Últimament els periodistes no som, en general, gent gaire popular. Donar notícies és avui, amb comptades excepcions, donar males notícies. A força de constatar nuvolades i descriure xàfecs, el missatger s'acaba confonent amb el missatge, es converteix en aquell amic malastruc a qui tots procurem evitar. Tampoc les xarxes socials, tan crucials per democratitzar l'accés a la informació com propícies per a la demagògia illetrada i la crítica anònima, contribueixen a millorar la reputació del periodisme.
Però, per sort, en ocasions aquesta professió et brinda grates sorpreses. Dilluns passat, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA va reunir a l'antiga fàbrica Damm de Barcelona un centenar llarg de personatges que, fins fa tres anys, eren perfectes desconeguts per al públic en general. Dic personatges, i crec dir bé: «Persona de distinció, qualitat o representació en la vida pública», diu el diccionari. ¿Quina altra cosa són, si no, els 1.001 entrevistats a la secció Gent Corrent de la nostra contraportada? Tots s'han distingit per obrir el seu cor a un periodista desconegut, ens mostren la seva qualitat humana i representen, amb els seus somnis i infortunis, els seus records i lluites, milers de ciutadans encara anònims cridats a aparèixer a la nostra contra.
Els explicaré ara el que, per modèstia, ni la Gemma, ni la Núria, ni l'Olga, ni la Catalina, ni el Mauricio els van explicar ahir en aquestes pàgines. Dilluns vaig veure la nostra gent (gens) corrent buscant el seu periodista per fer-li un petó a la galta, explicar-li les seves últimes vivències i fer-se una foto de record. Vaig percebre també en la mirada de les entrevistadores una sincera complicitat amb els seus entrevistats. Recordaven els seus noms i històries, revivien amb ells la primera cita com si fossin vells amics i es comprometien a mantenir el contacte. De tan humanes, francament, no semblaven periodistes.
Escoltar i ser escoltat
I vaig comprendre, finalment, que la gent (corrent o no) necessita escoltar i ser escoltada, aprendre d'experiències alienes i veure's les cares. Ajudar-los a fer-ho, i així reforçar la cohesió social, és també, per què no, missió del periodisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada