I ara
hi ha l’epidèmia del virus d’Èbola. Com si per al continent africà no n’hi
haguera prou amb ser el que té un index més alt de pobresa de tot el món. Com
si la pobresa no portara com a conseqüència la fam i els problemes sanitaris
greus que en aquell tros de món es viuen.
Les
xifres en donen fe: només a l’Àfrica subsahariana, 180 milions de persones
pateixen fam i desnutrició crònica. Una fam i una desnutrició que per elles
mateixa provoquen la mort i, alhora, comporten l’agreujament de qualsevol
afecció o malaltia que s’hi presente. I una pobresa que fa que no existisquen,
o que es minimitzen, els recursos i els tractaments addients a les diferents
problemàtiques sanitàries . Tenim l’exemple de la SIDA que en aquella zona, i en aquest
moment, afecta uns 30 milions de
persones, dels quals un percentatge alt moren. Mentre que a la resta del món la
gravetat d’aquesta malaltia s’ha reduït de manera extraordinària i ja no
provoca la mort.
I hi ha el problema de l’aigua, perquè 300 milions d’africans
no ténen accés a l’aigua potable. I en són 35 els països que no hi arriben a un
consum de 50 litres d’aigua potable per persona i
dia, que és el mínim establert per l’OMS. Amb una dificultat afegida com és la
contamininació produïda per la deficient gestió de les
aigües residual.
Val a dir, que contribueixen a
agreujar la situació, les accions d’empreses multinacionals i de països del
primer món que gasten aigua per a activitats econòmiques que res tenen a veure
amb les necessitats bàsiques. Per exemple, només a Etiòpia –espai que es
caracteritza pels periodes de sequera extrema-- trenta-dos companyies
estrangeres produeixen flors ornamentals per a l’exportació. Pot ser açò aporta
ingressos a l’estat, però perpetua la situació de manca d’aigua i no ajuda al
desenvolupament social. Allò de “pa per avuí (per a alguns etíops) i fam per a
demà” .
I a més hi ha
els conflictes socials i polítics que van desagnant aquell continent: a
l’Àfrica subsahariana es produeixen més de la meitat de tots els conflictes
armats del món . Molts d’aquells països com ara Angola, Burundi, Txad, Ruanda, Somalia,
Sudán i d’altres, han viscut –i viuen- llarguíssimes i cruels guerres civils,
amb tot el que això comporta.
Amb aquesta situació, cóm
podem pensar que la gent jove i resistent d’aquelles terres, no emigrarà a la
part rica del món? Ni les concertines ni res. Hi vindran mentre la situació
social, política i econòmica d’aquest continen veí, no canvie. I ací és on
haurien d’incidir els nostres països del nord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada