«Vós creieu que la nostra intolerància és més favorable al progrés que la vostra llibertat». Així expressava l'enciclopedista francès Denis Diderot el seu desacord amb la visió del filòsof escocès David Hume. Hume elogiava la intolerància dels francesos -enciclopedistes i poble¿ cap a la religió, partint de la constatació que l'Església oprimia i ajudava a oprimir. Faltaven vint anys perquè arribés la Revolució francesa, que va suprimir la religió per decret i va deixar l'Església sense poder ni propietats. És a dir que, pels partidaris de les llibertats,Hume tenia raó, no Diderot. Han passat més de dos segles i tot ha canviat, però aquell episodi de la història, les idees i les actituds que s'hi debatien, pesa, i molt, com veurem.
A l'Europa del segle XVIII,
gran part de la gent il·lustrada es pretenia de tornada de la religió. Era una moda o un signe dels temps. Per ells, adscrits al racionalisme, el cristianisme era com una mena d'antigalla que consideraven amb benevolència, com un fenomen que s'acabaria extingint i que ja tan sols era útil a les ànimes càndides i als que les pasturaven. En canvi, els partidaris francesos de la llibertat tenien davant seu un enemic molt poderós a batre: l'Església catòlica, fonament i suport màxim de la monarquia absolutista. Com que en aquella època, no en totes, la monarquia era molt més forta que la religió, tot i que hi cavalcava al damunt, se suposava que atacant la muntura finalment cauria el rei. Així va ser. Avui en dia ens costa entendre que l'odi a la religió i els seus administradors sigui beneficiós per ningú, però a la França d'aquell temps es va escampar com a condició imprescindible per abatre l'absolutisme.
Els prelats i els homes d'església francesos no van aprendre la lliçó. Fracassada la idea de suprimir la religió, Napoleó va posar els capellans a sou de l'Estat, però sense retornar-los cap propietat, amb la convicció que d'aquesta manera els tindria controlats. Amb la Restauració i el retorn dels privilegis, l'Església francesa, erigida a la pràctica en partit polític, va agafar una extraordinària embranzida reaccionària que va acabar impregnant tot el catolicisme.
En alguns dels seus escrits menys coneguts, el sempre lúcid Alexis de Tocqueville va observar, partint del seu agnosticisme i els dubtes sobre Déu que el torturaven, que les democràcies havien de preservar un espai molt rellevant per al fet religiós, que les religions conformen en bona part les societats i que és una estupidesa lluitar contra un dels fenòmens més arrelats en la condició humana. Tot i això, temps a venir, els revolucionaris, nazis o comunistes, van continuar veient en la religió un enemic a batre. I viceversa. Avui, tot ha canviat. Roma, ben acomodada a la democràcia, ja no sospira per dictadors benèvols que protegeixin el catolicisme dels seus enemics. També és cert que el catolicisme té molt menys enemics que en altres èpoques.
Tornem a recular abans d'enfocar cap al futur. En tot el segle XIX i bona part del XX el catolicisme organitzat i jerarquitzat ha estat un fre innegable a tot progrés i un enemic del liberalisme i la democràcia, com saben molt bé els espanyols (i no tant els catalans, que han tingut molta més sort amb els seu catolicisme). En aquest sentit, la invenció de la democràcia cristiana és el gir més important d'aquesta institució en molts segles. Més que el concili Vaticà II. I amb això no li trec importància, perquè d'ell deriva el fort corrent d'esquerra, fins i tot revolucionària, que s'ha anomenat teologia de l'alliberament. Curiosament, i això marca una doble tendència que va produir un xoc intern a l'Església, mentre a Llatinoamèrica, i també a Espanya, hi havia capellans comunistes i bisbes que els emparaven, a l'Europa de l'Est els catòlics lluitaven de manera aferrissada i decisiva contra el comunisme. A Roma, van guanyar els segons.
Durant més de trenta anys, l'Església catòlica ha completat un viratge cap a la dreta. Bona part del catolicisme, sobretot entre la jerarquia, torna a ser regressiu. Descartat per impossible, i potser poc convenient, un viratge pendular cap a l'esquerra, i també un equilibrisme que al final resultaria estèril, potser és hora de la renúncia a la política, a l'ansietat per transformar el món a partir del poder terrenal o la influència sobre aquest poder, i l'aprofundiment d'una religiositat que afavoreixi el desenvolupament espiritual dels creients, i també dels no creients. El papa Francesc podria impulsar això, la dimensió transcendent dels humans, o bé maquillar la dretanització amb uns quants gestos. Escriptor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada