Ja deu conèixer el lector el símil entre el setge de fa tres segles i el conflicte que enfronta els governs espanyol i català. La diferència, per fortuna i gràcies a Europa, és que el setge actual no comporta violència física sinó verbal i jurídica. Doncs bé, el bastió de l'ensenyament s'ha convertit en un dels principals focus de les hostilitats.
D'una manera semblant, el bastió de la llengua, que és adjacent al de l'ensenyament, rep de valent. I resisteix també de valent. No són els únics, perquè el finançament és un altre dels punts calents de la confrontació, però cobren una significació especial. El de la llengua, per la dimensió simbòlica i la voluntat de dividir. El de l'ensenyament, pel propòsit assimilacionista, amb tota exactitud el més contrari que es pot concebre a la idea de la integració en la diversitat que va sorgir en la transició i ha perdurat només durant uns escassos decennis. El PP clama pel xoc de trens i desafia amb la seva majoria absoluta al Congrés i l'hegemonia mediàtica.
Amb la canonada del pagament obligatori de l'escolarització en escola elitista dels que rebutgin el model de la immersió, el ministeri pretén obrir un esvoranc d'incalculables efectes devastadors. En primer lloc, i sembla que no ha estat prou remarcat, pel que suposa d'invitació a gaudir d'un ensenyament gratuït a la privada, en general de més qualitat i sobretot en zones conflictives o multiculturals.
Només cal aixecar el dit i la vareta màgica de Madrid es fa càrrec immediat de les despeses, que després descomptarà del finançament del sistema escolar català. La condició única per accedir a la bicoca és dir no a la immersió. Si s'arriba a implantar el que preveu la llei, acabaríem amb un doble sistema escolar. Un de gratuït, privat, amb major presència del castellà o arraconament del català, i un altre de públic cada cop més degradat per l'ofec financer.
Cal dir que l'atac governamental a la immersió va ser iniciat pels socialistes amb la tercera hora, en temps de José Luis Rodríguez Zapatero, i que uns altres socialistes, ambErnest Maragall al capdavant, es van negar a complir sense represàlies de Madrid. L'envestida present és molt més greu, i des del PP semblen disposats al que convingui per destruir el model convivencial català i dividir la societat. S'imposa la resistència, però aquesta vegada no serà gratuïta, com sap prou bé la consellera Irene Rigau.
A propòsit d'Ernest Maragall i Irene Rigau, és obligat recordar, i no es fa prou, que a Espanya els model educatius de la dreta i l'esquerra són irreconciliables. El PSOE fa les seves lleis, que el PP revoca, i el PP aprova les seves, que el PSOE tomba només accedir al poder. Això és extraordinàriament perjudicial per al sistema, per a la qualitat de l'ensenyament i l'estabilitat de la comunitat educativa. Invariablement, aquestes desavinences i els canvis que se'n deriven degraden l'escola i contribueixen en gran mesura a dibuixar un futur més problemàtic per als països que les han de suportar. Cap societat pot confiar en el futur si falla en la millora del seu capital humà. Els sistemes de l'ensenyament no s'espatllen ni s'arreglen en dos dies, sinó en generacions. I Espanya, que va millorar molt amb la democràcia, empitjora. En bona part per culpa dels seus dos grans partits.
A Catalunya, ben al contrari, la immensa majoria de l'arc parlamentari va estar a favor d'una llei aprovada després d'un elaborat consens, protagonitzat pels esmentats Ernest Maragall des del Govern i Irene Rigau des de l'aleshores oposició. És en aquests moments de confrontació que convé recordar l'enorme diferència entre els dos plantejaments, en aquest cas a favor de Catalunya. Per fer-ho, no hi ha res millor que llegirEscola nova, poble lliure, de Maragall i Francesc Colomé, coprotagonista del gran gir impulsat a mitjans de la dècada anterior. Convé que, en comptes (o a més a més) de contemplar el fragor de la batalla, aprofitem per entrar en els grans eixos de la reforma catalana, el primer i més important dels quals impulsa l'autonomia i la diversitat dels centres educatius, que han de recolzar els seus models singulars i formar equips coherents que els apliquin.
ELS ALUMNES, per a fortuna d'ells, tenen al davant un mestre, no un ministre. I els mestres catalans, en la seva immensa majoria, són partidaris del sistema actual, de no cedir. Vegin amb més o menys basarda els canvis impulsats per la consellera actual i el seu antecessor, protestin més o encara més per les retallades, estan en cos i ànima contra aquest atac del Govern central. Mentre no els canviïn, i costaria anys i panys, Madrid té les de perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada