2.27.2019

PEDERÀSTIA: ELS ARBRES I EL BOSC Carles Ros I Arpa 25.02.2019 | 06:00 DIARI DE GIRONA

L Església catòlica catalana està sacsejada per les darreres notícies sobre casos de pederàstia. La majoria de les denúncies es remunten a fets que haurien ocorregut fa 20 o 30 anys. Afecten una ínfima part dels sacerdots i religiosos del país. Però ja s'ha obert una causa general contra l'Església. Tot es posa en un mateix sac. Qualsevol acte de naturalesa sexual d'un adult envers un menor és execrable, però la llei penal distingeix entre assetjament sexual, abús sexual i agressió sexual, i en els tres casos distingeix entre tipus bàsic i tipus agreujat. 

El judici dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials no ofereix garanties. Alguns mitjans intenten treure suc d'aquests temes morbosos, sense preocupar-se de la presumpció d'innocència dels sospitosos. Si al cap d'un temps es demostra que les denúncies publicades no eren certes, no se'n parlarà o serà objecte d'un espai i atenció informativa mínims. 
A més, el criteri de valoració de la majoria de mitjans de comunicació catalans no és imparcial. Uns pocs tenen una posició neutra, però a molts d'altres hi domina un ideari contrari al que l'Església defensa, especialment en tema de moral sexual. Sovint a les tertúlies de la ràdio pública catalana es fan uns comentaris envers els religiosos catòlics que si es dirigissin a altres grups minoritaris s'alçaria el dit acusatori per delictes d'odi i fòbies. Pel que fa a les xarxes socials, ja sabem amb quina visceralitat i poca reflexió s'hi sol intervenir. Un notícia, per poc acreditada i precisa que sigui, en poques hores pot arribar a milions de persones, recarregada de comentaris fets amb molts prejudicis i poca informació. 

Malgrat els casos de passivitat i de manca de resposta enèrgica, que tristament n'hi ha hagut a l'Església (i en institucions públiques i de la societat civil), en les darreres dues dècades Benet XVI i Francesc han actuat decididament sobre les causes que han provocat els casos de pederàstia. Les instàncies per sota seu poden haver pecat a vegades de clericalisme i de manca de transparència. Hi haurà casos que s'ha donat una segona oportunitat a capellans que no se la mereixien. Però també hi ha moltes acusacions que ara apareixen sobtadament sobre casos antics que en el seu moment no van ser notificats o denunciats a l'autoritat civil o eclesiàstica. En tot cas, l'Església és la primera interessada en fer net i evitar que es repeteixin aquests comportaments miserables que atempten greument contra la seva fe i moral. 

Però es tracta de no convertir el cas individual en categoria. Per exemple, sobre el mossèn de Vilobí i de l'escola Bell-lloc, des de principis de la dècada dels setanta porto 23 anys en aquesta escola com a alumne i com a pare d'alumnes, i hi he conegut desenes de sacerdots. Puc afirmar sincerament que són mossens exemplars, que ajuden els alumnes a formar-se per ser bons cristians i persones de profit a la societat a la que pertanyen. El que hagi pogut fer un capellà no es pot estendre a tot el grup. Aquesta és una apreciació vàlida en general: els delictes o pecats d'uns pocs sacerdots no es poden convertir en categoria o etiqueta denigrant del conjunt. Com tampoc es fa quan les denúncies recauen, per exemple, en un mestre o en un entrenador esportiu. 

A Catalunya, quants milions de persones han passat durant les darreres dècades per les institucions de l'Església o vinculades a ella? De quantes denúncies estem parlant? Quantes sentències condemnatòries hi ha hagut? El protagonisme informatiu que té una acusació d'abusos sexuals a un membre de l'Església no guarda proporció amb la magnitud del problema en el conjunt de la societat. Així, al cap de pocs dies que es publiquessin a primera pàgina les denúncies de pederàstia a quatre sacerdots catalans i un monjo de Montserrat, es presentava, amb escàs ressò mediàtic, el 5è Informe anual de l'Observatori Noctàmbul@s, de la Fundació Salut i Comunitat sobre «Violències sexuals en entorns festius». Segons les dades d'aquest informe, el 97 % de dones que surten de nit han patit violacions, tocaments, comentaris o requeriments insistents de caire sexual. I el 22 % de les dones que surten de nit han patit una violació o relacions sexuals no consentides, amb o sense força física, sovint sota els efectes de l'alcohol. 

Això està succeint en unes generacions de joves que en la seva immensa majoria ignoren la fe cristiana i la moral sexual catòlica. Uns joves que a l'escola han rebut una educació que tracta la sexualitat com un mer fet biològic, amb una visió centrada en el plaer i desvinculada de l'amor conjugal. Davant aquestes dades, potser les administracions competents en l'ensenyament haurien de fer autocrítica sobre com s'està educant els infants i joves en la sexualitat. I potser ens hauríem de preguntar quines són les causes profundes d'aquestes estadístiques. La nostra societat té un gravíssim problema amb els abusos sexuals. Però els focus informatius se centren en uns arbres concrets que impedeixen veure l'immens bosc que hi ha darrera en la penombra. 
Avui hi ha la temptació de convertir els religiosos i l'Església en el boc expiatori del malestar social pels abusos sexuals generalitzats. Hi ha un interès de grups molt influents ideològicament en desautoritzar l'Església com a veu crítica que denuncia que la causa profunda dels abusos és la comprensió purament biològica i hedonista de la sexualitat. Una comprensió gens femenina (la dona per naturalesa tendeix a vincular sexe i amor) i clarament masclista, que viu la sexualitat com una descàrrega de la tensió acumulada en l'objecte sexual. En això consisteix la visió freudiana de la sexualitat que s'ha imposat a partir de la segona meitat del segle XX. Radicalment oposada a la comprensió catòlica contemporània, que entén la sexualitat com el llenguatge específic d'expressió de l'amor conjugal, obert a la transmissió de la vida. 

Per atacar eficaçment l'origen dels abusos sexuals cal potenciar la comprensió personalista i cristiana de la sexualitat. Per protegir de veritat les dones i els menors de les agressions i abusos sexuals, cal potenciar la vivència femenina del sexe, i no que la dona assumeixi la visió masclista, hedonista i biològica. Però el feminisme radical fa mig segle que ven el missatge que l'alliberament de la dona està en viure el sexe pel sexe i en evitar els lligams del matrimoni i de la maternitat.

2.22.2019

Fa 8 anys el Govern del PP va forçar el tancament il·legal de TV3 al País Valencià (ACPV)

L’actual Govern valencià ha mantingut la censura imposada pel PP

El 17 de febrer de 2011, avui fa exactament 8 anys, es van tancar els darrers repetidors que emetien TV3 al País Valencià. Amb motiu d’aquest aniversari, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) constata públicament:

1.- El tancament fou producte d’una acció il·legal del Govern valencià del PP. Tal com el Tribunal Suprem va fallar, el Govern valencià no tenia potestat legal per a tancar les emissions de TV3 al País Valencià. Cal recordar que ACPV vam guanyar totes les sentències, i que els tribunals sempre ens van donar la raó. Però sembla que la qualitat democràtica d’aquest país és tal que és possible que un Govern incomplesca la llei sense conseqüències, i que tenir la raó legal no servesca de res. Perquè el fet és que, 8 anys després, un fet que el Tribunal Suprem va declarar il·legal no ha estat revertit.


El que diuen els mitjans












 
 

2.16.2019

Tenia 15 anys, i els monjos de Montserrat (Catalunya/Religió, 12/02/2019)

Un pobre capellà de poble no té gaires coses, però, si en té alguna, com tothom en aquest món, és el record de les seves vivències. I les de jovenet marquen per a tota la vida, amb aquella vivesa pròpia de les coses que es descobreixen. L’any 1999, jo tenia 15 anys, vaig pujar a Montserrat per fer una primera estada llarga amb els monjos: set dies i sis nits. Era una trobada organitzada pel Seminari Menor de Barcelona. Exercicis espirituals per a adolescents. Em va acompanyar un amic, l’Oriol, de Sant Cugat com un servidor, antic escolà de Montserrat. Imagineu-vos quin parell: interessats per la Litúrgia, l’Evangeli, la música religiosa…
Jo mai havia estat dintre del clos monàstic, aquell que no és obert als turistes, ni als peregrins: els monjos també tenen dret a la intimitat, dins casa seva. Com qualsevol. I més si et visiten 2 milions de persones l’any! Un raconet, en pau, com el necessiten! L’Oriol, que hi va viure tota la seva adolescència, me’l va fer conèixer a fons. Recordo les llargues converses amb tres monjos vellíssims (els jubilats sempre tenen temps) P. Irineu Segarra, P. Gregori Estrada, G. Odiló M. Planàs. Amb 15 anys no entenia del tot allò que deien, però reconeixia que era gran, admirable, bell, autèntic,… i que un dia ho entendria totalment. Amb el temps, he vist que mai ho entendré del tot, perquè tot allò que és gran, admirable, bell, autèntic, … mai no es copsa completament.
Descobrir Déu a través de l’art, de la música i de la bellesa; del tracte fraternal amb els germans de comunitat; del valor del treball, no com un càstig, sinó com una oportunitat d’elevació humana; de la pregària, que amara tota la jornada, com a lloança de l’amor de Déu;  d’una manera raonada i intel.ligent de viure la fe, sense cursilismes ni simplismes, mirant de comprendre la vida humana, sense desatendre-la… Tot això em va marcar. Jo no seria qui sóc sense tot això. Només em dol no ser prou fidel, ni prou coherent, amb tot allò que els bons monjos de Montserrat m’han inspirat. No sóc perfecte, com la comunitat tampoc; de perfecte, només el Pare del Cel.
Amb el pas del temps, a mesura que coneixes més i veus el conjunt (amb els seus encerts i errors) he deixat de mitificar Montserrat. Els mites no són reals. Però l’agraïment és enorme, i voldria que la meva estima ho fos també. Per aquest motiu, si algun membre de la família ha delinquit, que respongui davant qui toqui. Però no condemnem tots els membres innocents, que fóra una injustícia.
Aaron de Larrazabal,
rector de les parròquies de Santa Eulàlia de Ronçana i de Lliçà d'Amunt

2.08.2019

Hablemos de la manifestación de Rivera, Abascal y Casado

JUDICI A LA DEMOCRÀCIA (OMNIUM CULTURAL)

Falten cinc dies perquè comenci el Judici a la Democràcia, i és per això que engeguem una intensa campanya de mobilitzacions. Denunciarem l'aberració que representa tenir gent a la presó.
Et proposem les següents accions, on no pots faltar:
implica-t'hi
implica-t'hi
implica-t'hi
Òmnium Cultural
TwitterFacebookYoutubeInstagramTelegramWhatsapp

2.03.2019

El meu germà Andreu. Jordi López Camps (CAYALUNYA RELIGIÓ, 20/01/2019)

He quedat sorprès per les acusacions fetes contra el germà Andreu Soler, monjo benedictí de Santa Maria de Montserrat i mort fa uns quants anys. Algunes cròniques periodístiques han presentat a l’Andreu Soler com una persona depravada atenent a les acusacions d’abús efectuades per Miguel Angel Hurtado quan era un jove que participava en el grup d’escoltes del monestir. Aquestes acusacions, no són cap novetat, feia uns quants anys el mateix Hurtado havia iniciat una campanya, a partir de la seva experiència, per modificar la prescripció dels delictes d’abús sexual a infants. La novetat de la notícia d’ara és que, després de molts anys de denunciar en medis de comunicació aquest fet sense dir noms, Miguel Angel Hurtado ha posat rostre a la seva acusació i ha situat els fets en el monestir de Santa Maria de Montserrat. Amb el conseqüent impacte mediàtic que ha tingut la qüestió, i l’aprofitament d’alguns comentaris fan per acarnissar-se contra el monestir de Santa Maria de Montserrat i els seu compromís amb Catalunya. Quan passa això, hom pot sospitar que les casualitats són més que improbables.
Voldria parlar bé del germà Andreu i del monestir de Santa Maria de Montserrat. És de justícia fer-ho. Ho vull fer perquè vaig tenir l’oportunitat de tenir força relació amb l’Andreu Soler sempre a fi de bé.  El germà Andreu era un monjo molt conegut, especialment per l’acolliment que feia als peregrins a l’hostatgeria, la seva direcció des de l’any 1959 dels anomenats Nois de Servei d’Ordre-Escoltes de Montserrat o per algunes de les diverses iniciatives socials que impulsà, entre elles la Penya Barcelonista de Montserrat-Monistrol o la seva participació activa en l’Hospitalitat de Nostra Senyora de Lourdes de Barcelona. El germà Andreu era un belluguet simpàtic. Tenia una curiositat inquieta i inabastable, la qual sabia gestionar hàbilment. Sempre estava assabentat de ot i, amb to confidencial, ho explicava a qui el volgués escoltar. Dic tot això per presentar la persona, però el retrat fora incomplert sinó destaqués la seva dimensió monàstica, era un monjo de pedra picada amb una fidelitat eclesial ben contrastada.
La meva relació amb el germà Andreu fou sempre en la vessant religiosa. Diria que, després del germà Carles Solà, el germà Andreu fou el següent monjo que vaig conèixer quan jo era un nen i passava els llargs estius entre les cel·les, la sagristia fent d’escolanet i jugant per les places o la muntanya. Des de llavors vaig mantenir viva una relació amb el germà Andreu fins la seva mort. El seu guiatge espiritual fou clau per no perdre’m en els difícils anys d’una joventut plena de molts interrogants i desitjos. Les xerrades a la porteria o caminant pel jardí m’ajudaren a ressituar un vida de fe en alguns moments més confosa del que jo hagués volgut. Reconec que els seus consells, mai donats com a imposició, sinó com a acompanyament em foren útils per saber quin era el meu camí interior. A través del germà Andreu vaig descobrir que la fe podia viure’s amb alegria, donació als demés i joia interior.
Foren anys de repensar el cristianisme a la llum de l’impuls conciliar. Els consells del germà Andreu em permeteren situar el meu seguiment de Jesús en clau de fe dialogant amb el món i gens acomplexada en una societat que estava canviant de paradigmes. El propi germà Andreu fou un lluitador constant en la defensa dels religiosos que no eren sacerdots i volien viure en igualtat dins d’una comunitat religiosa. El seus estudis a la facultat de Teologia li permeteren entendre millor el que per ell era una intuïció de fe renovada a la llum dels signes dels temps. Fou una persona que m’aportà valors i asserenar el meu esperit. Cada persona pot haver tingut una experiència personal i irrepetible de la seva relació amb el germà Andreu. Aquests dies s’ha conegut una versió dissonant amb el que és la meva experiència. Les relacions entre persones són complexes i polièdriques, per això he volgut exposar la meva percepció extreta de la meva relació personal amb el germà Andreu sempre correcte, afable i compartida amb altres persones que li confiàvem les nostres inquietuds i esperances.