3.30.2013

DISSABTE SANT (EVANGELI.NET)




Dia litúrgic: Dissabte Sant
Text de l'Evangeli ( ):  
Comentari: Père Jacques Philippe (Cordes sur Ciel, França)
---
Avui no meditem un evangeli en particular, ja que és un dia alitúrgic. Però, amb Maria, l'única que ha romàs ferma en la fe i en l'esperança després de la tràgica mort del seu Fill, ens preparem, en el silenci i en la pregària, per a celebrar la festa del nostre alliberament en el Crist, que és l'acompliment de l'Evangeli.

La coincidència temporal dels esdeveniments entre la mort i la resurrecció del Senyor i la festa jueva anual de la Pasqua, memorial de l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte, permet de comprendre el sentit alliberador de la creu de Jesús, el nou Anyell pasqual, la sang del qual ens preserva de la mort.

Una altra coincidència en el temps, menys assenyalada, però alhora molt rica en significat, és la que hi ha amb la festa jueva setmanal del "Sabbat". Aquesta comença el divendres a la tarda, quan la mare de família encén els llums a cada casa jueva, acabant el dissabte a la tarda. Això recorda que després del treball de la creació, després d'haver fet el món a partir del no-res, Déu reposà al setè dia. Ell ha volgut que també l'home descansi al setè dia, en acció de gràcies per la bellesa de l'obra del Creador, i com a senyal l'aliança entre Déu i Israel, essent Déu invocat en la litúrgia jueva del Sabbat com l'espòs d'Israel. El Sabbat és el dia en què es convida a cadascú a acollir la pau de Déu, el seu "shalom".

D'aquesta manera, després del dolorós treball de la creu, «retoc en què l'home és forjat novament», segons l'expressió de Caterina de Siena, Jesús entra al seu repòs en el moment en què s'encenen les primeres llums del Sabbat: «Tot s'ha complert» (Jn 19,3). Ara s'ha terminat l'obra de la nova creació: l'home presoner antany del no-res del pecat esdevé una nova criatura en el Crist. Una nova aliança entre Déu i la humanitat —que res podrà mai trencar— acaba de ser segellada, ja que en endavant tota infidelitat pot ser rentada en la sang i en l'aigua que brollen de la creu.

La carta als Hebreus diu: «Queda un repòs sabàtic reservat al poble de Déu» (4,9). La fe en el Crist ens dóna accés a això. Que el nostre veritable descans, la nostra pau profunda —no la d'un sol dia, sinó per a tota la vida— sigui una total esperança en la infinita misericòrdia de Déu, segons la invitació del Salm 16: «La meva carn reposarà en l'esperança, ja que tu no lliuraràs la meva ànima a l'abisme». Preparem-nos amb un cor nou per a celebrar amb joia les noces de l'Anyell i deixem-nos esposar plenament per l'amor de Déu manifestat en el Crist.

3.29.2013

L'HORADESA I LA COBDÍCIA, article del P. Bausset OSB, DORRESMENT


Lʼhonradesa i la cobdícia 


El diccionari defineix l’honradesa com l’actitud d’aquells que no fan actes deslleials, ni furts ni enganys!

És l’honradesa en el treball, el que vaig trobat en els bons fisioterapeutes que em van ajudar en la recuperació de la meua fractura d’húmer. No cal dir que és altíssim el grau de satisfacció i la millora que experimentem en les nostres lesions, gràcies als excel·lents infermers, que sempre diuen la veritat: la recuperació és llarga i dolorosa. Mai no ens van enganyar, dient-nos que seria una cosa curta, fàcil i sense dolor. No van anar amb mentides, ni amb enganys! Perquè aquests fisioterapeutes fan de la veritat i de l’honestedat la seua manera de treballar!! I perquè segueixen al peu de la lletra la recomanació que feia Sant Pau als cristians de Colosses: “En qualsevol treball, poseu-hi tota l’ànima” (Col 3::23)

Però en la nostra societat, i d’una manera especial en el món de l’economia, no sempre és l’honradesa allò que guia les operacions financeres! Moltes voltes és l’avarícia o la cobdícia, enteses com un afany exagerat pels diners, allò que fan immorals les transaccions econòmiques. D’avars tots n’hem conegut, com el cas de l’Harpagon de Molière, o el senyor Scooge de Dickens, que no sopava per no gastar! O el Dòmine Cabra de Quevedo, que dormia d’un cantó per no gastar els llençols!!

A més, el cobdiciós no té altra dèria que enriquir-se més i més, a costa dels diners dels altres. Hui en dia, la cobdícia dels grans especuladors ha aconseguit pensions exagerades i immorals, com el cas de Richard S. Fuld que va cobrar 4,3 milions de dòlars, després d’haver portar a la bancarrota Lehman Brothers, o James C. Caine amb 17,1 milions, per haver fet el mateix a Bearn Sterns.

I les nostres entitats financeres, alguna d’elles amb directius, el més “baratet” dels quals cobrava més de100.000 euros a l’any? Davant del desastre d’alguna d’aquestes entitats, només fa unes setmanes tots deien que estaven la mar de bé! I ja hem vist com ha acabat tot, degut a la cobdícia d’uns i d’altres!

Enmig d’aquesta crisi que ens ofega, es van retallant més i més els serveis i els salaris públics per quadrar els comptes i perquè diuen que les arques estan buides. Però això no és del tot veritat, perquè hi ha diners per salvar una entitat financera, però no per als dependents, els pensionistes o les escoles!! Tot sembla indicar que els 10.000 milions retallats en ensenyament i en sanitat, deuen haver anat a parar al pou sense fons d’alguna d’aquestes entitats financeres, que va donar un crèdit a l’equip que l’any passat volia la décima. Uns diners que eren per poder pagar un jugador de la lliga, que pel seu comportament al camp de joc, no és cap model per als nostres jóvens! I aquest crèdit, que s’haurà d’amortitzar amb diners públics, servirà per pagar entre tots el fitxatge de Cristiano Ronaldo!!Per a escarni dels aficionats del València, el Gandia, elVila-real o el Barça!!

Honradesa i ètica en el treball, és el que es demana a tothom! Algú s’imagina que l’Òscar m’haguera fet la recuperació de la cama, quan la fractura la tenia al braç? O que un fuster fera una porta 20 cm més gran de com hauria de ser?

Exigim honestedat i honradesa en el seu treball als infermers, als fusters, als llauradors... Però els directius d’algunes entitats financeres (amb uns sous que un llaurador, per a obtindre’ls, hauria de treballar 200 anys!) es poden permetre jugar amb els nostres diners! I damunt, aquests diners que haurem de pagar, seran per al fitxatge de Ronaldo!! 

I és que la cobdícia porta els hòmens a la ruïna! Fa falta recordar, com ens diu Sant Pau, que “l’arrel de tots els mals, és l’afany de diners”? (1Tm 6:9-10) 

Com va dir el P. Abat Josep Mª Soler en l’homilia de la festa de l’Ascensió, “Cada dia podem constatar la manca d’honestedat i d’ètica que hi ha hagut en molts àmbits i la crisi profunda de valors que hi ha a la base d’aquests comportaments”. Per això el P. Abat Josep Mª demanava una política a favor de la persona, ja que des de l’Evangeli, “els cristians sabem que és possible una altra manera de fer. Amb la paraula i la vida, hem de ser testimonis de justícia i de veritat, de respecte, de sobrietat, de responsabilitat”. I és que com deia el papa Sant Lleó el Gran, l’avarícia és una planta de la qual “procedeix la llavor de tots els mals”.

També l’arquebisbe de València deia que amb “les retallades hi haurà més pobres”. I fent-se ressò de la Doctrina Social de l’Església, el bisbe Osoro afirmava que “l’economia ha de recolzar-se en una ètica que faça possible el desenrotllament humà”, per recuperar “la civilització de l’amor, basada en la solidaritat, la caritat i la justícia”. I, evidentment, cal entendre la caritat, no només en donar almoina, sinó sobretot en l’estimació i l’afecte pels qui més malament ho estan passant.

Com ha dit també l’escriptora Susanna Tamaro,“hi ha una falta de valors i d’espiritualitat. Perquè la crisi que vivim, no és només una crisi econòmica. És també una crisi ètica”. Per això, continua Susanna Tamaro, “és més important l’educació i la formació dels jóvens, que comprar l’últim model de mòbil”.

Un personatge molt més pròxim a la joventut com és l’actor i cantant Fran Perea, deia també en una entrevista: “és de no estar bé del cap, que els diners dels impostoses donen als bancs”.

Per tal de millorar el món (i els mestres tenen una gran responsabilitat en la formació dels estudiants) els nostres jóvens han de fer de l’ètica i de l’Evangeli un valor fonamental en les seues vides, per recobrar així la cultura de l’esforç i la sobrietat, la solidaritat i la sol·licitud pels altres. Si no, amb el temps tindrem molts Cristianos. O directius com els de Bankia que, a més de cobrar uns sous exagerats, han portat aquesta entitat financera a la ruïna. Perquè el futur de la nostra societat no està en guanyar diners (independentment de com es guanyen!) i en posseir més i més, sinó en descobrir en l’altre, un germà i en saber compartir allò que som i allò que tenim.

Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat

3.28.2013

Contemplar l'Evangeli d'avui Dia litúrgic: Dilluns Sant (d'EVANGELI.NET)





Text de l'Evangeli (Jn 12,1-11): Sis dies abans de la Pasqua, Jesús va anar a Betània, on vivia Llàtzer, aquell que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Allà li oferiren un sopar. Marta servia, i un dels qui seien a taula amb ell era Llàtzer.
Llavors Maria va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s'omplí de la fragància d'aquell perfum. Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: «Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?». Això ho va dir no perquè s'interessés pels pobres, sinó perquè era un lladre i, com que tenia la bossa dels diners, robava el que hi tiraven. Jesús digué: «Deixa-la! Ella ha guardat aquest perfum per al temps de la meva sepultura. De pobres, en teniu sempre amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu».

Una gran multitud de jueus van saber que Jesús era allà i van anar-hi, no solament per Ell, sinó també per veure Llàtzer, que Jesús havia ressuscitat d'entre els morts. Llavors els grans sacerdots van decidir de matar també Llàtzer, perquè per causa d'ell molts jueus venien i creien en Jesús.
Comentari: Mn. Jordi POU i Sabater (Sant Jordi Desvalls, Girona, Espanya)
Ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells
Avui, a l'Evangeli, se'ns resumeixen dues actituds sobre Déu, Jesucrist i la vida mateixa. Davant la unció que fa Maria al seu Senyor, Judes protesta: «Un dels seus deixebles, Judes Iscariot, el qui aviat el trairia, digué: ‘Per què no venien aquest perfum per tres-cents denaris i donaven els diners als pobres?’» (Jn 12,4-5). El que diu no és cap bestiesa, lligava amb la doctrina de Jesús. Però és molt fàcil protestar davant del que fan els altres, encara que no es tinguin segones intencions com en el cas de Judes.

Qualsevol protesta ha de ser un acte de responsabilitat: amb la protesta ens hem de plantejar com ho faríem nosaltres, què estem disposats a fer nosaltres. Si no, la protesta pot ser només —com en aquest cas— la queixa dels que ho fan malament davant els que miren de fer-ho tant bé com poden.

Maria ungeix els peus de Jesús i els eixuga amb els seus cabells, perquè creu que és el que ha de fer. És una acció tintada d'esplèndida magnanimitat: «Va prendre una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós» (Jn 12,3). És un acte d'amor i, com tot acte d'amor, difícil d'entendre per aquells que no el comparteixen. Crec que, a partir d'aquell moment, Maria entengué el que segles més tard escriuria sant Agustí: «Potser en aquesta terra els peus del Senyor encara estan necessitats. Doncs, ¿de qui, fora dels seus membres, va dir: ‘Tot allò que feu a un d'aquests petits… m'ho feu a mi?. Vosaltres gasteu allò que us sobra, però heu fet allò que és d'agrair als meus peus’».

La protesta de Judes no té cap utilitat, només el porta a la traïció. L'acció de Maria la porta a estimar més el seu Senyor i, com a conseqüència, a estimar més els “peus” de Crist que hi ha en aquest món.

3.27.2013

Mahón-Maó-Mahón, Vicent Sanchis (EL PUNT-AVUI)

El Partit Popular fa molt de temps va traure el bitllet de tornada per al recorregut d'anada. A València, per exemple, quan va controlar la majoria absoluta municipal, va decidir que la plaça del País Valencià havia de dir-se “de l'Ajuntament”. Un ajuntament no deixa de ser important, sobretot si manen ells, però un país és un concepte molt més ambiciós, cívic i nacional. Al PP li altera els budells. De país, només n'hi ha un, per a ells, i no és el valencià. Dins aquesta lògica nacional i de la lògica ideològica de molts dirigents populars, aviat la plaça recuperarà el nom més èpic: del Caudillo. A Maó, la punta oriental del domini lingüístic ibèric, també la majoria absoluta dita popular ha decidit aprofitar la involució propiciada per José Ramón Bauzá i rebatejar-se bífidament. Ara es diu, oficialment, Maó-Mahón. Al temps. El viatge al passat recent continuarà. Aviat en diran Mahón-Maó, perquè ordinalitat és autoritat. I seguint el camí acabarà tornant a recuperar l'il·lustre nom de Mahón. Que rima amb José Ramón.


3.26.2013

La crisi ja no és la mateixa per Xipre (EL PUNT+AVUI)



El fet que els negociadors de la Unió Europea i Xipre hagin arribat a una solució de compromís pràcticament en el temps afegit no ens ha de sorprendre: Europa sempre ha resolt les seves crisis així. La solució imposada per la Unió implica la reestructuració –amb tancament inclòs– del sistema financer i l'obligatorietat dels accionistes, bonistes i dipositants de més de 100.000 euros a participar en el rescat. L'anterior rescat financer, el de l'Estat espanyol, es va fer a càrrec de tots els contribuents, tinguessin o no dipòsits als bancs afectats. Però a Xipre, com queda dit, s'opta per una altra via.
Encara és d'hora per saber si aquest canvi de tarannà és una excepció per posar fi a un paradís fiscal o si es tracta d'un canvi de rumb de la Unió en l'estratègia per resoldre els problemes financers, tot i les explicacions i retractacions d'última hora. És cert que limitant l'impacte als dipòsits d'estalvis per sobre dels 100.000 euros es confia evitar l'aparició del pànic. Però el canvi de rumb, si es concreta en operacions futures, podria indicar que la UE està explorant noves vies.
El que està fora de tot dubte és que aquestes crisis puntuals, que poden ser l'avançada d'altres de semblants al sud d'Europa, fan que cada cop més gent es pregunti quina utilitat té pertànyer a un club que es desentén dels seus socis quan hi ha dificultats. Però fora del paraigua de la Unió Europea les conseqüències de la crisi encara serien molt pitjors. Si alguna lliçó ensenya aquesta crisi és que el paper del Banc Central Europeu ha de canviar, que l'austeritat a qualsevol preu no és la solució, i que cal anar cap a la unitat fiscal i de polítiques econòmiques com més aviat millor.

3.25.2013

Estat contra la seva llengua? (EL PUNT-AVUI)


L'últim informe presentat per la Plataforma per la Llengua posa en evidència un element més de l'absurditat que representa per als catalans pertànyer a un estat que es dedica a lluitar contra els que considera els propis ciutadans però que, en la pràctica, tracta com a ciutadans en propietat i de segona categoria. El català és una llengua que socialment avança, encara que d'una manera tímida, esforçada i amb el handicap de la seva dimensió reduïda en un món globalitzat en què la quantitat dels parlants té també un valor de mercat. És simptomàtic que l'idioma propi de Catalunya sigui la setena llengua més apresa de la Unió Europea per aquells que no la tenen com a llengua materna. Resulta encoratjador que en els espais de més llibertat d'elecció com és internet, o en els indicadors de qualitat cultural com són les estadístiques de traduccions literàries, el català tingui una salut de ferro. Tot això és doblement meritori perquè està passant amb la força de tot un estat en contra. Curiosament aquest estat és aquell que ara per ara no només és el propi sinó que es resisteix a deixar de ser-ho. Les accions d'Espanya contra el català són objectivament i estadísticament computables.
Resulta aparentment inexplicable que una administració maltracti els seus propis administrats, però això passa a l'Estat espanyol, que ataca sense pietat el català des de fa segles, amb democràcia o sense, amb el clar objectiu de convertir en residual un patrimoni que vol com a propietat però que, com demostra en la pràctica, no reconeix com a propi. Els catalanoparlants no poden sentir-se altra cosa que estrangers en aquell estat que no només no els deixa decidir si volen marxar sinó que els castiga per no marxar.

3.24.2013

La Comunitat Valenciana es 7.385 millones más pobre que al inicio de la crisis La caída del Producto Interior Bruto cuesta 1.737 euros de media a cada valenciano en comparación con el reparto de 2008 (LEVANTE-EMV)


Us deixe traduïda aquesta notícia que posa en evidència què han fet amb el PV els darrers governs del PP (PV) i PSOE (a Madrid)

VÍCTOR ROMERO 
VALÈNCIA 

La pèrdua de riquesa de l'economia valenciana com a conseqüència de la recessió econòmica es pot quantificar. La caiguda del producte interior brut de l'autonomia durant 2012 va aconseguir una diferència de 7.385.000 d'euros respecte de l'exercici del 2008, considerat l'any d'inici de la crisi. Si llavors el PIB regional va registrar la xifra de 107.433,2 milions d'euros, la riquesa va caure a 100.047,2 milions d'euros l'any passat, un 1,5% menys.
Aquest empobriment va tenir el seu reflex en el repartiment de la riquesa per habitant. El PIB per càpita ha passat de 21.701 euros de mitjana en 2008-19.964 euros el 2012. La diferència de la renda per habitant és de 1.737 euros de mitjana. Cal tenir en compte a més que l'autonomia ha perdut població en l'últim exercici, principalment com a conseqüència de la sortida d'immigrants, que han deixat de veure a la Comunitat Valenciana com terra d'oportunitats.
L'absència de recuperació ha incrementat més la bretxa econòmica respecte al conjunt d'Espanya. La renda mitjana dels valencians ja està 2.808 euros per sota de a mitjana del país. El PIB per càpita s'ha situat en el 87,7%, a 12,3 punts de la riquesa mitjana d'Espanya per habitant, tal com va publicar ahir aquest diari citant dades de l'Institut Nacional d'Estadística. La valenciana és la sisena autonomia més pobra d'Espanya per habitant, per davant de Canàries, Múrcia, Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura. La resta d'autonomies supera folgadament el PIB per càpita valencià, sent Galícia el territori que més s'acosta, amb 20.723 euros de renda per habitant. La més rica és el País Basc, amb 30.829 euros de mitjana, seguida de Madrid, capital econòmica i administrativa, amb 29.385 euros.


El pitjor any de la crisi
L'evolució econòmica de la Comunitat Valenciana l'allunya, tant en termes absoluts, com de riquesa per habitant, del grup de territoris més rics i desenvolupats d'Espanya. De fet, l'autonomia ha perdut riquesa en tres dels últims quatre anys. Només el 2011 va aconseguir millorar el seu PIB respecte a 2010. 2012 ha estat el pitjor any de la crisi perquè la regió ha registrat el pitjor producte interior brut des de 2008, segons les estimacions de l'INE.
Aquesta dada reflecteix que, lluny de remetre la recessió i dels teòrics brots verds que pregonen el Consell i el Govern central, l'autonomia ha excavat una mica més en el pou de la crisi. La pèrdua de riquesa ha anat en paral.lel al constant increment de la desocupació i la clausura de negocis i empreses. La percepció social és que la situació no només no millora, sinó que a més empitjora. Les estimacions per al 2013 són que seguirà havent pèrdua de riquesa i no hi haurà recuperació en termes anuals fins al 2014.
La caiguda anual mitjana del PIB des de l'esclat de la crisi econòmica i la punxada de la bombolla immobiliària ha estat del 2,17%, gairebé el doble de la mitjana espanyola, que ha estat del 1,28%.
El 2012, Espanya va perdre el 1,4% del PIB i va situar la seva renda per càpita en 22.772 euros de mitjana, 2.808 euros per sobre de la riquesa per habitant dels valencians.

3.17.2013

CARTA A UNA AMIGA SOBRE EL PAPA FRANCESC, text de Francisco Asensi


SÁBADO, 16 DE MARZO DE 2013



CARTA A UNA AMIGA SOBRE EL PAPA FRANCISCO


He aquí algunos párrafos que le he escrito y que quiero compartir con mis lectores.

 Sobre el nuevo papa, poco te puedo decir, pero, por los detalles que ha dejado caer, creo que hay para tomarlo en consideración. Muy en serio.

1.- Sencillo, espontáneo. Nada engolado ni teatrero. Apareció en el balcón, despojado de oropeles. Simplemente con la sotana blanca y una cruz de plata y no de oro; con zapatos negros corrientes y no los rojos. Contrastaba con la vestimenta de los cardenales que se asomaba por los balcones, con sus capisayos y puntillas. Sin levantar las manos en señal de triunfo, sino caídas, pegadas al cuerpo, como si lo llevasen al suplicio. A mí me recordó aquella escena de la Pasión, cuando Pilatos saca a Cristo al balcón y lo muestra al pueblo: Ecce Homo. “Este es el hombre”

2.-Cosa inaudita, se inclinó profundamente ante el pueblo de Roma (sus feligreses) que llenaban la plaza y pidió su bendición, antes de que él impartiera la suya urbi et orbi.

3.- Después de esta ceremonia, volvió a la residencia vaticana de Santa Marta en autobús, con los cardenales, sin utilizar la limusina que ya le tenían preparada.

4.- Al día siguiente, volvió personalmente a la residencia donde se había alojado durante el precónclave a recoger sus maletas y pagar el hospedaje.

5.-Su actitud ante los cardenales: tratándoles fraternalmente de igual a igual (primus inter pares?) puesto en pie y bajándose de su estrado (dando un traspiés que de poco cae al suelo). Rompiendo a cada momento el protocolo.

6.- Hoy mismo, ante los periodistas de todo el mundo que han cubierto el cónclave, ha explicado el por qué de su nombre. Al obtener la mayoría de los tres tercios y mientras le aplaudían, un cardenal que se sentaba a su lado lo abrazó y le dijo: No te olvides de los pobres. Eso hizo que se acordase de San Francisco de Asís (pobreza + paz + amor a las criaturas). Se dijo ese es el camino. Quiere que la Iglesia sea de los pobres y para los pobres. ¿Aviso para la Curia, enredada en disputas de poder y dinero? Eso de la Iglesia de los pobres ya lo remarcó, sin éxito alguno, el Vaticano II. Veremos si lo consigue. La tarea que se ha impuesto es titánica. Al parecer, coraje no le falta, según dicen los que le conocen bien.

Para los tres días que lleva el papa Francisco, baste lo dicho como muestra de por donde van los tiros…


Francisco Asensi

3.15.2013

NUESTRA INDIFERENCIA, text de Víctor Masferrer Anglada, de Medinyà, Girona (El País)


Trabajo como educador social con jóvenes menores de edad, principalmente magrebíes y subsaharianos. Muchos de ellos arriesgan su vida en pos de un futuro mejor cruzando el mar gracias a los ahorros vitalicios de sus familias.
Estoy realmente consternado por las imágenes de un vídeo visto en la web de este periódico (11-3-13) según se informa publicado asimismo en la de la cadena Ser. Este vídeo muestra imágenes escalofriantes en las que una patrullera de la Guardia Civil arrolla a una patera en la que viajaban 25 jóvenes marroquíes; como resultado, un joven murió y otros seis resultaron desaparecidos.
Deberíamos reflexionar sobre nuestra propia indiferencia ante lo que a ojos de muchos todos esos muros, vallas, controles y demás estrategias de contención son vistos como protección razonable frente a la oleada migratoria.— Víctor Masferrer Anglada.

3.14.2013

Quin morro! 14/03/13 02:00 - XEVI XIRGO (EL PUNT-AVUI)


Quin morro!

En un primer moment, sincerament, vaig pensar que no ho havia entès bé. Com que era en plena tertúlia radiofònica i a vegades desconnecto, ho vaig trobar tan increïble que vaig pensar que ho havia entès malament. Però no. Al cap d'una estona vaig tornar a sentir la falca publicitària i no vaig saber si riure o plorar. Han sentit el nou anunci de Bankia? Fan una campanya en què asseguren que són un banc “amb principis”, i expliquen que ara treballen “des del realisme”, reconeixent que van donar crèdits que no van recuperar i que van fer inversions que no els han sortit bé. “Som conscients que tenim una gran responsabilitat amb els nostres clients i amb la societat. Hem de gestionar les ajudes rebudes amb el ferm compromís de tornar-les. Ara reduirem les despeses, desinvertirem en negocis no estratègics i posarem el focus a donar préstecs a l'economia real, a les famílies, als autònoms i a les pimes”, diuen, i conclouen: “Hem hagut de tornar a començar, i ho hem fet des dels principis, amb professionalitat, integritat i compromís.” Quins c...! Saben vostès qui l'ha pagat, aquest anunci? Vostè i jo! Què pretenen, ara, que ens oblidem de tot el que ha passat com si res perquè ara, de cop, han descobert que existeixen uns principis ètics? Ara ajudaran les empreses i les famílies, després que els hem hagut de rescatar encara que no volguéssim? Saben quant ens ha costat el rescat de Bankia? Ens van dir que 4.000 milions, després van ser 19.000 i ja en són més de 23.000, que són molts més, com diu Junqueras, del que suma l'espoli fiscal anual que pateix Catalunya i sense el qual no tindríem retallades. Quin morro!

3.12.2013

BENET XVI i BLANQUERNA, text del P. Josep Miquel Bausset (EL PAÍS)


La renúncia del papa Benet XVI, m’ha fet recordar el capítol cinquè del llibre Romanç d’Evast e Blanquerna, de Ramon Llull, filòsof, místic, teòleg i poeta, nascut a Palma de Mallorca el 1232 i mort a la mateixa ciutat, el 1315.
En aquest text, Llull descriu la vida exemplar de Blanquerna, que, després d’uns anys en la Seu de Pere, va renunciar al pontificat, per dedicar-se a la pregària i a la vida eremítica. Igual que Benet XVI.
Llull explica que “Blanquerna papa envellí e remembrá lo desig que sulia haver de esser en vida ermitana, e en lo consistori el fo secretament ab tots los cardenals, als quals dix aquestes paraules: Per divinal benedicció en molt bon stament es lo papat e la cort de Roma e per aquell ordenament se segueix gran exemplaritat a la fe catholica”.
En l’acte de renúncia, Llull descriu l’actitud de Blanquerna, que agenollat davant dels cardenals, els va demanar “que·ls plagués que ell renunciás al papat e que li fos donat aquell ofici d’oració”. Per la seua part, els cardenals, contrariats i sorpresos per la decisió de Blanquerna, en escoltar la seua petició, “s’agenollaren a l’apostoli e tots lo contrastaren dients que no era cosa cuvinent que ell renunciás a l’apostolical dignitat”. Amb tot, Blanquerna, “tant plorá devant los cardenals e ab tan gran afecció demanà misericordia, que tots los cardenals obeïren a son manament”. D’aquesta manera “Blanquerna fo absolt del papat”, i així “es sentí franch a anar servir Deu en vida ermitana”.
En el seu discurs de renúncia, Blanquerna digué als cardenals: “Senyors, longament he desirat con fos servidor, contemplador de Deu en vida eremitana per ço que en mon coratge no fos altra cosa mas Deu tan solament”. I el papa continuava així: “Demá aprés la missa, me cové anar a cerchar mon ermitatge”. Com Benet XVI que es va acomiadar dels cardenals, també Blanquerna volia “pender cumiat e gracia e benediccio de vosaltres, senyors, los quals serets en ma memòria tots los jorns de ma vida e en mes oracions”.
La diferència entre Blanquerna i Benet XVI, és que el papa Ratzinger, després de la seua renúncia, farà una vida de pregària al Vaticà, cosa que també li demanaven els cardenals a Blanquerna. Els cardenals li deien a Blanquerna, que a Roma “pudia estar en contemplació o en oració”. Però per fer d’ermità, Blanquerna decidí anar-se’n de la Ciutat Eterna. Per això els cardenals “transmeteren missatges per les selves e per les alts munts per encerchar un loch cuvinent en lo qual pogués star Blanquerna. E en una alta muntanya on havia sgleya ermitana, pres de fontana, aparellaren con Blanquerna hi pogués abitar; he ordenaren que monestir qui era al peu de la muntanya degués proveir a Blanquerna a ses necessitats tots los dies de Blanquerna”.
Cal dir que aquesta obra de Llull, de 1276, és molt anterior a la renúncia del papa Celestí Vè, que deixà la Seu de Pere en 1294. Davant d’aquest text de Llull i de les coincidències entre la renúncia al papat de Blanquerna, Celestí Vè i el papa Ratzinger, la pregunta és: ¿Celestí Vè va llegir el Romanç d’Evast e Blanquerna? I Benet XVI, ¿coneixia l’obra de Ramon Llull?
No cal dir que és curiós el paral·lelisme entre Blanquerna i Benet XVI en la renúncia a Seu de Pere, per dedicar-se a la pregària, en una vida de silenci i de solitud.
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

Corrupció i esport UNA MIQUETA DE TOT 24/08/12 05:00 - ALBERT FERRER ORTS -


Corrupció i esport

UNA MIQUETA DE TOT

L'afer dels carnets que, per a patró de vaixell, tenien uns quants candidats coneguts assegurats per damunt d'altres molts anònims —com no, ací a València— no és que siga un tema nou ni desconegut, és, potser, una mena de colofó a la pèrdua total de valors que durant dècades han espargit a mans plenes polítics i financers i que, a poc a poc, han anat filtrant-se en els pors de la societat civil.
El que facen o deixen de fer en llurs vides privades els esportistes d'elit o els actors de cert renom, posem per cas, no és del nostre interés. Cadascú que faça el que haja de fer, si potser sense fer mal a tercers, clar està. Al remat, la clau per entendre aquestes línies, ja que si bé aquests ciutadans actuaren des de l'àmbit privat, a ningú no se li escapa que ho feren emparant-se precisament en qui eren en llurs vides professionals.
No m'interessa incidir en els imputats, coneguts per tothom i inclús venerats per allò de formar part de la Roja o d'alguna coneguda escuderia dedicada a la velocitat sobre dos rodes. Tampoc les disculpes que algú d'ells féu públicament quan esclatà el cas i aparegué relacionat amb la qüestió que ens ocupa. El que realment m'interessa, diguem-ne on es pot corroborar el pols de la societat de masses —teòricament dolorida amb la corrupció que tot ho abasta i impregna, causant directa de la pèrdua dels nostres drets—, és comprovar si, en primer lloc, els clubs i les productores en què resten contractats prendran aviat algun tipus de mesura (no parlem de la selecció qui forme part d'ella) si, en segon lloc, els seus patrocinadors o espònsors faran el mateix per allò que —si són declarats culpables— esdevindran un mal irreparable a la seua imatge publicitària i clientela; i si, en tercer lloc, són reprovats pels aficionats a l'esport i l'espectacle per allò de l'exemple que han donat quan atresoren considerables fortunes en els seus comptes corrents a pesar de la seua joventut.
Deixant de banda polítics, financers i altres espavilats, que ja és dir, el que com a ciutadà d'a peu m'interessa en aquest cas particular és veure quina és la resposta del patidor de torn (soci d'un club o no, fan del motociclisme o no, cinèfil o no...) i, amb ell, la dels seus equips, patrocinadors. Bo, això és un dir, no siga que, sobtadament, ens aparega tot un combinat esportiu, o un determinat golejador, o els col·legues d'una representació teatral amb cridaneres samarretes recolzant allò que no té nom ni justificació possible. Perquè si els diners no ho són tot, encara que a punt han estat de colar-li un altre gol per l'escaire a la legalitat vigent, aquests individus pel fet de tindre'ls i de gaudir de fama no només han d'abstenir-se d'aquests comportaments nocius, sobretot han de donar exemple als més joves que amb deler els segueixen barat a no res i als seus pares o avis que, ara més que mai, sofreixen les conseqüències de les monumentals errades i l'egoisme de la gent a qui confià el seu vot i els seus estalvis. En cas de no passar no res, com sembla pintar aquest lleig assumpte, deixar d'aplicar-los la mateixa medicina sent com són imputats, o culpables si així ho dictamina el jutjat, es convertirà en un nou acte d'irresponsabilitat consentida i injustificada.
Ea quaestio est!