L’Evangeli de Lluc és la bona Nova de la misericòrdia de Déu i de l’alegria. Déu
s’alegra per aquell que torna cap a ell, com aquell pastor que trobà l’ovella perduda,
després de deixar les noranta-nou que no s’havien perdut; o com aquella dona que
trobà la moneda perduda i corregué cap a les seves veïnes demanant que
s’alegressin amb ella, perquè havia trobat la moneda que havia perdut. “Fill, hem
d’alegrar-nos i fer festa perquè aquest germà teu que ja donàvem per mort ha tornat
viu, ja donàvem per perdut i l’hem retrobat”, deia el Pare bo de la paràbola del fill
pròdig al germà gran que no volia compartir la festa.
I l’alegria continua avui en el relat de l’Evangeli, quan Jesús li diu a Zaqueu: “baixa
depressa que avui m’he de quedar a casa teva”. Zaqueu baixà de seguida de l’arbre i
el rebé tot content. Aquest relat de l’Evangeli d’avui acaba bé, Zaqueu cap de cobrador
d’impostos, col·laboracionista amb l’imperi romà, estafador i ric, es converteix de
dolent en bo; de lladre, a generós, i podria semblar una historieta inofensiva, bonica,
que no va per nosaltres, si no la miréssim una mica més detingudament, i no
descobríssim que en cadascú de nosaltres també hi ha un Zaqueu. Que la historieta
no només parla de l’alegria de Déu pels qui es converteixen, o de l’alegria de Zaqueu,
sinó que en el fons està en joc també la nostra alegria. Observem cada un dels
personatges i busquem la part de nosaltres que més s’hi assembla.
Hi ha un personatge col·lectiu que és “la gent”: la multitud que s’ha congregat per
veure Jesús tapa Zaqueu que era petit d’estatura, i Zaqueu finalment puja a un arbre,
un Sicòmor, per poder veure Jesús. Quan Jesús li diu que anirà a casa seva, la gent
no ho entén i murmura contra Jesús. La gent havia sofert molt per la manca
d’escrúpols dels corruptes, i és per això que quan veuen Jesús que es vol fer amic de
Zaqueu no ho entenen: Jesús és dels nostres o no? Estar a favor de la justícia o de la
corrupció? Està a favor dels jueus o dels romans? Qui és Jesús? I ens podem
preguntar: poden ser els nostres judicis i les nostres etiquetes també obstacles per a la
salvació, per a que els qui semblen perduts, es puguin trobar amb Jesús? Sabem, com
Jesús, distingir entre el pecat i el pecador?, sabem ser lúcids no deixant-nos enganyar
per les dinàmiques del mal, però a la vegada reconeixem i respectem la dignitat
fonamental de cada persona?
Fixem-nos ara amb Zaqueu. El nom de Zaqueu, etimològicament vol dir, “innocent”...
irònicament el seu nom recordava el que no era, o més ben dit pot ser evoca que en el
fons d’ell mateix, malgrat haver-se deixat seduir per la riquesa, hi havia un espai
d’innocència que encara es podia recuperar.
Som conscients d’aquest espai d’innocència que tots tenim dins nostre, aquell petit
jardí paradisíac visitat per Déu, en el que hi pot arrelar un nou projecte de vida, un
nou estil on no ens domini la por, la inseguretat, i l’aferrament al diner; sinó la
solidaritat, la generositat, l’escolta del sofriment de l’altre?
Mirem finalment Jesús. Aquest Jesús que no es deixa intimidar. Ningú és capaç de
minvar la llibertat de Jesús. No es deixa determinar pel que diran o deixaran de dir.
Una llibertat que a la vegada és alliberadora, salvadora. Jesús entra a casa de Zaqueu
perquè ha descobert en ell les ganes d’una vida més plena. Ha anat allà per donar
confiança. Avui ha entrat la salvació en aquesta casa. Avui ha entrat la llibertat que
allibera. No sabem de que van parlar Jesús i Zaqueu a casa. No es veu en Jesús cap
gest de recriminació, cap exigència, però la seva manera de ser transforma, contagia
alegria, ofereix una vida que és més gran que la que Zaqueu portava. I el miracle es
produeix. I ens podem preguntar... deixem que aquest Jesús que tots portem dins
nostre es desvetlli? Tenim aquesta mirada de Jesús que sap descobrir el potencial
amagat d’una persona que en una mirada superficial donaríem totalment per perduda?
Zaqueu té ganes de veure Jesús, però les ganes de Jesús per trobar-se amb Zaqueu
encara són més grans. Jesús vol entrar a la casa de cadascú de nosaltres per fer-nos
participar de la seva alegria, del seu projecte d’alliberament i de solidaritat. El seu
amor en envolta i acorrala. Parafrasejant el llibre de l’Apocalipsi, podem sentir les
paraules del Crist que ens diu: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obra la
porta entraré a menjar amb ell i ell amb mi”. ¿El deixarem entrar? L’eucaristia és
penyora d’aquest trobament, font d’alegria i de generositat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada