Hem comentat de vegades la diferència entre actes de
justícia, actes solidaris i actes de caritat. La justícia és la satisfacció de
tot allò que és indispensable per a les persones i és responsabilitat dels poders públics i
econòmics aplicar-la i actuar per a que cadascú tinga tot allò que necessita.
(álimentació, educació, salut, habitatge…)
Quan la
justícia falla, la societat civil pot reaccionar de maneres molt diverses: una,
la pitjor, és la d’ignorar el fet, ignorar els més febles. Una altra és la de
la pràctica de la solidaritat, que suposa el compromís de les persones per
superar situacions injustes tot aportant mitjans, afavorint la creació
d’institucions d’ajut, denunciant els fets... Sempre amb el convenciment que
els drets humans són drets per a tots i que cal aconseguir un món just. En aquest sentit podem
considerar també solidàries algunes institucions caritatives quan denuncien de
manera ferma les situacions d’injustícia.
Però hi ha
una pràctica de la caritat, perversa. És la que l’entén com la monedeta que es
dona a un indigent o la dació d’allò que ens sobra. I també seria caritat perversa,
aquella que aprofita per a les relacions socials. La que es basa en aportacions
derivades de festes o d’altres tinglados muntats a l’efecte. Amb frequència,
aquests actes el que fan és perpetuar la injusticia existent. Però com el llenguatge és molt manipulable, a
sovint, actuacions d’aquesta mena són qualificades, molt inexactament, com
solidàries.
I també
inexacte és anomenar solidaris determinats programes de televisió, en boga actualment.
Són aquells que, amb la suposada solidaritat fan espectacle, aquells concursos
en els quals solen participar persones conegudes i allò que guanyaran en el
concurs serà dedicat a una causa. “Volem que tres mil xiquets tinguen menjar
durant un any”, diuen. I què passa? si els concursants no guanyen diners,
aquells xiquets no menjaran? Cal deixar en mans de l’espectacle la satisfacció
d’un dret irrenunciable?
Els mitjans
de comunicació, amb la seua influència està bé que informen sobre situacions
injustes, que facen programes denúncia, que es valguen de personatges famosos per contribuir a la sensibilització de la gent.
Però fer-ne d’això espectacle no és acceptable. Les
enormes diferències –augmentades amb la crisi- entre rics i pobres (el 20% de
la població mundial detenta el 90% de la riquesa), els més de 2.800 milions de
persones que viuen amb menys de dos dòlars per dia, el 20% de criatures del món
que no tenen accés a estudis primaris, els
30.00 xiquets menors de 5 anys que moren cada dia per malalties que eren
evitables… I els 11 milions i mig d’espanyols que viuen sota el llindar de la
pobresa, són fruit de la manca de justícia. I davant d’açò no cal ni espectacle
ni caritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada