Primer que res haig de dir que no he desaparegut. He hagut de resoldre un xicotet problema familiar (intervenció quirúrgica d'un familiar molt arrimat) i, consegüentment, no he estat pel blog o bloc (com preferiu).
Aquest fet de la intervenció quirúrgica m'ha fet viure (millor, veure) el dolor humà: malalts que són intervinguts, malats que tenen problemes de salut i, per si fóra poc, se'ls complica més encara la situació ambulatòria en què es troben, etc. Tot açò sé que a la joventut (em pense jo però admet poder estar equivocat) els diu molt poc. Quan es tenen 16, 17, 18 o 20 anys, si no es té o s'ha viscut una situació de malaltia greu pròxima, no es pensa en el dolor humà, en els hospitals, en els quiròfans, etc.
Bo, sols volia fer-me ressò del fet que el dolor més prompte o més tard ens ha d'arribar a totes i tots. En el moment en què el trobem pròxim o inclús el sentim en la pròpia pell deu ser quan serem conscients de la feblesa de l'ésser humà i aleshores madurarem un poquet. Fins demà, Àngel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada