Avui, cap a les 21:00 hores, si Déu vol i no hi ha sorpreses d’última hora, a Quatretonda prendrà possessió de l’Alcaldia En Rafael Benavent, membre del BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ, cosa que celebre perquè, després de la seua dilatada vida política –també n’ha tingut i molta de professional-, al poble on va nàixer assolirà la primera autoritat. Aquest fet podria resultar intranscendent per a quasevol, tret dels veïns de Quatretonda en general i dels membres del Bloc de la Vall d’Albaida, però no. I us diré per quin motiu. Rafael Benavent és germà bessó de Monsenyor Enrique Benavent, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de València des de fa més d’un any. Considere que és un motiu d’alegria per als veïns i veïnes d’aquest poble tindre, entre els seus membres, dos germans bessons: un bisbe i un altre alcalde. Per molt anys ! M’unesc des d’aquestes ratlles a l’homenatge que se li retrà aquesta nit per part del Bloc comarcal.
Un altre aspecte que avui us vull comentar és el que segueix : Antonio Gala és un escriptor i columnista del diari El Mundo. Aquest diari fa anys i panys que no és sant de la meua devoció per la tendenciositat amb què presenta moltes notícies relacionades amb el PSOE, el govern espanyol i el seu president. I d’Antonio Gala, tret d’algun llibre que li he llegit, des que abandonà les col.laboracions al diari EL PAIS no en sabia res. Però, arran de la campanya de Llegir en valencià que han encetat LEVANTE-EMV i EL MUNDO, l’he comprat i, diumenge passat, llegia la Tronera d’Antonio Gala. I em va agradar. És cert que el tema i contingut em toca de molt proa. Duia per títol “Vidas deshechas”. I deia: “La violencia de los alumnos contra sus maestros ha llegado a límites absolutamente intolerables. Los informes, como ya suponíamos, no señalan como causas la parsimonia económica del Gobierno, ni la inmigración, ni la clase inferior de los discentes. La razón básica es el tipo de educación, o mejor, de falta de educación, que dan los padres a sus hijos. La tiranía familiar ejercida por los menores en su casa se traslada a la escuela y al instituto en forma de violencia física o verbal. Acompañada, con frecuencia, de comparecencias paternales, no menos vergonzosas, que apoyan el comportamiento de sus vástagos. Si piensan que el amor paterno consiste en eso, habrá que reeducar a los mayores. Esto no puede seguir así. Yo, sin ir más lejos, tengo bastantes amigos enseñantes con su vida deshecha. Basta ya.” Fin ací el que escrivia Antonio Gala. Sols vull afegir que, per no ser ensenyant, retrata molt bé el que és –i va a més- el món de l’ensenyament a l’ESO –sobretot-. Una cosa tan elemental com agafar una cadira o una taula i traslladar-les de lloc l’alumnat la realitza arrossegant-les. I, cada vegada que ho veig, a part de fer-los caure en el compte de la incorrecció, em pregunte si és que, a sa casa, ni el pare ni la mare no els han dit mai que les coses es traslladen de lloc amb cura i, sobretot, sense fer sorolls. Pobres veïns de baix, acabe pensant. Jo visc en una casa de poble… no tinc el problema, però Déu n’hi do…
Un altre aspecte que avui us vull comentar és el que segueix : Antonio Gala és un escriptor i columnista del diari El Mundo. Aquest diari fa anys i panys que no és sant de la meua devoció per la tendenciositat amb què presenta moltes notícies relacionades amb el PSOE, el govern espanyol i el seu president. I d’Antonio Gala, tret d’algun llibre que li he llegit, des que abandonà les col.laboracions al diari EL PAIS no en sabia res. Però, arran de la campanya de Llegir en valencià que han encetat LEVANTE-EMV i EL MUNDO, l’he comprat i, diumenge passat, llegia la Tronera d’Antonio Gala. I em va agradar. És cert que el tema i contingut em toca de molt proa. Duia per títol “Vidas deshechas”. I deia: “La violencia de los alumnos contra sus maestros ha llegado a límites absolutamente intolerables. Los informes, como ya suponíamos, no señalan como causas la parsimonia económica del Gobierno, ni la inmigración, ni la clase inferior de los discentes. La razón básica es el tipo de educación, o mejor, de falta de educación, que dan los padres a sus hijos. La tiranía familiar ejercida por los menores en su casa se traslada a la escuela y al instituto en forma de violencia física o verbal. Acompañada, con frecuencia, de comparecencias paternales, no menos vergonzosas, que apoyan el comportamiento de sus vástagos. Si piensan que el amor paterno consiste en eso, habrá que reeducar a los mayores. Esto no puede seguir así. Yo, sin ir más lejos, tengo bastantes amigos enseñantes con su vida deshecha. Basta ya.” Fin ací el que escrivia Antonio Gala. Sols vull afegir que, per no ser ensenyant, retrata molt bé el que és –i va a més- el món de l’ensenyament a l’ESO –sobretot-. Una cosa tan elemental com agafar una cadira o una taula i traslladar-les de lloc l’alumnat la realitza arrossegant-les. I, cada vegada que ho veig, a part de fer-los caure en el compte de la incorrecció, em pregunte si és que, a sa casa, ni el pare ni la mare no els han dit mai que les coses es traslladen de lloc amb cura i, sobretot, sense fer sorolls. Pobres veïns de baix, acabe pensant. Jo visc en una casa de poble… no tinc el problema, però Déu n’hi do…
1 comentari:
No, fins i tot, jo era més amic del bisbe abans que del que és alcalde ara. I es porten molt bé... són família, però cada u amb els seus pensaments (de tota manera, Monsenyor Enrique Benavent és una persona molt qualificada i discreta)...
Publica un comentari a l'entrada