El cinquè manament (“No mataràs”) prohibeix la destrucció voluntària de la vida humana.
A causa dels mals i de les injustícies que la guerra comporta, l’Església exhorta amb
insistència a pregar i a actuar perquè la Bondat divina ens alliberi de l’antiga servitud de la
guerra (CEC 2307).
En línia amb aquesta indicació del Catecisme, diumenge passat, durant la pregària de
l’Angelus, el Papa Francesc es feia ressò del clam a favor de la pau que ressona en el cor
de tants homes i dones de bona voluntat arreu del món. Es va referir al conflicte de Síria,
però tenint al pensament totes les situacions de guerra i de conflicte que es donen
actualment, es preguntava: Què podem fer nosaltres per la pau al món? Com deia el papa
Joan XXIII: a tots ens pertoca la tasca de refer les relacions de convivència en la justícia i
en l’amor (cfr Carta. enc. Pacem in terris [11 abril 1963]: AAS 55 [1963], 301-302). I
continuava expressant la convicció que la pau és un bé que supera totes les barreres,
perquè és un be de la humanitat tota sencera. I per això convidava tota l’Església
Catòlica, els cristians d’altres confessions i els homes i dones de bona voluntat a formar
una mena de cadena de compromís per la pau. I repetia gairebé amb un crit dramàtic que
allò que construeix la convivència a l’interior els pobles i entre els pobles,no és la cultura
de l’enfrontament, la cultura del conflicte, sinó la cultura del trobament, la cultura del
diàleg; aquest és l’únic camí per la pau.
Mogut per aquesta convicció i per la dramàtica situació internacional, -o oblidem que els
conflictes a Egipte, Síria i abans a l’Iraq i en general a tot l’Orient Mitjà comprometen
seriosament la vida i la continuïtat de les comunitats cristianes d’aquella regió, que són les
més properes als orígens de la nostra fe- mogut per aquestes conviccions, deia, el Papa
va establir a l’Església Catòlica –i hi convidava també els no catòlics- que avui fos un dia
de dejuni i de pregària per la pau a Síria, a l’Orient Mitjà i al món sencer... La humanitat,
afegia el Papa, necessita veure gestos de pau i sentir paraules d’esperança i de pau!
Per als cristians la pau no és solament absència de guerra i no es limita a assegurar
l’equilibri entre forces adverses (CEC 2304). La pau a la terra és imatge i fruit de la pau
del Crist, el ‘Príncep de la pau’ messiànica (Is 9,5). Per la sang de la seva creu, el Crist
‘ha matat en ell l’enemistat’ (Ef 2, 16). Ha reconciliat els homes amb Déu i ha fet de la
seva Església el sagrament de la unitat del llinatge humà i de la seva unió amb Déu. ‘Ell
és la nostra pau’ (Ef 2, 14) (CEC 2305).
Aquesta pau que ens ve de la creu de Crist té una doble dimensió: personal i col·lectiva. A nivell personal s’expressa en la reconciliació amb Déu, en el fet de poder caminar a la seva presència sants i nets i lliures de tota acusació, com sentíem a la primera lectura. A nivell col·lectiu, la pau comporta l’acolliment mutu entre les persones i els pobles, el diàleg, la tolerància i el respecte així com l’establiment d’un ordenament jurídic apropiat, que permeti –entre altres coses- la llibertat religiosa. Les injustícies, les esigualtatsexcessives d’ordre econòmic i social, l’enveja, la desconfiança i l’orgull causen estralls entre els homes i les nacions, amenacen constantment la pau i provoquen les guerres. Tot el que es fa per vèncer aquests desordres contribueix a edificar la pau i a evitar la guerra.El Concili Vaticà II va ser molt realista en aquest camp i per això deia a la GS 78, 6: En la mesura que els homes són pecadors, el perill de guerra amenaça, i així serà fins al retorn del Crist. Però en la mesura que, units en l’amor, els homes superen el pecat, superen també la violència fins al compliment d’aquella profecia: ‘Amb les seves espases faran relles, i falçs amb les seves llances. Les nacions no alçaran l’espasa l’una contra l’altra, ni aprendran mai més a fer la guerra’ (Is 2,4) (CEC 2317). Demanem-ho per la intercessió de Santa Maria, Reina de la pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada