L'esquizofrènia catalanòfoba dels dirigents del PP valencià no sembla tindre fi.
Una altra mostra més d'això són les declaracions que el president Fabra, caracteritzat des de que va arribar a la Generalitat d’un greu trastorn de personalitat bipolar (recordem el tema de la reivindicació del finançament ací sí, però a Madrid no; la tolerància zero amb la corrupció al principi del seu mandat sí, però ara no; el dret dels valencians a veure TV3 i l’afirmació de l’unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló era sí, però ara no, etc...), va realitzar dissabte passat durant la clausura d'una trobada amb alcaldes i portaveus del PP de la província de València.
Les seues paraules s’enquadraven dins de l'espiral de declaracions realitzades per alguns membres del Consell des de què l'AVL va anunciar fa uns dies la publicació del Diccionari normatiu valencià, en el qual es reconeixia que el valencià i el català és la mateixa llengua, cosa d'altra banda reconegut per la romanística internacional i per les cinc universitats publiques valencianes.
Fabra va tornar a recórrer als gastats i buits tòpics que estem sentint tots aquests dies en boca dels dirigents de la caverna popular, en què afirmava coses com que "nadie nos tiene que decir si somos más valencianos o menos, qué es lo que hablamos o dejamos de hablar (…) Somos valencianos, defendemos nuestras señas de identidad y aquí hablamos valenciano que es lo que dice el Estatut y lo que sienten todos los valencianos de la Comunitat Valenciana" , això sí, tot dit en un perfecte castellà, no siga que algú, en escoltar al president parlant valencià, pensara que és un catalanista.
Però Fabra també va parlar de la senyera.
I ho va fer per posar en dubte que els partits de l'oposició se senten valencians, ja que segons ell els ciutadans mereixien saber "qué piensan y qué bandera llevan, si la senyera o la quatribarrada" (sic) (…)
Una altra mostra més d'això són les declaracions que el president Fabra, caracteritzat des de que va arribar a la Generalitat d’un greu trastorn de personalitat bipolar (recordem el tema de la reivindicació del finançament ací sí, però a Madrid no; la tolerància zero amb la corrupció al principi del seu mandat sí, però ara no; el dret dels valencians a veure TV3 i l’afirmació de l’unitat de la llengua quan era alcalde de Castelló era sí, però ara no, etc...), va realitzar dissabte passat durant la clausura d'una trobada amb alcaldes i portaveus del PP de la província de València.
Les seues paraules s’enquadraven dins de l'espiral de declaracions realitzades per alguns membres del Consell des de què l'AVL va anunciar fa uns dies la publicació del Diccionari normatiu valencià, en el qual es reconeixia que el valencià i el català és la mateixa llengua, cosa d'altra banda reconegut per la romanística internacional i per les cinc universitats publiques valencianes.
Fabra va tornar a recórrer als gastats i buits tòpics que estem sentint tots aquests dies en boca dels dirigents de la caverna popular, en què afirmava coses com que "nadie nos tiene que decir si somos más valencianos o menos, qué es lo que hablamos o dejamos de hablar (…) Somos valencianos, defendemos nuestras señas de identidad y aquí hablamos valenciano que es lo que dice el Estatut y lo que sienten todos los valencianos de la Comunitat Valenciana" , això sí, tot dit en un perfecte castellà, no siga que algú, en escoltar al president parlant valencià, pensara que és un catalanista.
Però Fabra també va parlar de la senyera.
I ho va fer per posar en dubte que els partits de l'oposició se senten valencians, ja que segons ell els ciutadans mereixien saber "qué piensan y qué bandera llevan, si la senyera o la quatribarrada" (sic) (…)
És a dir, que per a tot un president de la Generalitat Valenciana i
un exalcalde de la ciutat de Castelló, territori en què la
senyera quatribarrada és l'habitual en la majoria dels pobles de les
seues comarques, no només la "quatribarrada" s’identifica amb un
sentiment antivalencià, sinó que fins i tot li nega la seua condició de
Senyera, en contraposar els termes de "Senyera" (se suposa que es
refereix a la coronada i amb el blau) i el de "quatribarrada".
Poques vegades l'honorable moniato havia arribat a cotes paregudes de desvergonyiment, d'ignorància i de cinisme.
Perquè ell sap perfectament que les quatre barres sobre camp d'or figuren en els escuts de desenes de poblacions valencianes, entre elles moltes de Castelló.
Poques vegades l'honorable moniato havia arribat a cotes paregudes de desvergonyiment, d'ignorància i de cinisme.
Perquè ell sap perfectament que les quatre barres sobre camp d'or figuren en els escuts de desenes de poblacions valencianes, entre elles moltes de Castelló.
I malgrat tot, el president dubta ara de la seua valenciania per aquest motiu.
Potser Fabra deu pensar ara que amb una bona aplicació d'un esprai blau al lloc adequat, seran novament dignes de tornar a ser considerats bons valencians.
A l’edat mitjana, la societat valenciana estava dividida en tres braços o estaments, representats a les Corts: l’Eclesiàstic, el Nobiliari i el Reial.
Cada un d’ells tenia un patró, com ho manifesta el retaule de la capella del Palau de la Generalitat, que Joan de Sarinyena va pintar el 1602 i que el President no mostra mai, ni apareix mai en cap fotografia, degut a la “quatribarrada” que porta l’Àngel Custodi.
Josep Miquel Bausset, columnista habitual de La Veu, va esmentar en un article seu com en el número 12 de la revista Sicània, de 1959, apareixia un escrit de mossèn Vicent Sorribes, on descrivia la festa del Sant Àngel, el diumenge de l’octava dels Sants Apòstols Pere i Pau.
Segons mossèn Sorribes, aquesta festa se celebrava a València ja abans del segleXV.
Mossèn Sorribes escrivia: “Vull contar-vos com celebràvem la Festa del Sant Àngel Custodi. Quan arribava el dissabte dins l’Octava de Sant Pere i Sant Pau, la nostra Ciutat encesa de llum, flamejava com un canelobre d’or. En fer-se boqueta-nit, quan el sol de posta untava el paisatge amb una llum de mel, les campanes de la nostra València piquelorejaven l’anunci de la Festa”.
I també descrivia així l’ambient festiu que hi havia a la ciutat: “El ramat d’estrellesil·luminava els carrers; les Senyeres de les quatre barres onejaven en els palaus gòtics i als balcons de les cases”.
La figura de l’Àngel Custodi té a València un valor emblemàtic, des de què els Jurats proclamaren la seua festa el 1446 com a protector de la ciutat i Regne.
Probablement, gràcies a la iniciativa de Francesc Eiximenis, els Jurats valencians acordaren posar la Ciutat de València sota la protecció de l’Àngel Custodi, considerat des d’aleshores com un dels patrons de la Ciutat i del Regne.
L’Àngel Custodi de l’antic Regne de València, retratat pel pintor Sarinyena en el Palau de la Generalitat, ha passat a ser ara, després de més de quatre segles, un renegat al país del qual és el seu protector, segons Alberto Fabra.
Potser una simple franja de color blau al costat del pal de la quatribarrada que porta l'àngel pot revertir la situació, i així Fabra podrà dormir tranquil en veure que ja no té un renegat catalanista en la capella del Palau de la Generalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada