Una excepció, una terrible excepció, de Vicent Boscà (LEVANTE-EMV)

De vegades la vida et deixa esdeveniments que et fan pensar, meditar, reflexionar. L´institut Joan Fuster i el malaurat incident, n´és un d´ells, trist, molt trist però únic i excepcional.

La vida diària d´un centre educatiu està marcada per la normalitat absoluta. Segons siga de gran el centre, es donaran més o menys casos conflictius però en el dia a dia governa la normalitat. I per si de cas alguna persona vol justificar idees o posicions més o menys extremes, he de dir que ara és un moment històric on el que podíem denominar violència, violència a les aules, marca mínims.

Cert és que la vida d´un centre està molt influenciada per l´actitud i el compromís de tot el claustre del professorat i de l´equip directiu. Tots els centres tenen un reglament de règim intern, tots els centres tenen a la seua disposició un decret sobre els drets i deures de l´alumnat que cal aplicar. I si hem d´educar, cal fer-ho des del primer dia, sense evitar o deixar de veure una xicoteta actuació contraria a les normes. Eixe compromís col·lectiu és el que pot fer que la vida diària siga la més normal possible. Una bona relació amb els serveis socials municipals, una estreta relació amb les famílies, aplicar els drets i també els deures, és el camí a seguir. I per a les persones que presenten problemes d´adaptació, de desestructuració familiar, de... caldrà comptar amb uns professionals que puguen atendre´ls adequadament.

I quan les persones que es dediquen a la gestió política i més encara quan atenen el món educatiu, han de pensar que unes decisions adoptades avui, poden tindre efectes directes ara o d´ací a uns anys. Si per culpa „sóc benèvol„ de la crisi econòmica es redueix el professorat i el personal d´un centre, si s´augmenta la ràtio d´alumnes per aula, si es redueixen les beques, si no es treballa per dignificar els docents..., si es programen sèries televisives amb models poc educatius, si les televisions emeten fins a altíssimes hores programes per a la joventut, si les famílies no controlen les activitats dels seus fills i filles tant a la xarxa com en els hàbits, al final es va creant una sensació que no ajuda i malgrat tot açò, gràcies entre altres coses a la professionalitat del professorat, la vida dels centres educatius és molt acceptable.
El cas de Barcelona no és més que això: una terrible excepció en la normalitat educativa dels centres de Secundària.