Xile i la segona invasió espanyola, Xavier Ginesta (INDIRECTE.CAT)

Han passat molts anys des que el descobridor Pedro de Valdivia va fundar, el 1541, la ciutat de Santiago del Nuevo Extremo, l’actual ciutat de Santiago de Xile, un dels pols econòmics més potents d’Amèrica Llatina avui. El seu Sanhattan és l’skyline de referència d’una metròpoli que vol assimilar-se a les grans urbs nord-americanes. Però, el cert és que el recent increment de la colònia espanyola (i catalana, per extensió) en aquell país fa que, sorneguerament, algú em fes avinent que “Xile està vivint una segona invasió”; lluny queda l’exili espanyol que va articular Pablo Neruda, a bord del Winnipeg, durant la malaurada Guerra Civil del 1936. Vaig poder-ho comprovar jo mateix aquest estiu, en una estada de docència al Duoc de la Universitat Catòlica de Xile, on l’actual situació econòmica d’Espanya i la fuga de cervells que això està generant van ser el principal focus d’atenció de qualsevol conversa, dins i fora de les aules d’aquest prestigiós centre adscrit, que compta amb uns 80.000 estudiants a tot el país.

Potser enviem els nostres joves “a servir cafès a Londres” –com exclamava el coordinador d’ICV Joan Herrera durant la passada campanya–, però més d’un ha fet moltes més hores d’avió (per lo menys 13) i ha creuat l’Atlàntic per poder exercir professionalment del què va estudiar a la universitat. Xile, país que creix al 4,5% en el segon semestre del 2013 i ha arribat a tenir només un 5,7% d’aturats, segons les dades facilitades pel govern gairebé tecnòcrata de Sebastián Piñera el passat 30 d’agost –també ferm defensor dels minijobs, tot sigui dit, per maquillar les estadístiques– s’ha convertit en una nova terra d’oportunitats. A Xile, i em temo a molts altres racons de món, la decadència econòmica d’Espanya interessa més que el problema de l’encaix que treu la son de molts catalans, també la meva. Motiu extra perquè la Generalitat faci esforços per formar els seus futurs diplomàtics o es dediqui a organitzar missions evangelitzadores per buscar la complicitat internacional quan sigui l’hora de la veritat. El relat i la marca, sempre importants en la política.

Ara bé, la marca Espanya avui no ven, esquitxada per la corrupció, tant la de partits polítics com la que embolica la família real, fins fa ben poc respectada a tot el nom món. No ven la marca Espanya perquè no calia ser gaire astut per entendre que el model de creixementaznarista –sobretot a partir de la liberalització del sòl del 1997– era un bluf en tota regla si no es podia complementar amb la creació de riquesa; que Espanya no tenia un comerç garantit (a llarg termini) de productes de primera (o d’alta) necessitat –com té Xile amb el coure i la fruita– per sostenir part del seu mercat laboral: en el segon semestre de 2013, la mineria a Xile ha estat el sector amb més creixement (14,2%), abans que el comerç (10,3%). A Xile, considerats els “alemanys del sud” els sorprèn que Espanya no tingui llei de transparència, que el president del govern cobrés en negre sobresous quan era ministre d’Aznar, o que l’evasió fiscal, amb xifres del 2010, fos de 80.000 milions d’euros.

El record d’una mare pàtria –que alguns encara consideren rica i indivisible– potser fa ser miop a més d’un quan pensa en com avui ens perceben des de l’altre banda de l’Atlàntic; fins i tot, des de la pròpia universitat espanyola, que durant molts anys ha estat més missionera que no partner estratègic dels projectes llatinoamericans. La realitat, i parlo de forma particular atenent a la meva experiència sobre el terreny, fa que avui Espanya pugui presumir ben poc a ulls de qui abans l’havia vista com una terra d’oportunitats.