El suïcidi d'esquerra espanyola, per Vicenç Villatoro (ARA.CAT)

La resposta a la qüestió catalana ha esberlat el mite de les dues Espanyes, que tan gràficament va presentar Antonio Machado. Figura que hi ha dues Espanyes, però davant de la qüestió catalana n'ha sortit només una. L'altra ha dimitit, s'ha amagat, ha preferit no disputar l'hegemonia i al meu parer s'ha suïcidat a mitjà termini. La resposta a la demanda sobiranista catalana -no estic parlant de la independència, sinó de la consulta, del vot democràtic per arbitrar els conflictes- ha quedat en mans, en exclusiva, d'una de les dues Espanyes. L'altra s'ha apuntat al seguidisme i ha renunciat a tenir un discurs propi. Un discurs no sobre Catalunya, sinó sobre la democràcia. Un discurs equiparable al que poden tenir els països occidentals com el Canadà i la Gran Bretanya. Quines són, en el fons, aquestes dues Espanyes que Machado va insinuar abans de la Guerra Civil? No és ben bé la dreta i l'esquerra, tot i que podrien arribar a coincidir en alguns moments. És l'Espanya que aspira a incorporar-se als valors, els principis i les actituds de la modernitat, com els altres països europeus occidentals, i l'Espanya que es resisteix a incorporar-se a la modernitat, a aquests principis i valors. La cosa ve de lluny: potser de quan el tímid Renaixement espanyol va ser avortat en nom de la Contrareforma. L'Espanya possible dels renaixentistes, de Cisneros, de Nebrija, dels Vives, va ser avortada per l'Espanya de Torquemada i Felip II. I a partir d'aquí, es produeix el que Maravall anomena el tall del camí espanyol cap a la modernitat. La Il·lustració, acusada d'afrancesada, derrotada per l'absolutisme. La crisi del 98 en què una Espanya derrotada pels Estats Units creu que un pueblo de soldados caballeros ha perdut contra una turba vil de mercaderes. La Guerra Civil, que torna a avortar el procés de modernització que representava la República. 

 

Així doncs, hi ha una Espanya que, històricament, vol incorporar-se a la modernitat, com la resta d'Occident, i una Espanya que es fonamenta en valors essencialistes, contrareformistes, premoderns. Davant de la qüestió catalana, era lògic que l'Espanya premoderna s'agafés amb entusiasme a la redacció essencialista, gairebé mística, dictada des de la caserna, de l'article de la Constitució que proclama la indisoluble unidad de la nación española, gairebé per la gràcia de Déu, i al marge de tot qüestionament democràtic. Però l'Espanya que vol incorporar-se a la modernitat, que vol ser com la Gran Bretanya o el Canadà, no té cap lògica que s'apunti a aquestes proclames metafísiques. No dic que hagi de defensar la independència de Catalunya. Però no pot menysprear el dret a votar, la consulta. Prohibir votar per raons metafísiques és propi d'una Espanya. Intentar convèncer de les pròpies opinions i passar-ho per les urnes seria l'actitud lògica de l'altra Espanya, si hagués estat fidel a la seva tradició i al que deia fa no gaires anys. 

L'esquerra espanyola hauria d'haver estat, avui, l'encarnació de l'altra Espanya, de la que aspira a incorporar-se finalment a la modernitat. Hi ha renunciat. Ha decidit jugar en el terreny de joc i en el llenguatge de l'Espanya que en recela. Per populisme, per por a perdre vots, perquè els altres li tenen menjada la moral i el llenguatge, perquè el nacionalisme espanyol és més poderós que el debat sobre la modernitat, ha posat la seva firma a sota d'un discurs aliè: no a la consulta, no a les urnes, això no es vota, això no es toca, això està per damunt de la democràcia. Hi perdem tots, però és l'esquerra espanyola qui més hi perd. Ha renunciat a tenir una veu pròpia. Ha renunciat a l'herència d'una de les dues Espanyes. 

 

I que no em diguin que la seva proposta de combatre la consulta per terra, mar i aire, en nom d'un molt hipotètic model federalista, és un intent de diferenciar la seva pròpia veu. En realitat la diferència no està en el que es proposa, sinó en el mètode. Els bàndols no són federalistes contra independentistes i contra uniformistes. Són entre els que creuen que això no es pot votar i els que creuen que s'ha de poder votar. 

Si l'esquerra espanyola cregués de veritat en la seva proposta federalista, si no fos un conill de peluix tret a última hora del barret d'un mag desesperat, la faria servir, en el referèndum per la independència, per votar no. No per no votar. No per prohibir votar.