Aureli Argemí, que va ser el secretari de l'abat de Montserrat Aureli M. Escarré fins que va morir, recordava ahir, en la inauguració al Palau Robert de Barcelona de l'exposició Premsa i dictadura: l'abat Escarré a ‘Le Monde', que malauradament, i després de 50 anys, “encara estem igual”. “Però ara –comentava en petit comitè– a diferència d'abans, les coses es poden dir.” Es poden dir, sí, però tota la gent que va assistir a la conferència se sentia commoguda (molt identificada?) amb la lluita dels antifranquistes catalans que van preparar el terreny perquè Escarré fes sentir la veu d'un poble trepitjat i silenciat, i per tornar-ho a dir.
“El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme”, va denunciar Escarré a Le Monde el 14 de novembre del 1963, quan el règim feia veure que celebrava 25 anys de pau (de la fi de la Guerra Civil) però, al contrari, “va quedar retratat als ulls del món com a totalitari i unionista” i es va evidenciar que “no havia fet res per a la reconciliació i que tractava els vençuts com a enemics obligant-los a viure en la clandestinitat”.
Argemí, fundador del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), explicava que l'abat, parlant sempre com l'home religiós que era, es convertiria a l'exili “en una esperança enmig del desert” i faria d'intermediari a favor del poble i les llibertats. “Va rebre tothom– va explicar ahir–, fins i tot comunistes i anarquistes.” I va acabar recordant, perquè ell hi era, que Frederica Montseny li va dir: “És el primer cop que dono la mà a un eclesiàstic sense sentir odi.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada