Les 9.25. Aula nova del Sínode al Vaticà
Quan el Papa Francesc parla sense text i dialoga, el seu pensament
té un ritme a “onades” progressives que han de ser seguides
atentament perquè es nodreix de la relació viva amb els seus
interlocutors. El qui pren nota ha de prestar atenció, no sols als
continguts, sinó a la dinàmica de relació que es creen. Així
passà en el diàleg que el Sant Pare concedí a la Unió de
Superiors Generals (USG) dels Instituts religiosos masculins al final
de la seva 82ª Assemblea General.1 Assegut enmig d’ells, vaig
prendre nota del diàleg. Aquí intentaré expressar, dintre de les
possibilitats, la riquesa dels continguts, mantenint el to del diàleg
viu i espontani que durà tres hores. A la meitat hi hagué un
interval de mitja hora en el qual el Papa s’aturà a saludar
personalment els Superiors Generals, també prenent un mate en
un clima relaxat i distès.
En realitat, els Superiors havien demanat solament una breu trobada
de salutació, però el Pontífex volgué dedicar al diàleg tot el
matí. Va decidir no pronunciar cap discurs, i alhora, no escoltar
discursos preparats: volgué un diàleg franc i lliure, fet de
preguntes i respostes.
Són les 9.25 i l’arribada dels fotògrafs anuncia la seva entrada
imminent a l’Aula nova del Sínode del Vaticà, on l’esperen al
voltant de 120 Superiors.
Els religiosos: pecadors i profetes
Rebut amb un aplaudiment. El Sant Pare s’asseu a dos quarts de deu
en punt, mira el rellotge i s’alegra per la “puntualitat suïssa”.
Tothom riu: el Papa d’aquesta manera ha volgut saludar fra Mauro
Jöhri, ministre general dels Frares menors caputxins, de
nacionalitat suïssa, tot just elegit vicepresident de la mateixa
Unió.
Després de les breus paraules de salutació del president, el p.
Adolfo Nicolás, prepòsit general dels Jesuïtes, i del secretari
general, el p. David Glenday, combonià, el Papa Francesc amb
senzillesa ha agraït cordialment la invitació i immediatament ha
escoltat un primer grup de preguntes. Els religiosos, sobretot, han
interrogat el Papa sobre la identitat i la missió dels religiosos:
“Què s’espera de la vida consagrada? Què es demana? Si Vostè
estigués en el nostre lloc, com rebria la seva crida d’anar a les
perifèries, a viure l’Evangeli sine glossa, la profecia
evangèlica? Què se sentiria cridat a fer?”. I també: “On
s’hauria de posar avui l’accent? Quines són les prioritats?
El Papa Francesc ha començat dient que també ell és un religiós,
i que per tant coneix per experiència del que parla.2 L’últim
Papa religiós fou el camaldulenc Gregori XVI, elegit el 1831. Per
tant, ha fet referència explícita a Benet XVI: “Ell ha dit que
l’Església creix per testimoniatge, no per proselitisme. El
testimoniatge que pot atraure veritablement és el relacionat amb les
actituds que no són les habituals: la generositat, el deseiximent,
el sacrifici, l’oblit de si mateix per ocupar-se dels altres. És
aquest el testimoniatge, el ‘martiri’ de la vida religiosa. I per
a la gent és un ‘signe d’alarma’. Els religiosos, amb la seva
vida, diuen a la gent: ‘Què està passant?’, aquestes persones
em diuen quelcom!”. Aquestes persones van més enllà de l’horitzó
mundà! És a dir –ha continuat el Papa, citant Benet XVI– , la
vida religiosa ha de permetre el creixement de l’Església pel camí
de l’atracció”.3
Per tant, “l’Església ha de ser atractiva. Desvetlleu el món!
Sigueu testimonis d’una manera distinta de fer, d’actuar, de
viure! És possible viure d’una manera distinta en aquest món.
Estem parlant d’una mirada escatològica, dels valors del Regne
encarnats aquí, sobre aquesta terra. Es tracta de deixar-ho tot per
seguir el Senyor. No, no vull dir ‘radical’. La radicalitat
evangèlica no és solament dels religiosos: és demanada a tothom.
Però els religiosos segueixen el Senyor d’una manera especial,
d’una manera profètica. Jo espero de vosaltres aquest
testimoniatge. Els religiosos han de ser homes i dones capaços de
desvetllar el món”.
El Papa Francesc ha tornat de manera circular sobre els conceptes
expressats, aprofundint-los progressivament. En efecte, ha continuat:
“Heu de ser veritablement testimonis d’una manera distinta de fer
i de comportar-se. Però en la vida és difícil que tot sigui clar,
precís, dissenyat d’una manera neta. La vida és complexa, està
feta de gràcia i de pecat. Si un no peca, no és home. Tots ens
equivoquem i hem de reconèixer la nostra debilitat. Un religiós que
es reconeix dèbil i pecador no contradiu el testimoniatge que és
cridat a donar, sinó que sobretot el reforça, i això fa bé a
tothom. Per tant, això que espero és el testimoniatge. Desitjo dels
religiosos aquest testimoniatge especial.
Evitar el fonamentalisme i il·luminar el futur
Continuant amb la resposta a les primeres preguntes, el Papa
Francesc ha tocat un dels punts clau del seu pensament: “Jo estic
convençut d’una cosa: els grans canvis de la història es fan quan
la realitat és vista no des del centre, sinó des de la perifèria.
És una qüestió hermenèutica: es comprèn la realitat solament si
se la mira des de la perifèria, i no si la nostra mirada és des
d’un centre equidistant de tot. Per entendre de veritat la
realitat, hem de moure’ns de la posició central de calma i
tranquil·litat, i dirigir-nos vers la zona perifèrica.4 Estar a la
perifèria ajuda a veure i a entendre millor, a fer una anàlisi més
correcte de la realitat, escapant del centralisme i dels enfocaments
ideològics”.
Per tant: “No serveix estar al centre d’una esfera. Per
entendre’ns, ens hem de ‘descol·locar’, veure la realitat des
de més punts de vista diferents.5 Hem d’habituar-nos a pensar.
M’agrada referir-me a una carta del pare Pedro Arrupe, que fou
General de la Companyia de Jesús. Era una carta dirigida als Centros
de Investigación y Acción Social (CIAS). En aquesta carta, el
p. Arrupe parlava de la pobresa i deia que cal un temps de contacte
real amb els pobres. Per a mi això és realment important: cal
conèixer la realitat per experiència, dedicant un temps per a anar
a la perifèria per conèixer de veritat la realitat i allò que viu
la gent. Si això no s’esdevé, aleshores es corre el risc de ser
abstractes ideòlegs o fonamentalistes, i això no és sa”.6
El Papa s’atura, llavors, en un cas concret, l’apostolat
juvenil: “El qui treballa amb els joves no pot aturar-se a dir
coses massa ordenades i estructurades com un tractat, perquè
aquestes coses els rellisquen als joves. Es necessita un nou
llenguatge, una nova manera de dir les coses. Avui Déu ens demana
això: sortir del niu que ens conté per ser enviats. El qui després
viu la seva consagració en clausura, viu aquesta tensió interior en
la pregària per tal que l’Evangeli pugui créixer. El compliment
del mandat evangèlic: ‘Aneu per tot el món i proclameu l’Evangeli
a tota criatura’ (Mc 16,15), es pot realitzar amb aquesta
clau hermenèutica traslladada a les perifèries existencials i
geogràfiques. És la manera més concreta d’imitar Jesús, que anà
vers totes les perifèries. Jesús anà vers tothom, pròpiament a
tots. Jo no em sentiria gens inquiet anant vers la perifèria: no us
sentiu inquiets d’adreçar-vos a qui sigui”.
Aleshores, quina és la prioritat de la vida consagrada? Ha respost
el Papa: “La profecia del Regne, que no és negociable. L’accent
s’ha de posar a ser profetes, i no a jugar a ser-ho. Naturalment el
dimoni ens presenta les seves temptacions, i aquesta n’és una:
jugar a fer els profetes sense ser-ho, assumir les seves actituds.
Però no es pot jugar amb aquestes coses. Jo mateix he vist coses
molt tristes en relació a això. No: els religiosos i les religioses
són homes i dones que il·luminen el futur”.
El Papa Francesc, en la seva entrevista de La Civiltà
Cattolica, havia afirmat clarament que els religiosos són
cridats a una vida profètica. Aquesta és la seva peculiaritat: “ser
profetes que donen testimoniatge de com es viu Jesús en aquest món,
i que anuncien com serà el Regne de Déu quan arribi a la seva
perfecció. Un religiós mai no ha de renunciar a la profecia. [...]
Pensem en el que han fet tants grans sants de la vida monàstica,
religiosos i religioses, des de temps de sant Antoni abat. Ser
profeta implica, de vegades, fer soroll, no sé com dir-ho...
La profecia crea “enrenou”, però, en realitat, el seu carisma és
ser llevat: la profecia anuncia l’esperit de l’Evangeli”.7
I aleshores?, com ser profetes vivint el propi carisma religiós
particular? Per al Papa Francesc cal “reforçar allò que és
institucional en la vida consagrada i no confondre l’Institut amb
l’obra apostòlica. El primer roman, la segona passa”. Continua
el Papa: “el carisma roman, és fort, l’obra passa. A vegades es
confon Institut i obra. L’Institut és creatiu, busca sempre camins
nous. Així també les perifèries canvien i se’n pot fer una
llista sempre diferent”.
“El carisma no és una ampolla d’aigua destil·lada”
En aquest punt, les preguntes fetes han tingut per centre el tema de
les vocacions. S’està verificant un canvi profund en la geografia
humana de l’Església i per tant dels Instituts religiosos. Van
creixent les vocacions a Àfrica i Àsia, que per elles mateixes
expressen la majoria del seu nombre total. Tot això planteja
seriosos reptes: la inculturació del carisma, el discerniment
vocacional i la selecció dels candidats, el repte del diàleg
interreligiós, la recerca d’una representativitat més equànime
en els òrgans de govern dels Instituts i, més en general, en
l’estructura de l’Església. Per tant, es demana al Papa alguna
orientació respecte a aquesta situació.
El Papa Francesc diu que és ben conscient que ha canviat moltíssim
la geografia de la vida consagrada i que “totes les cultures tenen
la capacitat de ser cridades pel Senyor, que és lliure de suscitar
més vocacions en un lloc o en un altre. Què vol el Senyor amb les
vocacions que ens envia de les Esglésies més joves? No ho sé. Però
em faig la pregunta. Hem de fer-nos-la. Hi ha una voluntat del Senyor
en tot això. Hi ha Esglésies que estan donant fruits nous. Potser,
alguna vegada, no eren tan fecundes, però ara ho són. Això ens
obliga naturalment a repensar la inculturació del carisma. El
carisma és un, però, com deia sant Ignasi, cal viure’l segons el
lloc, els temps i les persones. El carisma no és una ampolla d’aigua
destil·lada. Cal viure’l amb energia, rellegint-lo també
culturalment. Però així es corre el risc d’equivocar-se, direu,
de cometre errors. És arriscat. És clar, és clar: farem sempre
errors, no en dubto gens, però això no ens ha d’aturar perquè hi
ha el risc de cometre errors més grans. Més encara, hem de demanar
sempre perdó i mirar amb molta vergonya les frustracions
apostòliques que foren causades per falta de coratge. Pensem, per
exemple, en les institucions pioneres de Matteo Ricci que en els seus
temps les deixaren caure”.8
“No estic parlant d’adaptació folklòrica als costums –ha
continuat el Papa–: és una qüestió de mentalitat, de manera de
pensar. Per exemple, hi ha pobles que pensen de manera més concreta
que abstracta, o que almenys tenen un tipus d’abstracció distinta
de l’occidental. Jo mateix he viscut com a provincial dels jesuïtes
a Argentina aquesta diferència. Recordo com ens cansàvem
recíprocament en el diàleg, també sobre coses simples de la vida
quotidiana, amb un germà jesuïta que provenia de la zona dels
guaranís, que han desenrotllat un pensament molt concret. Cal viure
amb coratge i confrontar-se amb aquests reptes també sobre temes
importants. En fi, no puc formar una persona com a religiós sense
tenir en compte la seva vida, la seva experiència, la seva
mentalitat, el seu context cultural. Aquest és el camí. Això feren
els grans missioners religiosos. Em vénen a la ment les
extraordinàries aventures del jesuïta espanyol Segundo Llorente,
tenaç i contemplatiu missioner a Alaska que no sols aprengué
l’idioma, sinó que va prendre el pensament concret de la seva
gent.9 Inculturar el carisma, per tant, és fonamental, i això no
significa mai relativitzar-lo. No hem de fer del carisma quelcom
rígid o uniforme. Quan nosaltres uniformem la nostra cultura,
llavors matem el carisma”, ha conclòs amb decisió el Pontífex,
indicant la necessitat d’”introduir en el govern central dels
Ordes i de les Congregacions persones de diverses cultures, que
expressin maneres diferents de viure el carisma”.
El Papa Francesc és realment conscient dels riscs, també en termes
de “reclutament vocacional”, de les Esglésies més joves. Ha
recordat, entre altres coses, que el 1994, en el context del Sínode
ordinari sobre la vida consagrada i la seva missió, els bisbes
filipins denunciaren el “tràfic de novícies”, és a dir, la
massiva arribada de Congregacions estrangeres que obrien cases a
l’Arxipèlag amb la finalitat de reclutar vocacions i
trasplantar-les a Europa. “Cal tenir els ulls oberts a aquestes
situacions”, ha dit el Papa.
Per tant, s’ha aturat també en la vocació dels germans i, més
en general, dels religiosos que no són sacerdots. Ha lamentat que no
s’hagi desenvolupat avui una consciència adequada d’aquesta
vocació específica. Ha esmentat un document en relació a això,
que mai no ha estat publicat i que potser avui seria reprès per
completar-lo i renovar una reflexió més adequada. En aquest punt el
Papa ha dirigit la mirada al cardenal Joâo Braz de Aviz, prefecte de
la Congregació per als Instituts de Vida Consagrada i les Societats
de Vida Apostòlica, i al secretari de la mateix Congregació, mons.
José Rodríguez Carballo, que estaven presents en l’assemblea,
invitant-los a considerar la qüestió. Ha conclòs: “No crec, en
efecte, que la crisi de la vocació dels religiosos no sacerdots
sigui un signe dels temps per dir que aquesta vocació s’ha acabat.
En tot cas hem d’entendre què ens està demanant Déu”.
Responent després a una pregunta sobre la qüestió dels religiosos
germans com a superiors en ordes clericals, el Papa ha respost que es
tracta d’un tema canònic que ha de ser afrontat en aquest nivell.
“La formació és una obra artesanal, no policíaca”
Després, el Papa Francesc escolta algunes preguntes sobre el tema
de la formació. Respon immediatament donant indicacions de
prioritat: “La formació dels candidats és fonamental. els pilars
de la formació són quatre: espiritual, intel·lectual, comunitari i
apostòlic. El fantasma que s’ha de combatre és la imatge de la
vida religiosa entesa com a refugi i consol davant un món ‘extern’
difícil i complex. Els quatre pilars han d’interactuar des del
primer dia d’ingrés al noviciat, i no han de ser estructurats l’un
rere l’altre. Ha d’haver-hi una interacció”.
El Papa Francesc és conscient del fet que el problema de la
formació avui no és fàcil d’afrontar: “La cultura d’avui és
molt més rica i conflictiva que la viscuda per nosaltres, en el
nostre temps, anys enrere. La nostra cultura era més simple i
ordenada. Avui la inculturació reclama una actitud distinta. Per
exemple: no es resolen els problemes simplement prohibint fer això o
allò. Cal molt diàleg, molta confrontació. Per evitar els
problemes, en algunes cases de formació, els joves serren les dents,
mirant de no cometre errors evidents, d’estar subjectes a les
regles somrient molt, esperant que un dia els diguin: ‘Bé, has
acabat la formació’. Això és hipocresia, fruit del clericalisme,
que és un dels mals més terribles. Ja ho vaig dir als bisbes del
Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM) aquest estiu a Rio de
Janeiro: Convé vèncer aquesta tendència al clericalisme, també en
les cases de formació i en els seminaris. Jo ho resumeixo en un
consell que una vegada vaig rebre d’un jove: ‘si vols anar
endavant, pensa clarament i parla obscurament’. Era una clara
invitació a la hipocresia. Cal evitar-la sigui com sigui”. A Rio,
en efecte, el Papa havia identificat en el clericalisme una de les
causes de la “falta de maduresa i de llibertat cristiana” del
Poble de Déu”.
Llavors, “si el seminari és massa gran, convé separar-lo en
comunitats amb formadors capaços de seguir realment les persones. El
diàleg ha de ser seriós, sense por, sincer. És necessari
considerar que el llenguatge d’avui dels joves en formació és
distint del d’aquells que els han precedit: vivim un canvi d’època.
La formació és una obra artesanal, no policíaca. Hem de formar el
cor. Altrament formem petits monstres. I després, aquests petits
monstres formen el poble de Déu. Això realment em posa la pell de
gallina”.
El Papa, després ha insistit en el fet que la formació ha de ser
orientada no sols al creixement personal, sinó a la seva perspectiva
final: el Poble de Déu. Formant les persones, cal pensar en aquells
als quals seran enviats: “Convé sempre pensar en els fidels, en el
Poble fidel de Déu. Convé formar persones que siguin testimonis de
la resurrecció de Jesús. El formador ha de pensar que la persona en
formació serà cridada a cuidar el Poble de Déu. Convé sempre
pensar en el Poble de Déu, dintre d’ell. Pensem en aquells
religiosos que tenen el cor àcid com el vinagre: no han estat fets
per al poble. En fi, no hem de formar administradors, sinó pares,
germans, companys de camí”.
El Papa Francesc, en fi, ha volgut evidenciar un risc més gran: “Si
un jove que ha estat invitat a sortir d’un Institut religiós a
causa de problemes de formació i per motius seriosos, després és
acceptat en un seminari, això és un gran problema. No estic parlant
de persones que es reconeixen pecadors: tots som pecadors, però no
tots som corruptes. Que s’acceptin els pecadors, però no els
corruptes”. I aquí el Papa ha recordat que la gran decisió de
Benet XVI en afrontar els casos d’abús “ens ha de servir
d’exemple per tenir el coratge d’assumir la formació personal
com un repte seriós, tenint sempre a la ment el poble de Déu”.
Viure la fraternitat “acariciant els conflictes”
El Sínode sobre la Nova Evangelització havia demanat als
religiosos que siguin testimonis de la força humanitzadora de
l’Evangeli a través de la vida fraterna. Prenent com a inspiració
aquesta intervenció, han al Papa algunes preguntes sobre la vida
fraterna dels religiosos: “Com mantenir junts els compromisos de la
missió amb els de la vida comunitària? Com lluitar contra la
tendència a l’individualisme? Com comportar-se amb els germans en
dificultat o que viuen o creen conflictes? Com conjugar una justa
resposta i misericòrdia davant els casos difícils?
El Papa Francesc ha recordat que el dia anterior havia rebut la
visita del superior de Taizé, el germà Alois: “A Taizé hi ha
monjos catòlics, calvinistes, luterans... tots viuen realment una
vida de fraternitat. Són un pol apostòlic impressionant per als
joves. La fraternitat té una força de convocació enorme. Les
malalties de la fraternitat, per altra part, tenen una força que
destrueix. La temptació contra la fraternitat és el que impedeix
més un camí en la vida consagrada. La tendència individualista és,
en el fons, una manera per a no sofrir la fraternitat. Sant Joan
Berchmans11 deia que per a ell la penitència més gran era justament
la vida comunitària. a vegades és difícil viure la fraternitat,
però, si no la vivim, no som fecunds. El treball, també
l’’apostòlic’, pot transformar-se en una fugida de la vida
fraterna. Si una persona no aconsegueix viure la fraternitat, no pot
viure la vida religiosa”.
“La fraternitat religiosa –ha continuat el Papa–, més enllà
de totes les diferències possibles, és una experiència d’amor
que va més enllà dels conflictes. Els conflictes comunitaris són
inevitables: en un cert sentit han d’existir, si la comunitat viu
realment relacions sinceres i lleials. Aquesta és la vida. Pensar en
una comunitat sense germans que viuen en dificultat no té sentit i
no fa bé. Si en una comunitat no se sofreixen conflictes, vol dir
que li falta quelcom. La realitat diu que en totes les famílies i en
tots els grups humans hi ha conflictes. I el conflicte ha de ser
assumit: no ha de ser ignorat. Si el tapem, es crea una pressió i
després explota. Una vida sense conflictes no és vida”.
El valor que hi ha en joc és alt. Sabem que un dels principis
fonamentals del Papa Francesc és que “la unitat és superior al
conflicte. Les seves paraules als religiosos són per llegir-les a la
llum de l’Evangelii gaudium (nn. 226- 230), allí on es
demana “acceptar, patir el conflicte, resoldre'l i transformar-lo
en l’anella d'un nou procés” (n, 227). En aquest sentit, el
conflicte pot transformar-se en un procés de maduració: més
encara, ha de transformar-s’hi.
Però en tot cas, el conflicte va acompanyat: “mai no hem de
comportar-nos com el sacerdot o el levita de la paràbola del bon
Samarità que simplement passaren de llarg. Però, com fer-ho? Em ve
a la ment –diu el Papa – la història d’un jove de 22 anys que
estava en plena crisi depressiva. No parlo de cap religiós, sinó
d’un jove que vivia amb la seva mare que era vídua i rentava la
roba de famílies adinerades. Aquest jove ja no anava a treballar i
vivia ofuscat per l’alcohol. La mare no hi podia fer res:
simplement cada matí, abans de sortir, el mirava amb molta tendresa.
Aquest jove, avui, és una persona important. Ha superat aquella
crisi, perquè aquella mirada de tendresa de la seva mare, al final
el sacsejà. Penseu en la tendresa que visqué sant Francesc, per
exemple. La tendresa ajuda a superar els conflictes. Si després això
no basta, pot ser que calgui canviar de comunitat”.
“És veritat –ha continuat el Papa Francesc–, a vegades som
molt cruels. Vivim la temptació comuna de criticar per satisfacció
personal o per obtenir un benefici personal. A vegades les crisis de
la fraternitat són degudes a la fragilitat de la personalitat, i en
aquest cas cal demanar l’ajut d’un professional, d’un psicòleg.
Cal no tenir-ne por, no s’ha de témer de caure necessàriament en
el psicologisme. Però mai, mai no hem d’actuar com a
administradors davant el conflicte d’un germà. Hem d’implicar-hi
el cor”.
“La fraternitat és quelcom molt delicat. En l’himne de les
Primeres Vespres de la solemnitat de Sant Josep del breviari argentí,
es demana al Sant que guardi l’Església amb tendresa
d’Eucaristia, “tendresa eucarística”.13 Bé, així cal
tractar els germans: amb tendresa eucarística. Cal acariciar el
conflicte. Em recordo de quan Pau VI rebé la carta d’un nen amb
molts dibuixos. Pau VI digué que, en un escriptori al qual arriben
només cartes amb problemes, l’arribada d’una carta així li féu
molt bé. La tendresa ens fa bé. La tendresa eucarística no cobreix
el conflicte, però ajuda a afrontar-lo com a homes”.
Les mútues relacions entre religiosos i Esglésies locals
En aquest punt els Superiors Generals han fet al Papa algunes
preguntes sobre la inserció de comunitats religioses en les
Esglésies locals i sobre la relació amb els bisbes: Com poden ser
respectats i promoguts per al bé de l’Església del lloc els
carismes dels diversos Instituts? Com promoure la comunió entre els
diversos carismes i les formes de vida cristiana per al major
creixement de tots i un desplegament millor de la missió?
El Papa Francesc respon que, des de fa molts anys, hi ha la
sol·licitud de revisar els criteris directius sobre les relacions
entre els bisbes i els religiosos en l’Església que foren emanats
el 1978 per la Congregació per als religiosos i per la Congregació
per als bisbes (Mutuae relationes). El Papa pensa que el temps
ja és madur perquè “aquell document respon a certa època i ja no
és actual. Els carismes de diversos Instituts han de ser respectats”
i promoguts perquè n’hi ha necessitat en les diòcesis. Conec per
experiència –ha continuat– els problemes que poden néixer entre
el bisbe i les comunitats religioses. Per exemple: “si decideixen
un dia deixar una obra per falta de religiosos, sovint el bisbe es
troba imprevistament amb una patata calenta a les mans. Jo he tingut
experiències difícils en aquest sentit. Se’m comunicava que
l’obra estava a punt de ser abandonada i jo no sabia què fer-hi.
Fins i tot una vegada m’avisaren quan les coses ja estaven fetes.
Però també, al contrari, podria contar altres episodis molt
positius. En fi: conec els problemes, però sé també que no sempre
els bisbes coneixen els carismes i les obres dels religiosos.
Nosaltres, els bisbes, hem d’entendre que les persones consagrades
no són materials d’ajuda, sinó que són carismes que enriqueixen
la diòcesi. La inserció diocesana de les comunitats religioses és
important. Cal salvar el diàleg entre el bisbe i els religiosos per
evitar que, no entenent els carismes, els considerin simplement com
instruments útils. Per això el Papa ha confiat a la Congregació
per als religiosos la tasca de reprendre la reflexió i de treballar
en una revisió del document Mutuae relationes.
Les fronteres de la missió: marginació, cultura i educació
Les últimes preguntes han relacionat les fronteres de la missió
dels consagrats. El Papa, sovint, ha parlat de “sortir”,
d’”anar”, de “fronteres”. Els Superiors Generals, per tant,
han preguntat quines són aquestes fronteres vers les quals cal
sortir: “Com veu la presència de la vida consagrada en la realitat
d’exclusió que hi ha en el nostre món? Molts Instituts despleguen
una tasca educativa, com veu aquest tipus de servei? Què diria als
religiosos que s’han compromès en aquest camp?”.
El Papa, sobretot, afirma que certament queden les fronteres
geogràfiques, i cal estar disponibles a la mobilitat. Però hi ha
també fronteres simbòliques, les quals no estan prefixades i no són
iguals per a tots, sinó que “han de buscar-se sobre la base dels
carismes de cada Institut. Per tant, cal discernir-ho tot segons el
carisma propi. Certament, les realitats d’exclusió queden com les
prioritats més significatives, però necessiten discerniment. El
primer criteri és el d’enviar a aquestes situacions d’exclusió
i de marginació les persones millors i més dotades. Són situacions
de risc més gran que demanen coratge i molta pregària. I és
necessari que el superior acompanyi les persones compromeses en
aquest treball”.
Hi ha sempre el risc, recorda el Papa, de deixar-se portar per
l’entusiasme, d’enviar a les fronteres de marginació els
religiosos de bona voluntat però que no són aptes per a aquestes
situacions. No s’han de prendre decisions en el camp de la
marginació sense abans assegurar un adequat discerniment i
acompanyament.
Junt amb aquest repte de marginació, el Papa ha citat dos altres
reptes sempre importants: el cultural i l’educatiu a les escoles i
universitats. En aquest sector, la vida consagrada pot oferir un
enorme servei. Ha recordat: “Quan els Pares de La Civiltà
Cattolica em vingueren a trobar, jo els vaig parlar de les
fronteres del pensament, del pensament únic i feble. Els he
recomanat aquestes fronteres. Així com el Rector major dels
Salesians sap que tot per a ells tingué inici sobre la base d’un
somni educatiu de frontera, el somni de don Bosco que va empènyer
els seus salesians fins a les perifèries geogràfiques de la
Patagònia. En podríem donar altres exemples”.
Per al Papa, els pilars de l’educació són: “transmetre
coneixements, transmetre maneres de fer, transmetre valors. A través
d’ells es transmet la fe. L’educador ha d’estar a l’alçada
de les persones que educa, ha d’interrogar-se sobre com anunciar
Jesucrist a una generació que canvia”. Per tant, ha insistit: “la
tasca educativa avui és una missió clau, clau, clau!”. I ha citat
algunes de les seves experiències a Buenos Aires sobre la preparació
que es requereix per a rebre en contextos educatius, infants,
adolescents i joves que viuen en situacions complexes, especialment
en família: “Recordo el cas d’una nena molt trista que al final
confià a la mestra el motiu del seu estat d’esperit: ‘la nòvia
de la meva mare no m’estima’. El percentatge dels nens que
estudien a les escoles i que tenen pares separats és elevadíssim.
Les situacions que viuen avui plantegen, per tant, nous reptes que
per a nosaltres, a vegades són fins i tot difícils de comprendre.
Com anunciar Crist a aquests nois i noies? Com anunciar Crist a una
generació que canvia? Cal estar atents a no subministrar-los una
vacuna contra la fe”.14
*****
Al final de les tres hores, al voltant dos quarts d’una, el Papa
diu que es lamenta d’haver de concloure aquesta conversa: “deixem
altres preguntes per a la pròxima vegada”, diu somrient. En
confiança, comenta que l’espera el dentista. Abans de saludar els
Superiors Generals presents, té un anunci a fer: el 2015 serà un
any dedicat a la vida consagrada. Aquestes paraules són rebudes amb
un gran i llarg aplaudiment. El Pontífex mira somrient el Prefecte i
el Secretari de la Congregació per als religiosos i els Instituts
seculars dient: “és culpa d’ells, és la seva proposta: quan
aquests dos es troben, són perillosos”, provocant així la rialla
de tota l’assemblea.
Deixant l’aula, ha afirmat: “Us agraeixo, us agraeixo aquest
acte de fe que heu tingut en aquesta reunió. Gràcies per allò que
feu, pel vostre esperit de fe i la recerca del servei. Gràcies pel
vostre testimoniatge, pels màrtirs que contínuament doneu a
l’Església, i també per les humiliacions que heu de passar: és
el camí de la Creu. Gràcies de cor”.
* Text original en italià a La
Civiltà Cattolica 2014 I 3-17 © La
Civiltà Cattolica 2014.
1. L’Assemblea es realitzà del 27 al 29 de novembre en el
Salesianum de Roma. Es tractà d’un encontre basat en tres
experiències que han guiat les reflexions successives. El p. Hanson
Hervé, dels Germanets de Jesús, parlà de les “llums que m’ajuden
a viure aquest servei als meus germans i de com el Papa Francesc
reconforta la meva esperança”. Fr. Mauro Jöhri, caputxí, ha
explicat “com el Papa Francesc m’està inspirant i desafiant en
el servei d’animació del meu Orde”. Finalment, el p. Hainz
Kulüke, de la Societat del Verb Diví, s’ha fixat en el
“leadership dintre d’una Congregació Religiosa missionera
en un context internacional i intercultural a la llum de l’exemple
del Papa Francesc”.
2. Recordem que J. M. Bergoglio, com a provincial dels jesuïtes
argentins, havia publicat Meditaciones para religiosos, San
Miguel, Ediciones Diego De Torres, 1982, un llibre que recull una
sèrie de reflexions donades als seus germans que resulten
il·luminadores per a comprendre alguns temes clau que Bergoglio
desenrotllarà successivament.
3. Benet XVI, Homilia en la Santa Missa d’inauguració de la V
Conferència General de l’Episcopat Llatinoamericà i del Carib, en
el Santuari d’Aparecida (13 de maig de 2007). El Papa Francesc en
diverses ocasions ha reprès aquest concepte del seu predecessor. Ho
ha fet en l’homilia de Santa Marta l’1 d’octubre, afegint:
“Quan la gent, els pobles veuen aquest testimoniatge d’humilitat,
de serenitat, de mansuetud, senten la necessitat de la qual parla el
profeta Zacaries: ‘Volem venir amb vosaltres!’. La gent sent la
necessitat davant el testimoniatge de la caritat, d’aquesta caritat
humil, sense prepotència, no suficient, humil, que adora i serveix”.
Tornem a trobar la citació de Benet XVI en el discurs del Papa
Francesc del 4 d’octubre durant la visita a la catedral de Sant
Rufí a Assís i també en l’Exhortació Apostòlica Evangelii
gaudium (n. 14).
4. Cf. J. M. Bergoglio, Nel cuore dell’uomo. Utopia e impegno,
Milano, Bompiani, 2013, 23. Papa Francesco, La mia porta è sempre
aperta. Una conversazione con Antonio Spadaro, Milano, Rizzoli,
2013, 86 s.
5. El Papa Francesc expressà aquesta convicció en la seva
Evangelii gaudium quan va escriure: “El model no és
l'esfera, que no és superior a les parts, on cada punt és
equidistant del centre i no hi ha diferències entre els uns i els
altres. El model és el poliedre, que reflecteix la confluència de
totes les parcialitats que en ell conserven la seva originalitat”
(n. 236).
6. El Papa Francesc té ben present aquesta carta del pare Pedro
Arrupe i l’havia citat també en l’entrevista a La Civiltà
Cattolica, definint-la “genial”. Cf. Papa Francesc, La
mia porta è sempre aperta..., cit., 117.
7. Ibid., 63 s.
8. La incomprensió era deguda al fet que, en les seves missions,
els jesuïtes buscaven adaptar l’anunci de l’Evangeli a la
cultura i als cultes locals. Però això preocupava alguns i en
l’Església s’aixecaren veus contràries a l’esperit d’aquestes
actituds, com si comportessin una contaminació del missatge cristià.
Les posicions profètiques no foren acceptades en aquell moment,
perquè superaven la capacitat de comprensió ordinària dels fets.
9. El P. Segundo Llorente (Mansilla Mayor, León, 18 de novembre de
1906 – Spokane, Washington, 26 de gener de 1989), jesuïta, passà
més de 40 anys com a missioner a Alaska. Fou delegat en el Congrés
dels Estats Units per a l’Estat d’Alaska, del qual és considerat
cofundador. Fou sepultat en un cementiri indi a De Semen, Idazo, on
poden ser sepultats solament els indígenes natius americans. Quan
als 29 anys d’edat arriba a Akulurak, la seva primera dificultat
consistí no sols a aprendre l’esquimal, sinó a parlar de Déu a
persones amb una manera de pensar radicalment diferent de l’europea.
Ha escrit dotze llibres sobre la seva experiència missionera.
10. J. M. Bergoglio, Discurs de l’encontre amb els bisbes
responsables del Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), en ocasió
de la reunió general de coordinació en el Centre d’Estudis de
Sumaré, Rio de Janeiro, 28 de juliol de 2013.
11. Jan Berchmans (Diese [Bèlgica], 12 de març de 1599 – Roma,
13 d’agost de 1621) és un jesuïta canonitzat pel Papa Lleó XIII
el 1888. El 24 de setembre de 1618 va emetre la primera professió
religiosa com a jesuïta i el 1619 es traslladà a Roma per completar
els estudis filosòfics en el Col·legi Romà, on, emmalaltint, morí
només de després de dos anys, el 13 d’agost de 1621. Fidel als
seus lemes preferits: Age quod agis (Fes bé el que estàs
fent) i Maximi facere minima (Fes el màxim amb el mínim),
aconseguí fer les coses ordinàries de manera extraordinària i
esdevenir el sant de la vida comuna.
12. Cf. J. M. Bergoglio, È l’amore che apre gli occhi,
Milano, Rizzoli, 2013, 46.
13. Guarda a la Iglesia de quien fue figura / la inmaculada y
maternal María; / guárdala intacta, firme y con ternura / de
Eucaristía.
14. El Papa Francesc es dedicà bastant, en el passat, a temes de
l’educació en diverses intervencions fetes quan era cardenal
arquebisbe de Buenos Aires. Senyalem sobretot: Scegliere la vita.
Proposte per tempi dificili, Milano, Bompiani, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada