El mosso que va salvar Montserrat Una dona recull en un llibre l'experiència del seu pare en el cos dels Mossos d'Esquadra i com durant la Guerra Civil va ser destinat al monestir per protegir els monjos L'agent Ramon Castelló va protagonitzar diversos viatges heroics a Barcelona transportant els religiosos vestits de civils i desafiant els controls de carretera dels milicians 13/10/13 JORDI PANYELLA (EL PUNT+AVUI)

Els llibres d'història són plens de grans noms, grans dates, grans gestes. Tanta història amb majúscula no deixa lloc als protagonistes anònims d'aventures i batalles, testimonis indispensables per entendre com es van desenvolupar els fets. A vegades, però, hi ha qui tenaçment es dedica a rescatar la biografia d'aquests herois silenciosos i fer justícia amb la seva petita i particular biografia i, de passada, contribuir a completar els buits de la gran història. Aquest és el cas de Maria Cinta Castelló, que en un llibre que ara busca editor, Lluïsa, la nena de la guerra, explica els seus records de la Guerra Civil espanyola i, sobretot, les vivències del seu pare, Ramon Castelló Hierro, mosso d'esquadra entre el 1935 i el 1939, i un dels agents destinats a l'arriscada missió de protegir el monestir de Montserrat durant el conflicte.

Ramon Castelló, a la dreta, agafant de les espatlles al seu company del cos, Francesc Pujol, i a la imatge de la dreta en una foto de grup amb el comissari Carles Gherard i altres
Maria Cinta Castelló amb una de les fotografies del seu pare Foto: EL PUNT AVUI JUAN CARLOS LEÓN.

L'actuació d'aquest home i dels seus companys del cos policial va ser fonamental per evitar que el recinte monàstic fos víctima de l'odi anticlerical que es va desfermar amb l'esclat de la guerra. Van resguardar la Moreneta i els tresors del monestir i van protegir la vida dels monjos –perseguits per la seva condició de religiosos–, que van aconseguir evacuar de la muntanya en una arriscada operació en què els Mossos van posar en perill la seva pròpia integritat.

Ramon Castelló va ingressar al cos dels Mossos l'1 d'agost del 1935, buscant una sortida professional després d'abandonar l'ofici de picapedrer, que havia après del seu pare. La seva primera destinació com a policia van ser els Prats de Rei, a l'Anoia, on es va traslladar amb la dona i els dos fills. “No s'hi va estar gaire temps, perquè de seguida que va esclatar la guerra el van fer anar a Montserrat”, recorda la seva filla Cinta, que l'estiu del 1936 tenia quatre anys i mig.

La Generalitat s'havia plantejat protegir el Monestir i va encomanar la missió al comissari Carles Gerhard Ottenwälder, que va tenir a la seva disposició un escamot de Mossos d'Esquadra. “Eren entre quinze i vint policies i es van allotjar a les dependències de l'actual hotel Cisneros. Amb el meu germà i la meva mare ens vam traslladar a Montserrat unes setmanes després que hi arribés el pare i ens vam instal·lar a la cel·la que ell ja ocupava”, recorda la Cinta amb tota precisió.

La dona té molt present la forta “impressió” que li va provocar conèixer la biblioteca del monestir, així com la intensa relació que va establir amb els familiars dels diversos mossos que hi estaven destinats. Menys agradable recorda el tracte rebut per part dels fills de Carles Gerhard i el seu germà Robert, que també s'estaven a la muntanya: “Amb el seu tracte ens deixaven clar que nosaltres formàvem part d'una classe inferior a la seva.”

Però allò no era cap zona d'estiueig, ni el temps convidava al joc, més aviat al contrari. Una de les primeres accions que la Cinta relata del seu pare és la topada que van tenir amb un grup de milicians de la comarca que es va arribar fins a les portes del monestir amb la idea, clara i volguda, de calar-hi foc. La seva versió dels fets és aquesta: “Es van enfilar fins a dalt de la muntanya amb un camió, anaven carregats amb bidons de gasolina i tenien ganes de fer-los servir. El meu pare i la resta dels mossos estaven apostats al mur que tanca la plaça de Santa Maria i des d'aquest punt van fer aturar el camió. Hi va haver molta tensió, es va produir una negociació llarga i dura. Els milicians deien que passarien i els mossos els van deixar clar que eren allà per impedir-ho.” Al final la cosa va acabar bé i aquells milicians van deixar les armes i la benzina i van entrar al recinte monàstic, on van acabar confraternitzant amb els policies, que els van convidar a Aromes de Montserrat.

Hi va haver encara una altra topada més tensa amb aquells homes armats que controlaven camins i carreteres. Amb el també mosso d'esquadra Francesc Pujol, Ramon Castelló va participar en almenys tres viatges des de Montserrat a Barcelona traslladant els monjos, que un cop a la ciutat buscaven un refugi segur on amagar-se. Una de les destinacions era un pis que la comunitat religiosa tenia a la ronda de Sant Pere.

Per passar inadvertits durant el viatge, els religiosos es treien l'hàbit i vestien de paisà. Cinta Castelló explica que en un d'aquests viatges la furgoneta que portaven els Mossos va ser interceptada per un grup de milicians de Monistrol de Montserrat, que van inspeccionar el vehicle i els va sorprendre la gran quantitat d'homes que hi anaven. En preguntar qui eren, el mosso Castelló va respondre amb determinació, sense pensar-s'ho dues vegades: “Són frares! Que no ho veus?” La resposta va aconseguir l'objectiu buscat: els milicians van quedar en fora de joc, descol·locats perquè no van saber si era cert allò que se'ls deia o un joc de sarcasme, i van deixar passar el vehicle.

L'estada del mosso Ramon Castelló i la seva família a Montserrat es va allargar fins a finals del 1938, quan el policia va aconseguir un ascens i aleshores va ser destinat a Barcelona. Durant l'estada a la muntanya, el policia va establir una bona relació amb el monjo Carlos Areso, l'únic que es va voler quedar al monestir. D'aquesta relació hi ha una última història que explica la Cinta i que per si sola val l'argument de tot un llibre: “Un dia el monjo va cridar el meu pare i li va entregar una figura d'un nen Jesús, que es feia servir per a l'adoració al monestir. Volia que la hi guardés. El pare la va portar a la cel·la on ens estàvem i la mare no la va voler perquè creia que ens causaria problemes. Recordo perfectament una nit que tots dos parlaven i van decidir embolcallar la imatge amb una manta, anar a la muntanya i enterrar-la en un lloc que només sabien ells. Encara hi és.”

Malalts i autoritats

De la seva estada a Montserrat fins a finals del 1938 la Cinta recorda que menjaven del que es cuinava a l'hospital per a ferits que s'havia instal·lat a la muntanya. També recorda que el monestir era freqüentat per autoritats. No ha oblidat tampoc una filera molt llarga de camions. “Diuen que portaven el tresor de la república.”