Vicent Andrés Estellés, a la taula i al llit al primer crit
Estem de celebracions poètiques. Enguany es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, Bartomeu Roselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Decidits a recordar els nostres escriptors, també hem volgut homenatjar Estellés en el vintè aniversari de la seua mort.
Tothom està d’acord a qualificar Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) com el més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies. Caldria retrocedir fins al segle XV, amb Ausiàs March, Jaume Roig i Roís de Corella, per a trobar un llegat de tanta solidesa.
Presentacions de llibres, recitals, exposicions i obres de teatre omplen un ampli conjunt d’activitats programades amb motiu de l’Any Estellés. La seua figura fa temps que es reivindica des del País Valencià, i també serveix com a unió d’aquelles persones que estimen el seu país i defensen la llengua i la cultura catalanes. Tampoc no fa gaire de les Festes Estellés, promogudes anualment per l’escriptor valencià Josep Lozano, les quals s’escampen per la nostra geografia combinant gastronomia (un plat típic i un bon vi de la terra) amb la lectura dels seus poemes.
Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) també ha volgut participar de l’homenatge i ha convertit Estellés en un dels personatges que apareixen en la seua darrera novel·la, Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés en el fons de la memòria. Tot i que l’obra està inscrita en la ficció, pàgina rere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la seua biografia. El relat ens endinsa en el temps en què el de Burjassot escrivia les primeres obres de teatre «només per a jugar», a la vegada que retrata la quotidianitat de dos infants: Vicent Andrés Estellés, que de ben jove ja es va fixar en la poesia i el teatre, com en les faldilles de les xicones, i Miquel Pons, que més aviat es mirava els xicons com podria mirar un formiguer. Ambdós amics sovint es confonen amb la remor de l’aigua de la sèquia o l’intens aroma a tarongina que regava les hortes valencianes, tot per distreure’s de no sentir les bombes que cada vegada esclataven més a prop. La por corria pels carrers i es colava per sota la porta de les cases. Ben mirat, aquell parell de xiquets preferien l’aventura de pujar als arbres, anar a furtar al bancal més proper o berenar pa amb oli i sal (o amb sucre, si hi havia sort). En qualsevol cas, el seu esperit fort els marca la fugida cap endavant.
Campanades a mort són les que precipiten aquesta història amarada d’innocència. Diuen, de qui les sabia escoltar, que fins i tot podia saber l’edat i el sexe del difunt depenent dels tocs de campana. Ancorades en la guerra i la postguerra, era difícil deslliurar-se del pes de la mort. L’època que ha tocat viure als nostres protagonistes els imposa un seguit de secrets, injustícies, xantatges i vivències que no podran esborrar de la seua memòria. Al llarg de la narració, Miquel anirà agafant un major pes en la història i el personatge de Vicent es desdibuixarà.
L’homosexualitat de Miquel i la manera com és concebuda tant per ell com per una part de la societat, també marcada per les directrius polítiques i eclesiàstiques del moment, determina la part final del llibre. Afortunadament, els temps no són els mateixos. Alguna cosa ha canviat.
Tornant a Estellés, i encara en relació amb el llibre de Gemma Pasqual, no ens podem estar de destacar el seu llenguatge planer i irònic, que el van convertir en el poeta del poble. En tant que ens parla de les seues circumstàncies i els esdeveniments que condicionen el seu dia a dia, fa de cronista del seu temps.
“El més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies”
Com bé ha deixat escrit el crític musical i literari Josep Vicent Frechina, «la seua poesia sembla gaudir d’una qualitat líquida que li permet adaptar-se a qualsevol partitura: composicions de música contemporània, cant coral, cançó d’autor o músiques populars..». Aquesta plasticitat li ha permès que notables i tan diferents veus com les d’Ovidi, Maria del Mar Bonet, Raimon, Obrint Pas, Lluís el Sifoner o Pau Alabajos hagen musicat una part de la seua obra.
També ens arriba Estellés en format concentrat. Ens el porta Edicions del Bullent com a novetat. 7 d’Estellés no és solament un llibre que conté una selecta collita dels seus poemes, sinó que també és un disc amb molta personalitat. Atenent a la tria que ha fet el músic Albert Ortega «Bertomeu», és evident que conforma un disc de qualitat, el qual comença amb Assumiràs la veu d’un poble. Aquesta cançó era un repte personal, ja que l’extensió del text feia més complicat donar-li un interès musical. De les lletres més llargues a les més curtes i intenses, amb suaus melodies que pugen de ritme sense perdre ni un bri de tendresa:
Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria...
No hi ha dubte que qualsevol ocasió és bona per a recuperar la seua obra. La mort, l’exaltació d’un amor tendre i enjogassat, com la fam, trenen la seua obra, però en realitat està parlant de moltes més coses. No hi havia a València dos amants com nosaltres, ni poeta a l’abast de tothom com és Vicent Andrés Estellés.
Agnès Vidal
Quan deixàvem de ser infants, Vicent Andrés Estellés des del fons de la memòria al Grup del Llibre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada