Monseñor don José Vilaplana

CALOR ESCOLAR I CANVI CLIMÀTIC ( i 3 ), de CARME MIQUEL (LEVANTE-EMV, 23/09/2014)

Les tempertures estan baixant i als centres educatius la jornada escolar és més suportable. I també plou després d’haver passat l’any més sec de tota la història des que hi ha registres. I aquesta, la de la pluja, és una bona noticia, sempre que ploga amb trellat. Ja ho cantava Raimon: Al meu País la pluja no sap ploure/ O plou poc i és la sequera/ o plou molt i és el desastre/. Perquè el clima Mediterrani ha tingut sempre aquests capricis. No obstant, aquesta característica climàtica no sempre s’ha tingut present a l’hora de dissenyar l’ordenació del nostre territori (urbanització en zones inundables, invasió humana de la costa i destrucció de les defenses naturals com les dunes,,,etc) I per això les conseqüències, quan hi ha hagut desastres, han sigut més greus del que ho haurien sigut cas d’haver-hi actuat amb racionalitat, tot tenint present el clima. Però si fins ara això era censurable d’ara en avant ineludiblement cal actuar tenint molt present el canvi climàtic, quan es projecten infraestructures i quan s’organitzen les activitats econòmiques. Segons els informes de l’IPCC, els fenomens  meteorològics naturals van a ser més intensos i més freqüents --ja  ho estan sent per tot  arreu-- i les mesures per mitigar el canvi climàtic suposen , d’una banda la reducció dràstica de l’emissió de CO2 a l’atmosfera i d’altra l’adopció de mesures de previsió i d’adaptació a la nova situació.

            Avui mateix està tenint lloc a Nova York la reunió internacional sobre el canvi climàtic. Per aquest motiu, i per tal d’exigir als mandataris l’adopció urgent de mesures que frenen de manera significativa l’emisió de gasos d’efecte hivernacle abans de l’any 2020, diumenge passat es van produir nombroses mobilitzacions arreu del món.  Amb aquest motiu, ESCOLA VALENCIANA ha fet públic un manifest –“Escola Valenciana davant del canvi climàtic”, ( www.escolavalenciana.org ) que ha remés a les escoles, i també als responsables polítics. Alhora, s’hi fa una crida a tots els sectors de la societat, polítics, econòmics, acadèmics i socials en general, per tal que no obvien la problemàtica mediambiental que estem vivint  i que responguen positivament a les demandes que sorgeixen de les Cimeres del Clima propiciades per les Nacions Unides.

En l’esmentat document s’explicita que, tot i que la solució a la problemàtica del canvi climàtic ha de ser global, també són irrenunciables les actuacions en l’entorn pròxim. I en aquest sentit, l’espai escolar a més de ser un àmbit educatiu és també un dels àmbits on s’han d’aplicar mesures fermes per reduir les emissions de CO2. Mentre fem camí cap a una societat justa i ambientalment responsable. 

CATALUNYA RELIGIÓ.CAT

El monjo Manuel Nin relata el martiri actual de les esglésies d'Orient

Dc, 24/09/2014

(CR) Informar i conscienciar. Són els objectius de la Fundació Joan Maragall en convocar un acte perquè el benedictí Manuel Nin expliqui la situació dels cristians perseguits al Pròxim Orient. Tal com relatava el mateix Nin en un article publicat a l'Osservatore Romano el mes de juliol, l'escenari s'ha agreujat els darrers mesos: "Mossul, ciutat custòdia de la Paraula de Déu, ha esdevingut avui custòdia de la sang dels màrtirs".
Manuel Nin, que és monjo de Montserrat, rector del Col·legi Grec de Roma i arximandrita, pronunciarà el proper dimecres dia 1 la conferència 'Les esglésies cristianes al Pròxim Orient avui'. L'acte comptarà amb el periodista i escriptorAntoni Puigverd, que presentarà Nin, i que durant el mes d'agost va publicar aLa Vanguardia diversos articles –'Cristians', 'L'arximandrita' i 'Pell escrita amb sang'– que es feien ressò d'aquesta greu situació.
Es tracta d'una activitat oberta i gratuïta però es demana inscripció prèvia.

En aquest vídeo, Nin, en tant que benedictí especialitzat en les esglésies orientals, donava algunes pistes per entendre l'abast del que considera una tragèdia humana i també patrimonial. En l'àmbit de les persones denunciava “una emigració forçada” i una “situació clara de persecució” per part de grups islàmics molt durs. I pel que fa al patrimoni es referia a la desaparició de biblioteques –amb textos inèdits de pares de l'Església–, i també d'esglésies siríaques i d'iconografia molt antigues que actualment “són cendra”.
Així mateix situa la importància de la ciutat de Mossul com a espai històric de convivència interreligiosa on a hores d'ara “ja no queda cap cristià”.

MANIFEST D’ESCOLA VALENCIANA DAVANT DEL CANVI CLIMÀTIC

Davant de la reunió internacional sobre el canvi climàtic, que té lloc ell dia 23 de setembre de 2014 a Nova York, des d’Escola Valenciana volem unir la nostra veu a la dels qui demanen mesures urgents per frenar de manera significativa l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, abans de l’any 2020.

En aquest sentit, manifestem la nostra adhesió a les demandes de la “Mobilització Climàtica dels Pobles” que està tenint lloc arreu del món, ja que el canvi climàtic constitueix un greu problema ambiental que afecta de manera absolutament negativa la sostenibilitat en tota la Terra.

Però tot i ser conscients que la solució a aquesta greu situació que representa la transformació del clima produïda per l’acció humana ha de ser global, també som conscients que són irrenunciables les actuacions en l’entorn pròxim.

Per aquest motiu i coherents amb els plantejaments reflectits en les Conclusions del IV Congrés d’Escola Valenciana, “Escola Valenciana i societat sostenible” celebrat el mes de desembre de l’any 2006, volem recordar i manifestar el següent:

_ L’educació com a component fonamental del desenvolupament humà, és, alhora, un dret universal que ha de capacitar individus i col·lectivitats per a un desenvolupament sostenible.

_ En la tasca educativa i docent considerem ineludible l’aplicació de programes per a la sostenibilitat, incloent-hi tots aquells aspectes relacionats amb la lluita contra el canvi climàtic, i que els principis de sostenibilitat informen tota la vida escolar.

_ L’espai escolar, a més de ser un àmbit educatiu, és també un dels àmbits on s’han d’aplicar mesures fermes per reduir les emissions de CO2 causants del canvi climàtic. Per tant, fem una crida a tots els col·lectius que incideixen en el món escolar a actuar-hi en aquest sentit.

_ És important que en l’activitat escolar diaria s’actue de manera sostenible procurant la reducció de despeses energètiques i adoptant mesures d’estalvi que constribuisquen a la sostenibilitat ambiental.

_ L’administració ha d’abordar amb urgència el tema de la sostenibilitat dels edificis escolars. En els de nova creació haurà de considerar-se la ubicació per afavorir-hi l’accés a peu, amb bicicleta o amb transport públic. L’orientació haurà de ser aquella que possibilite el màxim estalvi energètic a més de dotar l’edifici de sistemes de producció d’energies alternatives. Mentre que els materials a utilitzar seran aquells que resulten mediambientalment sostenibles.

_ En els edificis ja construïts caldrà fer totes les adaptacions possibles per tal que estiguen d’acord amb el màxim de sostenibilitat i amb el mínim de la despesa energètica que genere gasos d’efecte hivernacle. Treballs d’aquests tipus, que són necessaris per a la sostenibilitat, afavoririen, alhora, la creació de llocs de treball.

_ En definitiva demanem a tots els sectors de la societat, polítics, econòmics acadèmics i socials en general, que no obvien ni minimitzen la problemàtica mediambiental que estem plantejant i que responguen possitivament a les demandes que sorgeixen de les Cimeres del Clima propiciades per les Nacions Unides.

_ Fem una crida per tal que es reconsidere l’actual model de creixement

econòmic que és depredador i destructor de recursos de la terra i que es faça camí en l’adopció de mesures que conduisquen a una societat justa, ambientalment responsable, que responga a models de vida sostenibles.

Adiós alumnos, adiós JORGE ÁLVAREZ YÁGÜEZ* (FARO DE VIGO, 17/09/2014)

Hoy no iré a clase, no lo haré ya más, después de varios decenios haciéndolo, y los últimos en esta ciudad. Ya no enseñaré a Descartes o a Kant, a ninguno de los grandes pensadores de la humanidad. ¿Nostálgico?, no, decididamente no; ha sido una decisión voluntaria. En muy poco tiempo no podría seguir haciéndolo aunque quisiera, pues la nueva Ley que este curso se pone en marcha, no dejará lugar alguno para el pensamiento, dará el último paso para desterrarlo de la enseñanza. Progresivamente se han ido introduciendo medidas para dejar a la filosofía fuera. La máxima en la que Kant cifraba el ideal ilustrado, pensar por uno mismo, no es ya la de ninguno de los gobernantes, de distinto color, que se han ido sucediendo. Todos parecen estar de acuerdo que todo lo que no sea utilitario, estrictamente funcional debe ser excluido. Y siguiendo ese esterilizante criterio lo que habría de ser una amplia formación del individuo, esa que le tornara en un ser complejo y crítico en lo que afecta a entendimiento y sensibilidad a través de los inicios en los hitos de nuestra cultura, en la ciencia, arte, filosofía... va dejando su lugar a una especie de adquisición de habilidades de diferente nivel para el empleo. Una estrecha adaptación del individuo a las exigencias más inmediatas del mercado, al menos tal como interpretan algunos tales exigencias.

Obsérvense si no las recomendaciones de la OCDE, cuyos informes pesan ya más que ningún otro en los distintos ministerios de Educación europeos, proponiendo introducir materias de cultura financiera, uso de tarjetas de crédito (sic), etc. No se crea que me refiero a la situación de las llamadas "humanidades", no son solo ellas las cuestionadas, la formación en ciencias no está menos aquejada. Ese demediamiento en la formación fue perfectamente complementado por tres factores devastadores: 1) El imperio de cierta pedagogía, que ocultaba su vaciedad bajo un lenguaje oscurantista, guiada por el principio de creer que se pueden enseñar los métodos sin apenas dominio de los contenidos, ignorando que, a partir de cierto nivel, sin profundizar en estos era imposible realmente iniciarse siquiera en aquellos, que no hay manera de aprender a pensar sin hacerlo hondamente. 2) La pedagogización que atravesó todo el sistema traía casi inevitablemente consigo una infantilización del alumno, una patologización de sus carencias, una apelación continua a su des-responsabilización para derivarla a otras instancias. 3) A esto último contribuyó, sin duda, la pérdida de especificidad de la enseñanza media, lo que en su momento quedó reflejado en la formación del llamado "bloque no-universitario", con la consiguiente desconexión con la Universidad; el sometimiento entonces de la Enseñanza Media a criterios más apropiados a niveles previos; solo hay que ver hoy a los profesores vigilando los patios o la llegada del autobús; pero criterios acordes fueron aplicados a la selección y formación del profesorado, a la consideración de sus expedientes, etc. Únase a todo esto: la desestabilización de la enseñanza resultado de los cambios en la configuración mundial de los mercados y de la organización política, los flujos sociales y, muy particularmente, una progresiva desigualdad social; una detracción de medios para la enseñanza pública; en fin, un sistema sometido a un constante vaivén por sucesivas leyes de reforma, elaboradas a espaldas de los interesados, la última con el solo asesoramiento de la Conferencia episcopal, como si cada cual quisiera hacer su experimento particular con lo más importante para un país, que hace tiempo que no es otra cosa que el conocimiento.

No, no tengo nostalgia, sí preocupación por ver como se sistematiza progresivamente la formación calculada del hombre unidimensional.

*Doctor y catedrático de Filosofía de Instituto

Associació Amics del Bisbe Deig (d'un correu)

Cicle de conferències:

L'Associació d'Amics del Bisbe Deig,  presenta un nou cicle de conferències per al nou curs que comença.

XAVIER MELGAREJO

DIA 3 D’OCTUBRE

Psicòleg i doctor en pedagogia
 Presentació del llibre: Gràcies Finlàndia
 Presentarà l’acte: Josep Miquel Varea

AITOR ESTEBAN

DIA 24 D’OCTUBRE |

Portaveu parlamentari del PNB a Madrid
 Títol: Per decidir
 Presentarà l’acte: Lluís Guasch

ANTONI PUIGVERD

DIA 14 DE NOVEMBRE |

Escriptor i periodista
 Presentarà el seu nou llibre.
 Presentarà l’acte: Ignasi Aldomà

RAFEL NADAL

DIA 12 DE DESEMBRE |

Periodista
Presentarà el seu nou llibre: Quan en dèiem xampany
Presentarà l’acte: Francesc Romeu

JOAN VILA

DIA 30 DE GENER |

Empresari
Presentarà el llibre: La crisis des de la trinxera
Presentarà l’acte: Joan Martí

FRANCESC

MARC  ÁLVARO

DIA   FEBRER  (dia a determinar)

Periodista i escriptor
Presentarà l’acte: Jaume Cabús

VICENÇ VILLATORO

DIA MARÇ  (dia a determinar)

Periodista i escriptor
Presentarà el llibre: UN HOME QUE  SE’N   VA

Presentarà l’acte: Carles Tejedor 

CALOR ESCOLAR I CANVI CLIMÀTIC (2), Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 16/09/2014)

La calor ha continuat i la permanència en els centres escolars ha continuat sent insuportable. Des de la Conselleria diuen que no és culpa seua que faça calor. Però ho és. Vegem:

           1- En el nostre clima meditarrani, setembre continua sent un mes de tamperatures altes. Des de sempre, els primers dies d’escola, l’alumnat entra a uns edificis inadaptats a les condicions climàtiques a més de recalfats per la calor de l’estiu.

       2 -  Com comentava en l’article anterior, estem en ple procés d’un greu canvi climàtic que ens va augmentant les temperatures. Només cal consultar els informes del Panell Internacional de Climàtic, per  considerar-ne l’abast.

            I que té a veure la Conselleria d’Educació de la Comunitat Valencina en tot això? Molt. Em remet a unes propostes d’Escola Valènciana implícites en el seu “Decàleg per a una escola mediambientalment sostenible” D’aquest deduïm que l’administració, haurà de tindre en compte aquests elements del temps i del clima per racionalitzar el calendari escolar. D’altra banda,  els edificis de nova construcció s’hauran de fer amb criteris bioclimàtics. I en els edificis construïts s’hauran de fer, rapidíssimament, unes  adaptacions a la situació climàtica actual i futura, per la qual cosa s’hi haurà que adoptar mesures personalitzades en cada centre. Mesures per l’eficiència energètica d’un costat i  la utilització de les renovables d’altre, han de fer disminuir l’emissió de CO2 a l’atmosfera. D’altra banda caldrà l’adopció de mesures tècniques per a diverses reformes, com ara: canviar l’encristallament de moltes parets que, durant gran part de l’any converteixen els centres en autèntics hivernacles. També cal augmentar el nombre d’arbres bàsicament els de fulla caduca que mantindran l’assolellament durant l’hivern i faran ombra a l’estiu. I després estan els corrents d’aire, procurar que se’n produïsquen per mitigar la calor ambiental. I la instal·lació d’envelats en les finestres, que facen ombra però no impedisquen la ventilació. I n’hi ha més, moltes més mesures que es poden prendre per aconseguir uns edificis escolars un poc més confortables i més sostenibles mediambientalment.

            D’altra banda, des de les mateixes escoles també es poden prendre mesures en la mateixa línia, que serien completades amb elements didàctics per a, de manera rigorosa ferma i serena, animar l’alumnat a actuar-hi de manera responsable

            Ja sabem però, que cal una acció pel clima global, una implicació dràstica dels organismes internacionals.. En aquest sentit tenim una mala notícia: el nomenament d’Arias Cañete, com a comissari  d’energies i canvi climàtic. Les seues accions en empreses petrolieres no hi són un bon aval.

Manifest d'un grup de professors/res de l'IES Ausiàs March de Gandia (Safor)

    Els professors de l’IES Ausiàs March de Gandia que signen avall desitgen manifestar el seu rebuig al canvi de calendari escolar del curs present 2014/15 i volen posar de manifest les raons pedagògiques que desaconsellen el canvi:

    1.- El nou calendari, que avança els exàmens de setembre a juliol, interromp de forma dràstica el procés pedagògic i afavoreix l’abandó de qualsevol activitat acadèmica durant quasi dos mesos. Açò perjudica especialment aquells alumnes que acudien als exàmens de setembre amb la finalitat de poder superar les assignatures pendents. Aquest procés ara queda tancat a principis de juliol. D’aquesta manera desapareix qualsevol estímul per a continuar esforçant-se en la seua formació durant el període estiuenc i que arriben a setembre amb un nivell més baix del que hem pogut comprovar en cursos anteriors.

    2.- El R.D. 486/1997 estableix les disposicions mínimes de salut en centres d’ensenyament i regula una temperatura compresa entre 23 i 27 graus en estiu. Donat que el període estiuenc tendeix a desplaçar l’etapa de màximes temperatures cap a les darreries d’agost i setembre, era previsible que ens trobàrem amb episodis de lipotímies, marejos, baixades de tensió, etc. que vénen registrant-se aquests últims dies. Entenem que, en aquestes circumstàncies, el procés d’ensenyament-aprenentatge es veja afectat negativament.

    3.- Entendríem que un canvi en les dates del calendari docent en el sentit en què s’ha realitzat a la Comunitat Valenciana, tal vegada tindria algun sentit en comunitats amb una climatologia diferent, en la qual, de forma natural, les temperatures s’adapten a allò que les mateixes autoritats consideren apropiat. A la Comunitat Valenciana, tanmateix, el que provoca aquest canvi és que l’alumnat inicie el curs en inferioritat de condicions, ja que no poden aprofitar a ple rendiment l’inici de les activitats acadèmiques com ocorre en altres llocs. Aquest fet ve avalat pel fet que comunitats autònomes que posaren en marxa una modificació com aquesta, l’hagen abandonada per ineficaç.

    4.- El fet que la convocatòria extraordinària s’avançara de setembre a juliol ha provocat que el nombre d’aprovats en aquesta convocatòria disminuesca sensiblement respecte a cursos anteriors. De fet, resulta extraordinàriament difícil que un alumne siga capaç d’aprovar en només quinze dies una matèria en què ha estat avaluat negativament durant el procés d’ensenyament-aprenentatge de nou mesos.

    Al marge dels criteris estrictament pedagògics, ens agradaria deixar constància que hi ha altres àmbits que es veuen afectats per aquest canvi. Ens referim amb açò als efectes econòmics perjudicials en el sector turístic del qual depén en gran part la nostra zona. Ens consta que l’Ajuntament de Gandia per la seua part ja ha manifestat en un comunicat oficial el seu descontent.

    D’altra banda creiem també que la dinàmica socio-familiar (especialment la planificació de vacances i l’atenció dels fills durant el mes de juny) s’ha vist afectada negativament amb aquesta mesura. L’AMPA del nostre centre ha fet també un comunicat al respecte a la premsa i té la intenció de remetre l’escrit a la Conselleria d’Educació.

    Finalment, ens  agradaria matisar que el nostre calendari laboral va des de l’1 de setembre al 31 de juliol. La nostra tasca no es limita a impartir docència, sinó que inclou també la preparació de classes, la formació docent, la correcció d’exàmens, les reunions d’avaluació, la preparació de programacions didàctiques i un llarg etc. En qualsevol cas, volem en aquesta ocasió insistir en el fet que les hores lectives amb un o altre calendari són exactament les mateixes, és a dir, la nostra denúncia no té res a veure amb el nombre de les nostres hores de docència, que, insistim, són les mateixes, sinó en la seua inadequada, injustificada i incoherent distribució.

El pulpito laico

EXALTACIÓN DE LA CRUZ (14 de septiembre de 2014) (ORAR EN EL MUNDO OBRERO)

No podríamos imaginar para nuestra vida un desenlace distinto del suyo. La cruz de Jesús nos señala la meta: amar hasta el don total de sí mismo.

VER

Ningún ser humano es ilegal. Pero Janeth Beltrán Martínez murió en el hospital de Toledo después de pasar cuatro horas esperando sin que la atendieran. No tenía tarjeta sanitaria. Tampoco la tenía el joven senegalés de 28 años que murió en mayo en Mallorca después de que el hospital de Inca le denegara la atención sanitaria. En España, desde abril de 2012, el Real Decreto 16/2012 excluye de esta asistencia a los extranjeros en situación irregular. El Espacio del Inmigrante del Raval, en Barcelona, lucha desde hace año y medio contra esta ley que considera racista.

Manuela (nombre ficticio), Davide y Mustafá, son gente "normal y corriente", como ellos mismo se definen, vinculada al barrio del Raval. Empezaron a darse cuenta de que muchos de sus vecinos del barrio dejaban de acudir a las urgencias de los hospitales por miedo a que les denunciaran o les cobraran por una atención médica que no podían pagar. Cansados de ver cómo, en muchas ocasiones, se cobraba a los inmigrantes por acudir a urgencias y en vez de reclamar sus facturas, dejaban de acudir a los hospitales, se pusieron en marcha.

El Espacio del Inmigrante defiende el derecho a la sanidad pública de este colectivo desde varios frentes. De la atención médica básica -Manuela es médica- hasta la reclamación de facturas ilegales por acudir a urgencias, o la atención psicológica. Alertan de que han aparecido hasta focos de tuberculosis en el Raval: "Si excluyes a una parte de la sociedad del sistema, creas riesgos más caros que la inclusión", denuncian.

"No somos una ONG que realiza servicios, ayudamos a gente a que conozca sus derechos para que ellos mismos los ejerzan". No tienen estructura legal ni reciben subvenciones. "No nos interesa, somos un colectivo que decide tomar sus derechos en vez de pedirlos", aclara Manuela. Insisten en que lo que hacen es "acompañar" a los inmigrantes en su reivindicación colectivizándola y buscan empoderar a quien en ese momento es más débil.

En España hay más de 800.000 inmigrantes que se han quedado fuera del sistema sanitario, según la plataforma 'Yo Sí Sanidad Universal'. De momento ya han conseguido que se anulen unas cuantas facturas que no debían cobrarse y aseguran que "con conseguir que uno ejerza sus derechos ya es suficiente".

"Muchos subsaharianos creen que cuando lleguen aquí todo irá de maravilla, porque creen que el Estado les protegerá como protege a sus cooperantes en África", relata Mustafá. Pero no es así, el Estado del bienestar no es para todos. Hace poco recibieron a tres inmigrantes que llegaban de Melilla. "Tenían la mirada perdida, sólo repetían que querían trabajar, pero estaban destrozados", recuerda Manuela.

Aunque muchos inmigrantes siguen quedándose definitivamente excluidos del sistema, eso no significa el fin de la reivindicación. El siguiente paso es acudir al médico de cabecera y solicitarle que se acoja a la ley de objeción de conciencia. "Es otra vía, más politizada", señala Mustafá, que alega que muchos médicos se sienten alejados de la realidad porque no saben cuántos pacientes se quedan fuera de la red. "Quien te manda a casa es un administrativo o un celador, no alguien con formación sanitaria", se queja y afirma que cuentan con una red de médicos objetores.

Quieren ir poco a poco: "Cuando nos abrimos vino mucha gente a proponer muchas cosas y la mayoría no ha vuelto", se queja Mustafá. Manuela, en tono irónico exclama "¡cuando ya tienen la foto con el negrito, se van!" (Esperanza Escribano).

                            CRUCIFIXIÓN (Ángel Guinda)

¡Hablo en nombre de aquellos cuya vida es una encrucijada!

En nombre de quienes solo encuentran cruces a cada paso,

espantapájaros en cruz, cruceiros en su peregrinación.

Hablo en nombre de los que a duras penas avanzan rebotando entre cruces,

apartando cruces, esquivando tumbas, tropellados por cruces.

¡Mujeres y hombres sin voz con los brazos en cruz!

Cruces andantes por los campos baldíos.

¡Hablo en nombre de los crucificados!

¿Soy una †?

¡Soy la crucifixión!

¿Cómo permanecer con los brazos cruzados viendo rodar el mundo

con tanta cruz a cuestas?

EVANGELIO (Jn 3, 13-17)

¹³ Nadie ha subido al cielo sino el que bajó del cielo, el Hijo del hombre. ¹⁴ Lo mismo que Moisés elevó la serpiente en el desierto, así tiene que ser elevado el Hijo del hombre, ¹⁵ para que todo el que cree en él tenga vida eterna. ¹⁶ Porque tanto amó Dios al mundo, que entregó a su Unigénito, para que todo el que cree en él no perezca, sino que tenga vida eterna. ¹⁷ Porque Dios no envió a su Hijo al mundo para juzgar al mundo, sino para que el mundo se salve por él. ¹⁸ El que cree en él no será juzgado; el que no cree ya está juzgado, porque no ha creído en el nombre del Unigénito de Dios. ¹⁹ Este es el juicio: que la luz vino al mundo, y los hombres prefirieron la tiniebla a la luz, porque sus obras eran malas. ²⁰ Pues todo el que obra el mal detesta la luz, y no se acerca a la luz, para no verse acusado por sus obras. ²¹ En cambio, el que obra la verdad se acerca a la luz, para que se vea que sus obras están hechas según Dios».

Ayuda para la meditación

La cruz es la demostración suprema del amor a que lleva el dinamismo del Espíritu. ¿Acaso buscaré otro camino espiritual después de haber conocido el amor de Jesús? Habiéndonos acercado a él por la fe en su palabra (iniciación), seguiremos tras él hasta la cruz esperada (vida de apostolado). Es verdad que el miedo nos atenaza, pero no conseguirá que nos arrepintamos de haber seguido a un crucificado. No podríamos imaginar para nuestra vida un desenlace distinto del suyo. La cruz de Jesús nos señala la meta: amar hasta el don total de sí mismo.

Todo el que se adhiera al crucificado, aceptando su amor y el don de su amor, obtendrá vida definitiva y amará como él ha amado. La cruz es el árbol de la vida del que los cristianos comemos en cada eucaristía. ¡No lo olvidemos, cristianos!

El amor de Dios fue el móvil del envío del Hijo y su finalidad es salvar a todo «hombre/mujer».  El propósito divino es enteramente positivo y universal: dar Vida, y Vida definitiva.

Ante mí se abren dos actitudes: o a favor de Jesús o en contra; no existe la indiferencia (“si no recojo con él, desparramo”). Ante el ofrecimiento del amor no me cabe más que responder sí o negarme a aceptarlo.

La conducta del hombre está guiada y juzgada por la cruz. Es ella, expresión extrema del amor de Dios, la única norma y la que descubre la bondad o maldad de las acciones: bondad es bajar a los crucificados de la historia; maldad es ser indiferentes a los que están siendo crucificados.

No deja de ser un triste misterio que las personas nos neguemos a aceptar la justicia de los pobres. ¡Cuántos preferimos seguir viviendo en nuestras tinieblas egoístas, rechazando, por mala fe, la luz de la vida! ¿Por qué nos empeñamos en renunciar a la plenitud de la vida que es el amor? Este es el pecado de la humanidad.

Pero esta opción por la mala fe tiene un motivo: porque nuestro modo de obrar es perverso. El modo de obrar perverso consiste en el uso de la mentira y la violencia como medios de opresión. Los opresores del hombre a cualquier nivel no aceptan la justicia de los pobres.

Todo el que obra el mal, odia la luz. La luz denuncia la maldad oculta. Y para que la maldad quede oculta contamos con la labor –opuesta a la luz– de la ideología. La luz es el amor de Dios. Por eso existe una respuesta de odio al amor de Dios. El que obra el mal, odia ser desenmascarado. Se odia la bondad de la luz. La maldad no puede soportar la luz e intenta sofocarla. Los agentes de injusticia y muerte no pueden soportar su denuncia. “Y no se acerca a la luz, para que no se le eche en cara su modo de obrar”.

No son doctrinas las que separan de Dios, sino conductas; igual que Dios no ofrece doctrinas, sino vida. Acercarse a la luz (amar a los pobres como los ama Dios) equivale a creer en Jesús, en su modo de vivir, que es el modo divino (y por ello humano) de amar en esta historia. Por el contrario, el que con su modo de obrar daña al hombre, ese odia a Jesús y le niega su adhesión, pues teme que se ponga de manifiesto su propia vileza. No quiere cotejar su vida con el modo de obrar de Jesús.

No se puede ser opresor del hombre y prestar adhesión a Jesús. El hombre se define por sus obras. Por eso, el que obra la verdad se acerca a la luz, para que se vean que sus obras están hechas según Dios. Obrar la verdad equivale a hacer lo que es bueno para el hombre. El amor puede llamarse tal en la medida en que realiza el bien del hombre, comunicándole vida. Los que están a favor de la creación y de la vida, esos se acercan a Jesús. Hay una disposición y una praxis que preceden a la adhesión a Jesús, que son la lealtad a la vida y al pobre. Hay una escucha, una docilidad a Dios anterior a la fe en Jesús y que permite llegar a ella.

Sólo con personas dispuestas a amar hasta la muerte puede construirse la verdadera sociedad humana. Son las personas libres las que se necesitan; aquellas cuya vida es la práctica del amor sacrificado, el don de sí mismos, con aquella universalidad con la que Dios ama a la humanidad entera. Toda empresa que tome por base la persona a medio hacer, a la persona sin amor, está condenada al fracaso.

MEDITO

«Si se diera la identidad entre la palabra y su objeto, la palabra fuego quemaría en la boca. Si se diera su diferencia, el conocimiento no sería posible» (Nagarjuna). El símbolo.

Vemos diversidad de cruces entre nosotros: de diversos tamaños, grandes y pequeñas, públicas y privadas; de variados materiales, de oro y de plata, de hierro…  Ahora miro mi vida: ¿soy “símbolo” cristiano? Es decir, ¿está mi vida (palabra y compromiso) tan identificada con Jesús (como es posible aquí en la tierra) que quien me ve a mí está viéndole a él? “Cada vez que lo hicisteis con uno de estos mis hermanos pequeños, conmigo lo hicisteis”, dijo Jesús. Los pobres son invisible sacramento salvador: “¿cuándo te vimos hambriento… y no te asistimos?”. Pero para los cristianos son un sacramento bien visible: Jesús se identificó con los pobres de tal manera que estos son para siempre su presencia/ ocultación divina. Y yo, ¿soy presencia visible de Jesús? ¿Por mi compromiso es el Padre glorificado?

Medito lo que dice Nagarjuna sobre la identidad y la diferencia entre la palabra y su objeto. Oro la oración a Jesús Obrero, repasando con el corazón la frase “pensar como tú, trabajar contigo y vivir en Ti”.

¡SEÑOR JESÚS (Pere Casaldàliga)

Mi fuerza y mi fracaso

eres tú.

Mi herencia y mi pobreza.

Tú, mi justicia,

Jesús.

Mi Guerra y mi paz.

¡Mi libre libertad!

Mi muerte y mi vida,

Tú.

Palabra de mis gritos,

Silencio de mis espera,

Testigo de mis sueños,

¡Cruz de mi cruz!,

Causa de mi amargura,

Perdón de mi egoísmo,

Crimen de mi proceso,

Juez de mi pobre llanto,

Razón de mi Esperanza,

¡Tú!

Mi tierra Prometida

eres Tú…

La Pascua de mi Pascua,

¡nuestra gloria

por siempre,

Señor Jesús!

CALOR ESCOLAR I CANVI CLIMÀTIC (1), Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 09/09/2014)

Calor, calor. A les escoles valencianes, s’estan patint temperatures de més de 30 graus. Hi és impossible rendir acadèmicament. La Conselleria hauria d’actuar i, a més de racionalitzar el calendari escolar, hauria d’introduir en les aules mecanismes tecnològics que aportaren una temperatura més suportable. Calen per tant mesures d’urgència, de moment, però també cal que els governs prenguen mesures dràstiques que estiguen en consonància amb la ineludible lluita contra el canvi climàtic.

            Segurament no es podrà afirmar que la calor d’aquests dies siga conseqüència directa del greu problema climàtic global que estem vivint, però el que sí que pot afirmar-se és que episodis tèrmics com aquest poden repetir-se, que la temperatura mitja de la Terra, en els darrers 100 anys ha augmentat de manera perillosa en  0’74 º i que els més calorosos han sigut els darrers 20 anys amb un augment de 0’60 º.

Sí, el canvi climàtic és una realitat que els científics constaten a partir de les mesures que fan, tant en l’atmosfera com en els oceans i de les  diferències que hi observen. I també ho constaten amb la disminució de les capes de gel -fins la desaparició en zones de l’Àrtic- i del retrocés dels glaciars. Ens trobem davant d’un món més càlid, que segons l’equip internacional de científics de la Universitat d’Oxford, agreuja les catàstrofes naturals, produeix un nou règim de vents, empitjora la sequera en alguns llocs i les pluges augmenten en freqüència i intensitat en altres. Tot això té greus conseqüències per a l’agricultura i l’economia en general i per a la salut, entre altres efectes. I serà causa de migracions humanes.

El dia 23 d’aquest mes se celebra a Nova York una nova Cimera sobre el Clima on hi haurà que fer realitat el compromís de limitar en menys de 2º  -abans de l’any 2050-  l’augment de la temperatura global. I aquesta reducció només serà possible amb una reducció dràstica  de les emisions de CO2, fins arribar a 0 emissions a partir de 2050. Si no s’hi fa així, estarem abandonant la darrera oportunitat per mantenir-nos –de manera especialment greu ho patiran els nostres fills-  dins d’un espai operatiu segur per a la humanitat i per a milions d’altres espècies.

I tot açò no és alarmisme, no és ciència-ficció, és una realitat avalada per la immensa majoria d’institucions científiques i per les Nacions Unides.

Així és que en les escoles continuaran suant. Serà amb més o menys intensitat, en un  moment més o menys pròxim i de manera continuda o en seqüències diverses. Siga com siga, no és aquest el futur que mereixem, i menys encara el que mereixen els nostres descendents.  

CARTAS AL DIRECTOR La prevención del suicidio (EL PAÍS)

Hoy es el día mundial de la prevención del suicidio. Con este motivo, hace pocos días, la Organización Mundial de la Salud (OMS) ha publicado el primer informe mundial sobre prevención del suicidio. Según la OMS, en el año 2012, 804.000 personas se han suicidado en el mundo. En España, en los últimos tres años de los que se tiene información disponible (2010-2012. Instituto Nacional de Estadística), este problema ha aumentado un 12%, de 3.158 a 3.539 suicidios. Ya desde hace más de cinco años supera a los accidentes de tráfico como causa de muerte.

En 2012 el Congreso aprobó una proposición no de ley que instaba al Gobierno a emprender acciones para mejorar la prevención del suicidio. Esta propuesta se ha vuelto a presentar en marzo de 2014. El Gobierno ha informado de la creación de una comisión de expertos de la que no se han visto resultados aún y ya han pasado dos años.

Aún no hay un plan nacional de prevención de suicidio y ni siquiera la supervisión de la evolución de esta “epidemia”, lo más básico, es la adecuada. Los datos disponibles llegan con dos años de retraso y son escasos. Hay mucho que hacer, casi todo. Hay mucho que ganar, pero hay que actuar ya.— Ernesto Ferrer Gómez del Valle. Psiquiatra.

Educación asfixiante, de Pablo Díaz Fuentes (LEVANTE-EMV, 10/09/2014)

La consellera de Educación ha actuado de manera aparentemente irresponsable, hasta aquí nada nuevo. Decidir que las clases comenzarán el 3 de septiembre ha sido la última de las medidas arbitrarias que ha conseguido rebajar el nivel de nuestra educación (incluso por debajo de donde el señor ministro la ha puesto). Las clases se han iniciado sin planificación por parte del profesorado (imposible con dos días), los centros llevan cerrados todo el mes de agosto (para quien no sepa imaginarse el efecto que esto tiene en la temperatura de un lugar cerrado al sol, piense en su coche) y los alumnos son encerrados en aulas que no soportan el aumento de la ratio de los últimos años, metan a 36 muchachos y muchachas en un minibús recalentado al sol, cierren las puertas y ahí lo tienen. 

No solo resulta preocupante la actuación de unas autoridades que perdieron la brújula hace tiempo. Más alarmante resulta la actuación de nosotros, profesores y profesoras. Quienes mantenemos a nuestros alumnos en las aulas con temperaturas que a las 10 superan los 33 grados, con unos niveles de humedad irrespirables, somos tan irresponsables o más. Se trata de chicos y chicas de entre 11 y 18 años que en muchos casos ni siquiera son conscientes de las precauciones que deben tomarse. Los profesores bebemos agua constantemente, nos refrescamos en los lavabos entre clase y clase, pero la mayoría de ellos no lo hace (incluso hay profesores que se lo impiden porque hay que seguir las normas del centro y olvidan las normas que dicen que hay que velar por la seguridad del alumnado). Han sido ya numerosos los desmayos. 

¿Qué puede esperarse de una sociedad en la que ni siquiera los educadores sabemos cuáles son nuestras obligaciones? Nuestra obligación no puede ser obedecer normas que aplastan los derechos fundamentales de nuestros alumnos, porque el derecho a la salud es más importante que cualquier norma o medida de quienes ostentan el poder. Es preocupante que incluso los profesores encargados de formar el futuro de nuestra sociedad hayamos olvidado reflexionar y actuar críticamente. ¿Y los padres y madres? Les pido a todos mis alumnos y a mis alumnas sinceras disculpas, la primera obligación moral es atender a las necesidades elementales de las personas, no obedecer ciegamente a nadie.

El pulpito laico

CRIDA URGENT - 2014

COLÒMBIA

Un pres malalt de càncer sense atenció mèdica

El pres Jesús Miguel Velandia León està malalt de càncer en fase terminal. Les autoritats penitenciàries el tenen en règim d’aïllament i sense atenció mèdica. Internat a la presó de Palogordo (departament de Santander), Jesús Miguel Velandia León pateix un càncer de pàncrees. Malgrat que sigui evident que es troba en fase terminal, les autoritats no l’atenen i refusen donar-li el benefici de la detenció en el seu domicili.

Civil de 52 anys, Jesús Miguel Velandia León va ser detingut per rebel·lió i homicidi, però ha declarat la seva innocència. No obstant, induït pel seu advocat, va acceptar la seva culpabilitat i el van condemnar. Està considerat com un pres polític.

Des del diagnòstic del càncer, fa ja dos anys, el seu estat de salut no ha fet més que degradar-se. Actualment pateix de dolors permanents als ossos, que l’impedeixen el caminar i l’asseure’s. Només pot menjar ajagut. Malgrat això, les autoritats el mantenen en règim d’aïllament i sense atenció mèdica en una cel·la de la infermeria, és a dir, en unes condicions assimilables a un tractament cruel, inhumà i degradant.  A petició de l’ONG Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics (FCSPP), una professional de la salut independent l’ha visitat i ha revisat el seu expedient mèdic. Ha pogut presentar incoherències (resultats, dates) i negligències (quirúrgiques, de quimioteràpia) que demostren l’absència d’una atenció mèdica real i expliquen l’estat actual del pres.

No obstant això, a primers de juny del 2014, l’Institut Nacional de Medicina Legal s’ha atrevit a diagnosticar la remissió de la malaltia de Jesús Miguel Velandia León. Aquesta resolució permet a les autoritats justificar el refús d’un trasllat del pres a l’hospital o la detenció domiciliària per raons humanitàries. No és anormal que presos polítics colombians morin a la presó per falta d’atenció mèdica. José Albeiro Manjarrés Cupitre va morir així a la presó de Palogordo al gener del 2011.

Sistema carcerari en crisi

Més de 120.000 presos estan encabits a les presons del país. Pateixen la promiscuïtat i la violència engendrades per la sobrepoblació de la presó, condicions d’higiene deplorables propícies a la propagació de malalties (tuberculosis, lepra, hepatitis, VIH, etc.) i a les intoxicacions alimentàries, falta d’accés a l’aigua potable i a les atencions mèdiques. S’hi afegeixen a això les tortures i els maltractaments infligits per funcionaris de l’Institut Nacional Penitenciari i Carcerari (INPEC) – a vegades fins i tot per alguns directors de presó ‑ i per membres de l’exèrcit. Càstigs col·lectius (restricció de l’accés al telèfon, a les cel·les, a l’electricitat, al menjar, a l’aigua potable), aïllaments, pressions sobre els familiars que els visiten, simulacres d’execució, pallisses, despullaments, col·locacions en la posició de «l’escorpit» (peus i mans emmanillats junts), aspersions amb gas lacrimògen, agressions sexuals i asfíxies són les pràctiques de tortura més corrents.

Els presos polítics

Le sort reservada als gairebé 8.000 presos polítics és dramàtica. Es tracta no solament de guerrillers, de defensors dels drets humans, de militants acusats d’insurrecció o d’infraccions penals, sinó també de persones sense cap compromís particular que, per a servir la política de les xifres, estan conceptuades com de rebel·lió. El conflicte armat es trasllada a les presons, la major part de les quals estan dirigides per militars jubilats que continuen veient els detinguts polítics com enemic jurats. Aquests últims són regularment agredits per paramilitars empresonats, que es beneficien del suport dels guardians. Oficialment per a protegir-los, però en realitat per a castigar-los, l’administració penitenciària els posa llavors en règim d’aïllament.

Proposta de cartes

Us proposem escriure al director de l’Institut Nacional de Medicina Legal de Colòmbia (segell de 0,92 euros, fax 00 571 4 06 99 44 o 00 571 4 06 99 77) i a l’ambaixada de Colòmbia a Madrid (fax: 913 102 869). Aquestes cartes es poden enviar tal com les preparem o reescrites segons el vostre parer.

                                                                                                                                              . .  de setembre del 2014

Sr. Carlos Eduardo Valdés

Director del Instituto Nacional de Medicina Legal

Calle 7A No. 12A-51

Bogotá

COLÒMBIA

Sr. Director:

Coneixent els fets a través de l’ACAT-Catalunya/Espanya, afiliada a la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per la Abolició de la Tortura (FIACAT), em preocupa molt la deplorable situació de Jesús Miguel Velandia León, pres a Palogordo.

Des de fa dos anys, pateix un càncer de pàncrees. Segons les nostres informacions, en els últims mesos la seva salut s’ha degradat considerablement; dolors aguts en els ossos l’impedeixen l’estar dret o assegut.

En contradicció total amb aquesta realitat, la presó de Palogordo manté Jesús Miguel Velandia León en règim d’aïllament i sense atenció mèdica. A primers de juny, la direcció de medicina legal de Santander va diagnosticar la remissió de la seva malaltia sense aportar les imatges mèdiques que ho provarien.

La seva situació és inquietant, tant més quan aquests últims anys alguns presos, versemblantment considerats com presos polítics, han mort en presó per falta d’atenció mèdica. Va ser el cas de Jose Albeiro Manjarrés Cupitre al gener del 2011, a Palogordo mateix.

En el marc de la revisió del Conjunt de regles mínimes per al tracte als detinguts de les Nacions Unides, Juan E. Méndez, Informador Especial del Consell dels Drets Humans sobre la Tortura, va recordar «que quan un detingut empitjora de salut o mor en curs de detenció, és perquè les autoritats responsables no li han donat l’atenció mèdica que necessitava o ho han fet massa tard. Aquests mancaments per part de les autoritats són constitutius de maltractaments, i fins tortura». (A/68/295, § 50, 9 agost 2013).

En conseqüència, us demano que vulgueu intervenir ràpidament per a que:

•          s’ordeni la revisió de l’examen mèdic realitzat per la direcció de medicina legal de Santander, aportant-hi proves mèdiques tangibles sobre l’estat de salut de Jesús Miguel Velandia León;

•          es disposi, un cop confirmat el càncer en fase terminal, l’emissió de la recomanació favorable per al trasllat del pres a un hospital adequat i/o una assignació de domicili per raons humanitàries.

Rebeu, Sr. Director, les meves salutacions  respectuoses.

Signatura:

Nom:

Adreça:

                                                                                                                                             . . .  de setembre del 2014

Sr. Ambaixador de la República de Colòmbia

Martínez Campos, 48

28010  Madrid

Sr. Ambaixador:

Coneixent els fets a través de l’ACAT-Catalunya/Espanya, afiliada a la Federació Internacional de l’Acció dels Cristians per la Abolició de la Tortura (FIACAT), em preocupa molt la deplorable situació de Jesús Miguel Velandia León, pres a Palogordo.

Des de fa dos anys, pateix un càncer de pàncrees. Segons les nostres informacions, en els últims mesos la seva salut s’ha degradat considerablement; dolors aguts en els ossos l’impedeixen l’estar dret o assegut.

En contradicció total amb aquesta realitat, la presó de Palogordo manté Jesús Miguel Velandia León en règim d’aïllament i sense atenció mèdica. A primers de juny, la direcció de medicina legal de Santander va diagnosticar la remissió de la seva malaltia sense aportar les imatges mèdiques que ho provarien.

La seva situació és inquietant, tant més quan aquests últims anys alguns presos, versemblantment considerats com presos polítics, han mort en presó per falta d’atenció mèdica. Va ser el cas de Jose Albeiro Manjarrés Cupitre al gener del 2011, a Palogordo mateix.

En el marc de la revisió del Conjunt de regles mínimes per al tracte als detinguts de les Nacions Unides, Juan E. Méndez, Informador Especial del Consell dels Drets Humans sobre la Tortura, va recordar «que quan un detingut empitjora de salut o mor en curs de detenció, és perquè les autoritats responsables no li han donat l’atenció mèdica que necessitava o ho han fet massa tard. Aquests mancaments per part de les autoritats són constitutius de maltractaments, i fins tortura». (A/68/295, § 50, 9 agost 2013).

En conseqüència, us demano les vostres gestions davant el govern de la República de Colòmbia per a que:

•          s’ordeni la revisió de l’examen mèdic realitzat per la direcció de medicina legal de Santander, aportant-hi proves mèdiques tangibles sobre l’estat de salut de Jesús Miguel Velandia León;

•          es disposi, un cop confirmat el càncer en fase terminal, l’emissió de la recomanació favorable per al trasllat del pres a un hospital adequat i/o una assignació de domicili per raons humanitàries.

Rebeu, Sr. Ambaixador, les meves salutacions  respectuoses.

Signatura:

Nom:

Adreça: