Teresa Forcades és doctora en medicina i teologia i monja benedictina al monestir de Sant Benet de Montserrat. Diana habitual de campanyes de lobbies econòmics i polítics per la seva denúncia valenta del pes dels interessos de les multinacionals farmacèutiques en la gestió de la pandèmia de la grip A el 2008, i més recentment, en la vacunació innecesària del Virus del Papiloma Humà a les noies adolescents, així com per criticar les posicions de la cúpula eclesiàstica en temes com l’avortament o la relació amb el franquisme, impulsa el Procés Constituent a Catalunya mentre imparteix classes de teologia queer a Berlin. Aquesta entrevista és el resum d’una llarga conversa sobre teologia, feminisme i política amb ella.
Què penses de l’avantprojecte de Llei de protecció del concebut i dels drets de la dona embarassada que es va presentar al Consell de Ministres el passat 20 de desembre?
La meva postura és la del Procés Constituent: crítica i rebuig frontal, perquè intenta regular socialment en funció d’uns valors imposats. Dit això, ara ve la meva motivació personal, de la qual em responsabilitzo a nivell individual: crec que és una violació clara del dret a l’autodeterminació d’una dona que una llei l’obligui a ser mare. Valoro massa el que significa ser-ho. Em sembla que una dona que ha quedat embarassada sense desitjar-ho, fins i tot a través de la violència, pot viure l’embaràs com positiu, però estic a favor de permetre l’avortament mentre el fetus no és viable sense considerar altres elements. Hi ha un veritable conflicte ètic, un bioconflicte, entre el dret a l’autodeterminació de la mare i el dret a la vida d’aquest ésser que s’està gestant.. En una situació en què la mare no pot optar, els seus drets d’autodeterminació mereixen el màxim respecte. Pot haver una mare per a qui tingui sentit posar al món i acompanyar una criatura amb una malformació molt greu que se sap que patirà i al poc temps de nèixer morirà. Obligar-la a avortar seria l’altre extrem i estic en contra, jo crec que aquesta criatura és imatge de Déu i m’agradaria que tinguèssim un món que la sàpiga acollir. Però és el que jo crec, i no puc dir-li a una altra dona:‘vosté, per llei, vull que l’Estat l’obligui a fer això que crec que és bo’.
Les Catòliques pel Dret a Decidir expliquen que el dret canònic exculpa les dones per avortar quan són menors de 16 anys, en cas de violació, necessitat, per a remediar un dany, per legítima defensa, …Per què creus que aquesta llei és fins i tot més restrictiva que el dret a partir del Papa Joan XXIII?
Hi ha grups que, emparant-se en la fe catòlica, impulsen lleis restrictives per polaritzar la societat en grups d’interessos i intentar crear un debat que de vegades s’allunya dels temes més trascendentals, com poden ser en aquest moment el tema social i la crisi. L’any 92 vaig anar als EEUU per primer cop: hi havia tot de persones al carrer amb imatges de fetus ensangonats, dient que les dones que avorten son assassines…durant aquells anys van assassinar a trets un ginecòleg[1] que feia avortaments i la persona que l’acompanyava. Aquesta polarització buscada i volguda amb fins polítics, ha arribat aquí, i no ha estat espontani. Hi ha grups i moviments que treballen per la justícia social i molts cristians hi estarien d’acord, però quan entrem en la la homosexualitat, els drets de matrimoni i adopció, l’avortament i el dret al propi cos, es problematitzen fins extrems absurds. És una forma excel·lent de dividir un cos social que junt faria molta por. S’havia desarticulat un potencial de lluita social molt fort i ara l’estem tornant a articular.
La Lídia Falcón analitza aquesta llei com un càstig per tots els avenços assolits en equïtat i igualtat de gènere en les darreres dècades encarnat al cos de les dones, fruit del continuïsme amb la visió nacionalcatolicista del propi cos de les dones i de l’avortament. Què en penses?
Lleis com aquesta obeeixen a un fenòmen que també he estudiat amb el tema de les bruixes: tant a Orient com a occident, en diferents moments de crisi social, desconcert, angoixa, pèrdua de referents, la figura materna emergeix com la que resoldrà el problema i que s’ha de controlar d’una forma especial com una mena d’exorcisme col·lectiu, per ser el boc expiatori: “Posem les dones a puesto i les coses aniran millor”. Però, aquests estrategues de de dretes no tindrien èxit si no hi hagués quelcom en la població general que se sumés. I per què li donen suport ? Per aquesta part psicològica que fa que se sentin protegits amb aquesta mena de lleis. Crec que el patriarcat sorgeix d’unes estructures transhistòriques psíquiques que tenim, basades en l’afirmació psicoanalìtica de l’objecte eròtic primari, que tant en els nens com en les nenes és la mare o el seu substitut, respecte el qual s’origina una binarietat: a qui s’identifica amb l’ objecte del desig li diem nena, i a qui no, li diem nen. El patriarcat ens diu que en vida adulta hem de ser així; jo dic que hem de travessar aquesta fantasia primordial, en llenguatge lacanià, i, si fem servir el del cristianisme, nèixer de nou. Si el referent identitari és la figura materna, les dones tendim a fer de cuidadores i els homes esperen ser cuidats.
Que et semblen les iniciatives per bastir una aliança àmplia de dones de tots els sectors socials, contra la reforma d’avortament com el pacte entre diputades que ha impulsat la Plataforma Feminista d’Alacant i al que s’han sumat les polítiques socialistes, tot convidant a les polítiques de dretes?
Excel·lents. Aquestes aliances entre dones, aquesta proximitat i aquest adonar-se’n que hi ha un interès comú, pràctic, en el dia a dia, sempre ha estat present a la història i és la nostra força. al segle XVII, la gran baralla de confessions cristianes després de la Reforma i la Contrarreforma la devien fer els barons, perquè les dones s’escriuen cartes i una és protestant, l’altra anglicana, l’altra catòlica… troben la manera de fer pont les unes cap a les altres prescindint d’aquestes divissòries confessionals. Als inicis del cristianisme, durant l’Imperi Romà, una llei prohibia les dones cristianes deixar els vestits a les paganes per anar al circ. Això vol dir que ho feien!
Has dit que l’Esglèsia espanyola ha de demanar perdó per la seva connivència amb el franquisme i renunciar als privilegis que se’n deriven. Això inclou derogar el concordat del 73 amb la Santa Seu, els privilegis eclesials a l’hora de destinar la declaració de la renda?
L’Esglèsia no només va tolerar el franquisme, que fou un govern criminal, li va donar un suport sense el qual probablement no hagués aguantat. La millor manera de seguir com a institució després d’una vivència així és reconèixer-ho i evidentment el·liminar tots els privilegis que li corresponen només pel fet de ser Esglèsia.
Però amb la Llei Wert, tornem a la segregació escolar per sexes, privilegis a les concertades, la reinstauració de la religió catòlica com a assignatura obligatòria…
A l’escola no ha d’haver catequesi de cap religió. Una assignatura que valori la religió com cultura seria molt interessant; no una maria, sinó una assignatura ben feta, i no només de cristianisme, s’ha de dissenyar i pensar bé el currículum. Hi ha un valor a conèixer la història del país, i no perquè l’evangeli des d’un punt de vista cultural hagi de tenir cap preeminència sobre un altre llibre sagrat. Privilegiar les escoles religioses concertades, de cap manera. Això està emmarcat dins aquesta tendència a la privatització: a l’Estat espanyol teníem un nivell universitari bo i, en alguns casos, punter. Ara, els departaments que funcionaven millor es privatitzaran i es convertiran en institucions d’èlit. S’hi podrà arribar si tens beques, però no es tracta d’agafar els cervellets i els rics, sinó que la població general tingui accés a la cultura superior i universitària.
Esperes que el Papa Francesc abordi reformes estructurals al si de l’esglèsia. Això inclou fer possible el sacerdoci femení, que el celibat sigui opcional i que el clergat pugui casar-se?
Les reformes no venen mai de dalt, ni a la societat ni a l’Esglèsia. Aquesta s’ha anat allunyant de la societat en el seu conjunt i no crec que ara, de sobte, un papa carismàtic farà un canvi estructural des de dalt i produirà un canvi cap a una major justícia social. Sí és possible que, com passà amb Joan XXIII, un líder de l’esglèsia catòlica promogui canvis vers una major justícia, en adonar-se que les bases eclesials feia anys que estaven no només demanant un canvi sinó preparant-lo, experimentant, innovant, creant institucions com la Nouvelle Teologie (nova teologia), el moviment litúrgic, per canviar coses a la litúrgia, i el moviment bíblic…Joan XXII va dir ‘hem d’obrir finestres i que entri aire perquè fa olor de resclosit’. Ara estem en una situació paral·lela, hi ha molts grups que van inspirar-se en el concili Vaticà II, per veure com se’ls tancaven les portes, i allò començat tirava enrere. Per exemple, a partir del Vaticà II es diu que les decissions al consell parroquial es prenen conjuntament. En moltes parròquies aquests consells els han desmantellat o no tenen pes davant del rector; als grups de dones, de joves amb preocupació social els han anat ofegant, fent fora segons quines activitats. Malgrat les dificultats tots aquests anys hi ha hagut una base catòlica creixent que veia urgents aquestes reformes, obertures i possibilitats de democràcia dins l’esglèsia.
S’han creat moviments com We are the Church (Som esglèsia), com les Catòliques pel Dret a Decidir, com els capellans que demanen el celibat opcional…La teologia de l’alliberament, evidentment, amb tot el seu compromís polític, i la necessitat d’encarnar políticament l’evangeli. Aviam si el Papa Francesc permet que tot això tingui un espai propi creixent dins l’esglèsia.
Dius que la teologia feminista s’emmarca dins les teologies crítiques d’alliberament i , per tant, se centra en la situació de les dones i la seva concepció des de l’estructura eclesial, però també en les desigualtats i discriminacions per classe, ètnia, opció sexual, identitat de gènere…
Les dones com a col·lectiu es troben una estructura eclesial que diu: “Déu justifica la vostra submissió”; i a la història hi ha grups de dones i de varons que diuen que Déu està per la igualtat i la llibertat de tothom, i en virtut d’aquest Déu justifiquen l’alliberament. Just després del Concili Vaticà II, Mary Daly i Elizabeth Schußler Fiorenza reclamaren la paritat absoluta a l’esglèsia i les catòliques forem pioneres en fer la petició de sacerdoci femení. Amb les primeres ordenacions de dones a l’esglèsia episcopaliana al 74 (em penso que van ser nou o onze, entre elles la teòloga Carter Heyward, que encara no havia fet públic que era lesbiana) Pau VI va encarregar a la comissió bíblica pontificia que estudiés si a la sagrada escriptura hi ha alguna cosa contrària a la ordenació de les dones. La comissió treballa durant dos anys i la seva conclusió és que no hi ha res contrari. Pau VI va fer un motu proprio (un papa pot prendre la darrera decissió) i li va semblar que pastoralment no era el moment. Després hi ha hagut declaracions en contra de Joan Pau II i Benet XVI, però mai no s’ha dit que fossin un dogma de l’esglèsia. Hi ha hagut moltes afirmacions a l’esglèsia que han canviat: durant molts anys s’ ha dit que l’esclavatge era volgut per Déu. Als esclaus nord-americans els colons blancs els diuen això i, quan aprenen a llegir, agafen la Bíblia, diuen que Déu no està amb els colons blancs sinó amb el seu alliberament, i creen tota una força espiritual a partir d’aquest missatge: Go down moses, let my people go.
Amb els dogmes de fe de l’Esglèsia catòlica no tinc cap problema, perquè mai he pensat que la teologia fos una filosofia, que neix de la raó. La teologia neix de postulats revelats i hi treballa amb la raó. Diu: Déu existeix i es fa present al temps i l’espai, tot encarnant-se en una persona, el que cel·lebrem al Nadal. M’agrada el dogma marià que diu que Déu li va preguntar a Maria, i només a ella. Cel·lebrem que qui podria exercir el poder absolut no ho fa, perquè li dóna sentit el respecte per l’altre, l’amor i obrir espais de llibertat. I per aparèixer al món, Déu no necessita una parella heterosexual, només una consciència humana lliure que digui sí.
Una consciència femenina.
Pot ser femenina o masculina, pero és evident que una femenina encarna tot el poder de la humanitat. A Jesús se li diu fill de l’home, però va ser-ho només d’una dona, Maria, a qui l’Esperit Sant, expressió d’allò més personal i lliure de Déu, li fa una proposta, i ella li diu ‘d’acord’. Això és pensar la relació amb Déu com una relació de tu a tu.
Aquesta és la visió comunitària i igualitària de la Santíssima Trinitat que reivindiques a la teva tesi doctoral.
Déu no és un sobirà solitari que encarna el deliri d’omnipotència infantil del psicòtic, és una comunitat, una relacionalitat de llibertats. Maria assenyala el fill, i ell assenyala el pare, i aquest assenyala el fill, i l’altre t’assenyala a tu, perquè, és clar, si no passa per tu… La Trinitat desarticula tot el sistema piramidal, que no l’ha inventat el cristianisme. En moltes cultures, organitzacions socials, la tendència a la piràmide és pròpia d’aquesta inseguretat infantil, i si les religions tenen algun sentit és inspirar-nos per a superar aquesta por, entendre que la realitat pot ser absolutament horitzontal. En les comunitats, les societats, ens costen les estructures piramidals. L’horitzontalitat la veig en la teologia, en la regla benedictina, que visc a la comunitat, i a l’esglèsia en general. Demana confiança i que cadascú sigui madur per trencar aquestes relacions de dependència, per crear el regne de Déu a la terra i tractar-nos els uns als altres com Déu ens tracta. La paraula testament (Antic o Nou) vol dir aliança, que es fa quan les persones tenen el mateix poder. Això és el cor d’aquesta religió.
Com arribes a la teologia queer?
Estudiant Judith Butler. Valoro que el queer reivindica el caràcter de peça única de cada persona, i que qualsevol etiqueta identitària, de gènere, raça, nació… és una crossa que reflecteix la teva por a la llibertat personal. El procés d’espiritualització, cristificació i divinització és atrevir-se a ser una concreció de l’amor i la llibertat que són Déu mateix, quan diu ‘estàs feta a imatge meva’. El budisme diu que la identitat personal és una ficció i s’ha de superar perquè tot és una unitat indiferenciada. Aquest buit personal només és un primer pas perquè passis a la consciència d’unitat. Però, amb la Trinitat, la unitat mai és més enllà de la diferència. La Trinitat diu que la diversitat és tan excelsa com la unitat, perquè una cosa és la unitat i una altra de molt diferent la uniformitat.
L’anàlisi religiós que entén la relació sexual com quelcom que té per fi engendrar és una visió utilitarista de l’amor humà i és contrària a l’espiritualitat cristiana. Lliurar-te al misteri d’una relació interpersonal és lliurar-te a crèixer en la direcció de ser imatge de Déu, d’encarnar el que Déu representa a la terra. En endinsar-t’hi, reps un regal, que aquesta unió pugui engendrar un fill, però això és perfectament compatible amb que puguis ser-ne responsable i utilitzar l’anticoncepció quan et sembli. Allò contrari a la moral cristiana és pensar com si hi hagués dues maneres de fer servir el cos d’una dona, normalment basades en la perspectiva masculina: la dolenta, fer-lo servir perquè et doni plaer a tu, que seria la luxuria, i està condemnada per tots els pares de l’esglèsia; i l’altra, fer-lo servir perquè et doni fills, i això és bo. No! Seria denigrar la integritat de la parella, l’altra persona. Per això entenc que l’amor homosexual és perfectament assumibleper l’esglèsia, perquè té allò que és esencial: no és tenir fills sinó una intimitat oberta cap a una relació interpersonal que inclou respecte per la integritat de l’altre. Dos persones que s’estimen una a l’altra, es desitgen i es respecten, estan donant un testimoni: això és el sacrament, un senyal visible, com el baptisme, que està dient ‘aquesta criatura està acceptada en aquesta comunitat com un més’. La teologia trinitària diu que tots els sacraments representen una plasmació de l’amor de Déu. Déu pare, el fill i l’esperit sant, són diferents però no són complementaris. L’amor no és necessitat, no és quan et necessito perquè em falta una cosa, no pot ser l’amor utilitari.
Hi ha alguns sectors i espais polítics i socials prèviament organitzats a la irrupció del Procés Constituent (PC) a Catalunya que critiquen la velocitat de creuer del procés i el personalisme per la visibilitat de gent ‘mediàtica’ com pots ser tu o l’Arcadi Oliveres. Com vius la relació amb aquests espais, i amb tots els processos i assemblees sorgits del 15M de 2011?
Es normal que gent que fa anys que està intentant organitzar una unitat critiqui el fet d’anar ràpid: si fossim 46.000 persones adherides al PC només perquè ha sortit a la tele, això hauria estat un soufflé. Si el PC pot anar a velocitat de creuer és gràcies a les assemblees del 15M, les organitzacions de barri, i molta gent que ja estava treballant i organitzada que hi confia. I també molta que no ho estava, perquè el nostre espai o nínxol polític és animar molta gent que no participava. Molta gent del 15M, fins i tot assemblees senceres d’algunes localitats, han fet seu el PC; altres estan més expectants, hi ha totes les variacions possibles. Però sense la gent que ja treballava, ni hi hauria hagut el clima a Catalunya com perquè el procés arrelés ni aquest potencial humà organitzat. Hi ha una relació on els pioners són els altres, i nosaltres no anem a aprofitar-nos del que no hem iniciat, ni fer de competidors sinó a intentar posar un factor d’unitat, i si cualla, serà entre tots.
Pel que fa al personalisme, anar a buscar una persona que tingui aquesta visibilitat ha estat una estratègia. Si no, com mobilitzes a gent que no s’havia mobilitzat? Ara comença a haver-hi altres cares visibles, el nostre paper ha de quedar cada vegada més compensat per altres agents actius dintre del moviment.
Ets incòmoda per certs sectors del catolicisme, però també per sectors de l’ esquerra, que viuen la teva implicació al PC com una injerència, o fins i tot un intent de manipulació per part de l’Esglèsia. Que n’opines?
Aquesta iniciativa l’he presa perquè gent organitzada políticament a diferents nivells pensaven en què podíem fer a Catalunya per crear una unitat, perquè tenien clar que, a llarg termini, com no ens unim ens guanyaran la partida; i se’ls va ocòrrer que l’Arcadi i jo som persones amb credibilitat transversal. Ve de baix, i de gent que no són esglèsia. Pel que fa a l’Esglèsia, he trobat incomoditat per part de les estructures de l’organigrama eclesial. El bisbe de Sant Feliu, de la diòcesi del qual forma part el meu monestir, va dir-me que no serveix de res canviar les estructures si no es canvien els cors. Estic d’acord, la Constitució és paper mullat si la gent no treballa perquè això es faci carn. La llei per si sola no fa una societat justa, però ara tenim lleis que afavoreixen els interessos de les companyies multinacionals en contra de la sobirania popular, i les hem de canviar. El cor vol una mica més de feina, per això estic pel canvi d’estructures. La nostra societat ens dóna una estructura on fer una experiència d’insolidaritat, jo vull crear-ne una que ens ajudi a fer-ne de solidaritat. Hi ha una por a l’esglèsia catòlica que jo reconec, perquè al nostre país ha tingut una aliança de 40 anys amb la dictadura. Però, també hi ha molta gent de base que dóna testimoni fa molts anys a favor de la teologia de l’alliberament, dels pobres, que va morir al bàndol republicà, que van treballar pel catalanisme quan això anava en contra del poder establert, que s’havien mantingut. A l’esglèsia hi una base i unes estructures que qui en formem part tenim la responsabilitat de treballar perquè canviin. I ser incòmoda per tothom, tampoc em sembla tan malament. Quan no obeeixes a uns interessos molt clars, trepitges una mica l’ull de poll d’uns i altres. Però, els enfrontaments en bloc beneficien els qui pretenen que la societat es basi en la desconfiança i la por, hi haurà nivells que ens ajuntin o divergeixin, però no et puc veure com una competidora i una enemiga. Aquesta és la mirada capitalista cap a l’altre, i aquesta base antropològica l’hem de començar a canviar.
Fins on pot arribar la dissidència a l’esglèsia? Tens por a represàlies pel fet de ser pública?
No hauria de perdre la coherència. No crec que la institució eclesial pugui fer-me abdicar del que entenc que són els principis de l’evangeli, i si em porta problemes, hauré de veure com ho reivindico. Ni l’esglèsia ni ningú pot demanar-me que digui el que no penso o faci el que no crec. Em poden demanar que calli, i no ho descarto en un moment determinat.
La meva veu no és imprescindible. Hi ha qui ha callat i després l’ha feta més grossa, com la teòloga brasilenya Ivonne Gebara, que li van demanar que se n’anés a Europa. Era un càstig, però ara té més arguments per defensar el que volia dir abans.
T’han dit monja-bulo, monja heretge, monja anticapitalista…què sents quan et redueixen al denominatiu monja?
Darrera el personatge desapareix la persona. Hi una part positiva, per anar amb vel recullo els fruits bons de moltes monges que els pobres reconeixen com persones de confiança: demanen al carrer, et veuen i et somriuen perquè et senten propera. A l’hospital, encara que porti la bata blanca a l’hospital, el vel guanya al diferencial de classe. La gent senzilla entén que estem al mateix nivell. No m’ho he guanyat jo sinó les monges que m’han precedit, tot i que també hi ha crítiques històriques a les monges que estan fonamentades. Tot i que no m’agraden les etiquetes, hi ha una realitat social i els senyals que emets depenen d’ on et situes. També, aquest llenguatge reflecteix la dificultat de reconèixer una persona més enllà. A la base de la teoria queer està que et donin espai per ser el que ets, enlloc d’obliterar-te sota el genèric monja, monjita, hermanita… És molt interessant pensar què significa des de la perspectiva del referent femení, toques coses inconscients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada