SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
VETLLA DE SANTA MARIA
Montserrat, 26 d’abril de 2013
HOMILIA
Mons. Agustí Cortés Soriano, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat
Lectures
Jud 13,14.17-20; Rut 2,1-2.8-11.4,13-17; Is 11,1-5.10; Gal 4,4-7; Jn 19,25-2)
Salutació
Estimat germà en l’Episcopat, bisbe de Girona
Estimat Pare Abat
Germans preveres, diaques, monjos i seminaristes
Religioses i religiosos
Molt Honorable President de la Generalitat
Honorable Sr. Josep Lluis Cleries
Director general d’Affers Religiosos
Director general d’Acció Cívica
Delegat del Govern per a la Catalunya Central
Comandaments dels Mossos d’esquadra
Germans tots.
Ens sentim joiosos de trobar-nos, un cop més, al voltant de la Mare de Déu en la vetlla de la
seva festa. Aquestes breus paraules volen ser una ajuda per a la nostra pregària, com a
contribució a la participació personal i sincera de tots nosaltres, en la celebració.
Germans, quin ha estat el motiu pel qual hem pujat aquesta nit a Montserrat? Quina raó ha
estat tan poderosa, que ens hagi mogut a deixar la comoditat de casa o la estona d’esbarjo i de
descans amb els amics?... Segurament són raons del cor les que ens han portat aquí, no fàcils
d’expressar; però també és cert que ens cal fer-nos-en conscients per guanyar autenticitat i
profunditat.
Alguns podrien pensar que hem vingut simplement perquè ens agrada, per passar una bona
estona, per seguir només una tradició. Si fos així, la Mare de Déu ens acolliria, ja que una mare
no refusa cap gest d’afecte del fill per petit i elemental que sigui. Però sens dubte Ella
esperaria molt més de nosaltres. A Ella li agradaria veure’ns cercar llum i amor, perquè això
palesaria que som clarividents i sincers, essent conscients de les tenebres i la solitud que ens
envolten i que a més, com pelegrins, caminem sota el convenciment que aquí podem trobar el
que necessitem.
Portem la foscor dintre, per molts motius personals, segons la història de cadascú. Però hi una
atapeïda tenebra en l’àmbit social. Com podem pujar a Montserrat oblidant el sofriment de
tantes persones, que al nostre voltant són víctimes de l’atur, de la precarietat econòmica, del
desencís, de l’amoralitat, de l’abús i les pràctiques immorals en matèria social o econòmica?
Com podem pregar aquesta nit, davant la Mare de Déu, deixant de banda la preocupació per la
nostra societat i la nostra cultura? La pregària cristiana sempre és experiència d’amor, i en
aquest sentit és recuperació d’humanitat, però mai podrà esdevenir evasió o simple
compensació del sofriment que sovint ens provoca la realitat concreta.
Permeteu-me recordar aquí la segona estrofa del Virolai, que cantem amb tanta devoció a la
Mare de Déu: “Alba naixent d’estrelles coronada, Ciutat de Déu que somnià David, el sol sos raigs us dóna per vestit”. Fixem-nos que cantem a Maria com l’albada, com aquell moment
que, trencant la foscor de la nit, regala els primers raigs de llum, a manera de tast de la claror,
a ple dia. Ella ha estat, en efecte, la primera criatura de la humanitat redimida. No són pocs els
llocs on la Mare de Déu és venerada amb el títol de Verge de l’Aurora... Només veure-la, el cor
del poble s’encén de goig: en Ella la tenebra ha estat vençuda, la llum ja és real i efectiva, és
legítima l’esperança en un nou dia... Alhora, és coronada per estrelles i tot seguit és
anomenada “Ciutat de Déu”: tot recordant-nos la visió de la Dona vestida de sol, que apareix
en el capítol 12è de l’Apocalipsi, hi reconeixem la persona de Maria i, ensems, l’Església. És
visió personal i social. Les dotze estrelles evoquen l’Església i la Ciutat de Déu, aquella
humanitat, que, segons ens diu Sant Agustí, es regeix per la llei de l’amor a Déu i al proïsme
fins a l’oblit d’un mateix. Aquesta figura resplendent era oferta als cristians que patien tot
tipus de sofriments, a manera de promesa, el compliment de la qual és cert, perquè ha
començat en la Mare de Déu.
Germans, quan venim a Montserrat, no estem buscant aquella humanitat vestida de sol,
aquella Mare que transparenta Déu sense cap ombra, aquella ciutat somniada que es regeix
per la llei de l’amor? Certament és una visió a l’horitzó. El seu primer efecte és de descans i
pau, un cop els nostres ulls pateixen el cansament de mirar realitats fosques. Però també és
una visió que ens ajuda a seguir caminant, salvant els obstacles de cada dia. Perquè ja sabem
cap on anem i el punt i final està assegurat. La meta és certa i la direcció segura.
Veiem que sou aquí molts joves, que amb bon esperit heu pujat i aquí heu fet bones estones
de convivència. El dia que els joves deixin de somniar, la societat estarà en perill de mort. I
l’abandó del somni ve per tenir una mirada massa curta, només pel demà immediat, o perquè
el present és massa dur per justificar cap il·lusió, o perquè falten referents que testimonien
l’esperança ja realitzada. Podem pensar que pugem a Montserrat per què la Mare de Déu
alimenti i sostingui vius els nostres somnis? No és Ella la humanitat plenament realitzada i, per
tant, el punt al qual mirem, per no témer la frustració dels nostres esforços?
Creiem sincerament que sí. Però no es suficient amb la mirada que ens fa descansar i ens
empeny a seguir esperant. La veiem al final del camí. Però necessitem també caminar
efectivament, fer camí cada dia, encara que les circumstàncies del present no siguin fàcils.
Avui hem escoltat un fragment de l’Evangeli de Sant Joan bellíssim i ple de missatges per a la
nostra vida. Jesús és a les acaballes del seu camí a la terra, amb una consciència d’haver
complert el que li demanava l’amor portat fins a l’extrem. La seva mirada es dirigeix vers Maria
i vers el seu deixeble estimat. A manera de testament, digué a Maria: “Dona, aquí tens el teu
fill” i després al deixeble, dient-li: “Aquí tens la teva mare”. Us convido a entrar en aquesta
escena per la via del deixeble. Pensem que Joan té al seu costat la Dona que hem contemplat
abans, aquella Dona que l’Apocalipsi oferia als cristians sofrents, l’esperança del ple
compliment de tots els anhels de la humanitat, l’Església i la societat somniada. A més,
descobrim que, com el darrer i més preuat regal, li ha esta donada per Jesús a Joan perquè li
sigui mare. I diu l’Evangeli que “des d’aquella hora Joan la rebé a casa seva”.
Germans, què entenem de tot plegat, quina paraula rebem aquesta nit, què vetllem en
pregària portant al cor els neguits i sofriments dels nostres germans, havent recuperat, potser,
la força de l’esperança, tot veient a l’horitzó aquella figura resplendent? Entenem que Jesús no
només volgué posar davant els nostres ulls l’horitzó cap on caminar, sinó que també volgué
donar-nos Maria com a companya de camí. Jesús ha volgut que Ella camini, colze a colze, amb
nosaltres i nosaltres amb Ella. No podríem imaginar millor companyia.En efecte, també pugem a Montserrat per tal de trobar-hi companyia en el nostre camí de la
vida. I que ningú pensi que el Santuari, amb la presència especial de la Mare de Déu, és un
món aïllat d’aquella realitat sofrent, que portàvem al cor. Perquè Maria justament és, a vora
de la Creu, on tothom pot reconèixer el compendi i la plenitud de la foscor, de tot sofriment
humà i de tota injustícia. Això sí, com ens ensenya l’Evangelista, aquesta Creu, on el seu fill
mor, ja és plena de llum i glòria, perquè és plena d’amor. I el que semblava el fracàs de tots els
somnis de la humanitat, ha esdevingut victòria. Victòria fecunda, perquè hi brollarà la nova
Església, la nova casa de la humanitat, resplendent de la llum de l’amor.
Permeteu-me només un darrer detall. El cercle d’aquesta història es tanca, s’acompleix
plenament el seu significat, quan Maria és acollida efectivament per Joan a casa seva. Què vol
dir rebre Maria a casa nostra? Quin efecte té aquesta acollida de Maria? Vosaltres joves
compromesos en els gran somnis de la humanitat, sou cridats a viure aquesta experiència
apassionant.
La casa de Joan, on Maria va ser acollida, és talment com la casa on fem la vida quotidiana, on
gaudim i patim, on treballem i compartim amb la família i els amics tants moments senzills.
Rebre la Mare de Jesús a casa nostra és reconèixer la seva presència viva al nostre costat,
rebre l’escalf del seu amor i el testimoniatge constant de la seva pau i la seva alegria, sentir al
costat nostre la seva veu quan preguem com Ella, acceptar el seu estímul per seguir el camí de
la fe en Jesús i per lluitar, dia rere dia, per tal de realitzar el seu Evangeli... Casa nostra són els
llocs on fem cultura i política, on treballem i engeguem iniciatives pel progrés veritablement
humà, el món dels negocis i el compromís social, el lloc de la convivència i el descans...
Aquesta casa de Joan i nostra, aquests espais on es mira de viure la llum de l’amor, no és
talment l’Església? Sí que ho és. És l’Església més concreta, perquè és casa de Maria i nostra,
casa de l’Esperit de Jesucrist. Els nostres espais quotidians, viscuts amb Ella, esdevenen
veritables espais d’Església.
Tornant doncs a aquella ciutat somniada per David, que cantem en el Virolai, veiem que ella,
ja aquí en el nostre present concret, es pot verificar, es pot constatar visiblement. Podem ferho, no només mirant de revifar la nostra esperança, sinó també donant esperança als nostres
germans, que junt a les solucions concretes i tècniques, necessiten cap a on caminar i com ferho amb garantia del seu compliment.
Aquesta serà, per tant, la pregària a Maria més adient segons aquella estrofa del nostre cant:
“Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de món país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.”
Mare de Deu de Montserrat, vida i esperança nostra, pregueu per nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada