Els darrers anys
del segle passat, cada mes de febrer, en aquesta mateixa columna solia escriure
sobre els ametllers florits. I deia que en les dues comarques de la Marina i en
altres indrets del nostre País, el camp havia esclatat i en les branques dels
ametllers s’havien instal.lat milers de flors blanques i rosades que fein olor
a mel. I deia que les abelles brunzien monòtones al voltant dels arbres i que
el terra dels camps era cobert de la flor blanca del ravanell o de les
“salivaetes del nostre senyor”, també blanques i menudes. És un fet que ja ens anunciava
el refranyer: “Pel febrer florix l’ametller”. I tot plegat constituia un
espectacle efímer de gran bellesa.
Pocs anys després, vaig deixar d’escriure
sobre els ametllers florits, no només per no repetir-me sinó perquè aquests
arbres, ja progressivament abandondonats des de feia un temps, estaven
emmalaltint un rere l’altre. A les fulles els apareixien uns bultets rogencs s’enrotllaven
i s’assecaven. Els arbres es convertien en una mena d’esquelets llenyosos. I acabaven morint.
Jo també tenia un ametller que
cada any em regalava la màgia de la seua
florida. Però encara que va resistir un poc més qua altres dels voltants, també
acabà emmalaltint i semblava que les seues branques llenyoses, retallades sobre
l’horitzó, imploraven al cel. Durant uns anys encara treia alguna flor
solitària, cada vegada menys, en alguna rama, mentre les altres s’assecaven progressivament.
Vaig deixar de tenir-lo present. De vegades
li esporgava les rames que destorbaven el pas o la vista i no sé per què, no el
vaig arrencar. Jo el creia mort. Però enguany s’ha produït la gran sorpresa –jo
no sé si dir-li miracle-: l’ametller ha florit!. Totes les seues rames estan
plenes de pomellets de flors blanques. No sé que passa amb altres ametllers.
Jo vaig observant-ne i em sembla que
tenen més rames amb flors que no en tenien l’any passat, però no n’he vist cap
plé com el meu. I estic contenta, tant, que l’he fotografiat i he compartit la
foto amb qui he pogut.
Avuí fa un ventet suau i els
pètals ja comencen a desprendre’s a poc a poc i van caient com si foren fragils
i lleugeres volves de neu. I la terra marronosa que envolta la soca de
l’ametller, va cobrint-se d’una catifa blanca, mentre a les rames van
apareixent poquet a poquet les fulles.
No sé que passarà l’any que ve.
De moment he recuperat el meu ametller, que m’està proporcionant la màgia del
seu resorgir i de la seua bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada