L’abat Escarré més enllà de la moderació, Oriol Domingo (La Vanguàrdia)

1. Fa 50 anys de les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, a “Le Monde” (14 novembre 1963), contra la dictadura del general Francisco Franco. Segons l’abat, el règim nacionalcatòlic franquista transgredia l’Evangeli i la doctrina de l’Església.

2. Les declaracions d’Escarré tenen transcendència històrica. L’abat va anar més enllà de la moderació de les suposades elits del país i de la major part de la jerarquia eclesiàstica. L’abat va sintonitzar amb els sentiments, conviccions, inquietuds, somnis i projectes de les classes mitjanes i populars de Catalunya en els àmbits eclesial i cívic. L’experiència demostra que la va encertar.

3. Escarré va allunyar-se progressivament del franquisme de la primera postguerra i va anar comprometent-se amb els plantejaments del Vaticà II (1962/1965) i de la Pacem in Terris (abril 1963) impulsats pel papa Joan XXIII. Concili i encíclica propugnen la renovació eclesial, l’ecumenisme, la llibertat religiosa i de consciència, el diàleg de l’Església amb el món i la cultura contemporànies, la defensa i el respecte dels drets de les persones i dels pobles. Tot això xocava amb el règim espanyol.

4. Franco va obligar a que Escarré marxés de Catalunya (1965). Se’n va anar a Viboldone, Llombardia. Va tornar a Barcelona el 1968 malalt de mort. Va morir el 21 d’octubre d’aquell any. Anar més enllà de la moderació te un preu, però l’abat és recordat avui amb activitats diverses. Un dels actes commemoratius es celebrarà al Palau de la Generalitat el proper 20 de novembre. Dia 20 de novembre, el de la mort de Franco!

5. Aquest post manlleva idees d’un article que no fa cap referència a Escarré ni a l’Església, “La revolució del 1688” de Xavier Antich. Una idea és aquesta: “Mai no és pot menysprear la inquietud de les classes mitjanes i populars, ni pensar que el motor dels grans canvis històrics és només fruit de la iniciativa de les classes dirigents”. Tampoc és pot menysprear les inquietuds del poble de Déu, ni pensar que el motor dels canvis a l’Església depenen només de la jerarquia. L’actuació del Papa actual mostra que Francesc ho veu així. I és legítim pensar que Escarrè hagués sintonitzat amb l’estil de Francesc, i que Francesc hagués beneit la postura d’Escarré.