Si fos lladre professional, estaria preocupat. Em sorprèn que encara ningú hagi denunciat l'enorme intrusisme laboral que pateix aquest sector. Segur que molts lladres se senten totalment desarmats, sense saber què fer amb el seu futur, víctimes d'una reconversió que els ha agafat per sorpresa.
Segur que més d'un no descarta reciclar-se i estudiar Ciències Polítiques. La política pot ser un amagatall ideal per iniciar una nova vida, plena de meravellosos delictes. I amb fabulosos avantatges. ¿Tu has vist alguna vegada un polític en una roda de reconeixement? No m'imagino un poli darrere d'un vidre, amb un micro i deixant anar això a un polític: «Vostè, el número 1, faci un pas endavant... Ara, posi's de perfil... I, ara, posi's d'esquena... a la realitat». Bé, això últim sí que m'ho imagino. Ho brodaria, per descomptat.
Doncs si et fas polític, estic convençut que mai més et posaran en una d'aquestes rodes per ser un sospitós habitual. I si ets sospitós d'alguna cosa, et diran imputat. És una paraula que gairebé ningú sap què significa, però que infon respecte. I el respecte dóna categoria. En canvi, ¿quina categoria té que et diguin mangui? Cap. Ets un pelacanyes. Un mangui, per més que també estigui imputat per alguna cosa, sempre serà un mangui. Ni tan sols ho considerarem un presumpte mangui. Serà un mangui, sense més ni més, un no ningú.
Per contra, si diuen que ets un imputat per suborn, la cosa canvia. Sona a títol universitari, gairebé a llicenciat a la Facultat de Dret.
És més, si ets un mangui i t'imputen algun delicte, tu no convocaràs una roda de premsa per anunciar que dimiteixes de les teves altres 117 feines però que seguiràs pencant en el que treus més profit. Perquè potser fins i tot els polítics ho veuen com una presa de pèl.
Sense preguntes
Ara bé, si ets polític, això ho pots fer tranquil·lament. Pots deixar anar que deixes els teus càrrecs en el partit, però que segueixes com a diputat. O que segueixes com a diputat, però delegues les teves funcions en el partit. O fins i tot pots deixar anar que dimiteixes com a pare, però que segueixes com a diputat. És igual. Perquè el discurs quedi rodó, i es noti que ets un polític modern, et recomano que a la roda de premsa no admetis preguntes. És una manera molt elegant de menysprear la societat i el seu intermediari, el periodista. Però no passa res: la societat no es queixarà i els periodistes només es queixaran.
Malgrat tot, també hi ha polítics honestos. Sense cap mena de dubte. No admetre això seria fer populisme. El mateix populisme que practiquen els governants que incompleixen les seves promeses electorals i després qualifiquen de populistes els que defensen polítiques alternatives. El mateix populisme practicat pels partits que, quan són oposició, afirmen que existeixen alternatives però, quan estan al poder, ni les apliquen ni dimiteixen. I ens pispen la il·lusió. Són manguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada