Durant els primers anys posconciliars, ací i allà, aparegueren bisbes que abandonaven els palaus episcopals i se´n anaven a viure a un pis normal, una residència o al mateix seminari diocesà.
El cas del bisbe de Limgurg (Alemanya) amb el seu palau episcopal i accessoris de 31 milions d´euros de cost, ha escandalitzat tot el món, dins i fora de l´església. El papa Francesc ha intervingut ràpid, ha anat pel camí recte i després de cridar-lo a capítol l´ha apartat del ministeri episcopal. Un bon avís per als bisbes amb vocació de senyors, prínceps o monarques absoluts.
Es un fet comprovat que el bisbe de Roma ha manifestat des del començament del pontificat la seua voluntat d´encaminar tota l´església vers l´«església pobra i dels pobres», retornar a una església d´iguals, més fraternal, dialogista, sense ostentacions ni autoritarismes. És el mateix que desitjava Joan XXIII en convocar el concili i allò que un grup de bisbes d´aleshores es comprometeren a posar en pràctica en tornar a les respectives diòcesis, en un document conegut com el Pacte de les catacumbes.
El 16 de novembre de 1965, a Roma, uns quaranta bisbes, la majoria llatinoamericans, es reuniren a la catacumba de Domitila i després de celebrar l´eucaristia signaren un document on es comprometien a portar una vida pobra i senzilla, conscients i penedits de les deficiències de la seua vida de pobresa segons l´Evangeli. «Procurarem „deien„ viure segons l´estil ordinari de la població en allò que respecta a casa, menjar i mitjans de locomoció. Renunciem per sempre a l´aparença i realitat de la riquesa, especialment en el vestir i en símbols de metalls preciosos. Ni or ni argent. No posseirem bens mobles ni immobles. Rebutgem que verbalment o per escrit ens anomenen amb noms i títols com eminència, excel·lència, monsenyor... preferim el nom de pare. Evitarem tot el que puga semblar concessió de privilegis o preferència als rics i poderosos. Procurarem transformar les obres de beneficència en obres socials basades en la caritat i la justícia que tinguem en compte a tots i totes...».
Certament no es tracta d´un document conciliar, però fou manifestació d´un esperit que en certa forma el papa Pau VI va fer seu quan, en finalitzar el concili, com a comiat, va regalar a tots els bisbes participants un anell senzill, sense pedres precioses, invitant-los a usar-lo. En fer-se públic el susdit document, altres bisbes s´hi afegiren. De fet, durant els primers anys posconciliars, ací i allà, aparegueren bisbes que abandonaven els palaus episcopals i se´n anaven a viure a un pis normal, una residència o al mateix seminari diocesà (mantenint el palau sols per a actes oficials); que renunciaven als cotxes de luxe, que els feia nosa que laics i rectors els besaren la mà; que deixaven d´aparèixer en públic junt a les autoritats civils i militars; que fomentaven un tracte sense protocols de cap classe...
Amb el pas dels anys i amb les noves generacions episcopals, alguns d´aquests gestos de senzillesa i confraternitat anaren diluint-se (altres continuen, gràcies a Déu). El papa Francesc, en continuar fent i dient el que feia i deia a la diòcesi de Buenos Aires, sembla que els ha reviscolat. És cert, però, que la reforma que necessita l´església i que ell pretén dur a terme va més enllà de la senzillesa en l´habitatge, el vestit o el mitjà de locomoció; però com diu el refrany valencià: «Tota pedra fa paret». Bo seria, doncs, que ací i allà, de paraula i per escrit, anaren desapareixent els tractaments d´excel·lentíssim i reverendíssim; igualment els anells, pectorals i mitres luxoses; els salons del tron; els escuts episcopals i que els consells pastorals i econòmics parroquials i diocesans no foren sols consultius, sinó autèntics instruments de participació decisòria de tot el poble de Déu; que governar en uns i obeir en altres no fora sinònim d´acomplir les iniciatives del superior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada