La primera vegada que vaig sentir aquest mot, “concertina”,
vaig pensar que es tractava d’una peça musical o d’un format musical concret.
Una peça breu, pensava jo, suau pero amb aire alegre. Tal vegada executada per
una sola viola, o tal vegada per un quartet de corda. M’abellia escoltar una concertina”.
Quan ben aviat vaig saber que les concertines són separacions, tanques metàl·liques, com grans espirals amb elements punxeguts i tallants instal·lades
en un lloc per tal d’impedir-ne el pas d’un costat a l’altre, em vaig
esgarrifar. Per què un nom tan dolç per a un instrument tan cruel?
Vaig buscar
al diccinari el nom “concertina” i, no es tracta d’una peça musical com jo
pensava però sí que és un instrument musical, fill, pare o germà de l’acordió.
Un instrument que pot interpretar música dolça i alegre però també música
desgarrada, d’aquella que és com un crit de dolor i com un crit de ràbia. Qui
ha tingut la idea sinistra de batejar un instrument de tortura amb el nom d’un
instrument musical? Sembla ser que les concertines –les de les tanques- abans
de ser instal·lades, en plegar-se i desplegar les seues grans espirals, ho fan
com es pleguen i es despleguen els les manxes (“fuelles”) d’un acordió.
Tancades ocupen relativament poc i obertes s’eixamplen s’eixamplen. Segurament
per això el seu cínic nom. Desplegades entre allò que seria el límit entre el
nord i el sud d’aquest món on vivim, tenen la funció de dissuadir que els
pobres, els desheretats de la terra, passen a l’espai dels rics. Encara que la
majoria ja no ho son tant, de rics, però alguns ho són encara més, cada dia
més.
.jpg)
Malgrat
tot, les concertines –les dolentes, les tanques- no dissuadeixen. Com tampoc no
dissuadeixen les febles pateres que travessen una mar que massa vegades fa de
cementiri humà. Qui està decidit a fugir, de la fam, de la guerra, de la
tortura, o simplement vol una vida millor, no s’atura davant d’un obstacle,
quan a pocs quilòmetres està la que pensen que és “terra promesa”. Però no,
ells no tenen dret a la lliure circulació perque “ens porten problemes,
malalties i delinqüència”, diuen.
Diferent és
el cas de la lliure circulació de capitals. Els diners sí que poden moure’s,
viatjar allà on els seus amos consideren. Perquè la lliure circulació de
capitals és una regla sagrada del capitalisme neoliberal. Ningú no pot posar
concertines als diners. Per això és tan fàcil blanquejar els que s’han
aconseguit en negre, per això és tan fàcil defraudar les respectives hisendes,
per això és tan fàcil robar. No obstant els qui ho fan, són respectables,
perquè ni viatgen amb pateres ni salten sobre les concertines. Aquests senyors
i senyores viatgen en vehicles d’alta gamma. Són elegants i van nets. Ells si
que poden desplaçar-se amunt i avall.
Si jo sapiguera
música, si sapiguera tocar qualsevol dels molt tipus d’instruments anomenats concertina,
aniria vora la tanca, al costat de les altres concertines que si sonen és per executar
crits de dolor amb fons metàl·ic. I tocaria, tocaria sense parar, amb notes de
ràbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada