Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona (del web de Montserrat)

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia de Mons. Lluís Martínez Sistach, cardenal arquebisbe de Barcelona

27 d’abril de 2013

Ens hem aplegat amb joia i devoció en aquesta entranyable Basílica de la Mare de Déu de
Montserrat, als peus de la Moreneta, per celebrar l’Eucaristia en la solemnitat de la nostra Patrona
de Catalunya. Avui fem presents en aquesta celebració a la munió de cristians de casa nostra i
aimants de la Mare de Déu de Montserrat que sovint pugen a la Muntanya per a invocar la
protecció de la Moreneta.
Enguany celebrem aquesta solemnitat en un context eclesial diferent. En l’Església hi ha hagut
recentment dos esdeveniments molt importants. L’onze de febrer, el Papa Benet XVI anunciava la
renúncia al seu ministeri de Bisbe de Roma i Successor de Sant Pere. Aquest anunci era insòlit
durant gairebé sis segles. Els Papes tenen dret a renunciar al seu ministeri, però aquest dret
gairebé no s’havia exercit. Benet XVI motivà la seva voluntat conscient i lliure, dient que no podia
ja exercir el seu ministeri per servir bé i adequadament l’Església. Havia acceptat aquest ministeri
que Déu li demanà per servir l’Església i ho havia fet fins on ell, en consciència davant Déu,
considerava que podia.
Aquesta voluntat de Benet XVI posa en relleu el seu amor profund a l’Església que sempre havia
desitjat servir i que ara considerava que no ho podia fer-ho ni bé ni adequadament. Significa,
també, una gran humilitat i una adequada coherència. Penso que aquesta decisió de Benet XVI ha
estat un autèntic testimoniatge per a tots, en el sentit de no servir-nos de l’Església, sinó servir
l’Església, seguint Jesús que no va venir per a ser servit, sinó per a servir.
L’altre esdeveniment ha estat l’elecció del Papa Francesc. Amb motiu de la seu vacant, el poble
de Déu va pregar insistentment per l’Església i per l’elecció del nou Bisbe de Roma i Successor de
Pere. Tots tenim experiència d’aquesta pregària, a imitació de la primera comunitat de Jerusalem
que pregava per l’apòstol Pere. Tots vosaltres – com també tota l’Església – participàreu en el
Conclave amb el vostre amor a l’Església de Roma i a l’Església una i única de Crist, i amb la
vostra pregària. Els cardenals electors treballàrem, pregàrem i desitjàrem ser fidels a les mocions
de l’Esperit Sant que certament va actuar eficaçment i ben aviat el Conclave va oferir una “fumata
bianca”, elegint al Papa Francesc, que amb pocs dies s’ha guanyat el cor dels membres de
l’Església i la simpatia d’una munió de persones de bona voluntat. Francesc, a imitació de Sant
Francesc d’Assís, ens ha il·lusionat, ens fa respirar un aire renovat amb els seus gestos, les seves
accions i les seves paraules. Ell desitja que l’Església transparenti Jesucrist, únic Salvador i que
l’Església sigui pobre per als pobres. Els nostres germans del continent sud-americà, després de
cinc-cents anys de presència de l’Església, ens ha donat un Bisbe de Roma i un Papa per a tota
l’Església universal. N’estem molt contents i donem gràcies a Déu que és qui porta l’Església pels
camins que Ell desitja.
Catalunya és plena de les petjades que els cristians hi hem deixat i hi estem deixant. Els cristians
hem de reflexionar constantment sobre el servei que l’Església ha de fer a la societat catalana. El
servei més important que l’Església ha d’oferir és l’anunci de Jesús i del seu Evangeli que té en
compte les necessitats espirituals i materials de les persones. És el servei de l’amor. Com Maria
que anà decididament a ajudar a la seva cosina Elisabet que esperava un fill i es va quedar amb
ella tres mesos fins el naixement de Joan.
Aquesta actitud de Maria, la Mare del Fill de Déu, és la que estem imitant els cristians en aquest
temps de crisi econòmica amb greus conseqüències per a moltíssimes persones, famílies i
institucions de benestar social. Cal posar en relleu el treball que estan realitzantCàritas,
parròquies, congregacions religioses i d’altres institucions d’Església per ajudar a persones i
famílies sense subsidi d’atur, sense treball – penso especialment en els joves dels quals un 53%
no tenen feina ni troben el seu primer treball –, sense vivenda o amb els problemes dels
desnonaments, sense autoestima, etc.2
Aquest servei de l’Església, a imitació de Maria, és possible gràcies a moltíssims voluntaris que en
aquest temps de crisi han augmentat, com també han augmentat el nombre de persones que
donen diners o espècies i també a les diverses iniciatives que sorgeixen en les parròquies i
realitats eclesials. Com a pastor de l’Església em plau moltíssim agrair tota aquesta riquesa de
serveis i ajuts als necessitats i especialment la gran riquesa de l’amor amb el que es fan aquests
serveis i aquests ajuts. Perquè tant o més important és l’amor que es dóna quan donem quelcom.
Tanmateix la crisi econòmica i financera té una causa important que és la crisi de valors i de fe
cristiana. Quan l’home abandona Déu, es perd a ell mateix. Quan les persones volen construir una
societat sense Déu, acaben deshumanitzant-se, perquè obliden la gran pregunta de Déu a Caïm,
que travessa tota la història humana: “Què n’has fet del teu germà?” (Gn 4,9).
La caritat i ajut fratern és un element constitutiu de l’Església, juntament amb l’evangelització i la
celebració de la fe. La solidaritat és una clau d’interpretació de l’autenticitat de les altres dues
dimensions essencials de l’Església. A l’Església dels primers cristians era constitutiu exercir la
caritat organitzada. L’emperador Julià, l’Apòstata, en el segle IV, decidí restaurar el paganisme,
l’antiga religió romana, però també volgué reformar-lo. En aquesta perspectiva es va inspirar
àmpliament en el cristianisme, i escrivia en una de les seves cartes que l’únic aspecte que
l’impressionava del cristianisme era l’activitat caritativa de l’Església. Així, un punt determinant per
al seu nou paganisme fou dotar la nova religió d’un sistema paral·lel al de la caritat de l’Església.
El Papa emèrit Benet XVI, en la seva visita a l’Obra del Nen Déu de Barcelona, el 7 de novembre
de 2010, ens va dir: “En aquests moments, en els quals moltes llars passen serioses dificultats
econòmiques, els deixebles de Crist hem de multiplicar els gestos de solidaritat efectiva i constant,
manifestant així que la caritat és el distintiu de la nostra condició cristiana”. Demanem-ho a la
Moreneta amb paraules del nostre poeta: “Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu
de Catalunya l’esperit de discòrdia i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”.