7.31.2013

El Papa, gais, ultres i l’alcalde Oriol Domingo (LA VANGUÀRDIA.COM) 30/07/2013

1. La postura del papa Francesc expressada en el vol aeri de Brasil a Roma sobre els gais dona la volta al món. Les seves paraules són ben rebudes de manera generalitzada. Només els sectors intransigents i reaccionaris, que són més papistes que el Papa, queden descolocats.
2. El Papa no és ningú per judicar als gais. Aquestes són les seves paraules als periodistes: “Si una persona es gai, busca el Senyor i té bona voluntat ¿qui sóc jo per jutjar-lo?” Afegeix: “El Catecisme de l’Església Catòlica ho explica de manera molt bonica. Diu que no s’han de marginar aquestes persones. Cal integrar-les en la societat. El problema no és tenir aquesta tendència. Hem de ser germans. El problema es fer un lobbie”.
3. Pocs dies abans d’aquest discurs papal, un grup ultra reaccionari minoritari havia criticat a l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, per la seva participació en els actes celebrats a l’Ajuntament amb motiu del dia dels gais. També el censuraven pel fet que una persona com Trias, que es confessa catòlica, hagués participat en una festa gai i hagués penjat la seva bandera en el balcó de la casa consistorial.
4. Ara l’alcalde Trias, sintonitzant  amb el tarannà de Francesc, podría dir com persona i com cristià: ¿Qui sóc jo per judicar als meus germans gais?  Per la seva banda, els que han criticat a Trias també haurien de formular-se la mateixa pregunta si volen compartir el plantejament humà i cristià del papa Francesc.

GOLPE AL ESTADO, Manuel Peris (EL PAÍS)



Se nos va la democracia. O, mejor dicho, nos la quitan. Nunca desde el 23 de febrero de 1981, las instituciones democráticas habían sido víctimas de un acoso y derribo como el que se está operando tras la llegada de Mariano Rajoy a la Moncloa. Teóricamente no es un golpe de Estado, pero, de hecho, es un golpe al Estado en toda regla. Un golpe al Estado en el que se pueden distinguir dos fases claras. Una primera es la forma de acceder al Gobierno, con unos recursos de financiación del partido extraordinarios, que durante años han multiplicado su capacidad de movilización electoral y han pervertido el resultado de los comicios. Una vez conseguida la mayoría absoluta y el Gobierno, la segunda fase consiste en la puesta en marcha de una política absolutista mediante un asalto, más o menos disimulado, a las principales instituciones del Estado, que permite anular el juego de contrapoderes inherente a toda democracia que se precie.
Y así, tras todo tipo de maniobras orquestales en la oscuridad, nos encontramos con un presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, militante secreto y asesor oculto del PP; con una Defensora del Pueblo, Soledad Becerril, que militó en el PP hasta la víspera de tomar posesión de su cargo; con un presidente del Consejo de Estado, José Manuel Romay Beccaría, cuyo cargo inmediatamente anterior fue el de tesorero del PP, en sustitución Luis Bárcenas; y con una presidenta de la Comisión Nacional del Mercado de Valores, Elvira Rodríguez, exministra y exdiputada del PP. La conspiración se completará cuando el ministro de Justicia, Alberto Ruiz Gallardón, consume en septiembre sus planes para el nombramiento de un Consejo General del Poder Judicial a medida del poder ejecutivo.
Este complot antidemocrático no sería posible sin el concurso de una trama civil, formada por los banqueros y grandes compañías para las que el PP gobierna, que han sido cooperadas necesarias en este golpe al Estado. En el 23-F los militares contaron con el sostén de una trama civil apenas desvelada. Ahora, los políticos neogolpistas han contado con el apoyo de una trama financiera y empresarial, de la que el caso Gürtel es la punta del iceberg y que sólo vislumbraremos si finalmente Luis Bárcenas acaba de tirar de la manta.
La legalidad del nombramiento de Pérez de los Cobos es más que precaria, su legitimidad ofrece pocas dudas: ni legitimidad formal, ni material; ni de origen, ni de ejercicio. ¿Qué dirá cuándo tenga que pronunciarse sobre la constitucionalidad de una reforma laboral cuya articulación legislativa asesoró? Una reforma laboral, por cierto, hecha a la medida de la trama civil de banqueros y grandes empresarios que tan importante papel han desempeñado en este golpe al Estado democrático de derecho. El círculo se cierra.
En esta situación, pese a los recortes en otras materias, el Gobierno ha sido previsor al aumentar el gasto en material antidisturbios, que ha pasado de 173.670 euros en 2012 a 3,26 millones en 2013, con la previsión de dispararlos a 10 millones en los próximos cuatro años. Cuando se pierde la legitimidad, la obediencia sólo se consigue por la fuerza. Han sido prudentes, las porras y los escudos les van a hacer falta.

7.30.2013

El papa que agafa el metro, Antoni Bassas (ARA.CAT)

En realitat, Francesc s'ha limitat a tornar a l'Evangeli, aquella font d'on fa dos mil anys que brolla una paraula clara: "No jutgeu i no sereu jutjats". Però feia tant de temps que els guardians de la fe s'havien especialitzat en el pecat, que quan el Papa ha citat Jesús, al món li ha semblat notícia. I ho és. Francesc està construint una Església "de rostre humà", que s'amoïna més pels pobres i els aturats que pels promiscus o els divorciats, i obra un diàleg natural amb el laïcisme de l'estat o l'homosexualitat de laics i capellans. El papa Bergoglio, que de cardenal viatjava en transport públic, està entenent els signes dels temps, uns temps d'exclusió social que demanen el consol de la companyia i el compromís de la denúncia. El bisbe de Roma està tornant l'Església als orígens. Ignorem la proporció que tindrà aquest retorn. Un sol papa no canviarà l'Església, però aquí hi ha un canvi. N'hi ha prou de recordar els cursets per curar l'homosexualitat que fa uns mesos va oferir el bisbat d'Alcalá de Henares.


7.29.2013

El Papa demana diàleg, també a Rajoy, Oriol Domingo (LA VANGUÀRDIA)


1. El Papa Francesc demana des de Brasil als líders religiosos, socials i polítics -també a Mariano Rajoy- que sempre hi hagi diàleg.


2. “Quan els líders dels diferents sectors em demanen un consell -manifesta Francesc- la meva resposta és sempre la mateixa: diàleg, diàleg, diàleg”.
3. El missatge ètic del Papa sobre la política va dirigit a tots els països, sobretot els que tenen arrels cristianes, als seus governants, especialment als que es reconeixen personalment catòlics. És el cas d’Espanya i Catalunya. Aquest missatge va a favor del diàleg entre tots, entre les parts en conflicte, i va en contra de la imposició per la força i de la violència(moral, física, armada) com a mitjà per dilucidar els problemes.
4. El missatge papal a favor del diàleg coincideix en el temps amb la carta que el president de Catalunya, Artur Mas, ha enviat al president d’Espanya, Mariano Rajoy, plantejant el dret a decidir. Mas, en la seva carta de dos folis, apel.la explícitament dues vegades al pacte, quatre al diàleg i sis a la negociació.  
5. Missatge papal i carta presidencial porten data de mitjans del present mes de juliol a les capitals brasilenya i catalana. Fa tot just tres mesos, a mitjans de l’abril passat, el papa Francisco i Rajoy es van reunir al Vaticà. La Santa Seu va facilitar, com fa habitualment, un comunicat sobre aquesta audiència. Un dels punts del comunicat assenyala: “També s’ha parlat de la situació política institucional actual del país, reconeixent la necessitat de diàleg entre tots els components de la societat basat en el respecte mutu i que tingui en compte valors com la justícia i la solidaritat en la recerca del bé comú “.
6. Vaticà, Roma, Rio Janeiro, Madrid, Barcelona. Diàleg, diàleg, diàleg. Exigència cívica, social, política, humana, ètica, eclesial, cristiana

7.27.2013

El cas català és, efectivament, diferent de l'escocès, MIQUEL PUIG (ARA.CAT)


El govern britànic està publicant una col·lecció d'estudis sobre els efectes que tindria per als escocesos el triomf de l'opció independentista, i no amaga que la seva intenció és demostrar que hi sortirien perdent. Ara acaba de presentar el quart, dedicat a les empreses i l'economia. La seva lectura permet una reconsideració del debat que va tenir lloc entre nosaltres entorn del tema de la permanència o no d'una Catalunya independent dins la Unió Europea (en endavant, UE) i del seu impacte sobre la nostra economia.
Recordem els fets. El primer tret el va efectuar Llanos de Luna a la Cope (7/4/12) en afirmar que la independència comportaria l'exclusió automàtica de la UE, que abans de poder reingressar-hi, suposant que cap estat no ho vetés, haurien de passar uns cinc anys, i que, mentrestant, la consideració d'estat tercer implicaria la imposició d'aranzels sobre les exportacions catalanes, cosa que ens comportaria un empobriment "tremendo ". Posteriorment, García-Margallo va confirmar a les Corts (11/10/12) l'automàtica exclusió de la UE, i va afegir que " fuera de Europa no hay salvación ". Alguns comentaristes catalans van reblar el clau; per exemple, Antoni Zabalza escrivia a La Vanguardia (25/10/12) que "els costos de transició són enormes". Duran i Lleida declarava a Abc Punto Radio (30/10/12) que no volia una Catalunya fora de la Unió Europea, sintetitzant: "Jo no vull que Catalunya sigui com Kosovo". En el debat a tres a 8TV (16/11/12), l'argument principal de Sánchez-Camacho i de Navarro contra el dret a decidir va ser el pronòstic que una Catalunya independent tindria difícil mantenir-se dins la UE a causa del veto espanyol. Finalment, esmentem que, també immediatament abans de les eleccions, l'Instituto de Estudios Económicos (una filial de la CEOE) va fer públics un conjunt d'estudis que concloïen (segons la web del mateix IEE), que " la independencia de Cataluña sometería al país a tres shocks económicos, siendo cualquiera de ellos por separado suficientes para tumbar cualquier economía por próspera que fuera ". Un dels articles, de Clemente Polo, especulava amb una caiguda del 50% del comerç entre Catalunya i Espanya.
En definitiva, els unionistes van utilitzar la por pel broc gros, la qual cosa no ens ha de sorprendre: l'organització que aglutina els esforços per mantenir Escòcia dins del Regne Unit (Better Together) és denominada informalment pels seus propis integrants com a Project Fear (Projecte Por).
Davant aquella allau de calamitats, un nombrós grup d'economistes de diverses tendències vam publicar un article a La Vanguardia (18/11/12) en què afirmàvem que, en el supòsit que Catalunya hagués de mantenir-se fora de la UE durant un període més o menys llarg, "l'únic escenari raonable és el manteniment de l' statu quo : la lliure circulació de béns, persones i capitals", cosa que minimitzaria els costos econòmics de la separació.
Com deia, la lectura de l'informe del govern britànic permet reconsiderar els arguments dels uns i dels altres. El govern britànic afirma que la independència perjudicaria els escocesos, i ho justifica bàsicament de dues maneres. En primer lloc, l'informe no dubta que Escòcia haurà de negociar l'adhesió a la Unió Europea, i tampoc no dubta que la independència implicarà dificultats al comerç entre una part i l'altra de la frontera. Per què? No perquè cregui que les exportacions escoceses seran tractades com les d'un país tercer i gravades amb aranzels, sinó per la complicació de gestió de l'IVA, per la diferència de regulacions (que suposa que tard o d'hora es produiran) i per la necessitat de gestionar tràmits administratius per operar a banda i banda de la frontera. Quin impacte podrien tenir aquestes dificultats? L'única xifra que s'atreveix a apuntar, a tall d'exemple, és la reducció d'un 1% de les exportacions escoceses. En segon lloc, el govern britànic considera que els escocesos deixarien de gaudir d'un espai econòmic que reivindica com a privilegiat. Així, esmenta que el Regne Unit és, segons el Banc Mundial, la setena economia en facilitat per fer negocis, o, segons el World Economic Forum, la 13a en qualitat de les seves institucions.
En resum, el govern britànic no creu que una Escòcia independent experimentés cap empobriment " tremendo ", ni cap shock capaç d'enfonsar-la, sinó la molèstia d'una complicació de tràmits i la pèrdua d'unes institucions envejables.
Com no es cansa de repetir el govern espanyol, el cas català és molt diferent. Entre altres raons perquè, en els índexs abans esmentats, la posició d'Espanya és, respectivament, la 44a (entre el Perú i Colòmbia) i la 48a (entre Portugal i Sri Lanka).

7.26.2013

El recompte dels morts, SEBASTIÀ ALZAMORA (ARA.CAT)


Cinc cadàvers. Deu cadàvers. Quinze cadàvers. Vint, quaranta, seixanta. Setanta cadàvers. Vuitanta; vuitanta-cinc. Algú ha dit vuitanta-cinc cadàvers? Adjudicat! En els mitjans de comunicació d'avui dia, una catàstrofe ferroviària és una gojosa subhasta. A l'hora de redactar aquest article, la xifra de morts en l'accident de Galícia s'havia aturat en els vuitanta-cinc que acabo d'esmentar, però res no impedeix que no pugui arribar a la desitjada i rodona xifra de cent cossos inermes. En vista de l'estat d'algun dels ferits, no és un desideràtum impossible. Per favor, cent morts, i per poc que sigui possible que siguin cent, no noranta ni cent deu. Cent morts rodons, per poder convertir la nit de Sant Jaume del 2013 en una nit tan lúgubre com ho va ser la de Sant Joan del 2010, a Castelldefels. Festa i mort, eros i tànatos. Cap combinació no podia ser més fructífera.
Hi ha una altra qüestió crucial en les informacions (especialment televisives) sobre aquesta mena d'accidents: l'estat en el qual han quedat les víctimes. I els esments de cossos irreconeixibles, així com les entrevistes a testimonis d'escenaris invariablement dantescos (això vol dir, plens de carnisseria), per no esmentar les imprescindibles referències al cos de psicòlegs que s'han desplaçat fins al lloc de la desgràcia (en el cas de Santiago, es veu que eren mig centenar) sense que ningú acabi d'aclarir què han anat a fer allà, com no sigui distribuir botelletes d'aigua mineral entre els familiars dels damnificats, tot això forma part del show business .
Perquè al final tot consisteix en mer entreteniment: es tracta de veure quanta gent mor, en quines penoses condicions, en quin moment insospitat i en quin lloc més inadequat i remot, per tal de fer florir la llavor de la morbositat i del sensacionalisme estiuencs. No van faltar les veus que, en poques hores, van comparar el desastre de Santiago amb la matança de l'11-M, més que res perquè els dos desastres van succeir a bord d'un tren. També hi va haver un munt de morts a l'accident de Spanair, però com que es tractava d'un avió, i no d'un tren, la comparació no resultava procedent.
Els morts són morts, ens hi posem com ens hi posem. A tots ens causa llàstima la interrupció brusca i brutal del temps de vida d'un o una congènere, bàsicament perquè ens hi reconeixem i sabem que aquellfiambre podria haver estat el de qualsevol dels nostres éssers estimats, per no esmentar-nos a nosaltres mateixos. Es tracta d'una pena diferida, per fer servir el curiós vocabulari de Dolores de Cospedal en referència a l'acomiadament de Bárcenas. Ens podríem morir lícitament de pena, si volguéssim, però preferim arraconar-la en benefici d'un sentiment més satisfactori: aquell que proporciona el recompte de morts, quan entre ells no hi figurem nosaltres ni ningú que realment ens importi. Aleshores és quan ens agafa per construir proporcions inversemblants entre un accident de trens i un atemptat terrorista. I és aleshores quan perdem tota la mesura de les coses.

7.25.2013

BASTANTE MÁS QUE CONDOLENCIAS... (http://9nihilo.blogspot.com.es/2013/07/bastante-mas-que-condolencias.html)


Al menos 78 muertos van a exigir bastante más que condolencias.

Muchos  ciudadanos de a pie, desde el   sentimiento de total impotencia, creemos que las mejores exequias y sufragios que pueden hacerse  consistirán en remediar de forma eficaz –en Galicia y en todas partes – los defectos y fallos técnicos que han conducido a estas catástrofes.

Y mejor prevenir instalando desde la construcción de estas estructuras todos los modernos sistemas de seguridad que sean necesarios, sin escatimar un duro, aunque merme el negocio. El error, el fallo humano antes o después es inevitable, por lo que es ineludible apoyar a los conductores con todos  los medios técnicos que impidan catástrofes como esta ferroviaria de Galicia. 

Así expresamos nuestro pésame. ¡Cuánto mejor no haberlo necesitado! 

PD: La foto és d'EFE.

7.24.2013

Carme Miquel i Diego, SOLIDARITAT (DIUEN) (LEVANTE-EMV)


Hi ha vegades que el sentit que tenen els mots, es manipula de manera que allò que signifiquen es banalitza i fins i tot és deforma. És el que passa de fa temps amb el mot SOLIDARITAT, que s’està usant de manera inadequada, sobretot des de molts mitjans de comunicació. Qui no ha escoltat o llegit, per exemple, que una princesa és solidària simplement perquè ha visitat un hospital? O que una actriu és solidària perquè ha anat a algun país del tercer món a veure xiquets desnodrits ? O que es fan activitats solidàries quan es participa en algun acte benèfic de replega de diners –tipus “rastrillo” - per donar-los a qualsevol causa.?
Entenguem-nos. La solidaritat es defineix com “una comunitat d’interessos i responsabilitats”, és a dir, com una manera de compartir amb altres el que tens i fas. Donar la roba i objectes que ens sobren, no és solidaritat. Comprar números d’una rifa per arreplegar diners per alguna causa benèfica, no és solidaritat. Donar almoina o diners a una ONG, no és solidaritat. Possiblement tot això està bé fer-ho, però sabent que no es tracta d’actes solidaris sinó, com a molt, d’actes caritatius.
La solidaritat podem entendre-la de dues maneres: d’una banda, a nivell personals, actues solidàriament quan comparteixes, els teus bens (no només els que et sobren) o el teu temps a favor d’altres. Podíem dir doncs, que moltes de les actuacions de les persones que treballen de manera desinteressada en ONGs (quan les ONGs no enganyen, clar) i en accions de voluntariat social són actuacions solidàries a nivell personal. Però sobretot, al mot “solidaritat” en tant que “comunitat d’interessos” hem de donar-li el sentit d’acció transformadora, de camí cap a la justícia. La solidaritat en les lluites de la classe obrera en èpoques  passades, es practicava obrint caixes de resistència on cadascú aportava el que podia i ho compartia amb qui no tenia res per, junts, poder continuar lluitant per situacions de justícia.  En un àmbit més actual, podríem dir que els moviments socials i les ONG solidàries, són les que en les seues actuacions responen a un projecte que no pretèn només solucionar problemes concrets sinó que pretenen fer camí cap a la transformació de les condicions de vida de la gent en un sentit més cooperatiu i igualitari.

Davant de les situacions d’enormes injustícies socials que estem vivint, es fa necessari, i és un exercici de responsabilitat,  aportar ajuda puntual a qui ho necessite (menjadors socials, cases d’acollida….) Però sabent que l’única solució és la que es deriva de l’establiment d’una política general basada en la igualtat i en la justícia. Per aquest camí va la solidaritat.

7.21.2013

CONTEMPLAR L'EVANGELI D'AVUI (EVANGELI.NET)


Dia litúrgic: Diumenge XVI (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».
Comentari: Mn. Bernat GIMENO i Capín (Barcelona)
Només n'hi ha una [cosa] de necessària
Avui veiem un Jesús tan diví com humà: està cansat del viatge i es deixa acollir per aquesta família que tant estima, a Betània. Aprofitarà l'ocasió per a fer-nos saber què és “el més important”.

En l'actitud d'aquestes dues germanes s'acostuma veure reflectides dues maneres de viure la vocació cristiana: la vida contemplativa i la vida activa. Maria «va asseure als peus del Senyor», mentre que Marta anava atrafegada per moltes coses i ocupacions, sempre servint i contenta, però cansada (cf. Lc 10,39-40.42). —«Calma», li diu el bon Jesús, «és important el que fas, però és necessari que descansis, i més important encara, que descansis estant amb mi, mirant-me i escoltant-me». Dos models de vida cristiana que hem de coordinar i d'integrar: viure tant la vida de Marta com la de Maria. Hem d'estar atents a la Paraula del Senyor, i vigilants, ja que el soroll i el tràfec del dia a dia —sovint— amaga la presència de Déu. Perquè la vida i la força d'un cristià sols es mantenen fermes i creixen si ell roman unit al cep veritable d'on li ve la vida, l'amor, les ganes de continuar endavant... i de no mirar enrera.

A la majoria, Déu ens ha cridat a ser com “Marta”. No hem d'oblidar, però, que el Senyor vol que siguem cada vegada més com “Maria”: Jesucrist també ens ha cridat a “escollir la millor part” i a no deixar que ningú ens la prengui.

Ell ens recorda que el més important no és el que podem fer, sinó la Paraula de Déu que il?lumina les nostres vides, i, així per l'Esperit Sant les nostres obres queden impregnades pel seu amor.

Descansar en el Senyor solament és possible si gaudim de la seva presència real davant de l'Eucaristia. Oració davant del sagrari!: és el tresor més gran que tenim els cristians. Recordem el títol de la darrera encíclica de Joan Pau II: L'Església viu de l'Eucaristia. El Senyor té moltes coses a dir-nos, més de les que pensem. Busquem, doncs, moments de silenci i de pau, per a retrobar Jesús i, en Ell, retrobar-nos a nosaltres mateixos. Jesucrist ens convida avui a fer una opció: triar «la millor part» (Lc 10,42).

PD: La imatge és de http://tudoporamaravida.blogspot.com.es/2013_01_01_archive.html

7.20.2013

Holocaustos, de Sergio A. Muñoz Garrido (LEVANTE-EMV)

Una carta al director sobre com són tractades les persones amb alguna minusvalidesa o discapacitat per d'administració de Benestar Social al PV:

Me gustaría plasmar en estas líneas el sentimiento de desprecio con el cual somos recibidos todas las personas que tenemos una minusvalía y el trato denigrante con el que somos atendidos por la administración de Bienestar Social. La sensación que tengo es que estos facultativos no ejercen su profesión libremente si no que están sometidos a las ordenes de estos gobiernos opresores del sistema. A mí me gustaría denunciar públicamente al comité de técnicos y a la directora y jefa del Servicio de Evaluación y Orientación de Discapacitados porque por sostener su cargo en la administración están matando a los ciudadanos. Sería un bonito detalle para todas las víctimas del terrorismo público colocar una foto en primera página de todas las revisiones que se han hecho a personas con grados de minusvalía elevados y que en su revisión han quedado en porcentajes muy inferiores perdiendo los derechos que tenían concedidos. Sergio A. Muñoz Garrido. Paterna.


7.19.2013

Compromís per Ontinyent dona suport a la moció presentada al ple i exigeix la dimissió de Rajoy per la seua incapacitat de garantir un govern lliure de corrupció (NOTA DE PREMSA)



Compromís exigeix la dimissió de Rajoy per la seua incapacitat de garantir un govern lliure de corrupció

Compromís per Ontinyent, ha anunciat que donarà suport a la moció presentada per EU al ple de juliol demanant la dimissió de Rajoy, com ja va fer el seu grup parlamentari la setmana passada a les Corts Valencianes.

El síndic del grup parlamentari Compromís, Enric Morera, va afirmar la setmana passada, que “exigim la dimissió del president del Govern, Mariano Rajoy, que s’ha demostrat totalment deslegitimat per seguir en el seu càrrec, després que s’haja evidenciat la seua connivència amb el presumpte finançament irregular del PP”. 

Morera va explicar que “les noves informacions aparegudes hui a la premsa fan que la continuïtat de Rajoy com a president del Govern siga insostenible, doncs els temps per a donar la cara davant la ciutadania ja s’han esgotat i l’única eixida possible és que abandone el seu càrrec”. 

“Des de Compromís ja hem explicat que haurien de convocar-se eleccions anticipades si es demostra que el PP va gastar més diners dels permesos en les seues últimes campanyes electorals i, en este sentit, animem a la justícia a actuar amb urgència per esclarir el presumpte finançament il·legal del PP, una qüestió que, atesa la seua magnitud, hauria de ser investigada també en el PPCV i en la resta d’organitzacions autonòmiques del partit”, ha indicat. 

Al mateix temps, la portaveu adjunta de Compromís, Mónica Oltra, ha assegurat que “Rajoy és, ara més que mai, indigne de seguir representant a la ciutadania, a la que va mentir amb unes promeses electorals que no ha complert, a la que ofega diàriament amb les seues polítiques austericides i a la que ara es demostra que ha enganyat vulnerant les regles del joc democràtic”. 

“Tenim un president del Govern presoner de les paraules de Luis Bárcenas, un president que s’ha instal·lat en l’opacitat des del seu primer dia en el càrrec i un president, per tant, incapaç de governar un Estat sumit crisi de gran magnitud, que necessita d’una total regeneració democràtica i d’un govern transparent i lliure de sospites capaç de liderar una resposta a la crisi que rescate a les persones”, ha defensat Mónica Oltra.

Carta a Luis Bárcenas: El poder opac, d'ALBERT OM (ARA.CAT)



A la presó signes autògrafs i regales els teus pantalons curts als altres reclusos, a gent que fins fa quatre dies si te'ls haguessis trobat pels carrers del teu exclusiu barri de Salamanca, amb l'altivesa que gastes quan camines, no els hauries dirigit la paraula ni tan sols la mirada.
Però ara que són companys teus de cel·la o de pati els has de tenir contents, no fos cas que de nit et fotessin algun espant. La nòria dóna moltes voltes. En els anys d'esplendor, sempre viatjaves a dalt de tot d'aquesta nòria. Quan eres tresorer del PP, diuen que rebies els regals milionaris d'empresaris de la construcció i que els reparties, una mica per a aquest, una mica per a l'altre, això ho guardarem al calaix i allò ho portarem cap a Suïssa, que estarà més segur. Ara la nòria s'ha aturat i et toca ser a baix, obsequiant els presos de Soto del Real amb els teus pantalons de marca. Fixa't-hi: només canvia l'import dels regals.
A qui li agrada remenar les cireres sempre vol tenir el control, sigui a les clavegueres del carrer Génova o a les galeries de Soto del Real. El teu és l'exemple més recent del que significa el poder a l'ombra. L'opacitat. A la gent que mana de debò no li coneixem el nom i amb prou feines li posem cara. És ara que ens hem fixat en els teus cabells llepats enrere, els teus vestits impecables i aquest aspecte de dandi misteriós i passat de moda. Però fa trenta anys que estaves instal·lat al Partit Popular, i mentre veies com alcaldes, ministres i presidents del govern anaven passant, tu et quedaves allà al teu despatx, controlant des de darrere els fils dels titelles, tenint-los contents perquè poguessin ostentar públicament un poder que, de portes endins, era a les teves mans.
I vet aquí que dilluns et toca anar a declarar davant del jutge i que aquest cap de setmana n'hi haurà uns quants que no dormiran per por del que puguis explicar en l'interrogatori. Deuen ser dies d'eufòria per a tu. Vas haver de marxar del partit per la porta del darrere però ara veus com els tens a tots acollonits. Has passat de ser el primer dels corruptes a convertir-te en aliat circumstancial dels que volen que Rajoy se'n faci el càrrec. Ets la gran esperança de tots aquells a qui tant els fot acabar amb la corrupció i que l'únic que els preocupa és enfonsar els seus rivals. L'única glòria efímera que t'han reservat, enmig del teu descens als inferns.
P.D. Gràcies a les teves biografies he descobert un esport d'aventura que no sabia que existia: l'heliesquí. Es veu que n'ets un apassionat. Puges al cim d'una muntanya en helicòpter i la baixes esquiant a tota pastilla. Un bon entrenament, m'imagino, per a l'heliesquí polític i judicial en què et trobes.

7.17.2013

DE CATALUNYA RELIGIÓ...

7.16.2013

El Vaticà no és Madrid, Jordi Llisterri (CR)


La propera vegada que escolteu a algú dient que l’Església catalana ha estat més preocupada per la política i per Catalunya que per la pastoral, li passeu l’article d’aquest dilluns de l’ABC. Deixa un cop més en evidència qui és que vol fer política a través de l’Església. Perquè llegir la successió dels bisbes catalans en clau política és una obsessió que ve de determinats sectors eclesiàstics que els darrers anys han manat molt a Madrid: utilitzar l’Església catalana com instrument per lluitar contra els trets culturals i nacionals de Catalunya. Aquest dimarts insisteixen en les seves tesis apostant per "algu allunyat de la política". Com Rouco i Cañizares, potser?

No és cap novetat. Probablement es remunta als Reis Catòlics. Però en el context actual és una informació que es basa més en els desitjos d’aquests sectors que en la realitat. Es tracta de marcar paquet davant del nou pontificat. El mapa episcopal de Catalunya, que depèn bàsicament de la successió a Barcelona, encara s'està dibuixant. 

Diuen que el Vaticà farà un “cop de timó per evitar adhesions a la deriva sobiranista”. Dit clarament, que els sectors polítics que s’oposen al procés sobiranista voldrien que el Vaticà nomenés bisbes tenint en compte primer de tot el seu pensament polític sobre el fet català. I aconseguir que Catalunya siguin més espanyola amb una església menys catalanista, com si això depengués del bisbe de torn. 

Però el Vaticà no és Madrid. “Qui és el Vaticà?”, m’han contestat més d’una vegada quan he preguntat que pensava el Vaticà d’algun tema. De “vaticans” n’hi ha molts. Sectors, corrents i lobbies de tots colors que des dins del Vaticà s’agrupen segons els seus interessos i mentalitat. I és cert és que fa anys que el nacionalisme espanyol té la vara ben alta a nunciatura i dins de l’escalafó jeràrquic de la Santa Seu. Està contrastat que darrers anys molt candidats a bisbes han caigut de la llista quan algú oportunament ha deixat caure, sense necessitat de fonamentar-ho: “Uy... éste es muy nacionalista...”. Nacionalista català, és clar. Si era un bon perfil pastoral era secundari. 

Encara que ho tituli l’ABC, ells no són el Vaticà. Però saben que el procés de Barcelona comença a córrer i no volen perdre cuota de pantalla, com sembla que l’estan perdent en el relleu de Madrid.
No cal entrar en els argument hilarants utilizats de nou a l'ABC. Bé..., una mica.

Torna la cançoneta dels seminaris buits a Catalunya i plens a la resta d’Espanya. Però no s’entretenen a comptar quants seminaristes tenia Rouco quan va arribar a Madrid i quants en té ara. Ni tampoc el llista de diòcesis ben espanyoles amb un seminarista o cap. Ni dels seminaris que obsessionats amb les xifres després han hagut de fer neteja. El problema de les vocacions es veu que és un problema català. A Buenos Aires el seminari també estava a rebentar.

No cal comentar tampoc el mal gust d’enterrar en vida a dos bisbes catalans amb problemes del salut, als quals des d’aquí aprofitem per desitjar-los una feliç recuperació.

I, finalment, ja no mereix més adjectius que el criteri per mesurar l’idoneitat episcopal sigui el seu grau d’adhesió a la unitat d’Espanya. O que sigui un pecat greu afirmar que l’Església respectaria el resultat d’una consulta a Catalunya. Que volen que facin els bisbes si un dia Catalunya se separa d’Espanya? Enviar la Guardia Suïssa? Comprar vots amb els fons de l’IOR? Això si, mentre, a Catalunya, s’ha instal·lat el discurs que intentar influir en esl nomenaments de bisbes va contra la laïcitat.

En fi, si em permeten un consell si volen saber qui podria ser el millor arquebisbe per Barcelona només han de fer una cosa. Preguntar als seus diocesans. O si volen, només als capellans. Tothom sap qui sortiria. També poden preguntar als seus capellans sobre alguns dels bisbes tan aplaudits per l’ABC. I ja veuran que no els importarà gaire on ha nascut, ni quin seria el seu vot en un referèndum. Els importarà si està a l’alçada dels bisbe que demana Francesc o si són dels qui els agrada viatjar en primera.

7.15.2013

7 apunts sobre sobres, SMS i una demilició, de Carles Capdevila (ARA.CAT)


U. El que castiga més Rajoy no és la crisi ni l'IVA, és un sistema de cobraments en sobres, sense IVA, dels anys que van provocar la crisi.
DOS. Tota organització que té algú sense escrúpols per fer la feina bruta ha de saber que aquest algú farà feina bruta en contra seva un dia.
TRES. Els SMS demostren tres coses: complicitat amb un delinqüent, incompetència gestionant informació delicada i la impunitat de qui ni s'adona que deixa rastre.
QUATRE. Rajoy seguirà el seu propi consell: resistir. I aquesta resistència és inútil perquè acabarà caient, i dramàtica perquè com més trigui pitjor ho deixarà.
CINC. Alguns protagonistes de l'operació de setge coincideixen amb els que van fer caure Felipe, cal estar pendent també dels seus aliats actuals i dels plans a mitjà termini.
SIS. A Catalunya hi ha qui veu la descomposició d'Espanya com l'empenta definitiva pel procés independentista, però aquesta enorme debilitat al govern de Madrid és alhora un greu obstacle per tenir un negociador necessari.
I SET. Hi ha un altre dilema: recrear-se venjativament en el cas Bárcenas i els drames d'Espanya o ignorar-lo i abordar els problemes catalans. Abraçar la primera opció és no entendre que el procés català ha de ser autocentrat, constructiu i amb agenda pròpia. Però l'enfonsament de Rajoy afecta -i molt- una Catalunya que és a Espanya. I la paràlisi governamental o el seu relleu la poden afectar encara més, sobretot amb les alternatives que s'albiren.

7.14.2013

Carles Salvador i la llengua, de Francesc de P. Burguera (LEVANTE-EMV)





El meu conciutadà suecà Josep Franco ens recordava en aquestes pàgines del Levante-EMV el passat 7 de juliol que, tal dia com aquest, de 1955, va morir al seu domicili de Benimaclet, Carles Salvador. Va exercir l´any 1893 de mestre a Benassal des de ben jove. Alli va escriure la major part de la seua obra literària, però no es va limitar a això. També, com ens diu Josep Franco, va ser un activista cultural i cívic important, en uns temps molt més difícils que els actuals fins que tornà a València l´any 1934. Abans, havia estat un dels valencians que, reunits a Castellò de la Plana el dia 21 de desembre de 1932, va signar les normes que, a partir de la gramática fabriana havien d´acabar amb el desgavell ortogràfic que havia caracteritzat el valencià escrit fins aquell moment i que ara, quasi un segle després, encara continúen fent malbé alguns valencians que creuen, potser de bona fe, que la nostra llengua no hauría d´eixir mai de l´ámbit estrictament familiar.
L´any 1951, en plena maduresa vital i creativa, Salvador va ser capaç de promoure i consolidar uns cursos de llengua i litreratura valenciana que, a l´ombra de Lo Rat Penat, foren la llavor de la nostra literatura contemporània i sobre tot, marcaren l´inici de l´ensenyament del valencià com a llengua culta. El seu llibre Gramàtica valenciana, del mateix any, és encara un tex vàlid, amè i eficaç, per a l´ensenyament de la llengua. I la seua obra poética, que sembla oblidada, es pot recordar encara en un bellísim racó de Morella, el Jardí dels Poetes, dedicat a ell, Vicent Andrés Estellés i Labordeta. «Entre el cel i la terra, tot és ben ple de despulles i espectres», havia escrit el mestre. I ara li podem agrair els esforços que va fer per nosaltres obrint algún dels seus llibres, que ens ajudaran a diferenciar els espectes dels fantasmes.
Els Jocs Florals continuaven celebrant-se durant el franquisme i Lo Rat Penat continuà convocant «als experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l´Antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra materna llengua és parlada o coneguda». Això ens va permetre seguir uitilitzant la nostra llengua en els Jocs Florals i que Carles Salvador donara classes de valencià en els locals de Lo Rat Penat. Classes de valencià que també es celebraren a la Casa de València a Madrid, degut a l´iniciativa de Josep J. Sanchis Zabalza, l´ajut de Ferrandis Luna, marqués de Valverde, que vivien a Madrid i els auspicis de Lo Rat Penat dirigit per Carles Salvador. La Casa de València a Madrid era una més de les cases regionals que s´instalaven a la capital. Jo estudiava aleshores a la Facultat d´Econòmiques a Madrid, a finals dels anys 40 i primers dels 50, i de quant en quant m´acostava per la Casa de València per saludar a Sanchis i veure com anaven les classes. Els assistents eren entre 25 i 30 alumnes, que treballaven a Madrid quasi tots, i amb alguns estudiants. Recorde que hi havía, com alumne, el representant de la Caixa d´Estalvis de València, a Madrid, que tenía l´oficina en el carrer d´Alcalà i que es va apuntar a les classes de valencià de Lo Rat Penat que es donaven a la Casa de València. Es tractava de Josep Joaquim Viñals, que no tardà molts anys en passar a València per a ser diector general de la caixa.
En fi, durant el franquisme, a Lo Rat Penat es treballava amb força per la defensa de la nostra llengua. També, a Lo Rat Penat, es representaven obres teatrals en la nostra llengua. Recorde l´obra del autor de les Illes Balear Baltasar Porcel, Els comdemnats; de Martí Domínguez Barberà l´obra No n´eren deu?, i la meua L´home de l´aigua. Però venen les eleccions de 1977 que guanyen l´esquerra. I s´arma el canyaret. Lo Rat Penat passa a altres mans. La dreta no sap que fer, no tenen programa, i uns espavilats s´acosten als polítics dretans i els indiquen per on han d´anar, qui son els enemics. I els enemics son els catalanistes. Els catalanistes, Deu meu!, que ens volen furtar-ho tot. I en això estem. Però ara fa calor i hem d´anar a remullar-nos a les platges. Al setembre parlarem.

7.10.2013

Un bisbe nou en la Catalunya del sobiranisme, d'Oriol Domingo (La Vanguàrdia)


1. El valencià Enric/Enrique Benavent pren possessió aquest dissabte com bisbe de Tortosa. Aquesta és una de les deu diòcesis de l’Església catòlica en una Catalunya que destaca avui sobretot pel seu procés sobiranista.
2. El bisbe Benavent parla, llegeix, escriu i entén el valencià. Per això parla, llegeix, escriu i entén el català. Ell, però, sempre ha estat amb el bloc liderat pel cardenal Antonio Maria Rouco quan la Conferència Episcopal Espanyola ha elaborat documents doctrinals i pastorals sobre ètica política i la qüestió nacional. El grup dels bisbes catalans ha mantingut una postura distant i diferenciada en aquests afers. Benavent haurà de decidir si es manté en la postura de l’episcopat espanyol o bé es suma a la de l’episcopat català.
3. Cal esperar que les informacions que arribin al nou bisbe de Tortosa no procedeixin, per exemple, de les emissores de la ràdio i la TV vinculades a l’episcopat espanyol. Ofereixen una caricatura de la realitat nacional catalana com ja ho feia Federico Jiménez Losantos.
4. Les diverses posicions sobre Espanya i Catalunya són respectables sempre que es defensin de manera pacífica i democràtica. Així és el discurs de Muriel Casals, presidenta d’Omnium Cultural, en el multitudinari i civilitzat Concert per a la Llibertat. Va dir: “Som aquí per donar a conèixer la nostra causa , que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia (…) La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom. Volem construir unes relacions fraternals amb les dones i els homes d’Espanya, i amb els ciutadans de la resta d’Europa (…) Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne, on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força”. Aquestes paraules sintonitzen amb la tesi de que a l’Espanya sobirana li interessa tenir una relació cordial amb la Catalunya sobirana.
5. Els cristians (laics, religiosos, sacerdots, bisbes) tenen una missió en aquesta societat i en aquest món. El seu pensament i la seva actuació han d’inspirar-se en la Doctrina Social de l’Església i en els documents de l’episcopat català. “Arrels cristianes de Catalunya” expressa la voluntat de que hi hagi una tasca didàctica per part dels catòlics espanyols i dels catalans per tal que els primers comprenguin les aspiracions de Catalunya, i viceversa. L’episcopat català expressava en aquest document plenament vigent: “Voldríem que fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres pobles d’Espanya els primers a comprendre i acollir aquestes aspiracions. També en contrapartida, haurien ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als seus problemes”.

7.09.2013

COM CANVIA LA VIDA, text que m'ha arribat per un correu i que, com diu més avall, l’autor és desconegut, però podria ser qualsevol de nosaltres o algú que haja nascut en els anys 40, 50, 60 i si molt em forceu, en els 70



Josep va traure el paper de la seua butxaca, va confirmar el que llegia i va preguntar a la dependenta:
Hola, tenen un Pendrive?
Sí, clar que tenim.
Perdone’m, però, què és un Pendrive? Pot explicar-m'ho? El meu fill m’ha demanat que li compre un.
Bo, un Pendrive és un aparell en què es guarda tot el que hi ha en el PC...
Ah, és com un disquet...
No.  En el Pendrive Vostè pot guardar textos, imatges i pel·lícules. El disquet, que ja ni existeix, només guardava text.
Ah, val, en vull un...
De quantes Gigues?
Com !!!!!!?
Quantes Gigues?
I…….. que és una Giga?
És la grandària del Pen.
Ah, val. El volia xicotet, que valga per portar-lo en la butxaca, no molt gran...
Tots són xicotets, senyor. La grandària es referix a la quantitat de coses que pot guardar...
Ah, val.... I de quantes grandàries en teniu?
Doncs tenim de 2; 4; 8; 16 Gigues...
Hummmm !!!!, el meu fill no em va dir quantes Gigues li calen.
En eixe cas, el millor és portar el de major capacitat.
Si, bo, crec que si... però quant costa?
Bo, el preu varia conforme la grandària. La seua entrada és USB?
Com?
És que per a connectar el Pen en el PC ha d'haver-hi una entrada compatible...
Però USB no és la potència de l'aire condicionat?
No, això és BTU.
Ah! Sí, és això... He confós les inicials... I jo que sé si l'entrada del PC és USB...
L'USB té unes dents que encaixen en els orificis del PC. L'altre tipus d'USB és el P2, més tradicional, i amb el que Vostè només ha de ficar el Pin en el forat redonet...
El seu PC és nou o antic? Si és dels nous és USB, però si és un poc més vell és P2.
Crec que el meu té 2 anys. L'anterior encara tenia disquet.
Se'n recorda del disquet?
Quadradet, negre, fàcil de carregar, quasi no tenia pes.
El meu primer PC funcionava amb eixos disquets que hi havia, tipus galeta, grandassos i quadrats. Era més aïna simple... No creu?
Els PC de hui no tenen entrada per a disquet. O és CD o Pendrive.
Quina cosa! Bé, no sé què fer. Millor li vaig a preguntar al meu fill.
Clar, per què no li telefona?
Tant de bo sabera, però el meu mòbil és nou i té tantes coses que no he aprés encara ni a marcar...
Deixe'm veure... Bub-bub! És un Smarthphone! Aquest és molt bo... Té Bluetooth, Woofle, Brufle, Trifle, Banda Llarga, teclat Touchpad, Càmera Fotogràfica, Flaix, Vídeo, Ràdio AM/FM, TV digital... també pot enviar i rebre e-mail, Torpede direccional, Microones i connexió Wireless...
Blu... Blu... Blutuz? I Microones? Llavors, serveix per a cuinar?
No, no senyor. Vostè em fa molta gràcia... És que aquest funciona amb el Sub-Padró i per això és molt més ràpid...
I... perquè serveix el Blutuz eixe?
És per a poder comunicar un mòbil amb un altre, sense cables...
Quina meravella! Quina gran novetat! Però, vejam, els mòbils no es comuniquen uns amb altres sense cable? Jo mai he necessitat un cable per a cridar a un altre mòbil... Cable, en un mòbil, que jo sàpia, és només per carregar la bateria...
No, ja veig que Vostè no entén molt d'açò.  Mire, amb el Bluetooth Vostè passa les dades del seu mòbil a un altre mòbil... Per exemple, la seua guia de telèfons...
Ah! I abans necessitava un cable?
No, havia de canviar el Xip.
Quèèè? Ah, sí, el Xip... Aleshores, hui, ja no cal el Xip?
Si, és necessari, però el Bluetooth és prou millor...
Que bé açò del Xip... El meu mòbil té Xip?
Momentet, deixe'm veure... Si, té Xip.
I jo que faig amb el Xip?
És per si Vostè necessita o vol canviar d'Operador, Portabilitat, això...
Si ja sé... Clar que ho sé. No anava jo a saber una cosa d'eixes, tan simple????.
Aleshores, imagine que per connectar tot això i després d'un curs de dos mesos, només necessite polsar uns dos-cents botons, no? ...
Noooooo !!!!!!! És tot molt simple... és molt fàcil d'aprendre! Vol cridar el seu fill? Escriga ací el seu número, teclegei polse el botó verd... . Ho veu, ja està cridant.
Josep subjecta el mòbil amb la punta dels dits, tement ser portat pels aires... Cap a un altre planeta!!!
Hola, fill, sóc el Pare... Sí, digues-me, fill, el teu Pendrive és de quantes... ai!, com és el nom? Ah, gràcies, quantes Gigues?. 4 Gigues? Val, i hi ha una altra cosa... com era? Ah, la nostra connexió és USB? Si? Val... Quina bogeria!!! D’acord fill, et porte el Pendrive...
Quina edat té el seu fill?
Complirà 10 anys al març...
Oh, què bonic!!!
Doncs si, senyoreta, m'emporte un de 4 Gigues amb connexió USB...
Ok, senyor... ho vol per a regal?

Més tard, en la seua oficina, Josep va examinar el Pendrive; un minúscul objecte, menor que una mistera, capaç de gravar pel·lícules... Però... on anirem a parar?
Mira, amb un cert recel el seu mòbil que està sobre la taula. "Màquina infernal", pensa.
Tot el que ell necessita és un telèfon capaç de marcar números i rebre cridades.
En aquest moment, té en les seues mans un dispositiu sofisticat, tan complex que ningú que no siga especialista sabrà comprendre.
A casa, entrega el Pendrive al seu fill i li demana veure com funciona.  El xiquet, insereix el dispositiu en el PC i s'obri una finestra en la pantalla... A continuació, amb el ratolí, obri una pàgina d'Internet en anglès.  Selecciona unes paraules i un '‘heavy metall' infernal envaeix l'habitació i les oïdes de Josep. 
Polsa una altra tecla i s'acaba la música.  El xiquet comenta:
-Bo, pare, ja m’he baixat la música.  Ara, m'emporte el Pendrive a qualsevol lloc i on hi haja una entrada USB, hoinserisc i puc escoltar-la.  En el meu mòbil, per exemple.
Aaahh.. el teu mòbil té entrada USB?
Clar... el teu, també...
Ah, si? Això vol dir que puc gravar música en un Pendrive i escoltar-la en el meu telèfon mòbil?
Sí, clar...

Aquella nit, abans de dormir, Josep li va fer una besada a Clareta, la seua dona, i li va dir:
Saps que tinc Blutuz?
I què és això?  Blutuz. 
No em diràs que no saps el que és, no? 
No m'emprenyes, Josep, deixa'm dormir!
Estimada, et recordes de com era la bona vida, quan un telèfon era un telèfon, un gravador era un gravador i un tocadiscos només tocava discos? I només calia polsar un botó!
Clar que em recorde, Josep.
Hui és prou millor, no? Diverses coses en una sola... Fins tens Blutuz i connexió USB també...
Quina barbaritat !!!!
Josep, Enhorabona!!!
Clareta, amb tanta tecnologia envellim més ràpid.  Estic fotut tan sols en pensar quantes coses hi ha al nostre redor què mai usarem.
Ah!!!!! I per què?
Perquè jo vaig aprendre a usar el PC i el mòbil i tot el que vaig aprendre ja està sobrepassat...

Parlant d'això, hem de canviar de TV.
Que??? Es va espatllar la nostra?
No, però la nostra no té HD, tecla SAPSlowmotion i Reset.
Tot això?
Tot...
I la nova, tindrà Blutuz?
Bona nit, Josep, adorm-te que ja no t'aguante, més...!
  
(Lautor és desconegut, però podria ser qualsevol de nosaltres o algú que haja nascut en els anys 40, 50, 60 i si molt em forceu, en els 70, i la imatge és de: http://puzzlehacker.wordpress.com/2008/02/28/best-six-uses-for-a-pendrive/).