Lluís Llapissera 
en homenatge a la que feia Bausset per al Levante, Impressions d'un aficionat
El darrer diumenge d'octubre, mentre el valencianisme de llibret oïa predicar els seus profetes, rojos i blaus, al Puig de la Patâ, el valencianisme de trinquet omplia el bar, l'escala i les galeries de la Ciutat de la Pilota inacabada: la comparança és atrevida, però després d'unes quantes finals al trinquet blau de Montcada, l'altre dia el públic de la pilota a mà començà a vore la llum. I no per l'assistència del Molt Miserable Alberto Fabra, que ja li tocava presidir algun dels trofeus que duen el seu títol; ni per la xiulada general que el rebé a la llotgeta de dalt, ad ell i a l'habitual Serafín Manresano, sinó pel relleu oficial de poders que tingué lloc a la canxa: al remat, 60 per 35 a favor de Soro III, el qual destronà efectivament l'onze voltes campió de l'Individual, Álvaro, i confirmà que, d'ara en avant, serà l'adversari a batre.
Cal dir que no era la primera vegada que el nét del tio Pena de Massamagrell i el nebot de Maties el Morrut de Faura es trobaven fit a fit, ni tan sisquera en un trinquet tan el·lusiu com el del camí Pelosa, que només obri els dies de les partides de gala: Álvaro es va perdre la final del 2010, l'any que no volgué disputar l'individual, però a l'any següent guanyà el seu onzé mà a mà contra Soro; Quico, no obstant, ha sigut finaliste a Montcada els últims quatre anys i, enguany, eixia com a favorit després de guanyar-ho quasi tot el curs passat. Això demostra que Soro ja no és un pipiol, però Álvaro tampoc, que onze individuals de catorze —entre molts altres llorers– serà una fita imbatible durant molt de temps; ara, l'Álvaro de vora quaranta anys que jugà de blau l'altre dia queda molt lluny del joveneu que l'any 1995, també de blau, plantà cara al gran Paco Cabanes.
Cal dir també que el fill de Navarro el Regãor no aplegà en les millors condicions a Montcada, que la final s'hauria d'haver disputat el tercer diumenge d'octubre però s'hagué d'ajornar per una dolor al muscle. I, encara mig fotut, el faurer va fer dubtar el seu oponent amb una reviscolada de les seues, 50 per 20 en contra, encolomant tres jocs seguits impecables a qui havia dominat la partida des de primera hora. Però abans el de blau ja l'havia porrada més d'una volta i anava com la pilota, pegant bandades d'un costat a l'altre del trinquet: entremig canvià de pilota, de sabatilles i àdhuc va perdre la faixa, que hui en dia és més aïna un complement que la peça simbòlica que deia el color dels bàndols, quan els figures vestien de blanc. Álvaro, no debades, ve d'eixa època, la de les partides del dia, però també representa la professionalització que l'ha dut, qualitats innates a banda, on encara està hui en dia.
Soro III, en canvi, encapçala la nova fornada de figures criats a redòs de ValNet: nét de trinqueter i nebot de figura, Quico ha crescut amb la vaqueta a la mà i, només per relleu generacional, ja li tocava fer-se l'amo del galliner. Amb el temps vorem si el seu regnat s'allarga tant com el d'altres fora de sèrie que l'han precedit o es queda en un interregne com el d'Eusebiet: l'any que ve li tocarà defendre els títols de campió aconseguits la temporada passada, sobretot el dos bancaixes, el Circuit i l'Individual. Tot apunta a que, amb Jesús de Silla com a mitger o amb Pedrito com a feridor, Soro III demostrarà per què és el nou número u de l'escala i corda: perquè cert que tindrà enfront algun altre número u de l'estil d'Álvaro, Genovés II, Miguel o qui sap si algun manomanista basc; tot és qüestió d'abocar el pot.
Acabat el cafetí, sengles mencions d'honor per al compromissari Enric Morera i el pollastrer Lluís Planes, que aguaitaren al principi de la final —no per a figurar, sinó per afició manifesta– abans d'anar-se'n a complir amb les seues obligacions polítiques o familiars; i un carxot per a la publicitat enganyosa, apegada a la muralla, d'un anunciant infame que deia «Cultura de l'esforç i del treball», quan la càtedra de dins i de fora del trinquet sap massa bé que «ningú s'ha fet ric de treballar»; si no, els pilotaris guanyarien més diners que els futbolistes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada