PERSECUCIÓ, JOAN FRANCESC MIRA (EL PUNT AVUI)

Si vostès segueixen amb una mica d'atenció les notícies de les últimes setmanes i mesos, o fins i tot dels darrers pocs anys, segurament han observat uns fets recurrents i terribles: gairebé en tots els països islàmics on s'instal·la la inestabilitat, el conflicte civil o violent, la guerra interna i tota forma d'enfrontament, i un resultat constant, sempre present: la persecució dels cristians locals, la crema d'esglésies (sovint quan són plenes, com al nord de Nigèria), les agressions brutals i l'expulsió. Com si, per als islamistes més durs, els cristians foren un cos estrany en terra de l'islam, que cal expulsar o extirpar amb violència. Però els cristians han estat una presència important i vital a tot l'Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d'abans de l'expansió de l'islam per aquelles terres i moltes d'altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l'Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l'Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l'economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l'Iraq, influents en les esferes dirigents d'Egipte. Però sembla que aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és a penes el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l'extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l'Iraq, posem per cas, on la por, els atacs i les bombes han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir del país on han viscut segles i segles: justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Només perquè hi ha qui no tolera (ara, després de 1.400 anys!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.

Com en aquell poble del Pujant, fa poc temps, quan en una festa de casament entre cristians, els convidats, tal com és costum, llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l'Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa que cal castigar durament. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l'endemà, arribaren autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa: els cristians són de la mateixa religió que els americans, són enemics, cal destruir-los, cridaven, i començà la benzina, els incendis, les metralladores, les bombes i els assassinats. Hauria estat molt pitjor, si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema, assegurava després el bisbe de la regió, no són ja els atacs esporàdics, els atemptats, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als cristians.

A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n'hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...) ha deixat pas veloçment a l'islam com a font i substància d'identitat, militància i definició de l'enemic. Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur, però aquest gir no es veu enlloc, ans al contrari. Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d'Aràbia, o de Qatar...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Com a Síria, on els cristians comencen a patir agressions del sector islamista de la rebel·lió, que amenaça no deixar-ne ni un. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d'obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany.

I la predicació de l'odi continua, al Pakistan, a l'Afganistan, a l'Iraq, a Egipte, on els seguidors dels “pacífics” Germans Musulmans cremen esglésies seculars, a Indonèsia, a Nigèria, on l'organització Boko Haram assalta, arrasa i mata brutalment els cristians, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola generalment no en diu res, o només unes ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents) continuen vigents els articles legals, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveuen fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l'Alcorà i la figura de Mahoma, i és prou la paraula d'un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme cases cristianes, amb els habitants dins. I a l'Europa “cristiana” (o excristiana), com és habitual, ningú no s'escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer. Cap organització contra la intolerància o de defensa dels drets humans no recollirà firmes per condemnar una persecució horrible i extensa, ni es manifestarà al carrer. O jo encara no ho he vist. I és, en efecte, un fenomen molt estrany.