En la festa dels màrtirs de Montserrat, Bernabé Dalmau (EL PUNT-AVUI)

Aquests dies, a la joia profundament viscuda intensament per una munió de cristians de casa nostra pel testimoniatge dels màrtirs beatificats a Tarragona, s'hi han afegit algunes veus que voldrien una condemna més explícita del totalitarisme feixista que també va patir un sector de l'Església, especialment a Catalunya. És veritat que fóra útil de tenir més en compte aquest aspecte d'una pàgina de la nostra història. Això, des del cristianisme, només és lícit de fer-ho dins l'esperit de la purificació de la memòria. Aquella purificació amb què Joan Pau II ens va invitar a celebrar el canvi de mil·lenni i amb què una infinitat de vegades va demanar perdó públicament pels pecats que cometem, també com a col·lectivitat, els cristians.

Per ser justos, és oportú, tanmateix, que reconeguem com els cristians de casa nostra s'avançaren en aquesta obra de purificació i de reconciliació. Quan fou construït el nou tron per a la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, se li féu un noble escambell a través de l'altar que amb el títol de regina martyrumassociés en el futur la veneració a la Moreneta amb el testimoniatge d'uns monjos que donaren la vida per Crist. Aquella entronització, el 1947, fou la primera gran obra de reconciliació de tots els catalans sota l'empara de la qui és mare de tots. Des d'aleshores, Montserrat inicià una gran obra d'acolliment i de suplència per la manca de llibertats democràtiques més elementals. Molts anys abans que Pau VI pronunciés aquell cèlebre “Acolliu tothom” a l'abat Cassià M. Just, un treball de reconciliació i de perdó s'anà gestant, silenciosament però amb eficàcia, des del monestir.

Aquesta obra també es donà en multitud de parròquies i d'entitats cristianes. Ho saben prou tots els qui aquests decennis han tingut responsabilitats socials i polítiques. Els cristians no demanem que se'ns reconeguin els mèrits, però tenim tot el dret a lamentar que, cada vegada que l'Església organitza quelcom, hom tregui tòpicament la llista de greuges contra la institució eclesial, malgrat que coneix la veritat dels fets.

Així, quan, després del concili Vaticà II, fou renovat l'episcopat de Catalunya, els nostres bisbes reivindicaren la figura del cardenal proscrit Francesc d'Assís Vidal i Barraquer. I treballaren per la unitat pastoral de Catalunya amb gestos tan significatius com ara la celebració del concili provincial tarraconense del 1995 i les dues grans pastorals Arrels cristianes de Catalunya i Al servei del nostre poble. Aquest tarannà diferencial de l'Església catalana trobà una expressió fins i tot litúrgica quan el papa Benet XVI consagrà la Sagrada Família.

Amb el mateix esperit acollidor que ha fet del nostre poble una Catalunya caracteritzada pel desig de superació de conflictes i d'establiment de ponts de diàleg, Montserrat –com ha escrit l'abat Josep M. Soler– “ha volgut privilegiar la comunió eclesial amb l'arquebisbe de Tarragona i amb els altres bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense, així com amb les congregacions religioses que tenen membres beatificats, algunes ben arrelades i ben compromeses amb
la realitat de Catalunya”.

Aquesta opció ha donat el seu fruit. Tarragona ha sabut acollir esplèndidament els propis i els de fora. No ha renunciat a res i ha ofert el millor d'ella mateixa i del catolicisme català. Ara, cada Església diocesana, cada comunitat religiosa, cada parròquia vinculada a algú que donà la vida per Crist celebra amb intimitat compartida l'acció de gràcies pel testimoni valent d'aquells que foren conseqüents amb la seva fe i moriren pregant i perdonant. També, avui, a Montserrat. “Reina dels màrtirs, pregueu per nosaltres.”