El clàssic "política vol dir pedagogia" de Rafael Campalans pren, en un context de crisi del sistema com l'actual, una vigència gairebé profètica. Des de la Transició la política s'ha associat sobretot a la lluita pel poder i a la governança, mentre que la cita campalaniana es guardava al bagul dels records. Ara, però, això ha canviat. La política torna a ser pedagogia i, per tant, la forma torna a ser el fons.
Les samarretes de Mònica Oltra han estat un eficaç desinfectant de la política valenciana perquè han demostrat que algú podia desafiar el poder establert. I Joan Tardà es va fer expulsar del Congrés de Diputats per parlar en català en un acte que va servir per posar els espanyols davant del mirall de la seva pròpia intolerància a la diversitat lingüística.
Aquests dos exemples, que fa poc podíem considerar com a anecdòtics, connecten ara perfectament amb una opinió pública que recela d'una política tradicional que és coresponsable de la situació actual.
En aquest sentit el procés sobiranista ja no es juga amb les regles de la política tradicional (pacte, transacció, peix al cove), sinó en l'àmbit pur de la pedagogia. Per això el gest de Tardà va ser tan efectiu. I això és només el principi, perquè quan entrem en una fase més avançada, la missió principal dels diputats catalans a Madrid serà la de posar en evidència la injustícia d'un sistema constitucional que engabia la voluntat d'un poble i no permet la celebració d'una consulta. El Congrés serà una magnífica caixa de ressonància de la causa catalana, un lloc ideal per impugnar els límits de la democràcia espanyola. Un lloc, per entendre'ns, més avinent per a Joan Tardà que per a Duran i Lleida.
PD: La imatge és de http://www.hegel.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada