A través de l'enramada escanyolida i nua del capvespre, traspua la foguerada d'un núvol arborat. Gener s'acaba i l'oratge bandereja sobre les agulles dels pins. Les palmeres, malaltes pel “bequerut roig”, es desfermen desbrocades. El pes roent de la melangia ens fa tous i restem vulnerables sota el record de la llum; qualsevol mot o gest té la potestat de burxar-nos en aquest instant d'estranyament. Som gossos amb una cadena massa esquifida. Els estornells s'aprofiten d'aquest ventijol enyoradís i la fressa del seu vol és una melodia acollidora. Fagocitem les paraules i ens menen al moment en què l'esguard se'ns escampava sobre les teulades i resseguia el verdet que les dibuixava al besllum de l'albada. Badava una claror pregona des de la mar i un teuladí panxarrut s'escapolia esporuguit cap a les teules d'enfront.
Hui ha començat una altra temporada del cicle “Escriptors al terrat”. Des de la terrassa del Centre Octubre ataüllem la lluïssor groguenca que les faroles escarritxen; la gelors s'arrapa a la penombra i empedreeix els taulells que calciguem. Ens nega la saviesa dels dos autors que ha presentat Francesc Mompó i en gaudim: Enric Lluch i Joan-Carles Martí Casanova. Una vegada més ens adonem que com més gran és un artista més humil se'ns mostra. Res a veure amb tota aqueixa bordissalla que sotja el nostre espai per veure com el pot fer malbé. Són els impostors que es vanen de tindre uns valors humans i intel·lectuals dels quals realment hi manquen. Només xerrameca per a assolir una finalitat insolidària, qui parla massa no escolta i tampoc aprèn res. Envejosos, lladres de somnis que prometen allò que saben que no pensen acomplir; mandrosos, dropos que no fan ni un brot, que s'aprofiten del treball d'altres i s'omplin la boca amb frases grandiloqüents; ens venen que posseeixen una sensibilitat, una bondat especial, tot i que els seus actes fan palesa la gran mentida, espargeixen la perversitat pertot arreu inútilment. Com ara aquell, direm noms, per què no? Però com que no volem ferir susceptibilitats l'anomenarem M. G., un autèntic frau d'individu.
Aquestes cavil·lacions i aquest personatge, ens empenyen a pensar en uns altres impostors similars que han segrestat un país sencer, ha mort gent a causa de les seues lleis rapinyaires, se'ns riuen cada dia a la cara. Pensem en la vídua jubilada de huitanta-quatre anys quan ens mostra la carta que han enviat des del Ministeri, ella riu per no plorar en veure el que li han apujat: 0,69 cèntims. I ens quedem muts en pensar fins on gosen arribar amb la seua burla. Ministres rancis, encarcarats i ridículs que no trepitgen mai el carrer ni la vida real; ineptes, incompetents, totxos que ens roben mentre ens peguen un calbot perquè mirem cap a un altre lloc; i ara aprovaran una llei sobre l'avortament que ens durà directament a l'Edat Mitjana; incapaciten jutges per salvar els seus amics imputats per lladregots i fan escarni de la memòria històrica; publiciten falses abaixades del preu de l'electricitat i de la gasolina; la manca de compassió de monstres d'ullals cruents. I hem de parar ací, perquè la sang bull ben endins i acaba per regalimar i abrandar-se. Deixem anar els ulls per retrobar-nos amb imatges tendres que puguen restablir el somni primigeni, aquell que ens ha dut fins ací. Cerquem guspires d'alegria pels voltants, tres dones amb mocadors bigarrats parlen una llengua desconeguda que sona riallera, assegudes en un banc creuen els braços sobre el pit, com qui vol deixar fora els neguits intrusos que no formen part del seu orbe. Nosaltres ens arraulim sota la pell de l'hivern per inventar minúscules històries que degotegen sobre les mans on brollaran com un bàlsam cap a l'arrel del cor.
Almussafes 3 de febrer del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada