El 26 d'abril del 1998, avui fa quinze anys, a la porxada de l'església de San Sebastián, fou assassinat Juan Gerardi, bisbe auxiliar de la ciutat de Guatemala. Dos dies abans, a la catedral metropolitana i amb més gent que la que cabia al temple, Gerardi havia presentat el projecte d'informe Recuperación de la Memoria Histórica - Guatemala, Nunca Más, una demostració de les crueltats comeses durant el conflicte armat que durant trenta-sis anys assolà la terra guatemalenca, el noranta per cent d'elles atribuïdes a l'exèrcit regular. Del fet, l'escriptor Eduardo Galeano escrigué (traducció del castellà): “El bisbe Juan Gerardi presidia el grup de treball que va rescatar la història recent del terror a Guatemala. Milers de veus, testimonis aplegats per tot el país, van anar recollint els trossos de quaranta anys de memòria del dolor: cent cinquanta mil morts, cinquanta mil desapareguts, un milió d'exiliats, dos-cents mil orfes, quaranta mil vídues. Nou de cada deu víctimes eren civils desarmats, majoritàriament indígenes...”
El bisbe Juan Gerardi havia complert setanta-cinc anys i tenia una llarga biografia de defensor dels drets humans, des que, consagrat capellà, fou enviat a les difícils regions de Jalapa i Sacatepéquez, terres indígenes d'extrema pobresa, i posteriorment fou anomenat bisbe d'El Quiché, en territori maia, on s'enfrontà amb les diverses dictadures militars que se succeïren al país, braços armats de la poderosa multinacional nord-americana United Fruit Company. Expulsat de Guatemala durant quatre anys, a finals dels vuitanta pogué tornar per suportar unes constants amenaces de mort, fins que una directa intervenció del cardenal Sodano el féu abandonar la diòcesi i el traslladà a la teòricament més segura capital de l'estat, com a bisbe auxiliar de l'arquebisbe metropolità Próspero Penados. “Venías de El Quiché, del Quiché màrtir; / de la tierra arrasada; / de los muchos exilios de tu pueblo; / de la larga agonía de silencios y esperas; / de indignación profética...”, canta la veu del poble, després de la pèrdua quan “tu muerte, buen pastor, no ha sido en vano; dando esperanza al pueblo caminante”, mentre el Vaticà mira cap a un altre cantó i fins entra en el joc d'una nebulosa d'acusacions que volen tenyir el punt final d'un testimoni de la teologia de l'alliberament.
Quinze anys després i amb un judici que condemna militars en exercici i a la reserva, encara hi ha el deute de l'Església institucional de reconeixement a un dels seus que donà la sang del martiri en l'aposta a favor dels pobres i desvalguts de la terra. Talment, igual que els sis jesuïtes martiritzats a El Salvador, dirigits per Ignacio Ellacuría, en aquell trist capvespre de novembre del 1989, en mans d'un esquadró militar. I de tantes persones anònimes que “fuertes y curtidas en el Evangelio”, com diu un altre poema centreamericà, lluitaren per “la paz que necesitaba la firma de su sangre”.
Coincidint amb el quinzè aniversari de l'assassinat de Juan Gerardi arriba la bona nova que el papa Francesc ha reobert el cas de beatificació i canonització d'Óscar Romero, l'arquebisbe mort a peus de l'altar per les bales assassines d'un grup de militars salvadorencs, el 24 de març de l'any 1980. Romero, eclesiàstic de perfil conservador, esdevingué líder del moviment cristià d'alliberament quan, l'agost del 1977, recollí el cos martiritzat del seu amic jesuïta Rutilio Grande, assassinat pels paramilitars esquadrons de la mort. Considerat un sant en tota l'Amèrica Llatina, el procés de beatificació de Romero fou parat pel Papa de l'Est, gens amic dels testimonis dels teòlegs de l'alliberament. Tot i no necessitar-ho, el reconeixement del paper dels màrtirs en el procés d'alliberament és un exemple clar que alguna cosa està canviant en el govern de l'Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada