Molt dolça li deu resultar a Alberto
Fabra la companyia de Serafín Castellano. No sabem si de nit, però de
dia, envoltat com està el president de talps, fures i raboses, té una
peremptòria necessitat d’alguna presència propera a qui confiar la
fontaneria política quotidiana. Una altra cosa no, però, contràriament
al tòpic, Castellano és un individu de confiança. Amb ell saps que,
mentre estigues a la poltrona et guardarà fidelitat eterna.
De fet, la característica principal d’este veterà polític no és que canvie sovint de jaqueta. Això ho fan molts. Només cal vore en què han quedat les nombroses hosts campsistes. L’ínclit Serafín té l’habilitat de triar el moment just per a executar la maniobra de transvestisme i eixir de l’emprovador d’El Corte Inglés com si un sastre li haguera dissenyat la peça a mida. Així va passar de representar el més estricte zaplanisme a convertir-se en delegat plenipotenciari de Camps per a la reforma de l’Estatut d'Autonomia.
Amb la mateixa elegància i savoir faire va eixir del congrés del PPCV a Alacant convertit al fabrisme, o més exactament, amb la missió de reclutar voluntaris per a la noble però inèdita causa presidencial. Hercúlia tasca ateses les penoses circumstàncies que l’envolten, tot començant per la deficient matèria primera amb què ha de treballar.
Però, els bons artesans saben fer de la necessitat virtut i encara que Fabra no estiga fet, políticament parlant, de marbre de Carrara, almenys té poques arestes i pot resultar mal·leable. Vist el camí que porten escultor i escultura, Castellano pot aconseguir que Fabra passe a la història com a un els darrers epígons de la il·lustre i ben llarga nissaga de negacionistes lingüístics.
La fita té bastant de mèrit. Una cosa és que et donen per a cisellar un Camps de pedra picada a qui a penes has de polir les vores o de vegades, fins i tot, arrodonir les puntes. Una altra de ben diferent és que et posen a les mans una apàtica massa de fang d’argila a qui has d’insuflar vida. S’ha de dir que, de moment, l’escultura no passa de ninot de falla de la secció setena B. Per a traure un blaver de Fabra no hi ha cap motle disponible en tota la Ciutat Fallera. Caldria ser un Miquel Àngel o almenys un Pinazo en un moment d’inspiració per a traure'n una peça mitjanament presentable.
Trobe, en tot cas, que Castellano ha errat el tema i l’estil, i no perquè a mi se me n’hagen acudit d’altres de millors. Tot admetent la dificultat de l’empresa, la trobe inútil per demodé. A més la considere fins i tot cruel i injusta per al subjecte passiu o més aviat objecte semovent. Una mica com si en ple segle XXI tornàrem a emascular infants per a produir castrati. Tant d’esforç i sacrifici només es justificaria si el que busquem és fer pujar una figura del futbol o un ídol del pop. Un producte, si més no, contemporani i amb tirada comercial.
Fóra convenient, per tant, que ho deixaren estar. Sobretot perquè en un futur més o menys proper Fabra voldrà tornar a Castelló sense escorta ni assessors i comprar el diari i prendre un cafè en un bar i fer petar la xarrada en un parc i no voldrà que el miren com a un fenomen de fira i li pregunten. “Xe, Alberto, què van fer de tu quan estaves a Valencià?”
De fet, la característica principal d’este veterà polític no és que canvie sovint de jaqueta. Això ho fan molts. Només cal vore en què han quedat les nombroses hosts campsistes. L’ínclit Serafín té l’habilitat de triar el moment just per a executar la maniobra de transvestisme i eixir de l’emprovador d’El Corte Inglés com si un sastre li haguera dissenyat la peça a mida. Així va passar de representar el més estricte zaplanisme a convertir-se en delegat plenipotenciari de Camps per a la reforma de l’Estatut d'Autonomia.
Amb la mateixa elegància i savoir faire va eixir del congrés del PPCV a Alacant convertit al fabrisme, o més exactament, amb la missió de reclutar voluntaris per a la noble però inèdita causa presidencial. Hercúlia tasca ateses les penoses circumstàncies que l’envolten, tot començant per la deficient matèria primera amb què ha de treballar.
Però, els bons artesans saben fer de la necessitat virtut i encara que Fabra no estiga fet, políticament parlant, de marbre de Carrara, almenys té poques arestes i pot resultar mal·leable. Vist el camí que porten escultor i escultura, Castellano pot aconseguir que Fabra passe a la història com a un els darrers epígons de la il·lustre i ben llarga nissaga de negacionistes lingüístics.
La fita té bastant de mèrit. Una cosa és que et donen per a cisellar un Camps de pedra picada a qui a penes has de polir les vores o de vegades, fins i tot, arrodonir les puntes. Una altra de ben diferent és que et posen a les mans una apàtica massa de fang d’argila a qui has d’insuflar vida. S’ha de dir que, de moment, l’escultura no passa de ninot de falla de la secció setena B. Per a traure un blaver de Fabra no hi ha cap motle disponible en tota la Ciutat Fallera. Caldria ser un Miquel Àngel o almenys un Pinazo en un moment d’inspiració per a traure'n una peça mitjanament presentable.
Trobe, en tot cas, que Castellano ha errat el tema i l’estil, i no perquè a mi se me n’hagen acudit d’altres de millors. Tot admetent la dificultat de l’empresa, la trobe inútil per demodé. A més la considere fins i tot cruel i injusta per al subjecte passiu o més aviat objecte semovent. Una mica com si en ple segle XXI tornàrem a emascular infants per a produir castrati. Tant d’esforç i sacrifici només es justificaria si el que busquem és fer pujar una figura del futbol o un ídol del pop. Un producte, si més no, contemporani i amb tirada comercial.
Fóra convenient, per tant, que ho deixaren estar. Sobretot perquè en un futur més o menys proper Fabra voldrà tornar a Castelló sense escorta ni assessors i comprar el diari i prendre un cafè en un bar i fer petar la xarrada en un parc i no voldrà que el miren com a un fenomen de fira i li pregunten. “Xe, Alberto, què van fer de tu quan estaves a Valencià?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada