12.27.2013

L’AUTONOMIA DEL PP, de Carme Miquel (LEVANTE-EMV, 24/12/2013)

No és cap novetat recordar-ho: al PP les autonomies que hi ha a l’estat espanyol, li causen destorb. I no és només -tal com diuen- per les duplicitats que en alguns casos es produeixen respecte les compentències del govern central i, en conseqüència, per l’encariment que s’hi pot produir en l’exercici de les respectives funcions. No. L’aversió del PP a l’organització autonòmica de l’estat és per motius profundament ideològics. Ells, simplement, són partidaris d’un estat centralitzat perquè en aquest és més fàcil governar  amb autoritarisme, encara que els governs autonòmics siguen del mateix signe polític.
            No diré jo que no siga necessària una revisió de l’estat de les autonomies. El café per a tots que durant la transició es va produir, donant lloc a les 17 comunitats autònomes, en alguns casos pot ser no tenia ni té sentit. Però on indubtablement calien governs autonòmics dotats d’amples competències, és en aquelles comunitats que anomenem històriques, les quals venen a coincidir amb les que tenim llengua pròpia.
            Tanmateix, és justament cap a aquestes comunitats, on se centren les principals accions del PP, contraries al reconeixement d’aquells aspectes diferencials propis i a l’exercici de l’autogovern.  En tenim exemples diversos  Un d’aquests és la presentació, per part del Partit Popularen, en el seu dia, del recurs contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, creant-hi una sèrie de conflictes competencials abans inexistents. Uns conflictes i unes accions que, precisament, han augmentat l’afany independentista de la població. I si ens referim a aquesta proposta independentista, el menyspreu amb que s’està rebent i la crida des d’alguns mitjans de comunicació propers al PP, a que Catalunya deixe de tenir autogovern, és una mostra del tarannà autoritari del qual parlem.

            Un altre fet significatiu, van ser les declaracions de Mª Dolores de Cospedal, de fa uns deu dies, afirmant rotundament i de manera repetida, que la competència en educació de les comunitats autònomes, era un greu error. No feia referència a cap aspecte concret però el que podíem llegir darrere d’aquestes afirmacions era una desconsideració cap a la indiosincràsia pròpia, com ara la realitat lingüística de Catalunya, de Balears i també del País Valencià. No de bades, la llei Wert pretèn dificultar el programa d’immersió lingüística i reduir la utilització del català com a llengua vehicular. Alhora, redueix el percentatge que fins ara competia a les autonomies per decidir el currículum a aplicar en els respectius teritoris. La qual cosa vol dir que el coneixement del propi medi, l’arrelament al’entorn i l’adaptació dels programes a cada realitat cultural i social, es veuran greument disminuïts.
            Si afegim el tancament de televisions i radios que podrien promoure el coneixemnt i l’ús de la llengua pròpia, com és el cas de Canal 9, podem deduir les accions per anar descafeïnant aquells aspectes bàsics que calen per a que una autonomia tinga poder suficient per autogover-nar-se i autodotar-se de tots els elements que els permeten viure com pobles amb característiques pròpies. Aquest és el nostre cas i a aquesta situació caldrà fer-li front.