Hi ha molta gent que enyora la joventut. Ho entenc molt bé. S'han fet la idea que quan eren joves eren molt feliços, i quan aquesta idea es fica al cap ja no hi ha qui la desmunti. «!Ai, aquella joventut!...» Ja em perdonaran. No és que la joventut fos perfecta, és que la maduresa i la vellesa projecten enrere una sensació genèrica i nostàlgica. Josep Pla és dels pocs escriptors que conec que es manifesta agrament contra aquesta etapa de la vida. Sentència rotunda: «La joventut és trista». Potser és trista, especialment, en els poetes romàntics. «Juventud, divino tesoro» i altres tòpics elementals. La fa trista una confessió personal francament anguniosa: «Jo he passat en la joventut, hem passat tots plegats en la joventut, les hores més tètriques i crepusculars de la vida».
Davant d'aquesta afirmació, que passa de confessió personal al dictamen «tots plegats», potser hauria de mostrar la meva reserva. O potser el que hauria de fer és reconèixer que jo he tingut una joventut molt deficient des del seu punt de vista tètric. I hauria de posar a discussió si la joventut que ara recordem va ser com la que realment vam viure.
Jo penso que el passat l'interpretem d'acord amb la nostra evolució vital, i per tant no és exacte. Però això no importa. Hi ha molta gent, i també molts escriptors, que aprofiten alguns fets reals -personals, familiars- per escriure excel·lents novel·les. Hi ha qui viu, fins i tot en la vellesa, d'una joventut mig inventada. En literatura val tot. Hi ha qui tenint ja molts anys «viu d'aquella joventut». ¿Era realment «aquella»? Això té una importància relativa. Penso sovint que únicament tinc present, i poques, si he de fer servir aquesta expressió una mica pedant -«vivències»-, que probablement estan desfigurades. Gosaria dir que de la joventut en guardo poca cosa, en el sentit que la joventut té poc pes en els meus records. Penso que en porto a sobre un pes bastant lleuger i amable. Em temo que això literàriament no em fa favor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada