(Jordi Llisterri –CR) “He estat i sóc una dona de fe i d’Església”, deia Maria Martinell en les memòries que va publicar el 2005 en apropar-se als 80 anys. Va morir com a dona de fe i d’Església el passat 24 de maig i aquest divendresse celebrarà una eucaristia en la seva memòria a la Parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona, ben a prop de la que va ser casa seva.
Si als anys seixanta els laics van haver de lluitar per fer-se el seu lloc a l’Església, aquesta presència encara era més difícil per una dona. Això, encara fa més rellevant la seva trajectòria, en la que va protagonitzar bona part de les iniciatives significatives de l’Església catalana de la segona meitat del segle XX.
Durant els anys 60 va ser un dels puntals de l’Editorial Estela, una iniciativa que va portar a Catalunya els aires conciliars que venien de França. Llibres com les Pregàries de Michele Quoist o Reeixir van a arribar vendre 300.000 exemplars en català.
En aquells anys va establir una estreta relació amb qui seria el cardenal Narcís Jubany. L’arquebisbe de Barcelona va confiar en ella per posar una de les primeres dones al capdavant d’un institució diocesana, l’Institut d’Estudis Socials de Barcelona (ICESB). Amb la tolerància del cardenal Jubany, per allà van passar-hi personatges claus de la transició o de l’Església més avançada com Alfonso Carlos Comín, José Maria Díez Alegria, o José García Nieto. Hi va fer classes des dels anys 60 i va ser-ne directora des del 1978 fins la seva jubilació el 1988. També hi va fundar el 1973 la revista Perspectiva social.
La seva influència i hores de treball també va quedar reflectides en la revistaQüestions de Vida Cristiana. Durant anys també va ser la mà dreta del seu gran amic i director de la revista, el monjo de Montserrat Evangelista Vilanova.
Sota l’impuls del Vaticà II, tota aquesta tasca va estar marcada per la preocupació per les qüestions socials i pel paper de la dona en la societat i en l’Església. Va ser una de les impulsores del Fòrum Vida i Evangeli, que durant anys va ser la trobada anual de reflexió més nombrosa i combativa dels cristians de base. D’allà també va néixer el Col·lectiu de Dones en l’Església. Martinell va ser la primera presidenta i hi va donar un to de reflexió i diàleg més enllà de qüestió de l’ordenació de les dones.
Nascuda a Barcelona el 1927 i veïna de l’Eixample, va tenir una formació autodictacte a l’ombra del seu pare, l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí i de Domènech i Montaner.
El 2006 va publicar les memòries Sense renúncies escrites amb Antoni Sella. Les primeres pàgines van comptar amb la presentació, d’entre altres amics, del president Jordi Pujol i Pasqual Maragall i de l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach. Va rebre la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona i la Medalla Francesc Macià al mèrit al treball. Un reconeixement rellevant a la seva aportació al pensament social i al protagonisme del laïcat dins l’Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada