de Saó, qui ha promogut l’edició d’aquest llibre que compta, a més del mateix Marín, amb col·laboradors com José Aliaga, Jordi Bort, J. Fermín Teruel i l’autor d’aquest article.



L’acte de presentació del llibre tindrà lloc hui a les 19 hores, a l’Aula Magna de La Nau. Centre Cultural de la Universitat de València, amb la participació d’Emili Marín, Jordi Bort, animador cultural i membre de la Comissió del Centenari del naixement del Cardenal Tarancon, José Aliaga, doctor en Teologia i Juanjo Enrique-Tarancon, marmessor i nebot del cardenal.



El llibre, amb onze capítols, a més d’un pròleg, fa un repàs exhaustiu a la figura i a la trajectòria del cardenal Tarancon, amb temes tan diversos com “La vida y la persona del Cardenal Tarancon” i “Algunes dades significatives de la seua vida”, de José Aliaga, “El Cardenal de Borriana”, de Jordi Bort, “El Concili de Tarancon”, “Un cardenal per a la Transició”, “Assemblea Conjunta Bisbes-Sacerdots”, “Un cardenal il·lustrat”, “El cardenal torna a casa per sempre”, “Una malaltia i l’adéu del cardenal” i “Un centenari amb escletxes”, d’Emili Marín, “Tarancon, el músic que no arribà a ser-ho”, de J. Fermín Teruel i “Correspondència personal de Tarancon”, de l’autor d’aquest article. 



Tarancon recolzà el dictamen de l'Academia de la Lengua sobre la unitat de la llengua

Quan hi ha una generació de valencians que no va conèixer el Cardenal de la Transició, mort el 1994, és important recuperar la seua figura i la seua trajectòria en el camp de la pastoral, en la renovació conciliar i pel seu compromís per una Església lliure i independent del poder polític. I també en la defensa de la nostra llengua. I és que, enmig de la irracionalitat dels inicis de la “Batalla de València”, promoguda pel “franquisme regionalista” de Miguel Ramon Izquierdo, Ramón Pascual Lainosa, Pepita Ahumada o Vicente Giner Boira, Tarancon, en una nota del 30 de juny de 1975, va recolzar el dictamen dels Acadèmics de la Real Academia de la Lengua i de la Real Academia de Historia, sobre la unitat de la nostra llengua. I anys més tard demanà una RTVV en valencià, “perquè totes les que hi ha són en castellà”.


Com ha dit el papa Francesc, “El Concili va ser una bella obra de l’Esperit Sant”, una obra en la qual va participar amb entusiasme Tarancon, bisbe de Solsona en començar el Vaticà II i d’Oviedo quan va acabar el Concili. Per això aquest llibre d’homenatge a Tarancon que es presenta aquesta vesprada, és una bona ocasió per conèixer millor la figura i l’obra del cardenal valencià, que com va escriure el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, va ser “un home de fe, obert a l’evolució del pensament i als problemes de la gent”.  


Presentació del llibre de homenatge al Cardenal Tarancon

10.12.2014

El pecat d´omissió de Carlos Osoro, d'Agustí Ventura (LEVANTE-EMV, 10/10/2014)


Quan estudiàvem el Catecisme de xiquets ens deien que hi havia «pecats per acció i per omissió». Canvien els arquebisbes, i com han de fer mèrits en la seua carrera cap a la meta funcionarial, que és Madrid „perque ja se sap, que «de Madrid al cielo»„ no convé fer coses que ens puguen destorbar, i serien demèrits en l´ascens funcionarial, com per exemple fer alguna cosa per la llengua dels valencians. És suficient aprendre algunes paraules, per eixir del pas i no molestar als que realment manen. Vull explicar primerament el perquè em crec autoritzat a opinar sobre això. La meua estima per la nostra llengua comença amb els meus pares. Era la meua llengua familiar. Mai he patit de diglòssia, aquella malaltia molt comuna a molts valencians, que pensant que la seua llengua és inferior, creuen que han d´ensenyar els seus fills en castellà per què així prosperaran en la vida. En 1960, a l´antiga universitat del carrer de la Nau de València, quan em matriculava, vaig veure baixar per l´escala del rectorat a Joan Reglà, a Tarradell i al meu mestre Miquel Dolç parlant català. Si aquells hòmens tan "sabuts" parlaven la llengua que jo parlava amb els meus pares, és que era una llengua tan digna com qualsevol altra, de les romàniques, nascudes del llatí, i en aquell moment vaig deixar de patir diglòssia.
Acabada la carrera de Filologia Clàssica, en Madrid per cert, un estiu de 1966 amb un parell d´amics vam organitzar al Casino Mercantil de Xàtiva, un curset de valencià, sota la vigilància de la policia governativa. Estant a Terol, de catedràtic de llatí d´Institut per oposició pota negra, quan anàvem a Alcanyís a fer els exàmens de llengua als alumnes de la franja de Vallderroures, sempre posava una pregunta dins l´examen, titulada Lenguas de España, i em contestaven: «Castellano, vasco, gallego, catalán, valenciano y el "chapurriau", que hablamos aquí». Mal anem. Allò em feia reflexionar molt, mancava molt per fer i explicar.
En 1973 començarem a fer estades per la llengua, primer a Castelló i després a Alacant, dins del Secretariat de l´Idioma. En aquell curs un servidor començava a fer classes voluntàries a l´Institut Femení, d´Alacant, avui Miguel Hernandez, com permetia la llei d´aleshores amb «las lenguas vernàculas», que com saben els llatinistes és un adjectiu que ve de verna= esclau, o siga les llengües dels esclaus. El 20 de novembre de 1975, al diari Información d´Alacant, en pàgines interiors, ja que en primera pàgina apareixia una altra cosa, una periodista becària, novament vinguda de Madrid, em feia una entrevista respecte a les classes que feiem per a professors en Alacant i Elx, jo mateix, Lluís Alpera i alguns altres. En estiu de 1984 en l´Institut Penyagolosa de Castelló i en estiu de 1985 en l´Institut Sorolla de València es van fer les primeres oposicions per a càtedra i agregadoria d´Ensenyament Mitjà. Un servidor estava en el tribunal com a funcionari del ram. Durant 15 anys, des de 1993 fins a 2008 vaig ser president de la Junta Qualificadora de la nostra llengua a Xàtiva. Tot açò em dona opció a parlar del tema. I dic que en tot aquest temps l´Església catòlica valentina no ha fet res per la llengua. I anem al gra.
El franciscà mallorquí Pere Riutort va publicar el 1975 el Llibre del Poble de Déu per a la litúrgia catòlica, què és l´únic que utilitzen alguns capellans; molt poquets no us cregueu. El pobre home ha estat criticat, atacat i finalment oblidat. Com la majoria dels capellans no ho fan si no hi ha un text "oficial" aprovat pel Vaticà, ja fa molts anys l´Acadèmia Valenciana de la Llengua va preparar l´adaptació dels textos litúrgics, sols a l´espera de que els bisbes de l´arxidiocesi valentina els presenten a l´aprovació de la Santa Seu. I cada vegada les esglésies més buides.
El meu col.lega Ramón Haro, cronista d´Agullent, fa un temps va redactar una carta documentadíssima sobre el tema dirigida al nou arquebisbe don Carlos Osoro, que ara se n´ha anat a Madrid amb un pecat d´omissió. Ramón em va dir: «tu signaries esta carta?». I li vaig contestar que amb els ulls tancats, perquè amb el que tu hages posat allí estic completament d´acord, vaif afegir.
I arribà el dissabte 4 de setembre de 2010. Vaig anar a Agullent a visitar a Ramón. No sabia que hi era l´arquebisbe. Quan es va acabar la missa en l´ermita de Sant Vicent, li vaig dir:
„¿Vols que anem a parlar amb ell, per a que veja que els qui hem signat la carta, no tenim banyes ni cua com el dimoni? No passa res, no crec que cap arquebisbe s´haja menjat ningú, per presentar-se.
Anem els dos a la sagristia. I el secretari ens diu: 
„El señor arzobispo tendrá mucho gusto en hablar con ustedes, después de desvestirse de los ornamentos, pues le gusta relacionarse con todos.
La sagristia estava plena de capellans de la Vall d´Albaida, parlant amb la magnífica llengua que allí es parla. En eixir l´arquebisbe, la majoria se´n passaren al castellà, perquè ja saben vostés que el valencià és de mala educació amb els nouvinguts que ens envia el Vaticà sense que els valencians es queixen de res. Amb els bascs o els catalans no s´atreveixen. «Tenemos a los valencianos por mas muelles», que deia el comte duc De Olivares.
„Mire usted, nosotros y algunos más le hemos enviado una carta extensa [que acabaria a la paperera, potser] sobre la aprobación de los textos litúrgicos valencianos que ha hecho la Academia. Hemos querido hablar con usted para que viese quiénes somos personalmente.
„¿Y por qué tendria que hacer, lo que no han hecho anteriores arzobispos?, digué Osoro.
„Pues porque no podemos estar esperando otros 300 años. Ya sabe que la aprobación de los textos, no obliga a que todos los sacerdotes los utilicen, sino que puedan utilizarlos en las zonas valencianoparlantes, según su criterio. Pero existe un trabajo ya hecho y deberia estar aprobado por el Vaticano. Lo tienen los gallegos, los vascos, los catalanes. Los valencianos ¿no tenemos los mismos derechos?, li replicàrem.
No sé si reflecteix la conversació total, que fou prou cordial, però més llarga, utilitzant tots els arguments que ens venien al cap, quan hom ha estat tants anys dedicats a l´estudi i difusió de la nostra llengua. Ha passat el temps i estem igual. Se li haurà d´explicar també açò al nou arquebisbe, Cañizares, que és d´Utiel i castellano-parlant però que té una majoria dels seus feligresos valenciano-parlants. Ell sembla que no ha tingut temps d´aprendre valencià en els anys, que va estar en Alcoi i ara vol que li´l ensenyem.
Tornant al cas d´Osoro, posteriorment a tot açò li vaig demanar audiència per regalar-li un llibre meu recent sobre el procés de la catedralitat de Xàtiva, per què coneguera millor la diòcesi. Es van prendre nota de les meues dades i el telèfon i em van dir: «Ya le llamaràn». Encara estic esperant.
Tot açò és una autèntica burla per als valencians i no vull furgar en la ferida. Però per acabar vull narrar un succeït real que li va passar al meu gran amic Josep Lluis Bausset, natural de Paiporta i veí de l´Alcúdia, que va morir als 102 anys. Home de ciències, molt culte, apassionat de la música, soci fundador de la Filarmònica i columnista fins la seua mort de Levante-EMV, amb qui vaig tenir el privilegi de compartir claustre en l´Institut d´Alzira i acompanyar-lo tots els dilluns a la tertúlia i al concert del Palau de la Música. El sargent de la Guardia Civil de l´Alcúdia, que no era valencià, li va dir un dia:
„Don José, ¿Cómo és que usted, que tiene tres carreras, habla siempre en valenciano, como los paletos?
Bausset que tenia sempre una resposta preparada per a tot, li va contestar:
„Y en su pueblo, los paletos ¿Cómo hablan?
El sargent es va rascar el tricornio i va admetre: «Pues es verdad». 
Els valencians estariem millor amb mitja dotzena de persones com Bausset. Aquesta és la millor medicina contra la diglòssia tan corrent pels carrers del País Valencià. I aquests jerarques de l´Església millor anirien si no es deixaren aconsellar per un entorn de valencians, que estan en contra de la llengua, i que si s´hagueren de presentar sobre el tema, en un tribunal, on jo estiguera actuant, tindrien el suspens assegurat. Fa uns dies a Camp de Mirra, després de la representació de l´obra del Tractat d´Almirra, i davant del monument al rei en Jaume I, dos senyores de la Generalitat que ens des-governa, directores generals de no se què, tingueren la santa barra de fer el seu discurs en castellà. El comentari més suau entre els assistents era: «Quina vergonya!».

10.08.2014

Capellans pel 9N (CATALUNYA RELIGIÓ.CAT)

(CR) “No volem posar-nos al davant de la gent dels nostres pobles però tampoc no en volem quedar al marge”. Això és el que diuen un col·lectiu de gairebé seixanta capellans que aquest dijous han fet públic un document de suport a la consulta del 9 de novembre. Diuen que recullen el sentiment que els fan arribar “molts col·laboradors parroquials” i que també els va portar a participar en la concentració del 11 de setembre. 

El text recull el reconeixement nacional que ha formulat l’episcopat català en documents com Arrels Cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble, i que després bisbes com Xavier Novell i Francesc Pardo, o l’abat Josep Maria Soler, han concretat en el dret a celebrar una consulta. Els signats afirmen si fan seu aquest suport a la consulta es perquè estan “immergits i compromesos en la vida de la gent dels nostres pobles” i que defensen “la llibertat dels responsables de l’Església respecte a qualsevol posicionament polític com també la legitimitat moral del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya”.
El document públic ha estat promogut per capellans de Girona, però s’hi han sumat sacerdots d’altres diòcesis catalanes o de congregacions religioses. Entre ells hi ha Jaume Angelats, professor de teologia i rector de Cadaqués; Lluís Bonet, rector de la Sagrada Família de Barcelona; Martirià Brugada, escriptor;Cinto Busquet, del Moviment dels Focolars; Joaquim Cervera, sociòleg; Pere Codina, claretià; Pere Domènech, rector del Carme i de santa Susanna del Mercadal de Girona; Miquel Àngel Ferrés, arxiprest de l’Empordà; Francesc Romeu, periodista; o Ernest Zaragoza, historiador.
Els promotors del document estan oberts a noves adhesions. 

Aquest és el text íntegre i la llista de signats:

Amb la gent dels nostres pobles

Manifest de diversos capellans de Catalunya

Els signants, som preveres i diaques de l’Església Catòlica al servei de diverses parròquies de Catalunya. Amb aquestes ratlles no volem posar-nos al davant de la gent dels nostres pobles però tampoc no en volem quedar al marge.
Amb molts col·laboradors parroquials (catequistes, Càritas, animadors litúrgics, famílies de catequesi, caps escoltes, consells...), una bona colla de nosaltres vam participar a la manifestació del dia 11 de setembre del 2014 a Barcelona a favor de la consulta del 9 de novembre i d’iniciar un procés que condueixi a la independència de Catalunya. I altres col·laboradors parroquials que no hi van participar (per raons laborals, per obligacions familiars, per salut...) ens manifestaren que s’hi senten identificats.
Referent a això han parlat clar els darrers sants pares. Ho recull bé Mn. Antoni Oriol Tataret al seu llibre “Nació i magisteri pontifici” (Proa, 2007). També ho fan els bisbes amb seu a Catalunya als documents “Arrels cristianes de Catalunya” (el 1985) i encara “Al servei del nostre poble” (el 2010). I darrerament ho han concretat bé i explicitat el bisbe Francesc Pardo de Girona, el bisbe Xavier Novell de Solsona, l’abat de Montserrat Josep M. Soler.
Per això “quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il·legal la consulta del 9-N, s’està usant la llei per impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent. La Constitució del 1978 hauria d’aplicar-se de tal manera que fes possible que les nacions que formen l’Estat Espanyol puguin decidir lliurement el seu futur” (Mons. Xavier Novell).
A més “conèixer què desitgen els ciutadans és fonamental per assumir decisions, siguin les que siguin, i per configurar el present i el futur” (Mons. Francesc Pardo).
Immergits i compromesos en la vida de la gent dels nostres pobles, sentim nostra aquesta qüestió i defensem la llibertat dels responsables de l’Església respecte a qualsevol posicionament polític com també la legitimitat moral del dret a decidir dels ciutadans de Catalunya.
Per acabar, invoquem la protecció dels nostres patrons, la Mare de Déu de Montserrat i el cavaller sant Jordi, per tal que ens ajudin a fer realitat les nobles aspiracions del nostre poble.

Ramon Alventosa i Montfulleda, Jaume Angelats i Morató, Pere Artigas i Reverter, Jaume Avellí i Bastons, Pere-Lluís Aymerich i Armengol, Enric Bahí i Regincós, Josep Balateu i Coromina, Josep Barcons i Muntada, Josep M. Barcons i Vila, Salvador Batalla i Gardella, Lluís Bonet i Armengol, Ramon Bosch i Brugada, Martirià Brugada i Clotas, Cinto Busquet i Paredes, Jesús Calm i Masó, Josep Maria Castellà i Marcet, Jordi Castellet i Sala, Joaquim Cervera i Duran, Pere Codina i Mas, Josep Colomer i Puig, Miquel Cubero i Balboa, Rossend Darnés i Bosch, Pere Domènech i Feixas, Dídac Faig i Vinyes, Miquel Àngel Ferrés i Fluvià, Josep Frigola i Ribas, Ignasi Forcano i Isern, Benet Galí i Johera, Francesc Jordà i Capellera, Ignasi Lòpez i Clevillé dc., Ramon Masachs i Plana, Carles Mundet i Tarrés, Félix Mussoll i Segura, Ramon Oller i Hereu, Àngel Pagès i Isern, Pere Pau i Cos, Jordi Pla i Planas dc., Lluís Plana i Sau, Francesc Planella i Arnau, Enric Plantés i Badosa, Narcís Ponsatí i Prujà, Joan Pujol i Prat, Miquel Ramió i Feliu, Jaume Reixach i Felipe, Joan Riu i Ferrer, Francesc Romeu i Torrents, Enric Roura i Sabà, Lluís Solà i Triadú, Josep Soler i Llopart, Joan Solés i Pujol, Josep Taberner i Vilar, Joan Triadó i Serracant, Enric Tubert i Pagès, Miquel Vall-llosera i Desmiquels, Eudald Vilà i Canal, Xavier Xutglà i Ruiz, Ernest Zaragoza i Pascual.

10.05.2014

Montserrat, una muntanya màgica

http://9nihilo.blogspot.com.es/2014/10/el-senyor-reig-pla-i-auschwitz-escriu.html?showComment=1412339831589#c6453076697607181662

Resposta de Sal·lus Herrero

Em diu, l'amic Antonio, que faig una desqualificació de 'totes' les religions a l'hora de criticar el senyor Reig Plà, però això no és del tot cert, perquè després de replegar les crítiques l'ús de la història de la filosofia moderna he assenyalat que potser aquelles religions com la teologia de l'alliberament, el budisme socials i altres religions -que s'emmarquen dins dels drets humans- siguen respectables i valuoses perquè ajuden al creixement espiritual; les religions que van en contra dels drets humans, mereixen molt poc respecte, al meu parer, i han de ser criticades per tots els mitjans perquè ajuden a la vulneració dels drets humans, d'homes i dones, dels pobles, etc.

També m'invita a posar-li l'espill de Jesús davant el senyor Reig, em sembla que és el que intente fer al llarg de tot l'article sobretot a la part final, posar-lo davant de Jesús, de Ghandi i de Luther King que representen uns dels més importants i activistes i lluitadors pels drets humans, com indica Buenaventura Dos Santos al llibre "Y si Dios fuera un activista proderechos humanos?". Igual no m'he explicat bé, però és el que tractava de fer per mostrar l'antagonisme radical entre les paraules i la vida, en palaus luxosos i al costat dels més rics i poderosos, del senyor Reig i els exemples que hem posat de Jesús, Ghandi i Luther King, enfrontats als poderosos, defensant els drets humans, contra la riquesa, contra el racisme, a favor de la llibertat i de la fraternitat.

No obstant, el que més en dissidència i disconformitat estic és en la frase on s'indica que "la ciència i els científics han respectat i respecten sempre totes les religions"; no és la meua opinió, potser hem llegit i interpretat distintes històries de la filosofia i històries de la ciència, no passa res, però jo l'invitaria a llegir a l'amic Antonio, a Charles Darwin i a Richard Dawkins, sobretot "El espejismo de Dios", és un llibre per a reflexionar sobre les religions i les creences religioses; fa pensar. I també crec que hauriem de pensar més sobre el cas de Galileu i inclús el deTaillard de Chardin, enfrontat el Vaticà contra ell, pels seus plantejaments inclusius amb les teories evolucionistes de Darwin. L'església catòlica ha estat quasi sempre i encara està contra la ciència i els científics; i aquests, lògicament, li han pagat amb la mateixa moneda.

En qualsevol cas, gràcies pels suggeriments, els reflexions i les crítiques perquè sense crítica només impera el dogmatisme, el fanatisme i les supersticions, inclús les cientificistes. I hem de criticar-ho tot perquè una religió sense critica es torna inquisitorial i esperitisme, un emmirallament que fa servir la religió com a manera de dominació de les consciències,els cossos i el sexe de la gent... I això és intolerable en qualsevol societat democràtica i respectuosa amb els drets humans.

10.01.2014

Tres articles sobre educació (LEVANTE-EMV, 30/09/2014)

La educación en España

30.09.2014 | 04:15
El 1 de agosto de 1990, Eduardo Mendoza nos regaló su diario paródico y satírico Sin noticias de Gurb, en el que a través de dos extraterrestres el escritor barcelonés nos ofrece una mirada asombrada sobre nuestra sociedad. De este recurso literario ya se sirvió Voltaire en su obra Micromegas, en la que dos viajeros celestes descubren a los humanos y los analizan. 24 años después, imaginemos que Gurb vuelve a España y decide realizar un informe sobre nuestro sistema educativo. Seguramente elegiría como título Es país de locos. Simplemente con que en lugar de vagar por las calles de Barcelona decidiera analizar la educación en España se sentiría desbordado por la confusión, como la que sentimos muchos profesores que como es mi caso llevamos 29 años dedicados a la noble tarea de intentar formar a nuestros adolescentes.
Gurb se asombraría y por supuesto quien escribe, al escuchar que es muy importante que en España haya dos partidos políticos „PP y PSOE„ que garanticen la gobernabilidad con su partidocracia. Me permitirán que me ría de esto cuando a lo largo de la historia han sido incapaces de ponerse de acuerdo para pactar una ley educativa lógica, coherente y sencilla que únicamente sirva a los intereses de nuestros alumnos, de la buena educación y que perdure en el tiempo sentando las bases de un país.
Desde que ejerzo con entusiasmo mi profesión, he padecido cinco leyes reguladoras de la estructura educativa: la ley general de Educación de 1970 (EGB y BUP), la Logse de 1990, la LOCE de 2002, la LOE de 2006 y ahora la Lomce de 2013. No contento con ello, se han realizado dos leyes reguladoras del sistema educativo en general la LODE de 1985 y la Lopeg de 1995. Todo este galimatías de siglas se traduce en confusión para el profesorado y lo peor de todo en un proyecto educativo que se basa en los bandazos que van dando los ministros, secretarios, subsecretarios, vicesecretarios, directores territoriales, consellers, asesores... Es increíble la inoperancia de tantos cargos.
Siempre que se habla de soluciones de mejora se piensa en el cortoplacismo, ese es el gran error. El problema español se resolverá cuando tengamos chavales bien formados, con menos índice de fracaso escolar, con hábitos lectores más desarrollados. Fomentando el esfuerzo, el interés, el afán de mejora, la compresión, la lectura, el estudio de lenguas...
Gurb se siente sorprendido cuando comprueba que el examen más importante que realizan nuestros chavales, que marcará las posibilidades de estudiar una carrera u otra, no se puede ver una vez corregido. En los exámenes del Selectivo se puede pedir una revisión o la corrección por parte de otro profesor, pero no se pueden ver materialmente. Algo inaudito en nuestros tiempos.
La ruina económica para las familias con los gastos de los libros de texto indigna a nuestro visitante. El inicio de curso supone una sangría económica para cualquier familia que tiene que pagar unos libros caros, que no tienen mucha utilidad y que son cambiados regularmente por parte de las editoriales para que no se puedan pasar de unos a otros, algo que debería ser una práctica habitual en centros educativos.
El informe de Gurb no va a ser muy favorable: fracaso escolar, gasto enorme, profesores poco valorados, calendarios dispares, burrocracia que nada tiene que ver con la actividad docente en la clase. Un país de gente bien formada es una garantía de futuro de ciudadanos poco manipulables, puede que a los grandes partidos esto no les interese.


A benefici de l´enveja

30.09.2014 | 04:15
Fa més de trenta anys, a Grècia, vaig topar-me amb un catedràtic d´institut andalús que portava ja anys sentint-se allò que «els mestres tenim massa vacances». La seua rèplica: «No es que que nosotros tengamos muchas, es que vosotros tenéis muy pocas». Era un individu acostumat a fer la d´ell i a acarar els problemes amb més habilitat que força. Devia pensar que el seu contrincant, amb una resposta així, quedaria neutralitzat durant unes quantes décadas. S´equivocava. Molt poc després, el PSOE guanyaria les eleccions i quan encara no havia format govern, difonguí el rumor que els ensenyants romandríem treta cinc-hores setmanals físicament presents en el centre. Ni una paraula del que hauríem d´haver fet, o de si havien condicions mínimes per no acabar malalts dels ossos o dels pulmons. Literalmente parlant la mesura no s´acomplí mai, però se sumà a l´esperit d´una corrent que algun sindicat de classe venia explicant des de la transició: «Trabajamos poco». Passà el temps.
En la més llarga de les vagues, s´acabà acceptant que el mes de juliol seria lectiu. Durant anys pareixia que la cosa quedava en paper mullat, però des del 1999 és normal continuar l´activitat burocràtico-administrativa fins la segona quinzena, decisió justificada des del moment que els dies lectius del mes de setembre cada vegada són més i, clar, la faena ha d´estar avançada abans d´anar-se´n de vacances. Al País Valencià enguany hem arribat a la meta: ja no podem retrocedir més i tot setembre és ja lectiu. Cal afegir, a més, que els funcionaris de Secundària hem pertangut al grup A, sense que, però, mai hàgem estat equiparats económicament. El motiu era, precisament la llargària de les vacances. Ara ens hem quedat sense equiparació i sense vacances.
La distinció universitària entre docència i 
investigació, no té cap equivalent en l´àmbit de la Secundària. Ací no hi ha disjuntiva: si no és docència, es perquè són vacances. Si això s´accepta, cauen totes les barreres que pogueren haver impedit en un altre temps la docència durant onze mesos a l´any? com qualsevol altre treballador, i no hauria que excloure que aquest siga el futur que espera als més joves. 
Ara, ¿eren les coses tan desgavellades en un altre temps encara molt pròxim i estaven tan desatesos els alumnes i l´interés de les seues famílies? Tot depén de la jerarquia assumida. Si l´objectiu principal és tindre els xiquets arreplegaets „com reclama bona part de la societat i tants polítics se´n fan portaveus„ aleshores, treballem poquíssim. Ara, si l´objectiu és transmetre informació, posar paraules als procesos que han començat ja en l´esperit i no faran més que assumir nou reptes al llarg de la vida, l´actual calendari, i la tendència que animà la confecció dels del veïnat autonòmic, és una monstruositat. Voldria saber quants són els pares „la societat„ als que l´enveja pura i dura els impideix veure el flac favor que fan als seus fills encomanant-los a professors no llegits, no reciclats, tampoc il·lusionats, a més de disposats a pegar la cabotà

¿Quién lee nuestro trabajo?

30.09.2014 | 04:15
Todo comenzó con la pregunta que da título a este artículo. Se la formulé a Agustín, mi compañero de departamento, durante la primera comida que mantuvimos al inicio de este curso universitario, en un bar cercano a nuestra facultad. En su contexto original, se refería al hecho de que nuestras carreras se rijan cada vez más por publicar artículos en revistas especializadas, y por las citas que recibamos en ellas. En su mayoría, éstas son de acceso restringido, lo cual significa que un ciudadano normal tiene que pagar para consultarlas (unos 30 euros por artículo), o bien que uno ha de pertenecer a una institución como la Universitat de València, inscrita a algunas de estas revistas a través del pago de una cuota general. 
En cualquier caso, la respuesta a mi pregunta fue que nuestro trabajo lo lee un público muy limitado. Esto ya es lamentable de por sí, y no por una cuestión de narcisismo. Agustín y yo trabajamos en el ámbito de la educación y quisiéramos que nuestros lectores fuesen la totalidad de la comunidad educativa, cuyos problemas tenemos en mente a la hora de estudiar. El asunto se vuelve más frustrante todavía cuando uno considera, como yo lo hago, que la democratización de la educación es una de las palancas fundamentales para cualquier proyecto progresista, entendido como aquél que busca lograr una mejora de las condiciones de vida de la gran mayoría de la población. 
No soy sordo al hecho de que esta queja no corresponde únicamente al mundo universitario, sino que reproduce la de todos aquellos hombres y mujeres novelistas, poetas, músicos, etcétera, que a lo largo de la historia han querido contribuir a la herencia cultural de la humanidad, pero vieron que sus herederos acababan siendo apenas un puñado de colegas, aburridos de tratarse unos a otros. Ruego al lector que no se deje llevar por el sentido común mercantilista («si no leen tu trabajo es porque no lo merece, ¡espabila!») y considere este problema desde el punto de vista de la estructura de nuestra sociedad. De hecho, pues pasa lo mismo con la riqueza que con la cultura: hay riqueza para todos, el problema es que está mal distribuida. Y hay cultura para todos (y de calidad), y millones de personas que desean disfrutar de ella, el problema es que desde la política se sigue buscando que sólo puedan acceder a ella unos pocos. ¿Cómo? Mediante la proliferación de colegios y universidades privadas, mercantilización del conocimiento, nula inversión pública en cultura? 
Y en medio de este horizonte, emerge Podemos. Lo hace desde el seno de la universidad pública (de la Complutense, la mayor en número de alumnos), de la mano de profesores conscientes de compartir el precario destino de sus ciudadanos, y comprometidos por ello a lograr un movimiento político que logre la redistribución de la riqueza y de la cultura. ¿Alguien cree que Podemos podría haber surgido de una universidad privada? Jamás. Nada en Podemos es advenedizo o fruto de casualidad.